21 de maig 2006

L’estiu ja és arribat













Supose que ja tots vos n’haureu adonat. Ahir fou el primer dia de l’any que vaig eixir a la terrassa a pintar, perquè dins de casa no podia estar. També vaig posar-me, per primer cop, pantalonets curtets. Per la nit, després d’empassar-me una fornejada orada a la sal, prenguí de postres les primeres dos tallades de meló d’aigua de la temporada, i aquesta nit, ja he dormit amb els llençols d’estiu. A València ja comença a fer eixa basca apegalosa que et rep quan baixes al carrer i et fa suar com un negre.

I canviant de tema, vull excusar-me de no escriure més sovint aquests dies, però com podeu imaginar els universitaris artistes ja hem entrat en eixa espiral de treballs que suposa el darrer mes del curs. Promet escriure en qualsevol moment que tinga lliure.

Tot i això, no puc estar-me de compartir amb l’hipotètic/a lector/a d’aquest bloc, el meu goig per l’arribada a terres valencianes de dos importants dames de la nostra història; la d’Elx, i l’Alborch. La primera perquè estarà de vacances durant uns mesos a Elx, i la segon perquè diuen que es perfila com a rival de Rita a les votades de 2007. Tant de bo les dos es queden per ací més temps del que preveiem!


17 de maig 2006

Els llibres que no llegim

Sentencia la dita popular que 'els llibres son mestres que no renyen i amics que no demanen'. Són amics pacients que esperen ser oberts i llegits a les prestatgeries de les nostres cases. Qui no ha comprat llibres perque eren 'classics imprescindibles'? O perque li atreia el títol, o el contingut, o l'autor. O perque el venie amb el periòdic al mòdic preu de 1 €.
Jo en tinc molts, d'eixos. Els tinc a les prestatgeries dels meus dos dormidors aguardant el moment en que trobe un lloc per empassar-me'ls. Biografies, novel·les, còmics, teatre, assaigs... que van ser producte d'una època de feroç recerca de llibres. Però arriba un moment que t'adones que els volums pendents de lectura i el temps per llegir-los són incompatibles. Ara em continc, i compre únicament els necessàris. Però tots aquells que encara em queden per llegir són com amics que esperen a fer-me companyia algun dia. De tant en tant els obric, els olore, acarone la textura de les pàgines i els tanque, tot prometent-me que no trigaré a llegir-los. Són la garantia de que mai m'avorriré tenint-los prop.
Ara, des que tinc internet, els ha eixit un nou competidor. Reconec que passe molt de temps entre correus electrònics, texts de la xarxa, edicions electròniques de diaris, i blocs.
Però aviat arribaran les vacances de l'estiu i substituiré pinzells i acuarel·les per Fuster, Martorell, Unamuno o Goethe. O això espere.

07 de maig 2006

Diàleg, sempre diàleg

Fa temps que volia fer aquesta reflexió; Sobre la necessitat de diàleg que té el món contemporani. I ja que hi som, m’agradaria lligar-ho d’alguna manera al que em va passar ahir. Portava jo la senyera després de la mani enrotllada sobre el pal i a la mà, sense fer-ne ostentació. En passar per una zona de bars propera al Mestalla, minuts abans del partit del València, una colla de gent començà a remorejar sobre si la bandera ‘tiene el azul’ i si era un ‘catalan de mierda’. Ens aturaren al meu company i a mi per obligar-nos a tirar la bandera, ‘o te rompo la cabeza’. Segurament aquests senyors mai han llegit res sobre la història de l’oriflama ni sabran que la més antiga es conserva a l’ajuntament de València. Feu-vos càrrec de la ràbia i la impotència que vaig sentir davant aquestos ‘hollygans’ blaveros.
Vinc a dir açò perquè precisament a la transició valenciana trobem un exemple de la nul·la capacitat de diàleg d’un partit polític, la UCD, amb els partits majoritaris sobre els símbols i la qüestió valenciana. Les derivacions que ha generat eixa confusió simbòlica encara les patim, com heu vist.
Però anant més enllà, trobem la necessitat de diàleg en qualsevol lloc. Cal parlar per arribar a un acord entre sindicats i patronal; entre els caps d’estat de països llunyans per no perjudicar-s’hi mútuament o entre els amos de dos bancals adjacents per repartir-se amb seny l’ús de l’aigua de rec. S’ha de dialogar molt en un matrimoni per a que vaja bé; entre companys de pis, per a resoldre diferències de convivència; amb el veí que sempre tira les puntes de cigarret a l’ascensor; i si una associació de veïns pretén solucionar cap problema, hauran de mantindre tractes amb l’administració local.
Fa poc ETA va anunciar l’alto el foc davant una sorpresa general i la menyspreança del PP. Després de molts intents d’establir contactes, esperem que siga el definitiu. Que parlen. Molt. Tant com per acabar definitivament amb el terrorisme i les reivindicacions basques. Que escolten al poble.
I si al procés de l’estatut català les converses inicials entre totes les forces polítiques del principat (excepte el PP, que es va autoexcloure. Quina capacitat de diàleg!) va ser tallat pel silenci del pacte PSOE-CiU, a l’evolució de la reforma del valencià, ni tan sols hi va haver, de conversacions entre els valencians. Els dos partits van fer el que es van manar a Madrid. I després passa el que passa.
I així podriem seguir fins a l’infinit. Demanant diàleg per a l’Orient Mitjà, per als problemes d’Àfrica, per a les qüestions del canvi climàtic, per al terrorisme islàmic, per a les relacions entre els polítics. I entre les persones.
A passar bona setmana, xi!

PD; Parlant de dialogar, recorde al lobby valldalbaidí que tenim pendent un soparet per poder conferenciar una estona. Hem de parlar!

03 de maig 2006

Trenta anys després

En principi no tenia pensat escriure avui, però es que estic emocionat. Estic malalt (febre i angines, segons m’ha diagnosticat Pauleta), però estic emocionat. I no vull estar-me de contar-vos perquè; Acabe de visualitzar un document, del que he sentir parlar i mai no he vist, i que considere històric per als catalanoparlants en general, i molt particularment per als valencians, que podeu descarregar-vos en antiblavers.info. Un document signat pels membres de la Academia de la Lengua Española l'any 78 on reafirmen clarament la unitat del català i rebutgen la violència amb que els grups sececionistes pretenen defendre el contrari. Al susdit text, titulat ‘La lengua de los valencianos’, els signants destaquen que ‘habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte del País Valenciano [...] deseamos expresar...’ el què tots sabem; Que la nostra llengua es parla ací, i a l’Alguer, i a les Balears, i a la Franja... I continuen dient que ‘...nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aún ásperamente impugnado por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro’ I per si és poc, acabant dient que ‘es culturalmente aberrante todo intento de desmembrar el país Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante’.


Les signatures del cardenal Taracón, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Lázaro Carreter, Cela, Delibes, Buero Vallejo o Madariaga, entre d’altres, li atorguen un caràcter de sentència ferma i lapidària.
No sé si és que avui estic un poc blanet o és que estem en vespres de la manifestació del 25 d’abril, però la troballa m’ha esborronat. Tan contundents, tan clars, i que 30 anys després una colla d'ases ineptes que desgovernen la generalitat encara estiguen pegant-li voltes al nano! En fi, que ho passeu bé els que aneu a la mani i al concert. I feu bondat!

02 de maig 2006

A-normalitat

Fa unes setmanes un company va obrir un fil a un fòrum d’internet sobre les beques erasmus. I ho va fer en la SEUA llengua; el valencià. Les reaccions van ser del més dissemblants, hi ha qui li va contestar amablement, però hi va haver uns quants que, tot i dir que ho entenien, se n’eixiren de mare calificant-lo de ‘recochineo y la chulería’, ‘catalan intolerante’, ‘paleto nazi’, ‘iros a tomar por el culo, independentistas de mierda’, ‘si hablar castellano y estar orgulloso de ser español es ser facha, soy facha y a mucha honra’, ‘en español, coño’... y tota eixa sèrie de coses a les que alguns ja estem més o menys avesats. Alguns anaven firmats per ‘valencianos’,

Uns dies després, a l’ascensor de la meua facultat de la Universitat Politècnica de València, algú va posar un cartell; ‘he perdut un bloc de dibuix. Si el trobes deixa-ho a consergeria o cridam al telèfon...’. Immediatament el cartell va ser tacat amb la frase ‘yo como no entiendo valenciano no te lo devuelvo’.

I fa poc, al treball un company va telefonar a un institut de la ciutat de València. Em diuen Josep, va presentar-se. ‘¿Ese que nombre es? Jesus, Jose...’ li va replicar el conserge. Si, Josep – continua aquell- com Sant Josep, el de les falles... ‘Ah, pues te podrias haber ahorrado lo de las fallas y decirme directamente que te llamas José, que para eso estamos en España’.

Són xicotets exemples de la falta de normalitat lingüística que encara vivim al País. Molta democràcia, molta Espanya-plural, molt Estatut valencià, però ja veieu que coses tan planeres com presentar-se per telèfon arriben a ser una provocació. Mentre això passe, l’actitud de molta gent és passar-se al castellà per no ser tatxat de ‘nacionalista catalanista’. Trist, veritat?

Per exigir una normalitat total dels drets dels valencians, aquest dissabte un grupet de gent ens manifestarem pels carrers de la ciutat del Túria i de Rita Barberá i després farem un poc d’escama al pàrking de l’Avinguda dels Tarongers amb els grups convidats. S’apunteu?

01 de maig 2006

Cap de setmana medieval

Aquest darrer cap de setmana d’abril una xicoteta delegació de la Junta de l’Associació de la Llegenda de St. Jordi de Banyeres de Mariola vam visitar Montblanc, localitat catalana que també representa el mite de la mort del drac per part de Sant Jordi.
En arribar el divendres per la nit, després d’un passeig pel casc antic, vam gaudir d’un magnífic correfoc a càrrec dels Dimonis de Montblanc i diverses colles convidades pels carrers de la vil·la que acabaren amb la Dracum nocte’ - invocació del drac i les forces del mal- davant l' antiga església de Sant Francesc. Seguidament, i dins de la mateixa església –temple sense consagrar- va tindre lloc un concert dels grups de metal folk SAUROM, LÀNDEVIR i NO APTO. No sé si mai heu assistit a un concert dins una fabulosa església gòtica ataquinada de gent. Increïble.
Férem nit a Alcover. A l’endemà, dissabte, es va inaugurar el mercat medieval, cèlebre a tota Catalunya pel context i la extensió de paradetes. Montblanc està emmurallat i al seu interior les cases, els carrers, els palaus i edificis públics... tots conserven un sabor antic, com si estigués congelat l’esplendor medieval del poble. A més d’açò, els comerciants als negocis o la gent del poble es vesteix de medieval per eixir al carrer i augmentar l’ambient de l’època. Eixe mateix dia, dissabte pel matí en ple mercat medieval, vam quedar amb la gent de l’Associació Medieval de la Llegenda de St. Jordi d’allí, que ens van atendre amb molta atenció i amabilitat. Vam bescanviar punts de vista sobre la representació de la Llegenda i el context en que es realitza en els dos pobles. És de destacar que l’associació montblanquina, a banda de la representació, també s’encarrega des de fa vint anys d’organitzar els actes entorn al mercat i la setmana medieval.
A les 10’30 de la nit va tindre lloc la posada en escena de la Llegenda de St. Jordi, que vam poder gaudir unes 3000 persones, situades front a la muralla de Montblanc, davant la qual es desenvolupa l’acció. Segons la tradició catalana, el poble que patia la gana del drac era Montblanc. I va ser allí on St. Jordi va salvar a la princesa, com explica Joan Amades al seu Costumari Català. Per açò l’obra tracta de ser també una recreació de la vida dels nobles i vilatans al Montblanc medieval.

El diumenge pel matí vam fer una visita al monestir de Poblet – patrimoni de la humanitat i tomba de molts dels nostres reis – i per posar punt i final al viatge pararem al delta de l’Ebre a dinar una saborossíssima paella marinera.

En definitiva, un viatge del que s’ emportem un bon record, per l’amabilitat de la gent i la categoria i bellesa dels llocs que hem visitat.