Tot a floretes

Ai, la cultura...!

2011-01-16T22:03:00.002+01:00

Abans de les festes de Nadal havia fet un escrit que sense voler havia deixat al rebost a l’espera de rescatar-lo per servir-lo ací.
Me’l va suggerir un un bon article al diario Púbico sobre la mercantilització de la societat, la consolidació d’un model educatiu basat en la utilitat i la competitivitat i les futures conseqüències socials; Enllaçava precisament amb un llibre que acabava de llegir, ‘Qüestió de valors: del consumisme a la sostenibilitat’ de Jordi Pigem (altament recomanable), que explica com d’importants és l’educació en certs valors (solidaritat, austeritat, respecte i revaloració de la natura, etc.) per a poder construïr un món sostenible i sense desigualtats socials, culturals o econòmiques. El consumisme voraç que ens guia ha fet quotidians termes com rendibilitat, competitivitat, utilitat, etc. Aquestos termes i altres són a les antípodes d’una autèntica qualitat de vida. No ens fan més feliços, ans al contrari, que ens produeixen l’ansietat i l’individualisme que van fent-se més presents a cada dia. Dissortadament no està de moda fomentar altres aptituds humanes com el pensament, la crítica, el compromís, la creativitat, la sensibilitat estètica... (I així acabarem com acabarem!)

Els cotxinos diners manen. Anselm Turmeda ja en donava testimoni al segle XV: ‘diners fan avui al món lo joc...’. Durant una bona temporadeta hem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb l’ajuda dels bancs i ara hem pegat en os. I com sempre, a pagar-ho els que tenen menys recursos.

(Altra reflexió del llibre: Si necessitàrem menys treballariem menys... )

Una seqüela negativa de la condemnada crisi és la gestió de la cultura, que veu amenaçats pressupostos –ja esquifits per norma- i que provoca unes conseqüencies destructives com aquestes; Dos museus emblemàtics anuncien en pocs dies el seu tancament. Les institucions de torn, ajuntaments, diputacions i governs autònoms se’n desentenen de la seua obligació i s’espolsen les puces dient que no hi ha diners (Per cert, institucions la majoria de les quals en mans del PSOE. Qui ha dit que el PSOE està compromés amb la cultura?).

Al•legaran que els museus no són rendibles. Però un museu no està per fer negoci, sinó per educar. Llàstima que cada dia això s’entenga menys.

Terços amunt!!

2010-11-16T19:07:00.002+01:00

El món casteller esperava la notícia amb candeletes, i finalment ha arribat el resultat desitjat; Els castells són patrimoni immaterial de la humanitat! La distinció de la UNESCO és un honor i una gran satisfacció per a tots els implicats directament en els castells i per als que ens estimem la cultura catalana. Contava en el meu penúltim escrit que vaig viure l’acte casteller de les festes de Santa Tecla de primera mà gràcies a l’Oriol. Conéixer de tan a prop una colla t’endinsa en una dimensió molt personal d’eixes torres humanes.

Aquestes torres s’alimenten d’un constant desafiament personal i col·lectiu. Hi ha un treball constant de coordinació de la colla en el qual tots saben quin paper ocupen en la seua construcció; Qui ha de posar pit, qui ha de parar el muscle, qui entrega la seua veu en donar les ordres o qui ha d’enfilar-se torre amunt, veloç, per fer l’aleta i carregar el castell. De fóra el resultat és solemne, plàstic i imponent, tot acompanyat de l’angoixa lògica en vore com el castell tremola a la vegada que creix. Dins, tots callen i només parla el cap de colla. Tot passa més lentament que a l’exterior. Es comprimeixen uns cossos amb altres i en sonar les gralles i el tabal hi ha emoció continguda mentre la torre va amunt gràcies a l’esforç de tots, i que el públic recompensa amb l’aplaudiment quan l’anxaneta alça la mà.

Hi haurà qui explique millor els valors positius dels castells (igualtat de gènere, integració, etc.). Jo només vull mostrar-me satisfet per aital distinció, i recordar la part que ens toca als valencians: Segons algunes teories aquests ‘castells’ naixen del ‘ball de valencians’ que van conèixer al camp de Tarragona fa dos segles. Certament al País Valencià s’han conservat i recuperat colles de ‘muixerangues’, que algun dia va ser un fenòmen més estés que en l’actualitat. Pot ser si la realitat política fòra una altra la proposta s’haguera pogut fer conjuntament des de les dos Generalitats, tot reconeixent i fomentant el fet ‘muixeranguer’ que a terres valencianes és tan feble com inexistent mediàticament. No en tinc dubte que una conseqüencia vergonyosa i patètica d’aquesta actitud d’ignorància és el fet que el GAV – grup feixista de llarga trajectòria, ben vist pel PP - haja enviat una carta al comité de la UNESCO per ‘alertar’ de la participació de xiquets en els castells.

Una altra manifestació nostra reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és el Cant de la Sibil.la de Mallorca, de la que no en soc gens entés, però a la qual li dec una visita en la seua versió més propera a mi: la d’Ontinyent.

Al remat, bones notícies per a la nostra cultura. Tots tenim un poc de tot, i tot té un poc de nosaltres, i per això ens ho estimem... Als diaris d’internet la bona notícia ve acompanyada de crítiques a Alarte des de cal PP per assistir a la Trobada d’Escola Valenciana del dia 9 d’Octubre, de l’amenaça del tancament de TV3 a la Safor i de la retirada de subvencions de la Generalitat al festival de cinema en valencià Inquiet.

Així, lectores i lectors, en pocs segons es pot passar de l’alegria d’una gran notícia a la indignació de saber que els que ens governen no tenen ni puta idea de quina és i com es fa la nostra cultura.

9 d'octubre; Res a celebrar

2010-10-09T12:24:00.002+01:00

No he sigut mai partidari dels ‘dies de’: Ni del dia del pare, ni del dia dels enamorats, ni el del llibre, ni tants altres. Jornades d’efervescència de bones intencions i discursos molt fussats per recordar que alguna cosa existeix i que ens en recordem d’ella un dia a l’any.

Demà diuen que és el ‘dia de la Comunitat Valenciana’, fórmula que pareix copiada d’uns grans magatzems o de la ‘casa de España’ d’alguna capital d’algun país del món. La cosa no és accidental: és així perquè així ho volen i ho han volgut els que manen ací des de fa vàries dècades. Igual que tenim un dia per recordar quant que volem la mare i els xiquets li porten una floreta de paper entusiasmats del tot, hi ha un dia a l’any per ‘recordar’- i remarque la paraula: recordar, i res més- que el poble pla encara parla valencià – dir parla, llig i escriu ja seria dir massa- i amb aital finalitat es lloga un grupet de musica ‘en valencià’, es ballen les danses típiques que tothom mira però on ningú hi participa, es menja paella, a la capital es trau en processó la senyera amb tota la pompa i circumstància que cal – Es passeja més per allò de que isca de casa i li pegue l’aire que per fer realment una processó respectuosa i ‘cívica’ com cal-, i en molts ajuntaments es llig un manifest de totes les forces polítiques unint-se a la causa valencianista, desitjant la normalitat de la cultura, omplint-se de bones intencions i animant a tot cristo a ‘ser’ valencià i a sentir-se’n orgullós.

La realitat és que un any rere l’altre eixe manifest es queda al faristol on és llegit i ni els regidors ni els ciutadans tornen a tindre cap interés en ell fins que a l’any següent arriba el ‘dia de la comunitat’ i se’l tornen a trobar. Això, o que arriben eleccions i cal traure vots dels sectors regionalistes – que no valencianistes, siguem clars-.

Els valencians patim més que mai una classe política indigna, cobdiciosa, mesquina i agenollada als interessos de Madrid. Seguim sent tan ‘flojos y muelles’ com ens va descriure el comte-duc d’Olivares fa 400 anys. Ni els ciutadans ni la oposició, esbalaïda i desorientada, sabem reaccionar davant un govern megalòman, balafiador i seguidista. Hem renunciat a defendre els nostres interessos econòmics i culturals per no saber crear la nostra política i deixant que altres ens la facen meseta enllà.

Trobe que ens va millor celebrar el ‘nostre dia’ un 14 de febrer, imitant la proposta de l’alcalde Hereu de Barcelona. Perquè el 9 d’octubre va nàixer un país del que hui només queda, si escarbem molt, algun remitjonet; Si fins i tot els fa tanta vergonya el penó de la conquesta de la capital que el volen conflictiu i amagat!!

El 9 d’octubre podria haver sigut la 'Diada Nacional del País Valencià'; una jornada de celebració, d’alegria col•lectiva pels èxits aconseguits, de marcar-se nous reptes, d’enorgullir-se junts de la riquesa de la nostra cultura, de mirar enrere i donar les gràcies, i mirar avant per ensenyar a les noves generacions quantes coses bones podem fer si ens ho proposem entre tots. En canvi és el dia dels discursos oficials cínics, vanitosos, buits, desficaciats. És el dia per celebrar que tindrem l’AVE a Madrid (en el que tardarem menys des de València que per a anar a Alcoi). Que les relacions comercials amb l’exterior són boníssimes mentre els llauradors es moren de fam. Que la majoria dels polítics autonòmics i locals ignoren la llengua pròpia (Pot ser que l’alcaldessa de la capital porte 20 anys sense dir-ne ni una en valencià? Si Maria Abradelo ha tardat molt menys!!) i a més a més menyspreen tota cultura feta en valencià i col•laboren en la confusió sobre el seu origen i denominació. Un dia per a celebrar també que a pesar dels seus fracassos, excessos i corrupteles molts governants es renovaran l’any que ve en les seues poltrones de diputats o regidors. I per celebrar la joia de la corona: Una televisió pública manipulada descaradament, de continguts infames, de servei públic nul i pou sens fondo dels nostres impostos. Ah, i ara no està sola, que l’acompanyen les televisions locals de la ‘caverna mediàtica’ madrilenya, que van obtindre les llicències per a emetre, tot i tindre el mateix interés i vinculació amb la realitat valenciana com la NBC americana.

I podriem seguir amb educació, els bous, els bancs, els músics, el teatre, les universitats, el Papa, la confessionalitat del govern...

Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.

Santa Tecla gloriosa!

2010-09-21T22:24:00.002+01:00

Ara fa dos anys vaig anar a les festes de Santa Tecla per primera vegada: Era precís conèixer la baixada de l’àliga! Enguany he tornat per dos dies acompanyat de dos amics també curiosos de les festes de pobles i ciutats. I hem tornat encantats d’haver viscut un cap de setmana tan intens i significatiu.

Hem tingut la gran sort d’estar acompanyats -quan els compromisos festius el deixaven- per l’amic Oriol, que ens anava referint tota classe d’explicacions i anècdotes a mesura que caminàvem el centre de Tarragona. Així és impossible no enamorar-se de la ciutat i de les seues festes!

L’ambient d’aquests dies és fantàstic: música en directe a qualsevol hora, gralles, pasdobles, gent per tot arreu, ubicacions diferents del centre per a cada acte, però tots a prop i agradables de caminar, molta marxa nocturna... Vaja, com fem les festes els pobles al sud del país: Ens sentíem com a casa!

Una de les experiències més autèntiques ha estat la de formar part de la ‘pinya’ que subjecta els castells baix del tot. Com que l’Oriol i tota la seua família formen part de la Colla Jove la visita ha sigut un curset ràpid de descobriment del món casteller –vocabulari, tècnica, història, agenda...-. Dins del castell connectes ràpidament amb les frustracions, amb la tensió, amb l’esperança i amb la joia de tots els que s’impliquen en eixe repte col·lectiu i tenen la responsabilitat de fer-ho davant de milers de persones. I enganxa! Hi van participar també la colla Vella, els de Vilafranca i la Jove de Valls. Un sol de justícia semblava voler desfer aquelles torres fràgils, però només ho va aconseguir dues vegades, causant-nos molta impressió la caiguda atrotinada de tanta gent des de tan alt.

Com dic, una visita a les festes curta però ben interessant.

Amb els pares de l’Oriol, la nostra família amfitriona, vam compartir algunes hores delicioses entorn a la taula anant d’un tema a l’altre mentre menjàvem els boníssims plats que ens va preparar la Remei. Vam quedar de tornar un altre any per als dies forts de Santa Tecla i a altres trobades. Ells també volen conéixer bé les nostres festes. Podem aportar-nos tantes coses, podem passar-ho tan bé, podem aprendre tant, que fa vertader goig continuar el contacte amb una gent tan compromesa, tan vitalista, tan acollidora i tan autèntica. I que siga per molts anys!!

Teresa: cent anys

2010-08-18T13:07:00.003+01:00

S’imagineu la quantitat d'històries d’amor que han sorgit entre persones des que el món és món i les persones senten la necessitat d’estimar-se? Quantes han arribat a les nostres oïdes? Molt poques: un grapat on hi ha les aventures que més van colpir els nostres avantpassats.

Que una història d’amor que s’ha esdevingut en un temps i un lloc determinat es recorde i perdure en el temps és un privilegi que molts pocs aconsegueixen, i en eixe selecte club comptem amb una parella molt propera: Matxero i Teresa.
Ara ha fet un segle que la història va acabar tràgicament amb la mort d’ella a l’heretat del Morer, a Banyeres. Sergi Gómez, que ha estudiat el cas i l’ha difós en escrits, conferències i les voltes que compartim taula, no podia faltar al que havia promés i va estar en la tomba de Teresa per recordar-la en el centenari del seu traspàs:

Teresa, passats els anys, s’ha tornat una privilegiada. Els paisans seus que saberen de la desgràcia van aprofitar la tonadeta de l’Hereu Riera per cantar el final d’aquell amor que sobreviuria a la mort de tots dos. La cançó ha arribat als nostres dies, em consta que s’estudia en algunes classes de música i continua sent motiu de treball dels nostres músics i cantadors... i el que li queda!

Un segle després els canals d’aprenentatge de cançons i històries han canviat totalment i el gruix de la nostra societat dóna l’esquena a la cultura popular i ignoren la peça musical, però Teresa i Matxero viuen per sempre junts –com volien- en companyia d’altres amants eterns... Romeu i Julieta, aquells de Teruel, Marc Antoni i Cleopatra...

La 'señorita' Vicenta

2010-06-08T10:30:00.004+01:00

FOTO: Del llibre 'el paper de l'escola a Banyeres de Mariola'. Vicenta i les seues alumnes l'any 69.

Dissabte coincidirem fent en el trajecte Banyeres-València; No la coneixia, i em va sorprendre quan em va contar, encara a la parada de l’autobús, que havia estat mestra al poble durant vora quaranta anys al col·legi de les monges. Es va presentar com deia ser coneguda al poble: la señorita Vicenta.

És ja una senyora major. No li vaig preguntar l’edat però li calcule una setantena d’anys. Diu que va vindre al poble l’any 62, i que va exercir fins els any noranta, quan la van despatxar sense explicacions de les monges, segons ella perquè assistia a sessions de quimioteràpia per superar un càncer. A partir d’ahí va anar desfullant una sèrie d’experiències agredolces sense cap ordre cronològic, botant d’un episodi de la seua vida a un altre, evidenciant un deteriorament psicològic dissimulat amb la seua antiga dot oratòria.

Recordava un passat amarg de maltractaments a càrrec d’un marit que encara conserva – “per ser bona samaritana” justificava- i que ara ha derivat a una ludopatia ruïnosa. El recurs d’encomanar-la a la seua famílía em va caure quan m’explicà els problemes que els rondaven; Un present angoixós.

Lamentava que poca gent del poble se’n recorde d’ella, ni companyes de treball ni alumnes – aparentava conèixer tots els xiquets als que havia ensenyat en quatre dècades- i per tant es sentia a soles. Físicament estava molt perjudicada per diferents i complicades operacions. Es mostrava molt religiosa però resabiada amb l’església. Evocava el seu origen suecà però feia la major part del discurs en castellà.

No tenia previst escriure açò al bloq, però aquest matí a la ràdio he escoltat Palabras para Júlia, de Goytisolo, cantada per Paco Ibañez, i me n'he tornat a recordar d'ella.

Em va donar ràbia no poder ajudar-la ni donar-li cap de solució. Li vaig dir que faré per vore-la al poble.

Un cavaller valent; salvarà la princesa?

2010-04-29T00:00:00.003+01:00

Un curt d'animació molt ben fet. Val la pena parar-se 9 minuts a vore'l i delitar-se amb el dibuix, l'humor i la imaginació dels autors. Amb drac i tot! Si donarà de sí el tema del cavaller i la donzella...

Com que blogger no em deixa penjar-lo, el teniu ACÍ.

23 d'abril

2010-04-22T11:53:00.000+01:00

Demà comencen oficialment les festes de Moros i Cristians de Banyeres; les festes de Sant Jordi. No hi participe actualment ni com a fester, ni com a músic, ni com a acolitet, però m'agrada estar aquests dies i vore les festes, disfrutar de l'ambient de dia i de nit, captar els matissos que cada any fan diferent el ritu de la festa, trobar-me amb la gent que per circumstàncies no veig la resta de l'any, tastar el timonet quan amaneix el dia 23 tot esperant que comence la diana...
Però com dic no estic lligat a la festa i encara que m'agrade no m'importarà fer fugina algun any per escapar-me a conèixer alguna de les festes que també celebren al cavaller que mata el drac.

L'any passat vaig poder visitar Puigverd de Lleida i viure una magnífica jornada medieval que va acabar amb una representació popular i espectacular de la llegenda de Sant Jordi i el drac. També a Esplugues de Llobregat van representar una llegenda amb bona cosa de balls tot i no ser patró del poble. I què dir-vos de la representació i la setmana medieval de Montblanc, d'una importància comercial i una fama que pot ser sobrepassa la classificació de 'festa popular'

Algun any caldrà assistir al 'Vencimiento del dragón' de Alcañiz, que segons he vist a les fotos es fa a una meravellosa plaça renaixentista el matí del dia de Sant Jordi. I de vesprada ens podriem acostar al Palau de la Generalitat de Barcelona al mercat de Roses i a passejar per les Rambles a la festa del llibre.
I prou més amunt, en la costa basca, pinta molt bé el 'Gora Santurtzi' del poble de Santurtzi, que representa bianualment la mort del drac en una vila marinera que deu el seu nom al sant.
Un poc més lluny, a la vila de Portofino (prop de Gènova), al costat del seu port d'embarcacions de luxe, es fa una gran foguera la nit del dia 23 vora el mar, i diu la gent d'allà que si el tronc que subjecta la foguera cau cap a la mar, és senyal de bona sort, i si ho fa cap a dins, de tot el contrari.

Fa uns quants anys, a l'imperi romà celebraven el 23 d'abril el dia de la 'Vinàlia', festa per la que se li demanava a Júpiter la protecció de les vinyes i la l'èxit de la collita. S'obrien les botes del vi de la collita de la tardor anterior per a oferir-les al susdit déu i després els romans es bufaven com a rates. Casualment 'Jordi' vol dir 'home del camp' i és el patró en molts països dels llauradors. Una altre aprofitament pagà de l'esglèsia?

Sant Romà de la Calle

2010-03-11T12:44:00.002+01:00

He estat en les dos concentracions a favor de Romà de la Calle que s’han organitzat improvisadament a les portes del Muvim i a la seu de la diputació provincial de València. En les dos, tot i haver estar convocades amb poc de temps, hi va assistir molta gent. Sobre cinc-cents han dit en algun mitjà; Sí, és possible, i puc testimoniar que no es van repetir els manifestants de l’un a l’altre dia. Em vaig alegrar en la primera de vore a molta gent de la facultat de Belles Arts; Alumnes i professors (alguns doctors i catedràtics) que han fet vore que la facultat no està tan abeltida com sembla en els projectes personals de cadascú.

El politiquet de torn que s’ha cregut just inquisidor i ha alçat el dit prohibitori sobre la mostra d’unes fotografies (ja publicades en els diaris) no va calcular la jugada i va pensar que De la Calle respectaria la seua decisió i que, a més, assumiria la co-responsabilitat de la censura. A eixe politiquet és al que Rus deuria d’haver fet dimitir, reposant les fotos al seu lloc, confiant en la gestió del director del Muvim (impecable i reconeguda internacionalment), tot mantenint el prestigi del museu. I haguera quedat com un senyor. Però no, quan dimiteix el director i les mostres d’adhesió sorgeixen des de les files del seu mateix partit, l’alcalde de Xàtiva rebla l’assumpte amb la seua natural sensibilitat ; "El que esté a gusto que no se mueva y el que no esté a gusto...". És a dir, ací mane jo i -com es diu popularment- el que no pague lloguer al carrer!

La gestió popular ens ha acostumat excessivament a la censura. La visió ‘canalnouera’ de la realitat (La notícia que no es veu, no existeix) és una greu falta de respecte als ciutadans que, d’altra banda, va fent-nos dòcils i acrítics (precisament, el que no vol el museu de la 'il.lustració'). D’aquesta manera, no demanarem polítics assenyats i honrats, i nous Rus i Camps tindran carta blanca per a circular... Mala barraca!

Bloglines em falla

2010-02-13T11:51:00.003+01:00

Fa molt de temps que estic subscrit a bloglines, que puntualment m'avisa de les actualitzacions dels bloqs que seguisc podent consultar-los cómodament. Però des de fa uns mesos va començar a no avisar-me de les actualitzacions dels bloqs de Ca Vilaweb. Exclussivament eixos. Un darrere l'altre, a poc a poc, han anat donant-me error; No s'actualitzen i romanen junt amb un signe d'exclamació roig que supose que serà que he de fer alguna cosa, però no sé el què.

Hi ha algú que em sàpiga dir què he de fer?

Gràcies.

Via crucis del Cabanyal, estació 671; Pilatos i Herodes escolten Santa Mònica Oltra

2010-02-08T13:50:00.006+01:00

Hui m'he encés a primera hora llegint en el diari de dissabte la crònica del ple extraordinari celebrat divendres a les Corts amb el Cabanyal com a protagonista. L'encabotament del Govern en enderrocar aquell patrimoni artístic és d'un nivell de burrera i analfabetisme que clama al cel. Fa un moment he obert un correu on em passen un video de la portaveu de Compromís, Mònica Oltra, cantant-li les veritats a la cara als consellers sobre aquest tema. Reconforta saber que hi ha una veu que els fa saber, amb arguments a la mà, el que no volen entendre. Ací està el vídeo. Escolteu-ho, per favor;

Nàpols dos mil deu

2010-02-04T20:02:00.006+01:00

Fa ja vora tres anys ( ja??!!) que els vaig deixar. Ells han seguit la seua vida i jo la meua, per supost. Per unes hores ens vam retrobar pels carrerons de Nàpols; Continuava recordant les cares de molts oriunds de per allà. La visita va tornar a ser divertida, curiosa i atractiva. Nàpols em fascina, qui em llig de temps ho sap. La ciutat en eterna decadència manté un encant endimoniat. Seran els carrers reblits d'antics palaus, els paisatges urbans, l'animada vida al carrer, les llegendes que s'escampen per tot arreu, el sabor de la Pizza - així, en majúscules- que trobes a Via Tribunali. Serà la presència llunyana i imponent del Vesuvi - Amb el cim nevat eixos dies de gener!-.
Caminar per Nàpols coneixent els seus problemes et fa circular amb una sensació estranya de por, d'atenció i d'espectació. No saps en quin moment poden furtar-te la bossa, o atropellar-te, o si trobaràs en algun moment un tiroteig, o si aquella botiga on serveixen amb amabilitat participa activament en el negoci de la Camorra. Al remat és com estar dins d'una gran pel·lícula del neorrealisme italià, comparació graciosament versemblant en observar les exagerades gestulitzacions i converses dels veïns.

Pujar al Castel Sant Elmo ja val tot el viatge. Enfilar-se allà amunt és tocar el cel de la ciutat -amb permís del Vesuvi, que ja queda un poc apartat-. Allí dalt s'està més alt que ningú, es té la sensació de controlar-ho tot encara que el nucli urbà sumat a la perifèria s'escampa fins on ja no t'aplega la vista. Des del castell Nàpols és multicolor, i tota ella abraça la badia a la que dóna nom, en l'horitzó de la qual es pon el sol diàriament abocant una llum daurada que sembla, també, eixida d'un film. Davant d'aquell, el Mare Nostrum, pense en els grecs que li donaren el nom, en els romans, en els francesos... i també en la part que ens toca; Intente figurar-me davant la mateixa posta de sol el nostre Alfons el Magnànim, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Pere Joan, Guillem Sagrera...

Em sembla que mai he deixat cap escrit en napolità, en dialetto com ells en diuen. Ara posaré una poesia dedicada a Napule (Nàpols) de Totó, actor còmic napolità que sempre va fer dels seus origens un tret d'identitat personal. Segur que no tindreu cap problema de comprensió;

ZUOCCOLE TAMORRE E FEMMENE (Rates, tambors i femelles)

Tutte hanno scritto 'e Napule canzone appassiunate,
tutte 'e bellezze 'e Napule sò state decantate:
da Bovio a Tagliaferri, Di Giacomo a Valente;
in prosa, vierze e musica: ma chi po ddi cchiù niente?
Chi tene 'o curaggio 'e di' quaccosa
doppo ca sti puete gruosse assaie
d'accordo songo state a ddi una cosa:
ca stu paese nun se scorda maie.
Sta Napule, riggina d' 'e ssirene,
ca cchiù 'a guardammo e cchiù 'a vulimmo bbene.
'A tengo sana sana dinto 'e vvene,
'a porto dinto 'o core, ch' aggia fà?
Napule, si comme 'o zucchero,
terra d'ammore - che rarità!
Zuoccole, tammorre e femmene,
è 'o core 'e Napule ca vò cantà.
Napule, tu si adorabile,
siente stu core che te vò di:
"Zuoccole, tammorre e femmene,
chi è nato a Napule nce vo murì

Posa un verdó en la teua vida

2010-01-18T13:50:00.003+01:00

verdó; Botella de vidre de boca ampla que es deixa, plena d'aigua, damunt de la tauleta de nit, amb un got de cap per avall al damunt, i que servix per a beure durant la nit.

A Alcoi, antigament, aquest atifell era d’ús habitual. En cada llar n’hi havia u com a mínim. Pensem que a Alcoi, durant el segle xix, molts treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l’altra. Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d’eixir a l’escala, obrir amb la clau l’altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau, baixar l’escala, entrar a l’altra part del pis a on es trobava el dormitori, tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal perquè ja no queden pisos amb dos claus.

Així descriu Eugeni S.Reig en 'Les nostres paraules' eixe pràctic objecte; el verdó. Voldria puntualitzar-li que no només es gastava en estos pisos sinó que també a les cases normals de poble -com els que hem heretat de les àvies-. Jo no n'he tingut mai a la meua tauleta de nit, o al menys no ho recorde, però sí que n'he vist a casa com a un objecte més a l'armari on és el parament de taula i em sembla que s'ha usat en alguna convalescència familiar.

La qüestió és que d'unes setmanes ençà ho tenia clavat al cap; volia un verdó. Me n'havia adonat que em seria molt útil i vaig pensar que me'l podia fabricar jo mateix amb alguna botella de vidre i boca ampla. A casa, amb una botella de suc (que em va costar de trobar, ja que ara les fan de plàstic!!) i un got de nocilla molt decent em vaig montar per fi l'objecte desitjat, que funciona i dona un servici magnífic...

Hui una companya de treball m'ha regalat un de nou... i ben bonic que és! M'ha fet molta il.lusió, és clar, i seguidament m'he posat a fer una cosa que tenia pendent de feia dies; crear un grup al facebook que es diu 'Recuperem el verdó'.

Enric Valor

2010-01-13T18:49:00.004+01:00

M'unisc al recordatori a don Enric Valor que Mossen Carrasca i Mossen Gàlim fan des dels seus bloqs en el dia que es fan deu anys que va faltar.

La primera coneixença de Valor la vaig tindre a l'inici de l'escola primària, quan mon tio em regalà els vint-i-sis volums de les Rondalles valencianes editades per edicions del Bullent, encuadernades en rutilants tapes blanques i molt i molt ben il·lustrades . Recorde que una temporada m'acompanyaven al llit tots els dies i com de bé ho passava abans d'acabar el dia! Aquelles històries que no passaven en cap món imaginari sinó en Cocentaina, en Petrer... en Banyeres!, aquell llenguatge que no m'era el matern però era el deu meu poble, aquelles il·lustracions brutals que pot ser foren la millor lliçò d'educació plàstica d'aquells anys... Valor és part de les meues primeres experiències lectores, i de les més bones. Aquella col.lecció roman a casa, com un vertader tresor personal que és, i tinc pendent des de ja fa temps una rellegida.

A principis d'una altra època vital, l' universitària, vaig trobar en una papereria de la capital la novel.la 'l'Ambició d'Aleix' i acomboiat pel nom de l'autor me la vaig mercar per llegir-la tranquilament en estiu. I Valor, aquesta vegada amb una història creada per ell, continuava sent tan expressiu, suggeridor i bon narrador com el recordava d'una dècada abans.

En la seua vessant de gramàtic va publicar obres de consulta com 'Millorem el llenguatge', 'Resolguem dubtes', 'La flexió verbal'... reeditades actualment per 3i4 i d'utilitat inestimable per als que procurem millorar en açò de la comunicació escrita (o parlada!).
La revista Barcella li va dedicar el número 10 en l'any 2000.

En repassar la seua biografia me n'alegre de que puguera rebre en vida els Honoris Causa i els altres reconeixements, però em fa molta ràbia recordar com la Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Castalla van vetar el nom 'Enric Valor' de l'IES que l'havia aprovat com a propi.

Fins i tot morts els tenen por!

Quant li queda al Cabanyal?

2010-01-06T20:11:00.003+01:00

Vull escriure sobre l'assumpte del Cabanyal i no sé com començar. Em sembla un espectacle tan surrealista, tan patètic i vergonyós que no trobe fórmula per fer encara més evident l'absurditat de la batalla judicial entre els veïns del Grau de València i el seu Ajuntament per enderrocar o no un barri de notable interés històric. El recent informe del Ministeri de Cultura serà tan positiu com vullguem, però el fet d'haver aplegat a aquest punt és una derrota de tots.
Que l'administració municipal es plantejara el projecte "d'ampliació" de Blasco Ibañez a costa de la unitat del barri i de la destrucció de la seua riquesa arquitectònica és bona mostra del desinterés dels que governen per allò que en diem 'patrimoni' mentre els cau la bava quan els constructors els expliquen projectes de grans torres i magnífics bulevars que -en el seu moment- els donaran bona cosa de guanys i publicitat a Canal 9.
No seria just dir que tota la culpa la té Rita. Temps i eleccions han tingut els ciutadans de la capital per fer-la fòra i parar un projecte tan desgavellat; no només l'han mantinguda en el càrrec durant dos dècades sino que ha millorat els resultats -fins i tot al Cabanyal!-.
Per això dic que tot aquest enrenou de declaracions, sentències i movilitzacions socials és una derrota de tots.

Mentre escric açò llig que el Govern valencià ja té pensat com fer per tal que les lleis no els siguen contràries i legitimar aquest expoli en tota regla.

Recordeu quan fa pocs anys el govern talibà d'Afganistà va decidir rebentar els budes gegants? El govern musulmà va alegar que les estàtues anaven en contra de la religió islàmica i les destruïren sense més mirament tenint en contra la UNESCO i la opinió pública internacional. Aquestos talibans de la Generalitat van sense turbant i obeeixen una altra religió; la del capitalisme cotxino que avantposa els interessos econòmics d'uns pocs al benestar de tot un barri i la recuperació del patrimoni que és un tros d'història de València.

Ja ho van fer amb la Punta, amb l'horta, amb la costa, amb els PAI's i companyia. Els la bufa el patrimoni artístic o natural perquè no dóna diners -segons la seua visió- . Els la bufa i no els la costipa.

El segon disc de Botifarra

2009-12-23T14:38:00.001+01:00

Amb el primer disc em va passar igual; la primera volta que el vaig escoltar em va agradar, la segona un poc més, i conforme he anat sentint-lo m'agrada més i més. El segon disc de Pep el 'botifarra' és un producte fòra de sèrie; Un treball amb un resultat espectacular. Les músiques s'han enriquit brutalment amb influències mediterrànies fent de peces tradicionals temes nous i irressistibles. Botifarra també ha millorat, i això d'afegir dites i endevinalles pel mig del disc li aporta espontaneïtat i frescor al disc. I de la caixa del disc... què diré?! Que és la millor portada d'un disc que s'ha fet en molt de temps. Que està feta a mà (una a una) per un artistasso que es diu Jordi Albinyana que no para de fer coses aseaes i que teniu en este bloq per si voleu pegar una ullada a lo que fa.
Sens dubte, un boníssim regal per a fer ara que s'acosten reixos. Ah, a la ciutat de València busqueu-lo a discos Oldies.

Solstici d'hivern

2009-12-21T23:56:00.000+01:00

Abans que començara l'hivern jo ja he perdut en un autobús urbà la meua coppola - gorra que m'estimava molt, comprada a Nàpols en l'últim viatge- i un guant en un taxi, quan me l'he llevat per pagar -que també m'estimava perquè me'ls havia regalat un amic-. Quina maliccia que m'ha donat perdre-les!
Això sí, fa no res que he estrenat l'edredò de plumó d'oca i com diuen, calfa prou. Espere no perdre'l...

Diuen que ha nevat

2009-12-15T13:07:00.003+01:00

Diuen que per la Mariola ha caigut una nevada grossa com fa temps que no s'havia vist. Des de casa per telèfon m'ho confirmen. Per als que no podem estar allà, ni rebolcar-nos per la neu ni jugar a guerres de boles ens queda ensobinar-nos a les finestretes que s'entreobrin per internet i que permeten vore-ho i fer-nos goleta. Mireu, mireu a Meteobanyeres com de blanquet es veu el poble en directe!
Em van dir que va eixir Banyeres a les notícies de canalneu. I que sempre ix Banyeres. I en dir-m'ho vaig caure que ni se'm va passar pel cap vore les notícies de les 2. Estava dinant a eixes hores cara al televisor però com que el costum es botar eixe canal en fer zapping -per salut mental- em vaig perdre el desplegament de personal i mitjans a que ens té acostumats la valenciana quan neva un poquet i quan guanya el València CF. I com diu hui Pep; amb la de diners que ens costa només per dir tòpics!! Tota la raó que té - com sempre-; Al meu poble només s'acosten quan neva o el dia de l'entrada de moros i cristians. M'agradaria haver-los vist el dia de la Llegenda de Sant Jordi (un dels espectacles de teatre no professional més gran a terres valencianes) o en la inauguració de ArtNostre (una iniciativa fabulosa de molts pobles de la zona per acostar els artistes plàstics als pobles veïns) o en l'aplec de danses de la Mariola, o quan alumnes de l'IES professor Manuel Broseta van guanyar el primer premi del certamen 'compitalia' de teatre clàssic (resultat d'un treball interdepartamental molt interessant).
En definitiva, ser una televisió normal.

No és un acudit

2009-11-18T18:30:00.003+01:00

Dissabte passat es va celebrar a Banyeres la gala anual a benefici de l'Asociación Española Contra el Cáncer (web ací). Segons m'han comentat, les entrades es venien a l'estanc de la plaça.

Que també són ganes de broma, o no?

Històries de tres

2009-11-09T01:50:00.002+01:00

M’agraden les històries de trios. Reconec que en soc consumidor quan es presenten ocasions perquè em resulta un tema estimulant, fresc i trencador ( independentment de que siga més o menys factible en la realitat).

D’històries ‘de tres’ recorde que ja fa molts anys vaig tindre oportunitat de llegir l’obra de teatre ‘El baile’ d’Edgar Neville, que va deixar-me molt bona impressió cap al final de l’adolescència, i que em reclama una nova llegida per fer memòria. Un temps després, al principi de la universitat, es va estrenar als cinemes ‘Soñadores’, de Bertolucci, que em va agradar moltíssim; Una relat diferent sobre els ideals, la joventut, la llibertat i el sexe ambientat en el maig del 68.

Enguany mateix vaig poder vore també en pantalla gran la espanyola ‘Dieta mediterrània’, una nova crònica, actualitzada, d’un triangle amorós; amb bon humor, bons actors i bones reflexions sobre aquest tipus de relacions.

I la última cinta que he vist on es tracta el tema és a ‘Castillos de cartón’, basada en la novel.la d’Almudena Grandes, i en el rodatge de la qual vaig tindre oportunitat de participar com a figurant. Les persones que em van dir que havien llegit la novel.la contaven meravelles d’ella. Desconec el nivell de fidelitat a la novel·la de la pel·lícula però puc dir-vos que és una magnífica història de complicitats, desig, amor, maduració personal, i també de recels, soledats i frustracions. Ara que encara està en cartell vos la recomane entusiastament, i vos convide a que em comenteu què vos ha semblat.

Lliçons de la vida

2009-10-05T23:03:00.000+01:00

Si l'escrit anterior parlava sobre el respecte que devem als educadors, el de hui va sobre un educador que es va guanyar eixe respecte i que ahir ens va deixar sobtadament. Ell és Marcel.lí Sarrió, professor de filosofia i alternativa a la religió de l'IES de Banyeres. Ahir, mentre practicava escalada a Bussot va caure des d'una altura suficient per causar-li la mort.
Escric ràpidament unes línies després de repassar la quantitat de comentaris que ha generat la notícia a internet. Són alumnes, ex-alumnes o veïns de Beneixama (el seu poble) que el recorden amb pregona estima i admiració. Corpren llegint el tuenti la quantitat de calificatius, d'anècdotes, d'opinions...
Jo, que vaig tindre la sort de ser alumne seu fa uns quants anys, el recorde com la humiltat en persona. Sempre pacífic, dialogant, amb sentit de l'humor...

Conten els alumnes que este matí se li ha dedicat un minut de silenci al centre i han sonat en el seu record el 'cant de l'enyor' de Llach. No em costa imaginar-me l'escena. Marcel.lí els ha donat a tots la seua última lliçó.

El respecte als educadors

2009-09-18T08:59:00.002+01:00

Rumiava jo estos dies algun escrit per a este bloq sobre la qüestió de l’autoritat dels professors a l’aula. Se n’està parlant molt, i amb més motiu amb la notícia del pacte per l’educació que proposa el ministre del ram. La cosa fa temps que és preocupant. Ahir a la ràdio opinava gent des de casa sobre el tema, i coincidien majoritàriament en que la culpa és dels pares, que malcrien els fills i els donen corda per a fer i desfer. I sí, jo també pense que si el pare músic, el fill ballador, i que amb certs models de pares és lògic que apareguen eixos individus que pul·lulen per les escoles. Però una altra part important de responsabilitat la té la societat, l’entorn; Si la tribu no educa, malament.

I pensant en això apareix a Vilaweb la notícia de que el president de la diputació de València serà jutjat per insultar i amenaçar el professorat valencià. Ni fent-ho aposta. Heus ací un exemple molt lleig d’incontinència verbal en públic que vol desacreditar el treball de molts centenars de professionals de l’educació i que pense que perjudica la credibilitat del sistema educatiu valencià. Este senyor, després d’aquelles declaracions ni se n’ha desdit ni ha demanat disculpes per la brofegada.

L’actitud d’Alfonso Rus no ens pot estranyar, tenint en compte que el seu partit fa vàries dècades que va posant en qüestió els docents valencians per divergències lingüístiques. O més que divergències, interessos polítics per els quals han difamat sense mirar pèl en contra de professionals valencians i de la lingüística internacional, primer des del bunker barraketa i després des dels despatxos d’ajuntaments i conselleries.

Disculpeu si me n’he anat un poc per les branques. Altres ho analitzaran des d’altres perspectives però jo he volgut fer evident la burla continua cap al món acadèmic per part d’unes autoritats democràtiques.

He posat un exemple de desacreditació, el de Rus. Però n’hi ha d’altres com l’educació per a la ciutadania en anglés, els barracons, la precarietat dels interins, les subvencions a grups seccecionistes ... Després del pacte anunciat entre els dos grans partits deixarà el partit del senyor Rus de menystenir la tasca acadèmica de mestres, professors, lingüístes, etc. en mans de la qual està la gent del futur? Ja ho vorem.

Ja tocava

2009-09-11T16:45:00.004+01:00

Hui he anat a apuntar-me a l'autoescola. Ja era hora, em direu. Doncs sí, ja em tocava decidir-me a estudiar els entretinguts temes del reglament de circulació, fer les pràctiques que toquen i traure'm quant abans el permís de conduïr. Segons la xica de l'autoescola és el millor moment perquè estan que ho regalen. Així que més val aprofitar-ho, ara que dispose de temps lliure, i prendre-m'ho seriosament abans que se'm passen les ganes.
La intenció és no fer-ho llarg, així que m'ho he plantejat com a intensiu. Vorem si hi ha sort a la primera!

GRÀCIES!!

2009-07-19T11:49:00.002+01:00

Se m'amunteguen al cap els records de les experiències d'estos dies de treball organitzant la Llegenda. M'agradaria donar un per un l'enhorabona a tots els que han dedicat part del seu temps en fer possible un projecte d'esta dimensió, i vull aprofitar este escrit per recordar-vos a tots. Esta mampresa és, per damunt de tot, treball col.lectiu i voluntari.

La representació d'ahir va ser un gran èxit. Ho recorde i em torne a emocionar. Hi havia llogades 1.900 cadires (200 més que el 2.006) i poques quedaren buides. El mar de cabets que es divisava des de l'escenari era brutal, i en el moment d'encendre les bengales... una passada! I nosaltres, que fins divendres teniem el ai en el cos... que si no se'n venen entrades, que si la crisi, que si la gent diu que són cares... Tot esfumat en vore el riu de gent que anava afluint al recinte ben ordenadets, com es veu poques vegades al poble.
Quan vam acabar, sense voler-ho vaig acabar en la porta despedint la gent coneguda. Amics, veïns i autoritats que ens donaven l'enhorabona. I els amics de Puigverd de Lleida, encantats d'haver conegut Banyeres i haver vist la nostra Llegenda, tot en un dia!

...

Este èxit ha sigut un pas més per fer forta la tradició de la Llegenda de Sant Jordi. Crec que sense ser encara massa conscient, Banyeres acull un dels majors muntatges teatrals no professionals del País Valencià. Una obra que malgrat tots els malgrats és esforç i il.lusió que posen un grup de gent per oferir-la als seus conciutadans. Ho dic perquè he sentit per boca d'alguna veïna que no valia la pena pagar 7 euros per vore a la 'gent que veus tots els dies' i prefereix quedar-se a casa. Pobreta... I encara s'atrevia a dir que l'entrada és cara perquè clar, si això ho paga l'ajuntament... La dona, evidentment, no havia vist l'obra. Esta ignorància cabuda i orgullosa està més estesa del que pensem pel veïnat. Podrem canviar-ho algun dia?

...

Ara ens queden les anècdotes dels bons moments, les presses, les bromes, els preparatius, els nervis, els contratemps... Quin cuquet quan en sonar la cançò d'inici entravem en dues files agarrats de les mans... Quin tomb del cor quan vam vore a Sant Jordi per terra!!

Si havereu vist ahir les donzelletes plorant com a madalenes perquè s'acabava esta experiència tan bonica per a elles!! Això, i vore eixir la gent tan contenta -es notava en les cares!!- és la major recompensa.

Gràcies als que creieu en este projecte i heu treballat de valent en ell.
Gràcies per haver vingut a compartir este regal que vos hem volgut oferir.
Un agraiment especial a l'ajuntament de Banyeres per la confiança dipositada.

No hi ha dubte. El drac tornarà d'ací tres anys.

Al tribunal!!

2009-06-23T18:59:00.003+01:00

Dins d'una setmaneta comença el procés d'oposicions al cos de professors de secundària dels centres valencians. Vaig a presentar-me. No és que estiga molt preparat, que no tenia clar això de presentar-me fins fa poc, però aniré a provar sort, que diuen. Per ara estic tranquil, i espere que en plantar-me davant el tribunal no m'aturrullaré ni perdré la serenitat.

Haurem de repassar estos dies. Ja vos contaré...

A un mes vista

2009-06-18T23:48:00.005+01:00

Torne a rependre el bloq amb un recordatori massiu; De hui en trenta dies tornarà a cobrar vida 'La Llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa' de Banyeres. Molts ja m'haureu sentit nomenar-la però als que pille de noves els diré que facen el que puguen per acudir. Que valdrà la pena passar la vesprada al mercat medieval de la Malena i fer un poc de gasto, pegar un mos en qualsevol dels bars que hi trobareu, i acudir a les 23 h. al parc de Vil.la Rosario a deixar-se endur per una història mil.lenària contada a la nostra manera (amb teatre, foc, dansa i bona cosa de música).
A un mes de l'event i gràcies al treball de Lluís Llapissera estrenem nova imatge a la web de l'associació i al bloq, que anirem actualitzant amb fotos dels personatges i altres curiositats...Ahh!! I una enquesta per anar animant l'assunt.

Vos deixe, per als que no l'hajau vist, el video promocial que ens han fet a ca Morenet. No direu que no és bonico!!

RESERVES PER INTERNET; llegendabanyeres@gmail.com

Ganes d'aïllar-se

2009-05-11T23:49:00.000+01:00

Ja no pot estar uno tranquil a sa casa. Només en vore els telediaris t'entra quimera de pensar com faràs per arribar al final del dia amb la de coses que hi ha. Que si l'atur que afecta a tot cristo, que si la grip-de-nom-variable que ens contagiarà a tots sí o sí, que si l'augment de delinqüencia per tot arreu... A voltes no sé si estan informant-nos o asustant-nos.
El pitjor és que son coses que encara que no les provoquem ens afecten i no les triem; Si els bancs estan de crisi tots fotuts i a apretar-se la butxaca. I si naix un virus en mèxic, al sendemà hi ha infectats per tots els racons del món. Tan gran que semblava la humanitat i no som res. Un estil als pisets moderns, que quan es tira un pet el veí l'escoltem i casi l'olorem. -Encara que hi ha pets, com els del tercer món, que costen de sentir. Oïda selectiva, se'n diu-.

Pense darrerament si no serìa millor viure a la muntanya, apartat del tràfec de succesos i cròniques polítiques més o menys interessades per provar de ser immune a tot açò. Va dir algun savi que l'home és sociable per naturalesa, però pot ser és la sociabilitat que ens allunya d'ella ara per ara.

Modernitzar-se

2009-05-08T23:31:00.003+01:00

D'ací a un grapat d'hores presentarem al teatre principal, com ja vaig anunciar, les novetats del projecte de la Llegenda 2009. Una d'elles, el video promocional fet per foto-video Morenet ja està al youtube. Ja sabeu que qui no està a internet no existeix. El pose a continuació. Com a avanç de les músiques del nou disc, podeu vore els vídeos penjats pel tio Carrasca de la marxa del drac, la cançò de la Llegenda final i la dansa de les donzelles.

Espere que el video promocional agrade als presents a l'acte i als que ho descobriu per ací, i que tots el difonguem a través de la xarxa en estos dos mesets que queden per a la representació d'enguany. Seguirem informant.

Presentació del disc de la Llegenda

2009-05-04T18:09:00.003+01:00

I compte arrere per a la representació d'enguany. Dos mesos i poquet que falta... Això ja ho tenim ahí!
Este dissabte 9 de maig a les 19 h. i al Teatre Principal, lloc de la seua gravació, presentarem solemnement el disc amb les músiques de la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el drac la princesa.
Este disc és una d'eixes coses en les que la gent que participem posem temps, esforç conjunt i il.lusió per deixar un producte digne i interessant que agrade a quanta més gent millor. Encara no hem pogut tocar-lo perquè no està a punt però ens han promés de la Caixa d'Ontinyent l'imminent vinguda per missatgeria el proper dimecres.
L'obra social de Caixa Ontinyent és la que ens ha patrocinat el disc. Seguint la seua política d'editar productes culturals de les comarques centrals ha apostat de nou per nosaltres i per Banyeres. És de justícia que agraisca des d'ací la labor cultural que fan i que dignifica tant de treball col.lectiu que es fa pels voltants de la Mariola.

A l'acte hi haurà, a més, la presentació dels actors que posaran veu i als personatges principals. Parlarem també del cartell, obra de l'artista local Manolo Granado; i de la Unitat didàctica de la Llegenda que treballaran les escoles del poble, i dels intercanvis llegendaris que estem fent amb gent del nord (no vos he contat el viatge a Puigverd de Lleida, però que bé ens van acollir!!).

Ens agradaria que este acte s'instituïra tots els anys. Afortunadament a l'Associació no ens falten idees ni ganes de fer-les (ni gent, pel moment ) i esperem tindre tots els anys novetats que presentar.

Este dissabte esperem començar a assajar les cançons...
En un país molt llunyàààà
hi havia un drac molt graaaan
que una volta cada aaaany
li entrava molta faaaam...

Primer la medicació i després...

2009-04-24T16:31:00.002+01:00

Dilluns tornava de Barcelona de passar un cap de setmana de vida social. Vaig tornar encara mig atabollat de tanta gent volguda i llocs preciosos que em vaig trobar en dos dies. I en estar a Benimaclet tenia el cor posat a la Mariola, on estos dies s’escolten marxes mores i cristianes indiscriminadament - al meu poble i a la capital comarcal, Alcoi-. Ja fa temps que em van ensenyar allò que primer va l’obligació i després la obligació, i per tant m’ha tocat quedar-me a València i conformar-me amb alguna connexió telefònica amb ma mare on vaig poder sentir l’himne a la festa del dia 22.

Aquell mateix dia el dia de l’entrada vaig començar a notar-me símptomes de refredat; mocs i estornuts. Per fer-me més goleta vaig llegir a Can Carrasca la narració de l’entrada del capità moro d’Alcoi , que sembla que va ser d’aquells moments que marquen una fita en música festera.

El dia de Sant Jordi -que m’havia proposat anar a fer alguna visita especial- va avançar aquell malestar que se m’havia tirat a la gola. Quin mal, tu...ni engolir la pròpia saliva. Des de casa per tv3 vaig vore per primera vegada en directe l’ambient a Barcelona i altres indrets catalans amb motiu de la festa del llibre i la rosa. Al final del dia, la ‘visita especial’ va ser a l’ambulatoria a revisar-me aquell mal de gola, que segons el metge de torn no era més que un virus de l'època.

Avui, 24 - dia dels trons a casa- la cosa no ha millorat, l’ibuporofeno m’acompanya en cada dinar i no sé a quin sant aclamar-me per a millorar-me de cara al viatge de demà dematí.

Per cert, que demà, 25 d’abril, a les 12’30 del migdia presenta Paco Muñoz a Bocairent el seu últim disc ‘Com un suau adéu’ a la sala Joan de Joanes. Per als que estan per allí és un immillorable plan després de passar-vos pel cementeri de Banyeres a vore les salves als difunts.

Comboi el dissabte a la nit

2009-04-02T05:10:00.000+01:00

Supose que els que entreu a llegir que el que escric ja estareu al corrent de que dissabte 4 al cine Goya de l'Olleria hi ha sarau dels bons. Que la revista La Cabota - satírica i més arreu que la mare que la va parir- fa quatre anys que va pel món... quatre ja??!!
Sí, filla, que el temps passa que vola...

El cartell va carregaet del tot... jo repetiré experiència en directe amb Senior -que aconselle , siga dit de pas-i m'estrenaré amb tots els demés. Val també la pene anar per coneixer en persona la consultora seximental del moment; Lucrècia de Borja i Bairén.

No s'encanteu i reserveu entrades o acudiu promptet.
La cosa promet. Jo no vull dir res...

.

Playmobil, llop amb pell de corder

2009-04-01T23:07:00.002+01:00

Les cares amigables dels clips ens enganyaven quan jugàvem de menuts. Però Playmobil és una empresa més; pessetera, freda i roïn que vol el benefici pur i dur.
No sé si heu escoltat que esta empresa ha muntat un pollastre de por a un retor protestant que utilitzava els simpàtics perotets articulats per a recrear escenes de la Bíblia. (ací la 'santa' web)
L’home diu que no té cap fi comercial, només arribar a la gent. I té raó. Que en el s.XV els santets no els esculpia Miquel Àngel? o en el XVIII Salzillo??.. Ara calia modernitzar la cosa i utilitzar un llenguatge actual, i -si vols que et facen cas els menuts- juvenil. La idea i la realització és d’una enorme creativitat, visió didàctica i paciència per a caracteritzar els personatges.
L’empresa, en lloc de patrocinar la mampresa i promocionar-se, ha optat per donar la cara agra i desacreditar l’ús de les seues figures per part d’este retor.
A Playmobil, que ha vestit els seus personatges de mil maneres distintes – i fins i tot té un betlem en el mercat – li molesta que una persona es gaste els diners comprant els ninotets i montant un betlem pel seu compte...

Serà que tenen enveja... o mala llet?

Els estafadors també estan en crisi

2009-03-31T00:29:00.002+01:00

Com que en el meu temps de treball a Telefònica vaig rebre incomptables queixes de gent –normalment iaios i iaies- per haver-se deixat enganyar per persones que deien anar en nom de Telefònica el cas de hui ha sigut prou fàcil.

Després de dinar han trucat al porter automàtic dient que eren de la ‘compañia telefónica’ i després de dubtar un poc he obert, pot ser havien de fer algun treball...

Minuts després han trucat, però ara era a la porta de casa...i en obrir em veig dos tipets un tant particulars; un més alt, amb americana blava i monyo quasi rapat, molt moreno, i l’altre baixet, també jove, amb meleneta pels muscles i sabatilles esportives. Este segon no ha parlat en cap moment.

La conversa entre l’alt i jo ha sigut, esquemàticament, una cosa així;

-Buenas tardes, de que companyia de telefono es usted? Telefónica o Ono?

-De Ono.

-Quien es el titular?

-Yo.

-Ah, mire... pues venimos de Ono (de Ono i no saben si soc client d’ells?) porque no se si ha recibido un papel (un ‘papel’? Que son el telepizza? Serà una carta...) informándole de una promoción que hay ahora por la que aumentamos su potencia de internet i bajamos la tarifa.

-No, no he recibido nada.

-Pues si, mire, lo único que tendria que hacer es enseñarnos su factura para anotarnos un código que aparece y asi beneficiarse de la promoción.

-Mire, pues mejor que me llamen los de Ono y hablo con ellos.

-Uy, es que al ser una oferta comercial no le van a llamar, tiene que ser ahora con su factura...

-Perdone pero no le voy a enseñar ninguna factura. Veo que no lleva ninguna autorización y no me fio, lo siento. (ací ha hagut un poc de estira i arronsa amb argumentacions vàries. no molt)

-Bueno, como quiera, lo hacemos por su beneficio.

-Que no.

-Buenas tardes

Els companys de pis estaven pendents i en tancar la porta ho hem xarrat, i hem convingut en avisar la policia a vore si podien fer alguna cosa. I sense pensar-ho he marcat el 091, he explicat el cas i als 10 minuts tenia dos policies en casa interessant-se pel cas i pujant per l’escala a vore si els trobaven, però res.

Ara se’m passa pel cap que sent tan evident com no he actuat per a entretindre’ls i que els pillara la policia o alguna cosa d’estes. I pense que la estafa l’han feta mal. No han invertit ni en vestuari ni en acreditacions falses.... Imagine que ells també estan en crisi.

Ja ho sabeu, espai quan obriu la porta!!

Pausa fallera

2009-03-13T09:31:00.001+01:00

Com que hui espere vesita, que es quedarà per a set dies a casa, a viure les falles i València i l'esclat de la primavera a la ciutat del Túria doncs m'he de dedicar a ells i elles. Com toca... i tanque la paradeta per una setmana, mentre dure la cosa. No siga cosa que me se clave per ací algun cohet borratxo, que no estem pa sustos!

Presentació de Gomorra a l'Alcúdia

2009-03-11T12:17:00.005+01:00

Demà dijous 12 projectaran al casal Jaume I de l’Alcúdia (la de la Ribera) ‘Gomorra’, la pel.licula inspirada en el llibre de Roberto Saviano.

L’encarregat de presentar-la serà un servidor, que s’iniciarà en açò de portar una tertúlia cinèfila (m'han aconsellat que per a que isca bé he de fumar ducados, com Garci). Rentabilitzarem els coneixements adquirits a Nàpols fa dos anys (ja??) i intentarem que els presents prenguen consciència de la problemàtica de les màfies italianes que actuen no només al seu país sinó també a l’estat espanyol.

Si esteu interessats i teniu temps –s’han de complir els dos factors- la cosa serà a les 21 h. al carrer Sant Jaume, 31 del susdit poble.Hi ha també sopar, lo que no sé és molt val.

Nits temàtiques a Otos

2009-03-11T11:53:00.003+01:00

Els que em llegiu ja sabeu i vos preocupareu perquè vivim en una societat molt passiva culturalment. La gent sol esperar iniciatives de l’administració. I ja podem esperar sentats, ja! Per sort sempre hi ha persones, institucions i entitats que s’esforcen en animar el temps lliure del personal amb alternatives a tot allò convencional. I preguntem; què hi ha més convencional en un dissabte que sopar? Poques coses, certament. Però si al sopar li afiges un poc de cine per ací, un poc de música per allà, unes viandes de repica’m el colze i bona companyia el plan no és un plan... és un planasso!
Això és el que fan des de fa temps a la casa rural de Ca les Senyoretes, al poble d’Otos –el dels rellotges de sol-. Nits temàtiques que giren entorn a un tema determinat, amb convidats, queviures i activitats relacionades.
La de dissabte va ser entorn a l’Ovidi. Com que ahir va fer els anys que va anar-se’n de vacances ho utilitzarem d’excusa per passar una vetlada d’allò més entretinguda . L'alegria principal va ser comparir nit amb tanta gent que feia temps que no saludava. El sopar, fet de queviures alcoians (alcoians d’Alcoi i de la comarca!) estava de molt, però que bon tastar. La pericana, els callos, la truita d’espàrrecs, les fabes.... I el plat d’olla ja va ser massa. Només dir-vos que en acabar-me el meu em va passar el seu plat Jordi Albinyana, i li vaig pegar mos a la botifarra i la carn...I encara ens ferem un altra botifarra entre el Cato i jo... xe, com si no estiguerem bé, tu! Podeu imaginar com estava tot de saborós... Ah, i per a rematar la cosa el postre; flam de garrofa amb nata i una talladeta d' ancodonyac.

Abans del sopar havien projectat la cinta ‘con el culo al aire’ protagonitzada per Ovidi en el 78 i amb la que vam riure bona cosa. I en acabant l’àpat, va fer-se la música gràcies als alcoians Hugo Mas amb Juan Luis Recuerda i Pau Miquel -Arthur Caravan-, que oferiren un tast dels seus respectius discos, que son recomanables de totes totes per dins i per fora! (quin disseny el d'ambdos!!)

Ja veieu amb quines coses tan senzilles es pot preparar una gran nit! No deixeu d’estar atents a la programació de Ca les senyoretes.

Més bones notícies!

2009-02-27T12:02:00.003+01:00

No puc amagar la satisfacció tampoc per l'ajuda que la Diputació d'Alacant concedirà a la Llegenda de Sant Jordi 2009. Segons informava ahir Banyeresdigital la Comissió de Cultura y Esports del dimecres 25 de febrer ha concedit a l’Ajuntament de Banyeres una subvenció de 15.000 euros per a la representació d'enguany.
L'ajut suposa un reconeixement a la dimensió histórico-cultural de la Llegenda per part de la Diputació. Sempre està bé i és d'agraïr que les institucions creguen en aquest tipus d'iniciatives populars i les estimulen amb el seu millor recolzament; l'econòmic. Els que creiem en el projecte sabem les possibilitats que té, la singularització que suposa per al poble i la importància per a molta gent que hi col·labora.
Segurament no m'erraré si dic que la subvenció es fruit de les gestions de l'equip de govern bayerut -molt encertades- que permetran que el poble de Banyeres revisca de nou la màgia d'un espectacle únic a les nostres comarques.

Queden només quatre mesos...

Bones notícies

2009-02-26T11:32:00.002+01:00

Hem d’alegrar-nos; Finalment no tindrem l’autovia que amenaçava la Mariola! Segons la Conselleria d'Infraestructures i Transports és dificil adequar el tram entre Muro i Alfafara a causa de les dificultats orogràfiques. Tindrem carretera nova sí, però de dos carrils.
Siga quin siga el motiu, la valleta d’Agres continuarà sent el patrimoni verd que -quasi-tots volem conservar. Un lloc de destí, no tan sols de pas.

La plataforma ‘salvem la valleta’ té convocada per a este diumenge i primer dia de març una excursió des de l’estació vella de Bocairent fins la plaça de l’Assut a Agres. Imagine que de l’inicial caràcter reivindicatiu passarà ara a ser un acte festiu. Jo, si puc, m’hi apuntaré!

D'un ofici desaparegut

2009-02-20T22:03:00.000+01:00

Fa un moment fent una ullada al Quadern Gris de Pla llegia “Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia”.

L’ofici d’ordinari em recorda el meu besavi Juan. Ma uela em contava que un dels treballs de son pare va ser este. M’explicà que feia el servici entre Banyeres i Beneixama en els anys trenta i quaranta. Durant la guerra, segons la mateixa història, hi havia amagat un rector a la Venta el Borrego al qual el iaio Juan portava l’ABC.

Molta gent major del poble encara recorda al tio Juan l’ordinari. Jo me l’imagine en aquells anys amb el carro, amunt i avall, des de la tranquilitat de l’època portant encàrrecs; alguna garrafeta de vi, oli, teles, espardenyes… Com s’havia fet des que existien els carros. Com feia Vicent l’ordinari, protagonista que describia fantàsticament Joan Olivares a la novel.la Vespres de Sang.

Res no aturarà l’ampliació de Blasco Ibañez.

2009-02-19T09:30:00.001+01:00

És el que respon César Mifsu -director tècnic de Cabanyal 2010- a l’entrevista de Vilaweb d’ahir. En unes declaracions entre la lamentació i l’arrogància diu també que ‘Aquest no és un projecte lucratiu, com s'ha denunciat, sinó deficitari. És un forat negre pressupostari i s'hi perdran molts diners’. Molt costarà? ‘L'any 2000 es féu una avaluació que en fixava el cost total en cent cinquanta milions d'euros’ Nou any després podeu fer el càlcul. (« Això ho pague jo !! » Rita dixit. No hi ha crisi que la pare!).

El mateix senyor Mifsu admet la inservilitat del projecte en dir ‘Fa deu anys, quan es proposà, era un projecte interessant perquè calia vertebrar millor la ciutat de València i fer accessos a mar. No hi havia ni la ronda dels bulevards ni l'avinguda dels Tarongers. L'avinguda de Blasco Ibáñez semblava l'única alternativa per a connectar el centre de la ciutat amb la platja. Ara no. Ara hi ha un altre context que podria fer canviar el projecte.’

I doncs, quin motiu tenen per fer-lo? Clarament diu que ‘El pla del Cabanyal és una promesa electoral’ i que ‘Al Cabanyal hi ha un teixit molt degradat i és una manera de recuperar-lo i de reintegrar-lo.’ (Quedeu-vos amb esta frase que ara en parlarem!) Resumint, hi ha un problema al Cabanyal que no sabem/volem resoldre i que s’acabarà quan fem desapareixer el barri. Tenen clar la dita de ‘el gos mort no mossega’ i volen fer-nos creure que l’ampliació de l’avinguda serà positiva per a tots. Però i el patrimoni històrico- arquitèctonic? I la vida del barri? Què passa amb els veïns que voran sa casa reduïda a un tros de vorera, de quiosc, de pas de peatons? Que els portaran a pisos on ‘Els expropiats hauran de pagar la diferència entre allò que els donem pels pisos que expropiem i allò que costaran els pisos on aniran a residir. Aquesta diferència oscil·larà entre els 20.000-25.000 euros.’. Vaja, que et tiren de casa, del teu barri, i damunt has de pagar! Ara sí que m’has boixat! Però espereu que encara ens perdona la vida...’Som conscients que són molts diners, sobretot tenint en compte que la majoria dels veïns del Cabanyal són gent gran, amb pensions baixes, sense recursos’. Xe redéu! Finalment el teixit social ‘degradat’ són les iaies que volen ‘recuperar’ i ‘reintegrar’ fòra del seu barri. ‘Xapó’!!

Podriem analitzar més declaracions però millor si ho feu llegint l’entrevista per vosaltres mateixa.

Podrien preguntar-nos moltes coses més. Deixem-ho en un CONTINUARÀ (dissortadament).

Condemna

2009-02-16T11:54:00.004+01:00

Contra els que es creuen amos de la vida d'algú. Contra els que fugen de la raó i han de convèncer amb la violència. Contra ells em ve al cap estos dies una proclama de Llach...

Assassins
de raons i de vides
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

D'acord

2009-02-13T15:35:00.002+01:00

Estic d'acord amb els cinèfils britànics en que l'actriu més bella de tots els temps és Audrey Hepburn. Ells ho han agrgumentat tot. És que no hi ha color.

2009; Any de la Llegenda!!

2009-02-12T20:15:00.001+01:00

Fa goig comprovar com està de motivada la gent en arribar l’Any de la Llegenda! Fa un parell de setmanes tinguerem una assemblea general i tots estaven animosos per col·laborar dins del que podien en els assaigs, en la paradeta de la fira…

A menys de cinc mesos per a la representació d’enguany la motivació creix, l’adrenalina va carregant-se i la faena ja no hi ha qui la pare...

Els actors principals ja han començat a reunir-se per preparar el paper.

Un treball que arrosseguem de fa temps i que per fi tindrem en un parell de mesos és el disc amb les músiques de la Llegenda. Si tot va bé el presentarem en un acte en maig.

La unitat didàctica per a les escoles i instituts de Banyeres sobre la representació està ja casi finida.

L’ajuntament aportarà la quantia econòmica que pot, com tots els anys, a pesar de la situació actual, i és important vore com estan també de motivats la gent de turisme.

Ara toca acabar de concretar cosetes com la web, el cartell, la publicitat, els espónsors... que a poc a poc i a força de reunions van aclarint-se.

La llàstima és que enguany coincidisca amb la Madalena de l’Olleria però...una volta cada tres anys que es fa no aneu a vindre, perreros?!

Aneu apuntant a les agendes que el 18 de juliol hi ha el Mercat Medieval de la Malena a Banyeres, i que per la nit, sobre les 23 h., la màgia i la música ompliran el Parc de Vil·la Rosario amb el mite de Sant Jordi i el drac... Seguirem informant.

D'això de les festes

2009-02-11T20:47:00.000+01:00

Davant l'enrenou format sobre la directiva europea entorn a les festes amb pólvora només podem que aconsellar la lectura de gent assenyada i coneixedora del tema; l'article aclaridor de Vicent Partal, director de Vilaweb, i del que va publicar Sergi Carrasca, etnòleg, al seu bloq.

Mingote a l'IVAM

2009-02-10T12:39:00.001+01:00

Fa mooolts anys que a l’ABC venia certs dies a la setmana un fascicle de la ‘guía de carreteras de España y Portugal’ que mon pare es va col·leccionar sencera. Jo anava moltes vegades a arreplegar-lo (a la llibreria “Al vent”). Va ser el meu primer contacte amb un diari. Com que els diumenges també n’hi havia fascicle, portava, a més, el ‘blanco y negro’ que a mi m’entantava quan arribava al final, a la part d'humor gràfic. Allí vaig descobrir molts dibuixants que seguisc des de llavors. El que més, Mingote. Retallava els seus dibuixos, els copiava, me’ls mirava i remirava… I quinze anys després faix el mateix!

Mingote em fascina. He anat descobrint altres treballs d’ell en façanes, cartells, segells, llibres, parades de metro… i sempre m’alegra trobar-lo i analitzar-ho tot. Este home té una habilitat única per a dotar els seus perotets d’una naturalitat, d’una humanitat i d’una gràcia especials. Com a vinyetista és dels millors; Als seus fantàstics dibuixos els afegeix una història que sol incidir en la condició dèbil i condicionable de l’ésser humà. Sempre latent un sentit del’humor de l’absurd que el lliga a la corrent del millor Jardiel Poncela, la Codorniz o el cine de Berlanga.

Fins al maig, l’IVAM dedica una sala del primer pis a la seua obra com a vinyetista, il·lustrador i pintor. Una xicoteta peró excel·lent mostra de l’extensa obra d’este nonagenari acadèmic de la llengua castellana. No deixeu de passar-se!

Plans

2009-02-09T11:12:00.002+01:00

Només a una gran ciutat pots tindre tres plans distints per a una nit sense saber quin triar, i que finalment es desmonten tots tres i et quedes a casa menjant 'rollito' de primavera encomanat a uns xinos.

PD; Seguim amb l'internet al menjador...

Supersticions

2009-02-02T01:36:00.001+01:00

Sentia l’altre dia un programa de ràdio sobre supersticions. Algunes de les que nomenaren coindien amb moltes de les que he sentit al poble des de xicotet.
Sempre s’ha dit, per exemple, que si menges pel carrer no et cases, i el mateix si t’agranaven els peus. I que el pa sempre es deixa amb les ratlles per amunt (i si no, és pecat). O que les tisores no es deixen obertes ni es roden objectes en taula. I que si jugaves amb el foc et pixaves en el llit. Ah, i aquella de lligar-li els testicles al dimoni per a que apareguen les coses que no trobem?
Ara no en recorde cap altra. Seria interessant coneixer l’origen d’estes creences particulars. Alguna curiosa que conegau?

Improvisació crítica

2009-01-27T21:29:00.004+01:00

Les circumstàncies fan que haja d'estar connectat a internet al menjador de casa. Fent zapping en la tele m'he trobat amb la tv municipal de València i estan entrevistant el senyor Julio Tormo. Improvise unes línies mentre l'home no s'aclareix parlant valencià i el poc que parla el fa guitzes. El so de la jota és que no és ni apitxat!! Parla, clar, de festes, i el presentador (que parla un valencià digne) el califica de 'enciclopèdia' de les festes valencianes. Tormo va donant la típica visió fallero-acrítica de les falles i del que se li posa per davant.
Si este home és una 'eminència' de les festes valencianes i presenta un programa en la televisió pública, vol dir que anem malament de veres.

Recomanem un teatre;

2009-01-20T03:13:00.004+01:00

L'altre vaig anar al teatre Talia a vore 'La muerte y la doncella", que les crítiques pintaven bé. I honestament no em va decebre gens.
Segurament molts coneixereu l'adaptació cinematogràfica d'esta obra de teatre que es va fer l'any 94. Jo he sabut hui que existia, i ja m'he informat d'on conseguir-la per vore-la i comparar amb la representació.
Per als que no la conegau és una història sobre el mal, sobre el mal exercit per uns humans sobre altres, sobre les dictadures, sobre la veritat, sobre els desigs de revenja davant una situació d'abús. Ara que sentim discursos sobre la memòria històrica ve molt bé conèixer una obra com esta. Una història situada en un país canviable a molts. Una reflexió sobre la dignitat de les víctimes i l'arrepentiment (o no) dels botxins.
Els protagonistes són tres; Emilio Gutierrez Caba, Luisa Martin i el que fa de marit d'esta.
L'escenografia és bona en tant que permet el joc de moviment dels actors de manera clara i elegant, amb una llum bastant adient a cada moment.
Les interpretacions són brutals. La tensió dramàtica va in crescendo des de l'inici. Durant l'escenificació la història t'atrapa, et dol, et molesta. I et repugna en saber-nos tots essers humans de la mateixa pasta.

Com que la recomane a tothom que la puga vore; esten són les dades de la gira per les nostres comarques;

DEL 7 DE GENER AL 1 DE FEBRER EN VALENCIA (TEATRE TALIA)
DÍA 6 DE FEBRER EN PATERNA (GRAN TEATRE ANTONIO FERRANDIS)
DÍA 7 DE FEBRER EN VILLENA (TEATRO CHAPI)
DÍA 8 EN ALACANT (TEATRE PRINCIPAL)

ABRIL

DÍA 24 EN IBI (CENTRE CULTURAL DE LA VILA)

MAIG

DÍA 8 EN CARLET (TEATRE MUNICIPAL)

Un banyerut a eurovisió?

2009-01-19T01:49:00.000+01:00

Però no de públic, sinó cantant.

Sí dona, que el banyerut Juan Pablo López, més conegut pel veïnat com Juan Pablo el peluquero s'ha presentat al concurs este que via myspace vol fer 'democràtica' la selecció del candidat d'Espanya per a Eurovisió. Sembla que RTVE no va apredre res de l'any passat, o és que els va anar tan bé que volen repetir.
Bé, pel que fa a Juan Pablo, anem a dir honestament que és difícil que guanye tenint als primers llocs a cantants mediàtiques com Melody (el baile del gorila, uh, uh, uh) o Soraya que van camí dels 200.000 vots. I això tampoc és just, escolta, però no podem demanar més a un sistema on guanya qui més amics té. O algú es posarà a escoltar-se els 452 candidats?
Per si el voleu sentir i votar, la pàgina eurovisiva d'el peluquero és esta.
A mi personalment em va agradar més el temasso 'Me gusta tu novia' amb la que va participar en el concurs aquell que igual cantaven que ballaven que feien carasses (Ací en Yutube).

Si algú es pregunta si he estat mai a la seua perruqueria la veritat és que no, ni sé si canta a les clientes quan els talla els cabells...

Els tres tombs a Canals

2009-01-17T16:54:00.003+01:00

Quan jo era menut els xiquets del meu carrer replegàvem tots els anys a principis d'any bona cosa de llenya dels bancals propers (Quan hi havien els bancals a prop!!) per a fer la foguera de Sant Antoni, o, com nosaltres la coneixiem, el dia de la llonganissa. I tots els anys el dia 17 en fer-se fosc enceniem entusiasmats la foguera, procurant que cada any fòra més gran. A l'hora de sopar baixàven les veïnes, i alguns veïns, a torrar llonganisses i altres embotits. Era pot ser l'única ocasió a l'any en que es reunien en pla festiu.
Ara, l'urbanització del carrer fa que ni tingam bancal ni lloc per a fer-ho, i la cosa ha mort com va creixer, de manera natural. A casa, però, no passem mai este dia i hui per a dinar hem tingut torrà d'embotit i carn fet a la caseta.
On celebren al sant del porquet amb bona foguera és a Canals. Anit ens vam comboiar el tio Carrasca, Dani i jo a anar a presènciar la crema. En aplegar allí i trobar tanta càmera de tv, l'esglèsia hiper-barroca ataquinada de gent en l'ofici de la vespra em feia pensar que també a la plaça aniriem com sardines, però no, siga per l'oratge travessós o per ser entre setmana que vam estar prou ben posats el temps de les flames.
La crema de la foguera? Fascinant. El ritual dels tres tombs, els 'vítols', els periòdics, la traca i finalment les flames és digne de viure-ho, i si vas amb especialista-amant-de-rituals com el tio Sergi tot se't fa familiar.
Ningú apartàvem la vista d'aquell muntó de llenya tan ben vestit, consumint-se a poc a poc, solemnement, i originant una columna de fum que imposava, regolfant pels campanars, canviant de colors i formes i esvaïnt-se allà dalt... I al final, quan les flames atacaven les costelles de la foguera, sentir-les cruixir com si ens parlaren... Deia Sergi que cremava més lentament i vertical que altres anys, pot ser per la humitat, però va quedar molt bé també així.

Esperem que els tres tombs ens donen sort enguany, que la necessitem...

Massa formigó

2009-01-02T15:13:00.006+01:00

Ara que el nivell de construcció desenfrenada ha caigut els que manen a València i Madrid volen desviar la producció de formigó a l'interior, a fer autovies. Fa uns mesos que vam saber de les intencions que tenien de traçar una autovia pel mig de la vall d'Agres.
Com a mostra gràfica del desgavell del projecte, afegirem a este escrit una imatge on està marcada el recorregut de la suposada autovia en color morat. Amb l'ajuda del google-maps voreu que molt propet hi ha altres dos trams d'autovia que venen de la de Madrid-Alacant (en groc les tres) per ajuntar-se en Xàtiva camí de València. Per a què, llavors, eixe tram Villena-Muro? És que estan desficiosos els projectadors de carreteres? A quin sant s'han de carregar la valleta d'Agres amb quatre carrils? Per què separar Bocairent de la Mariola?

Rectificar és de savis, i este projecte necessita una rectificació urgent que bé podria donar-se en una digna millora de la carretera Bocairent-Muro.Com bé argumenta la plataforma a la pàgina web, millor ser lloc d'arribada que no lloc de pas. Així ho esperem.

Per a firmar a favor del replantejament del projecte, piqueu ací.
Per a llegir la Nadala contra l'autovia de Sergi Gòmez, piqueu ací.

Gràcies xi!

2008-12-31T14:06:00.002+01:00

Com que ara estem en dies de balanç volia enumerar totes les coses que he fet enguany, però he desistit, car no vull avorrir-vos de mala manera ni tampoc fer-vos enveja (qui tinga ganes que es pegue una volta pel bloq).

Per estes coses que no t’esperes m'he trobat un estiu lliure i més llarg del normal que he disfrutat com un xiquet. Gràcies a tots amb els que he compartit moments d’este any que hui finiquitem.

El propòsit que em faig per al 9 any; Que l’any que entra siga com a mínim igual de ric en experiències.

A passar-ho bé!

Paraules que hi eren

2008-12-27T21:20:00.002+01:00

Sovint em venen al cap paraules i expressions de la iaia Milagret. Una de les més usades per ella era la interjecció ‘mai collons!’ (pronunciat ‘collós’). Davant una sorpresa, un disgust, una alegria, entonava segons el seu ànim un ‘mai collós’ distint.
Pense que és una bona manera de substituïr en quan en quan al típic i tòpic ‘xe’, per no dir d’altres expressions modernes com ‘vaja’, ‘ostres’…
Sembla, però, una expressió condemnada a l'oblit.

Miró

2008-12-25T21:15:00.002+01:00

Hui fa un quart de segle que el món viu sense Joan Miró i Ferrà. Va ser un exemple de tenacitat artística i compromís social. Al marge d’aquells que el menyspreaven Miró va dedicar la seua vida a treballar en obrir nous camins a l’art. L’altre dia a la tele deien que és el pintor del s.XXI. Tant de bo el seu color i les seues formes influisquen en este segle gris que encara fa olor a nou.

Toca

2008-12-24T20:10:00.000+01:00

S’enjuntarem en els dies senyalats els mateixos de quasi tots els diumenges: La família és curta. I tocarà oblidar-se dels mals gestos de la resta de l’any, per a estar contents. Menjarem més, perquè sí, perquè per ‘una volta a l’any’… I estarem tot el dia jubilosos. La tele ens injectarà una dosi de complaença i bondat i de pas ens convidaran a comprar, que estem en la època.
Un dia serà dia de fer regals. I caldrà donar-los amb ganes o sense elles. Perquè toca.

PD; I la pregunteta de sempre rondant per ahí; què fem la nit de cap d'any?

Un cas de hui (II)

2008-12-13T01:17:00.000+01:00

Esta vesprada se m'ha antoixat sentir El bolero de Ravel. Total, que el busque a l'emule, seleccione un dels mp3 i el pose a baixar. A la que torne veig que s'havia baixat tire a obrir-ho, em demana confirmació per a obrir un 'mp3' i li la done. De sobte comença a reproduïr-se un vídeo on dos xics negres molt però que molt ben dotats li fan de tot a una xica molt obedient. Em torne a fixar i sí, és un arxiu mp3. No sabia jo que també podien ser vídeo...

Un cas de hui (I)

2008-12-12T23:30:00.001+01:00

A setembre es va espatlar el calentaor de l'aigua, al pis d'ací de Benimaclet. Vaig avisar un professional del tema -recomanat pel meu llogater- que va vindre i desmontà l'aparell, donant com a pronòstic;
-Açò costarà més d'arreglar que comprar-ne uno nou.
Davant tal consell vaig decidir que el canviara per un altre nou de la mateixa marca i les mateixes característiques. El vaig pagar jo en aquell moment, pensant de passar-li la factura als llogaters, i la cosa s'ha allargat (entre Dublin i històries) fins ara.
Ara que els vaig dir que ho havien de pagar ells em van posar pegues, i per mitjà dels companys de pis em citaren per anar a sa casa ahir. El matrimoni es va tancar amb mi en el quarto de sempre, el despatxet. M'estalviaré els detalls de la negociació. Amb molta calma vam exposar els motius de cadascú. Ells començaren demanant que pagàrem dos terceres parts de la factura, després la mitat, i finalment van oferir un augment de 3 euros per persona en la pujada de principi d'any. Jo vaig acceptar. En arribar a casa i dir-ho als companys els va pareixer bé. Fins ahí tot correcte.
Adés, per telèfon, una amiga m'ha bonegat per la meua poca traça a l'hora de negociar. Segons ella l'aparell en qüestió l'ha de pagar el llogater íntegrament sense gravar-nos més del necessari.
La llei no és massa clara al respecte. Buscant per internet he trobat opinió per a tots els gustos.

Ara no sé si he fet bé o què. Pot ser 3 euros són molt, i caldria deixar-ho en un euret simbòlic ( 3 € x4 persones x 12 mesos= 166 € més a l'any , 1 € x 4 persones x 12 mesos= 48 euros més). O el més just seria no pagar res, que per ad això ja està el lloguer?

Què vos pareix?

Rectificar en temps de guerra

2008-12-04T13:43:00.003+01:00

Rectificar és de savis. Fer-ho després d'arruinar un país i matar -matar!!- directa o indirectament milers de persones no pot tindre, però, la mateixa categoria.
L'encara president dels EEUU ha reconegut - amb la seua habitual cara de pamfígol- que va ser un error envaïr Iraq pensant que n'hi havien armes de destruccio massiva, i que l'equivocació es deu als servicis d'inteligència americans. A mi estes declaracions em fan olor a presa de pèl. Com pot ser que el país més poderós del món tinga eixe tipus de servici d'inteligència? Tan poc inteligents són? Miren que parlem de morts -morts!!- a cabassos. Famílies desfetes. Imatges desoladores que ens hem hagut d' engolir a diari mentre dinàvem. Què han deixat estos anys de guerra sinó tensions internacionals, desconfiança, ràbia, terrorisme, por, etc. ?
De veres es creu Bush que amb dir 'un error' ja està tot oblidat? Serà de veres que els servicis secrets detectaren armes? Amb quines pistes? Quina merda d'inteligència tenen, llavors, els totpoderosos americans?

Avorrits

2008-12-03T16:15:00.000+01:00

Al llegir esta notícia m'he imaginat el judici en qüestió; L'advocat de la Generalitat davant el jutge i el públic present argumentat amb nerviosisme que si 'el substrato árabe... las palabras genuinas... la paella...Ausiàs March...la denominación historica...' . Els asistents se'l miren amb llàstima i avorriment. A la porta espera impacient una Concha Gomez que sap que estan fent el ridícul (Ella és de Barcelona i enten als d'Alcoi perfectament, però el partido és el partido) , i pensa que en acabar la vista ha de telefonar al conseller Font de Mona per comentar-li com ha anat.

Este sainet, fàcil d'imaginar, es costós de pagar. Els valencians ho fem tan a gust, i callem la boca. I ells ens trauen la llengua.

Tornar a Nàpols

2008-12-02T21:53:00.002+01:00

Ho vaig prometre quan vaig deixar de viure-hi; tornaria a visitar Nàpols. I un any i mig després ho he complit. Com ja he dit alguna volta, esta ciutat no deixa indiferent. Tan bella i majestuosa, però tan mediocre i temerària, també.
Mira que havia passat temps, però quan em vaig abocar dissabte a caminar pels carrers era com si ho haguera fet la setmana passada. Tot era igual, i afortunadament -i estranyament- el meu record de la ciutat estava intacte.
Tinc allí encara un ex-company de pis que ens va donar a mi i a la meua acompanyant totes les atencions durant els dos dies. Vam recórrer tot el centre, i a cada pas em venien al cap records dels nous mesos de la meua estança. Necessitava disfrutar de nou el sabor de la pizza d’allà –única, de veres-;dels dolços tipics, que perfumen les proximitats d’allà on es fan; del dialecte napolità acompanyat de gesticulacions ben expressives; de l’ambient dels carrers amb la roba estesa i dels edificis i esglésies ruïnoses escampats per tot arreu.

Com dèiem dinant entorn als plats de pasta alle patate, és una llàstima que una ciutat com Nàpols tinga uns habitants com els napolitans. La cosa no és broma, que segons em van comentar se li podria llevar a la ciutat el títol de patrimoni de la Humanitat atorgat per la Unesco. Una altra contertulia comentava que és bonica de visitar però difícil de viure, que ni es planteja formar allí una família. I que si el Vesubi tinguera una explosió faria una bella pulizia –neteja-. Pot ser té part de raó.

Amenaça

2008-11-25T23:42:00.001+01:00

Sense l'oposició del veïnat, possiblement ara tindriem les molinetes d'energia eòlica damunt la Blasca a Banyeres, i el camp de Golf a Sant Antoni... Ara un altre perill en forma d'autovia amenaça la vall d'Agres, en plena Mariola i un gup de gent s'ha unit, de nou, a favor de la no destrucció de l'escàs patrimoni natural que ens queda. A la seua pàgina web podeu firmar en contra del projecte d'autovia Villena-Muro. En un altra pàgina hi ha la simulació del que serà el resultat d'esta obra de dubtosa utilitat i de fort impacte paisatgistic.
I pense jo, per a què va servir la declaració de Parc Natural, si ara no respecten el propi parc ni l'entorn?

Dublin

2008-11-25T02:34:00.003+01:00

La satisfacció personal a la fi de cada viatge varia segons les circumstàncies del mateix. Un lloc ens agradarà més o menys segons com o amb qui viatgem. Jo, de Dublin, m'he endut un magnífic record, no només de la ciutat, sino de la gent amb qui vaig compartir l’estança.

La capital del país del verd no és un destí d’apretades agendes de visites a monuments i museus. Només dir que entre les parades turístiques més típiques són el museu de la cervessa Guiness, la destileria de Jameson, una antiga presó o la tenda de roba Penny’s.

Com a capital que és, l’urb acull edificis centrals d’empreses o entitats estatals que són dignes de visitar, al menys per fora. El Trinity College, el parlament, correus, els ponts... (tenen també un pont de Calatrava... a què vos recorda? Un poc repetitiu l'home, no?) a més d’una interessant extensió de cases georgianes. Clar, per a nosaltres una ciutat com eixa és vistosa per les seues construccions, que no solen ser edificis alts, sinó cases de rajola caravista i portes de colors cridaners, o casetes amb jardí.

La gent és educada, però el jovent quan ix de festa no te mesura, tu. Beuen i beuen com si tots els dies fòra cap d’any! Són els típics nórdics de pell color mortadela, amants de la festa i del sol.

Una cosa també característica deDublin són els parcs. El més gran, el Phoenix, diuen que dobla l’extensió del Central Park de Nova York. Vertaderament és fantàstic passejar baix els arbres altíssims i entre grans extensions de verd, amb cèrvols i tot.

No està mal, Dublin. Un bon lloc per passejar, descobrir racons curiosos i observar la gent tranquilament. Sempre abrigats, clar.

Dissabte d'actes...

2008-11-17T02:16:00.002+01:00

Anit vaig tornar a disfrutar en el Teatre Principal del grup de danses ‘Aires de Mariola’ ballant l’ú i el fandango del meu poble. Cumplien 25 anys i la cosa es mereixia un acte commemoratiu al que van convidar el grup ‘Alimara’. Vaig asistir amb Ester – que coneixia de primera mà la rondalla-, Sergi i Dani, vinguts de la Vall Blanca per vore l’espectacle. Per a mi, els millors, els banyeruts. I quan dic millor vull dir espontanis, naturals, creïbles, divertits... Alimara, per molta fama que tinga, no em va convèncer. Massa goiescos. Un tant acartonats i poc naturals no sé si per ballar amb eixos vestits tan de saló o pels quadres escènics que intentaven montar suggerint festes, asguinaldos, etc. i que van allargar la seua ‘col·laboració’ a molts minuts. Tants que ni els vam vore acabar, que ens esperaven al poble del costat!

Baixar a Bocairent al que siga sempre és una sort. En este cas era per un concert d’un amic al que li ho haviem promés. L’excusa ens va portar a organitzar un soparet al bar Solbes amb genteta de diversa procedència –cap d’ells cardaor. Alguns no es coneixien entre ells- que va cuallar molt bé i va generar un ambient jovial entorn de la picaeta de la taula.

El concert -al bar Les Coves-, com era d’esperar, no començà a l’hora prevista, i en tocar els primers acords es va formar bona cosa de públic que pretenia disfrutar d’este grup cardaor novetós estilísticament per aquells racons de la Mariola. Llàstima que les lletres no s’entengueren entre la música –molt bona, però molt alta. Deu ser coses de la modernor- i que l’espai no fóra més gran. Son detalls que esperem vagen millorant i que puguen continuar en la destacada carrera musical que els espera.

Este últim viatge, preveient vetlar, el vaig fer amb manta – com Dèu mana- i no sabeu el que s’agraeix una miqueta d’escalforeta amb tan baixa puntuació de graus farehnheit. Per circumstàncies que no venen ara al cas, xarràrem pel carrer una bona estona, fins tard, quan els peus ja ens picaven de la gelor.

Juntar-se, vore’s, parlar i riure mai és debades. Fer-ho a Bocairent, encara menys.

Ja hem acabat, i ara què?

2008-09-28T00:30:00.002+01:00

Això em pregunteu tots quan em veieu... i ara que has acabat... què? A dir veritat, ho sé i no ho sé. Se'm presenta un any idoni per a fer uns cursos de formació complentària i altres obligats si per un cas vullguera fer oposicions a la docència. Anirem fent-ho amb ganes.
Però el que acabe de dir ho hauré de compaginar, necessàriament, amb un treball. És lo que té viure independitzat, que t'has de guanyar el pà amb la suor del teu front. Ahí està la cosa més delicada. Hi ha una situació de pànic generalitzada per el tema eixe de la crisi que és de no dir. Es parla de que l'atur ha pujat i les ofertes de treball comencen a escassejar. Que les empreses no estan per a moltes festes, i que açò serà pitjor que la del 29, i que a vore com eixim... En este context de paranoia social el que escriu s'ha de buscar una faena a la ciutat de València... Fins ara no m'ha anat mal i he tingut prou de sort però... i ara?
De moment me'n vaig tres setmanes a Dublin amb la beca per millorar l'anglés del ministeri. Faré la maleta sense molta passió, que este viatget em trenca un poc la marxa... però sempre s'ha de tindre ganes de vore llocs nous... i més si t'ho paguen.
En tornar ja ens enfrontarem de ple amb la realitat. Esperem que no siga tan dur com ho pinten. També és casualitat, acabar en este moment!!

FOTO; El caminant sobre el mar de núvols, pintura de Caspar David Friedrich.

Tarragona; Santa Tecla

2008-09-24T23:57:00.000+01:00

No podia baixar cap a València sense parar-me en Tarragona a vore l'Oriol ara que estan allí de celebració de la seua Santa Tecla. L’expedició valenciana vam dinar a la Plaça de la Font mentre que fora els tècnics preparaven la mascletà d’inici de les festes. En acabar, l’Oriol va acompanyar-nos a fer una volta pel centre de la ciutat i a continuació l’expedició valenciana, excepte jo, va seguir el seu camí cap a la capital del Turia i del PP.

Just aquella vesprada de diumenge tenia lloc la crida d’inici de les festes (senzilla, solemne i bonica) i una cercavila de nanos i gegants on participava l’Oriol tocant la gralla, la seua especialitat. La vaig vore amb els pares i l’avi ´de l’amic tarragoní. Desfilen una sèrie de gegants fets per colles, gremis o escoles amb una gran espectació. En acabar anàrem a sa casa, a Constantí, per sopar una saborosíssima samfaina.

Aquella nit tenia lloc un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla, la baixada de l’àliga. Abans de començar haviem quedat amb Joan (un altre amic conegut a Nàpols). Vertaderament és un acte animat i digne de presenciar. L’àliga, davant, i els altres elements del seguici popular després baixen des del pla de la catedral, cadascuna amb la seua banda de música tocant Amparito Roca i un fum de gent al seu voltant. La gent des dels balcons anima la cosa amb recs d’aigua i els participants a peu no es cansen de taral·lejar l’Amparito. Hi ha una primera parada a la plaça del rei, que es queda menuda per acollir la multitud que assisteix al concert de rock en català d’un grupet de Constantí on també actuaria l’Oriol. Es fa un alt per acabar de baixar l’àliga fins la plaça de la font i poc després continua el concert, que acompanyem amb la mamadeta, la beguda típica de les festes.

A l’endemà toca tornar cap a casa. Des del llit havia sentit tronar. Mentre desdejunem un pa amb tomaca que jo no puc acabar-me (la mamadeta es feia sentir...), el pare de l’Oriol em comenta que a la ràdio anuncien incidències amb els trens. M’acompanya a l’estació i efectivament hi ha trens que porten vàries hores de retard, i puc agafar un d’ells sense esperar massa. Poc de temps després soc de nou a València.

A penes he estat un dia a la festa major de Tarragona i m’ha fascinat. De veres que em va sorprendre el nivell d’implicació de la gent en la festa, els actes en si, els espais on es desenvolupa tot. Ha influït segurament el fet de que Oriol i la seua família estiguen clavats en la festa, i siguen uns enamorats de la ciutat que t’expliquen tot amb tantes ganes, i aquella confiança que no es troba per tot arreu.

És inevitable comparar les festes que he vist amb el model d’una altra ciutat gran com València; les falles. Les comparacions són odioses, diuen, però només comparant i sent crítics s’evoluciona; millor comunicació en transport públic, una descentralització dels concerts, més oferta culural durant les festes...

Barcelona; La Mercè

2008-09-24T23:53:00.000+01:00

Vam descobrir l’any passat en una visita a Barcelona les festes de la Mercè. Va ser una grata sorpresa i s’ho passarem tan bé que enguany voliem repetir. I vam tornar! Com que n’érem cinc acordàrem fer cotxà per acostar-nos a la Mercé 2009, i allí en Barcelona ens instal·laríem en una pensió del carrer Sant Ramon, darrere del Liceu, racó d’una intensa activitat del treball més antic del mòn. Ho vam trobar molt còmode, amb el nostre menjador, el guisadoret, l’aseo...

La primera nit vam eixir per la Plaça Catalunya i la Plaça Reial, que bullien de gent. Igual ens perdiem que ens trobàvem, o que ens arruixava l’oratge capritxós de setembre. A última hora, quan la gent bamba pels carrers sense lloc on posar l’ou i queden dos localets oberts, vam conèixer entre la gent alguns de Castelló de Rugat, abans d’anar-nos-en a demanar un kebab a un donerkebab que feia l’agost a les cinc del matí.

La segona nit, després d’una bona becada es presentava tranquil·la, i res més lluny de la realitat. Eixirem directes a la Diagonal (parada del Clot) on tocaven no recorde quins grups bascos (cantaven alguna d’obrint pas en basc!). I per comprovar que el mon és un mocaoret, com va dir aquell, vam trobar-nos en una colla de valencians a la cosina-germana d’una companya d’expedició i a un veí meu de Banyeres, Carles, del que encara recorde la cara de sorpresa que va posar. Un company d’expedició d’arrels cardaores va proposar d’anar a lo que un dia va ser el Fòrum, ara explanada descomunal que acollia jo no sé els mils de persones que hi hauria allà! Allí conegueren a un altre cardaor en l’exili, Josep el del bar Sifó. Aquella nit també va ploure però casualitat que estàvem a cobert baix els altíssims sostres que tenia allò. A no sé quina hora mos van evacuar del recinte aquell, així que vam dirigir-nos al metro (que allí està obert tota la nit els caps de setmana, igualet que a València, eh?) i de nou cap al centre a córrer l’andola, fins que vam decidir d’anar a casa, i quan el sol eixia i emitien un capítul de Marco a no sé quina tele, ens vam gitar.

Uns casos d'ahir

2008-09-18T01:03:00.002+01:00

Ahir pel matí a Bancaja a una dona que estava davant de mi en la cua li va tocar el seu torn i es va acostar a la finestreta (un absurde vidre que hi ha entre empleat i client que no serveix més que per parar alguna ‘escopinyà’ involuntària) i començà a explicar-li al senyor assegut el seu problema. La dona ho feia en castellà, tot i que ràpidament se li va escapar algun comentari en el seu valencià natal. L’home del banc, en sentir-la es va passar també al valencià, però la dona major, que reclamava un cobrament de la seua pensió, es coneix que només sabia fer-ho en castellà. Finalment, després de les explicacions en vernacle de l’empleat, la senyora va advertir que li estaven parlant la seua llengua (en que el que era segurament el seu barri, Benimaclet) i canvià el chip per dir un últim renec en valencià.

Per la vesprada, en un autobús de línia estava jo assegut al costat de dos homes majors i una dona, esposa d’un dels uelets. Els mascles parlaven valencià entre ells però en dirigir-se a la fèmina canviaven a l’altre idioma, per què ella devia ser castellanoparlant. Però lo bo és que ella, en tot moment, va provar a parlar valencià. A la seua manera, clar, però ho intentava en vore’s en una conversa entre valencianoparlants. Ells, però, no canviaven el chip.

Vaig pensar que pot ser són una generació massa gran com per a traure conclussions, i que clar, els anys, la repressió, la educació... Tot influiria. Però... després de trenta anys de vida ‘normal’ de la nostra llengua és acceptable una actitud així? O és que encara no hem tingut un govern i una vertadera normalització de l'idioma? (servicis públics, empresa privada, religió, comunicació...).

Serà una tonteria, però volia compartir-ho amb vosaltres.

Ja soc llicenciat!!

2008-09-15T16:35:00.000+01:00

L’11 de setembre no és ja només una data per a successos tràgics (Rendició de Barcelona el 1714, colp de Pinochet en 1973, atac a les torres de Nova York...). Des d’enguany serà també la data del meu últim examen de la carrera. Hui he sabut la nota i s’ha confirmat la meua esperança... no he de fer cap altre examen! He acabat Belles Arts!

La sensació és un poc rara. Difícil de definir, indeterminada. Hi ha sentiments contradictoris que es barregen; Te n’alegres d’acabar però alhora voldries continuar amb els ‘privilegis’ de ser estudiant (beques, descomptes...). Et diuen que és el final d’una època (on s’estava molt bé) i el començ d’un altra de la que desconeixes tot.

Jo tenia ganes d’acabar, sincerament. Va arribar un moment en que la facultat no m’aportava casi res de nou. Després d’alguns anys a la capital, jo tenia una vida muntada amb amics, treball, oci... I les classes, alguns mesos, eren un obstacle a salvar en eixa vida diària, i no com al principi, que tot girava entorn a la facultat.

Ara, el futur es presenta com un full (un full gran, llarg...) per escriure, i cal saber què posem. Jo m’ho volia prendre amb calma però no sé si podrà ser; És l’hora de portar a la pràctica projectes en ment, continuar altres en els que estem ja clavats, aprofitar per estudiar una miqueta més.... I saber que ja queda poc per a dedicar-me professionalment ‘a lo meu’ (o això espere).

Els interessa la ignorància

2008-09-04T22:16:00.003+01:00

Per al primer escrit de setembre, ara que comença el curs, he volgut compartir la notícia que diu que el fracàs escolar al País Valencià aplega a quasi el 40 per cent. La cosa no és per prendre-se-la a la broma; Quasi la mitat dels alumnes!! Segons l'estudi de magisnet és la més alta de les comunitats autónomes.
Em jugue el coll a que la notícia no ha eixit als informatius del Canal 9. I ni parlar-ne del conseller de torn donant explicacions. I, en cas que ho fera, el discurs és més que predecible; Zapatero té la culpa de tot.
Ben vist, als consellers i president del nostre Govern els interessa la ignorància. Crear un públic potencial que veja Canal 9. Que pare atenció a les xorrades dels blaveros. Que ni tan sols sàpien escriure en valencià! Escriure?... i si pot ser que tampoc lligen molt! Eh? Un grup de personal preparat per a treballar a sous mínims en subcontrates en els grans esdeveniments i les grans superproduccions arquitectòniques que, malgrat els milions que costen, s'inunden com una peixateria qualsevol. Volen a gent que els crega a ells! Necessiten ignorants. Exemples vius del pane et circus a que ens estan avesant. Gent sense dos dits de front. Que no es preocupen si l'educació dels seus fills és una merda per les condicions laborals dels professors i per les condicions físiques de moltes escoles. Futurs votants que tinguen igual de vore o no vore el seu territori, la seua comarca, arrassada pels especuladors i replantada de formigó. Cal que no els importe treballar i pagar impostos mentre el govern s'endeuta amb mil mampreses ruinoses. Que no siguen capaços de bastir un discurs propi com a oposició. Que perguen sense la menor atenció els mots heretats dels pares i els iaios. Que dormen, que dormen mentres altres asumeixen la veu del seu poble, que serà per a sempre poble... però dormint. Dormint en la ignorància.

A tomacâes

2008-08-28T14:49:00.003+01:00

Vam arribar a la zona T (de Tomatina) a les 11 en punt acompanyants d’una gentada considerable, entre els que contavem bona cosa de guiris en estat ebri més o menys avançat. Ix el primer camió i intentem acostar-nos a l’epicentre de la zona T, allà on els camions aboquen la seua càrrega roja. Però ja fem tard. El carrer principal està ataquinat de gent i l’única manera d’avançar és anar a espentons, de manera que ens conformen amb la vorera del carrer afluent, des d’on veiem l’última descàrrega dels camions, però casi res de la lluita de tomaques. En el carrer on estem, però, el riu de gent es rebolica a moments i es mou per espentes, colzades i trepitjades. Passen els camions lentament, hi ha gent que ho passa malament i inclús hi ha alguns que es maregen i que tenen molt però que molt complicat aplegar a una ambulància. Sí, és divertit vore les pintes del personal, entomacats de dalt a baix, però no es compensa amb eixos moments de tensió.

Pense que Bunyol hauria de replantejar-se la jornada festiva de la Tomatina, singular, célebre i multitudinària. Principalment, canviar la ubicació i fer-ho en una avinguda ampla o recinte adequat que puga acollir 40.000 visitants com diuen que van, sense estretors ni dessabors. Aleshores, pot ser, ens tornarem a vore.

A Flickr, ja n’hi ha algun aficionat a la fotografia que ha penjat el seu treball d’ahir a la Tomatina.

tssssst!!!

2008-08-26T13:52:00.002+01:00

La plaga de multisales de cinema a tot arreu ha fet molt de mal a les sales de tota la vida. Tant, que són poques les que no han tancat. I podríem ara parlar de l’època daurada dels cinemes a casa nostra. Els actors clàssics, aquells temps en que el cinema era la primera i única finestra al món del seu públic, afirmar que el sèté art forma part del patrimoni sentimental de moltes parelles, de la infància de vàries generacions...I recordariem la pel·lícula Cinema paradiso, i com ens va fer plorar la primera volta que el vam vore al sofà de casa...

Però no! No farem ara cap apologia romàntica del cinema. Només voliem recomanar a la gent de València, des d’este púlpit cibernètic, el Cinestudio d’Or; L’últim supervivent d’aquella època d’apogeu cinèfil. Allà en un racó de l’eixample, vora l’avinguda Antic Regne, continua les seues projeccions esta sala. Un espai amb olor a butaca, al folre de les parets lleugerament polsós, a la fusta del terra, elegantment emmarcat pel barri on està ubicat. Allí podreu disfrutar de sessions dobles per preus fantàstics, portar-vos l’entrepà per a sopar...Un Cinema Paradiso que ens queda que i hem d’intentar que continue, abans que cap immobiliaria el compre per a fer això que fan ells.

Si voleu saber què fan cada setmana, ho teniu fàcil mirant la pàgina web que han creat recentment.

Per a repetir

2008-08-23T04:19:00.003+01:00

Ahir, dijous, va ser una vesprada redona. Tot va anar be, tot va ser tan bonic i digne de recordar...
Amb la invitació del tio Carrasca, que mai es cansa de proposar i acomboiar, vaig acudir des de València al cantó de correus d'Ontinyent. a la plaça de la Vila, amb el campanar de Santa Maria escuadrinyant-ho tot. No tinc record d'haver visitat mai aquella plaça llargueruda, costerosa i senyorial, que en el vespre del dia d'ahir bullia de gent. Les bandes entraven a la plaça, els ontinyents i visitants també, preparant-tots per al moment de 'Ximo'. Mentre espere van venint Àngel, la germana de Sergi amb Abel i altres familiars que volen vore al seu Saül dirigint un acte tan significatiu, també Evarist amb AnnaMari...
Acaben d'entrar les bandes i s'acosta pel carrer Major Saül ben mudat, com mana l'ocasió. En muntar al cadafal els Gomez i Soler són un manoll de nervis, d'emocions diverses, de preocupació.... El director alça la batuta i la música de vint-i-tantes bandes de música s'esgola pels instruments i ressona per tota la plaça 'Ximo', del mestre Ferrero. La plaça està plena de gom a gom, la gent forma esquadres i marca el pas moro a tot arreu, Saül -que suposem nerviós com mai- dirigeix amb tremenda elegància i saber fer, la família que plora emocionadíssima, el tio Carrasca que amb prou faenes podia subjectar la cámara recta per gravar el moment... i jo que veig tot allò estic eriçat com poques voltes. Els que hem mamat estes coses morocristianes comprenem perfectament i no podem sentir-nos indiferents davant l'estat d'èxtasi emocional d'una família que veu com el seu xicon és protagonista durant uns minuts d'un acte tan important. La peça acaba i el públic la remata amb un aplaudiment agraït i còmplice, que enguany el director és paisà!!
Un privilegi el meu d'haver viscut el meu primer 'Ximo' amb les circumstàncies que he viscut.

I no s'acaba ací la cosa, que quan no haviem digerit encara allò vist a la plaça la Vila, ens n'anem cap a Montaverner on també m'estrenaria fent de dimoni amb la Colla de Benimaclet, que tenen un bon ambient i unes ganes de fer coses increïbles. La primera experiència dins del foc ha estat magnífica. Després de la por inicial, la música i la gent t'anima a cada vegada més i et claves de ple en el ritual del foc. Els que no tenen gens de por són els xiquets que s'acosten i corren i ballen amb nosaltres. I és de rissa les cares i les reaccions de la gent quan t'acostes una miqueta... Amb poca cosa vam disfrutar d'allò més! I no deixem de banda la gent que vam coneixer -incloent la parella de banyeruts amb que vaig tornar a casa-. El tio Sergi va baixar del cel a l'infern en qüestió de minuts.

Dos experiències, a Ontinyent i Montaverner en un mateix dia, per a repetir.

No puc posar fotos perquè l'internet que tinc ací a Banyeres no és bo, però en este post de Can Carrasca en podreu vore alguna.

Indigestió

2008-08-21T13:17:00.003+01:00

No aneu mai a sopar amb guiris. I si hi aneu, trieu vosaltres el lloc. Si no, correu el risc de que em passe com a mi, que anit a una arrosseria del centre de València vaig sopar amb uns italians paella de marisc (sí, per a sopar!) i vam pagar 15 euros per ració (gens generosa). Si sumem el vinet blanc, alguns entrants i el pa (que també es cobrava), la broma ix per 25'50 euros. Ei, què? Per a un estudiant són molts diners en... una paella!!

Ara, que la indigestió real va ser vore com dos fills de mala mare i amics del que no és seu robaven ràpidament una bicicleta nugada a un ferro vora l'esglèsia de Santa Caterina... Lamentable i indignant, sobretot per vore com la policia no fa res al mercat dels diumenges a Mestalla.

'Perea' justificada

2008-08-20T19:57:00.003+01:00

He sabut avui que el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue –que també era més roig que un titot, com diria el tio Rus-, va escriure un llibre titulat El dret a la peresa. El nom respon a l’edició d’un llibre anterior del també socialista Louis Blanc, ’el dret al treball', lema de moltes reivindicacions obreres del XIX i on es proposen métodes i solucions al conflictes laborals.

El llibre de Lafargue, pel que he llegit, reivindica el dret a l’oci, a l’esbarjo, al temps lliure com a eïna de realització de l’home. I això, a finals del segle XIX, que no paraven ni per a pixar, era molt revolucionari. Clar, que cal no confondre el ‘dret a la perea’ amb el ‘dret a no fer un brot’ que és la forma de vida que està instal·lant-se en la societat que ve.

El llibre està editat en català per Llibres de l’Índex, i com a curiositat dir que les poques biblioteques valencianes on tenen el llibre està en castellà, mentre que a la Biblioteca Nacional de Madrid n’hi ha tres exemplars de l’edició catalana.

Acollint-me a eixe mateix dret, m'estalviaré d'escriure tot els viatges de la setmana passada...

FOTO; El Senyor Lafargue en un moment de descans del seu descans.

He acabat la setmana més intensa que recorde…

2008-08-18T02:11:00.003+01:00

Girona, Cadaquès, Figueres, Vilafranca del Penedès, València, Llutxent, Bocairent, Gandia, Beneixama i, per supost, Banyeres.

A cada lloc coses a fer. Tot en una setmana. Intensa, però ben a gust.

Suat

2008-08-04T18:12:00.002+01:00

Serà pesat l’estiu a València? Mentre escric estes línies - a les 7 de la vesprada- sue com un poll al menjador de casa tot i anar mig en conill –només em tapa una pantaloneta d’anar per casa-. El poc aire que vol entrar per la finestra no refresca precisament. No és el primer any que per motius laborals romanc a la capital. La diferència, enguany, és que el treball que estic fent m’ha permés d’escapar-me al poble setmanes senceres a Juliol, i comprovar com de bé s’està a la Mariola en diferència a la gran ciutat. Altres anys suportava millor la calor, no sé.

Estes setmanes d’agost em tocarà quedar-me molts dies per ací, car tinc un projecte pendent de fer que he de presentar a setembre en l’última assignatura de la carrera i provocar, com Déu mana, la fi de l’època universitària i l’inici d’una incògnita tan punyetera com engrescadora; el futur!

Una visita frustrada

2008-07-28T19:25:00.002+01:00

M’ha dolgut llegir este matí a l’AVUI que el Sant Jordi pintat per Marçal de Sax no visitarà València, com s’havia donat a conèixer fa mesos en la premsa valenciana. Este trasllat temporal del retaule gòtic a la ciutat de Rita es justifica dins els actes de commemoració de l’any Jaume I.
El retaule en qüestió va presidir l’església de Sant Jordi de la capital valenciana fins la guerra de Successió. Este temple va ser assolat a mitjan segle XIX i estava ubicat a l’actual plaça de Rodrigo Botet –antiga plaça de Sant Jordi-, al costat de l’actual teatre Principal. L’església era, a més, seu del Centenar de la Ploma i de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama.
El mite medieval de Sant Jordi, conegut i divulgat pels nostres reis, arriba a València amb Jaume I, que segons ell mateix el va ajudar a vèncer els moros en la Batalla del Puig i que el va aclamar de seguida com a patró del nou regne – fins que va estar canviat per Sant Vicent Ferrer-. València fou dels primers llocs en fer festa grossa el 23 d’abril, com una celebració unida a la l'orige del nou regnec cristià.
Ja sabeu com soc de fetitxista per a les coses jordianes – un filosantjordista, segons Àngel Canet-, però si els tècnics del Museu de Londres no consideren que l’estat de la tabla és adeqüat per a viatjar, ho entenem i esperarem a poder anar a Londres per contemplar-lo in situ.

Que es borren!

2008-07-27T01:17:00.003+01:00

Les Nacions Unides van acordar el 1966 el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va ser subscrit per l’estat espanyol el 27 de juliol de 1977, hui fa 31 anys. Esta norma internacional defenia el dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos políticament, cultural o econòmica. Dret ratificat i respectat en nombrosos acords però entés d’una o altra manera segons l’estat.

L’autodeterminació d’un col·lectiu determinat no pot representar una dificultat per a un estat democràtic, com han demostrat en els últims anys exemples amb èxit, com el de Montenegro, i d’altres sense ell, com el cas quebequés.

El govern espanyol no fa altra cosa que el ridícul en pretendre reprimir la voluntat d’una part significativa del poble basc mentre manté subscrit una declaració de drets que defen tot el contrari. Que es borren!

Maddalena

2008-07-22T13:37:00.004+01:00

Si vos fixeu en el rellotge del fons de la foto, marca les 3;32 de la matinada. Toni, Jam i Juanjo animàvem al públic que es resistia a anar-se'n malgrat l'ombra de la Guàrdia Serril. Ja feia hores que celebravem la festa de la Maddalena a l'Olleria, i encara en quedaven moltes més per acabar-la, a Benimaclet, amb uns xupitos de mistela.
Cap de setmana intens. Gràcies a tots, xi.

Andorra

2008-07-18T23:53:00.000+01:00

L'altra setmana vaig estar algunes hores a Andorra la Vella. Poc de temps però suficient per llegir molts ròtuls de botigues, tanques publicitàries i altres textos d'exterior i interior i comprovar que tot està escrit en català. Com que allà l'única llengua oficial és esta la seua situació és tan normal, a primera vista, que sorprén. Pocs cartells n'hi ha que estiguen en català-espanyol-francés.
La realitat verbal és una altra. La majoria d'habitants del país són forasters - espanyols, o portuguesos....- hi ha molts dependents que no tenen coneixements de català. I els demanes un café en llet i no t'entenen. El govern andorrà fa cursos gratuïts de català per a nouvinguts, cosa que està molt bé i d'on ja podia prendre nota el Govern valencià.
La Fundació Ramon Llull espera per a 2009 la participació de tots els governs de parla Catalana, però com és d'esperar el valencià no està per la labor i seran 'alguns ajuntaments' els que ostenten la representació del català de València a la Llull.
En aquelles hores en Andorra, quan llegia els cartells, els papers, els anuncis, els ròtuls, anava pensant que si tots col·laboràrem junts seria molt més fàcil la normalització lingüística que volem. Però ni la dreta ni l'esquerra valenciana deixaran que això passe. L'Acadèmia valenciana de la Llengua servirà, com és habitual. de ben poc.

300 anys de privilegis

2008-07-18T01:00:00.000+01:00

Molts sabreu que Banyeres de Mariola va lluitar amb el bàndol borbònic durant la guerra de Successió com altres pobles de la comarca (Biar, Castalla, Ibi, etc.). La defensa del castell de Banyeres es conta en les les cròniques com una de les més aferrissades del regne (Va patir fins a trenta-tres setges de l'exèrcit austracista).
La fidelitat botiflera va ser recompensada als pobles per Felip V amb títols i privilegis econòmics que venien molt bé als seus habitants en moments de posguerra; Banyeres va ser nomenat Vila Noble, Fidel, Leal i Reial; Es va confirmar la llicència per a portar armes tots els veïns i s'autoritzà l'exempció de censos i recaptacions estatals per espai de deu anys.

Dic açò perquè el passat dissabte 12 de Juliol es van complir 300 anys de l'atorgament d'aquells títols i privilegis a Banyeres. Com a record d'aquell agraïment de Felip V envers el nostre poble han quedat estampades in secula seculorum les inicials N, F, L i R a l'escut municipal. Aquell dèspota francés va saber castigar feroçment els seus contraris i recompensar els partidaris. Si ens fixem un poc en les relacions polítiques, la cosa no ha canviat tant.

Un altre privilegi va ser concedit el 3 de setembre de 1708. Felip V eximia a Banyeres del pagament de 210 lliures anuals a Bocairent per la compensació de la separació dels termes municipals. D'això en parlarem a setembre...

EL meu primer viatge en AVE

2008-07-16T15:07:00.000+01:00

L’autobús de línia eixia a les 8’40 de la Seu d’Urgell i segons el previst dos hores després seriem a l’estació de Lleida. I Així va ser, però amb un xicotet contratemps; Primer vam passar per la RENFE a fer la primera parada. Resulta que a les 11 haviem de prendre un autobús que anava a Saragossa. Cinc minuts abans em col·locava en la cua per comprar els bitllets, i quan ja em tocava a mi, a les 10’58, em telefona el meu company de viatge des de la porta de l’autobús dient que estava anant-se’n, deixant-se a molta gent que no haviem pogut comprar el bitllet.

M’informen que el següent bus cap a la ciutat de la Expo 2008 té eixida a les 15 h. Impossible perquè a les 15’35 tenim el vol Saragossa-Alacant.

I ara què fem? M’interroga desconcertat el company . Jo, que no sé què dir, dic el que pense... Improvisem.

Perquè les estacions d’autobús són sempre lletges i poc netes? O al menys, a mi m’ho semblen.

Ens n’anem a l’estació de trens. El próxim a Saragossa és un AVE a la 1, però no queden bitllets. Jo em mantinc seré. L’altre s’aturrulla i no sap ni el que diu ni el que fa. Descarte agafar l’avió i m’informe de com puc anar fins a Tarragona en bus per baixar després cap a València. Al company atordit li ve un bri de raonament i diu –o més bé, ordena- que esperem, que pot ser s’anul·len places de l’AVE en eixir de Barcelona a les 12 i pugam pujar a Lleida. I així és. Una venedora molt amable -que me se figura en eixos moments la Mare de Déu- ens aconsegueix a les 12 i un minut dos butaques en turista. Esperem fins la una i prenem el tren. Un vagó puntual, nou, rutilant, còmode, veloç que ens deixa en el nostre destí en 50 minuts.

Després, tot és més fàcil.

Vam acabar dilluns d’esta manera uns dies a la Seu d’Urgell visitant una amiga, el seu nóvio i els dos gossos.

Gràcies Sílvia. Eskerrik Asko Guillermo.

Hoolligans

2008-07-01T10:37:00.002+01:00

No soc futboler –no soc de cap deport- i no hi entenc per valorar. Si Espanya ha guanyat perquè s’ho mereixia, perfecte. I si feia tants anys que no veien una final, és cosa de celebrar. Però celebrar-ho civilitzadament.

Serà l’alcohol, la emoció, serà el que siga, però no n’hi ha dret a que els hoolligans d’Espanya es dediquen a rebentar allò que es troben pel camí, perquè sí, perquè ‘ho hem de celebrar’. M’han contat que hi ha arbres arrancats de soca-rel al Carrer Sant Vicent de València. Els claxons i les veus les vaig sentir jo fins ben entrada la matinada a Benimaclet. A altres ciutats també han provocat desperfectes i aldarulls (Viena, Barcelona, Granada...).

Una cosa és celebrar, i una altra ben distinta és manifestar el més baix nivell d’educació i capacitat de convivència.

FOTO; La foto correspon a la celebració de Mataró. Hi podem trobar més d'un aguilutxo. Imatge extreta de la notícia de diari digital Capgròs.

Sobredosi de telèfon

2008-06-24T23:39:00.002+01:00

Aplegue a casa després de dotze hores de treball. Veig set trucades perdudes. Com que estic a l’espera d’una telefonada marque un dels números que han cridat que desconec.

-Hola, tinc una cridada perduda d’este número de telèfon…

-Adrià?

-Neus! Ah, eres tu? crida’m a casa!

Neus em crida i li conte com ha anat la jornada de treball i ella em conta les seues coses, entre elles que dijous tenim un sopar. I jo divendres treballes! I a més venen uns amics de tornada de Londres i passaran per casa per a dormir....;

- Mira Neus, que no puc anar al sopar.

- Truca a Juli i dis-li que no conten amb tu.

- Dissabte tinc sopar en Quatretonda. Si te’n vols vindre?

- Ai, si són les festes allí!

-Ah, perfecte. Ja quedem en anar-se’n per ahí després de sopar….

Pose la llavadora. Telefone a Juli per dir-li que no vaig al sopar del dijous. Un altre dia serà.

Telefone Cristina, un altra amiga, li conte també les aventures del meu dia i ella em conta el seu.

Telefone a mon pare per a felicitar-lo i em diu que la cosina que es casa este dissabte en Villena ha preguntat per mi. Jo havia dit que no anava però ha demanat que faça el possible per anar.

-Però és que tinc un sopar en Quatretonda

- Si però insisteix en que tu també vingues.

- Em tocarà anul·lar l’altre sopar...

Això faig; Telefone Àngel per donar-li la notícia. Mira que m’ha passat... Em disculpe i ell ho enten. Ens saludem fins a l’altra.

Després de penjar, Àngel em crida. Si?

-Escolta, que estic pensant que a finals de Juliol és la Magdalena de l’Olleria.

-Ostres, clar. Faré per anar!

Al messenger em trobe gent que em pregunten què tal... Està Neus i li xarre lo de la boda.... ‘Ara que estava planejant d’anar a Quatretonda...’ -em diu-. Trobe també Miriam i li dic que em cride a casa. Li conte també la meua experiència en el treball...

Penge...Ufff... sobredosi de telèfon.

I bò, si heu arribat a llegir fins ací, vos mereixeu que vos conte quin és el treball que estic fent durant esta setmana... Extra d’una pel·lícula de cinema espanyola que estan gravant a la meua facultat. En els pròxims dies donaré més detalls. Està sent una experiència magnífica.

Ara vaig a estendre la roba i a gitar-me, que demà hem de seguir la faena.

Premi Pedraforca

2008-06-23T00:18:00.002+01:00

Penge amb un poc de retard el premi que m’ha atorgat la senyoreta Lucrècia de Borja des del seu blog, el Pedraforca. Este guardó dinàmic i simbòlic ha estat creat per Striper d'històries amb la finalitat de ressaltar el treball dels blocaires en català amb els següents paràmetres;

1.S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
2.Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
3. la imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

He de dir que m’ha alegrat molt rebre el premi de part de la Lucre, que viu i es relaciona amb els demés de la mateixa manera que escriu el seu blog, amb passió, compromís i sinceritat.

El premi ofereix la possiblilitat de ‘premiar’ a altres tres blocs. En el meu cas, i evitant caure en amiguismes – que evidentment són els qui millor escriuen per a mi- vull donar el Premi Pedraforca a dos femelles blocaires desconegudes personalment i a un blocaire mascle conegut fugaçment. Per la qualitat dels seus escrits i la constància en la publicació dels mateixos l’atorgue a

El meu país d’Itàlia

L’Apòstata desficiosa

El descrèdit

Retorne amb este post del parèntesi blogueril involuntari provocat pels exàmens i treballs ineludibles de final de curs. Demà mateixa comence una experiència de la que parlaré d’ací uns dies però que em permetrà de deixar unes línies mentrestant. Segurament, caluroses.

Censurats i mutilats

2008-06-10T13:33:00.004+01:00

Per fi hem acabat les obligacions acadèmiques d’este últim any de carrera. Totes? Bé, encara haurem de treballar un poc a l’estiu i presentar-se a setembre, que el curs s’ha fet curt i no hi ha hagut temps suficient per a alguna matèria...

Però entre treball i treball per a classe m’he mirat les notícies de reüll i ausades que hi ha cada cas per ahí...

El PP-CV (Podem Putejar-vos Com Volem) seguint en la línia de defendre la constitució, la llibertat d’expressió, la democràcia i tot això, ha exercit la censura per milantèssima vegada, esta vegada en Castalla (L’alcoià), prohibint el concert de dos grups locals per ‘violents’. En escola ensenyen que allò de vetar i amagar les veus dissidents és una pràctica habitual de... sistemes poc democràtics. I per esta terra d’exemples de censura en tenim un bon grapat darrerament; televisions, músics, actors, escriptors, festivals de música, etc.... Si fa trenta anys eren les bombes les que intentaven atemorir cantants, directors i escriptors a casa nostra, ara és des del mateix Govern que és cometen estos atacs a la llibertat d’expressió. Anem cap arrere..

I els qui també van cap arrere són els responsables de que el llibre ‘Clara no para’ de Braulio Llamero tinga una edició en català d’Alcanar, i una altra en el català de Vinaròs. Ací la notícia en el Levante, que ha passat EFE a tots els periòdics de l’estat. Possiblement l’editorial Bromera tinga alguna cosa a dir sobre el tema. Segons el mateix Llamero “La iniciativa partió de la editorial valenciana Bromera, que es también la que ha asumido la tirada inicial más amplia (…) Con similares tiradas, la editorial Animallibres se ha hecho cargo del libro en catalán”. Caxondeig, ignorància, mala fe? El que sembla cert és que des de l’administració valentina no s’esforçaran a normalitzar la cosa.

Està clar que els valencians continuem no important gens enlloc. I damunt, al nostre país la pluja encara no sap ploure.

Sobre això del BIC a Banyeres

2008-06-06T01:31:00.006+01:00

L’ajuntament de Banyeres de Mariola ha sol·licitat a les associacions i institucions locals la seua adhesió a la sol·licitud per demanar la declaració de Bé d'Interés Cultural per a l'acte d'Homenatge als Difunts que té lloc al cementeri local cada matí dels 25 d’abril, últim dia de festes. La iniciativa va ser aprovada per unanimitat al darrer ple.

El poble –com tots els pobles- sol bolcar-se en estes coses que donen un suposat prestigi, categoria o renom a les festes sense plantejar-se massa coses. Vejam;

La susdita declaració de Bé d’Interés per a l’acte del Cementeri quina finalitat té? Segons la definició de la pàgina web del ministeri, la de protegir. Segons el full d’adhesió preparat per l’Ajuntament (En castellà, perquè es coneix que els va pillar un dia que no estaven bilingües... ) per a que l’acte “vaya más allá de nuestro pueblo y sea conocido por cuanta más gente mejor...”. I pense jo en veu alta, si el que volen és protegir-lo, de veres creuen que convidant a gent de tot arreu i conver-tint-ho en un acte més es conservarà íntegrament tal com està ara? O pot ser es tornarà en una representació del que ‘ha sigut’? Per especular....

La primera part de l’acte ( que és prou conegut als pobles de la contornada) és el moment més íntim de les festes per als festers. No sé si en algun poble es donarà un acte tan poc ‘pràctic’ com este. Vull dir, que no és un acte fet per a un públic sinó que és un moment, quasi privat, de contacte entre els festers que hi van a disparar i els difunts de la Filà als que van a fer les ‘salves’ en senyal de record i agraïment. Primer es resa..’padrenuesto que estás en los cielos...’ i en acabar un dels festers mana; ‘apunten...foc!’. L’origen de l’acte està en la prohibició que imposà Carles III de disparar dins del poble, sent documentat l’acte ja en 1816 al cementeri vell –actual ermita de Sant Jordi-.

L’acte massiu és la missa de campanya celebrada a l’altar del recinte, que reuneix capitans, festers i fidels en general.

Les festes ja estan declarades fa molts anys d’interés turístic nacional. Ignore si açò del BIC canviaria alguna cosa del que n’hi ha, però tinc els meus dubtes de que siga per a bé.

I demà, continuarem fent faena de classe... Ja queda poc!!

Eurofrikies

2008-05-25T23:25:00.002+01:00

Jo venia directe de la selecció de donzelles per a la Llegenda de 2009 –ja ho tenim ahí!-, que vam viure satisfactòriament en comprovar la resposta de les sagales i les ganes que li van posar. Llàstima que, de moment, no tinguem Sant Jordi.

A Ontinyent ens vam trobar pocs i bons amb l’excusa de celebrar la litúrgia d’eurovisió 2008, oficiada per mossèn Carrasca al voltant d’una taula ben parada de tramussos, pis-play, coca de tomaca i altres queviures. Com que en una cosa d’estes sempre coneixes algú –sempre, tu!-, ahir van ser el Marqués de Bon Porte – DJ resident, que estavem en sa casa!- i Morrison, un campaner jove i enamoradís d’Albaida que no esgotava mai el repertori d’acudits de tots els colors. Els números de l’Eurovisió d’enguany anaven succeïnt-se com una entrada morocristiana per televisió, i el boato de les votacions amb xicones rosses de diferents països nòrdics va precedir l’entrada del capità, esta vegada rus –i actor porno, diuen. Amb el fred que fa a Rússia-. Ah, també vam vore al Chikilicuatre, clar. Ens va agradar la posada en escena. El repte llançat per Buenafuente havia arribat al punt àlgid -que no al final-. Sembla, però, que no han aconseguit un dels seus objectius; qüestionar estes coses dels concursos de cançò, mostrar tota la caspa que tenen darrere i caricaturitzar el món dels ídols artificials fabricats des d'els Operasions Triunfo i companyia.

En acabant l’encontre el beat Àngel Canet m’acompanyà fins a Xàtiva, car volia estar el dia de hui a València per anar a vore per primera volta la processó del Corpus, però per raons climatològiques ens hem conformat a vore els nanos i gegants, la magrana i la Moma. L’any que ve serà, si Déu vol

La impròpia

2008-05-21T00:57:00.002+01:00

Ei senyores i senyors!!

Una nova iniciativa s'obri pas a València. La Impròpia, "primera trobada de cultura oberta" es celebrarà este cap de setmana entre la universitat i els carrers de Campanar. Ofereixen activitats variades en les que reflexionar sobre la pròpia cultura - la tradicional - i relacionar-la amb la cultura actual dominant - la dels best sellers, hit-parades, exits de taquilla...-.
Passeu-vos per la web i llegiu el llistat d'activitats a fer des del dijous 22 al diumenge 25.
Segons declaren en el seu text de presentació pretenen fer acte de presència anualment i de manera itinerant pels barris de València. Com que és el primer any el programa d'actes queda un poc desgavellat i poc definit, però és ben interessant en quant a proposta amb vocació de futur, sempre tenint en compte els minsos recursos amb que solen contar este tipus de mogudes.
Per molts anys!!!

Nàpols en portada

2008-05-21T00:41:00.002+01:00

Ahir la foto de portada d’El País, i les seues dos primeres pàgines interiors anaven dedicades a la situació que viu la ciutat de Nàpols. Els metges informen que la situació dels residus comença a ser perillosa per a la salut per les olors i les cremacions de la brossa , els bitxos –rates, panderoles, mosquits- , etc... Conten que fins i tot al Vomero, el barri més pijo de la ciutat i on mai es deixa d’arreplegar els residus, s’amuntonen les bosses del fem desafiadorament. Diu la crònica que fins i tot han tancat botigues i bars, i que la cosa no té pinta de parar de cara a l’estiu. Com habitualment, el govern invisible del sud d’Itàlia, la Màfia, controla la situació i manté el pols amb el govern central. La regió està sobreexplotada d’abocadors de fem procedents de tota Itàlia. Fins i tot fa uns mesos es va alertar que l’herba que menjaven les búfales podria ser tòxica i contaminar així la mozzarella que hi produeixen. Ara porten el fem fora d’Itàlia. Vull apuntar que el reciclatge és quasi nul a Nàpols; No és fa recollida selectiva dels residus – perquè aixi interessa a la Camorra, diuen- , de manera que la situació és complica més.

A banda, fa poca estona m’he assabentat per Marieta des d’el seu país d’Itàlia dels darrers incicidents a la periferia de Nàpols. Lamentables; Uns veïns que carreguen contra uns altres per ser gitanos romanesos. El caràcter napolità és primari i sentimental i no m’estranya gens les escenas que s’estan vivint. L’onada racista que viu la zona –comparable a la de fa un temps a El Ejido- ve recolzada per la llei ‘de seguretat’ que prepara Berlusconi -considera la immigració il·legal un delicte- i es presentarà al consell de ministres de demà, precisament, a Nàpols.

El Parlament Europeu mira amb lupa els moviments del govern Italià i no viu amb preocupació els incidents a Nàpols. Entre altres coses s'ha dit allí "Berlusconi està introduïnt de nou en Italia el concepte de raça" ó "la lliure circulació de persones és un principi fonamental de la UE i un element clau per al mercat intern".

Estic nominat

2008-05-15T01:29:00.003+01:00

Com que una paisana exiliada a Andorra m'ha 'nominat' des del seu bloc a respondre unes preguntes d'aquelles de correu electrònic però un poc més originals, ací deixe les respostes;

Coge el libro mas cercano, ve a la pagina 18 y transcribe la línea 4:
“Ejemplo 2. Situar el punto principal P y el punto de vista abatido V sobre el plano del cuadro segun las siguientes coordenadas”. Del llibre de l’assignatura de dibuix tècnic.

Cuenta lo último que viste en la tele:

Fa un parell d’hores, sopant, Caiga quien caiga

A parte del ruido del ordenador, ¿qué más se escucha en este momento?:
El disc ‘de carcaixent... i dolces!’

¿Cuando te reíste por última vez?:
Fa uns minuts, mirant al youtube els cursos de gomaespuminglis

¿Qué hay en las paredes donde te encuentras ahora mismo?:
Un poster de la Venus de Urbino, el calendari de l’IEVA, un sant Jordi pintat per mi, postals que he rebut i algunes fotos personals.

¿Como estas vestido/a en este momento?:
Amb el pantaló del picama i una samarreta verda amb un dibuix

Algo que los bloggers no sepan sobre ti:
La primera nit que vaig dormir a Itàlia ho vaig fer en el replanell d’una escala.

¿Cómo son tus manos?:
Normaletes, dits mitjanets...però treballaors i que saben fer de tot!

¿Qué ves desde tu ventana?:
ara és de nit, però es veu el pati interior de l’edifici.

¿Qué imagen podría definirte?

La que il·lustra el post. Enredros actuals, plans, projectes pendents, idees, agenda mental....

Plou

2008-05-11T13:33:00.002+01:00

Plou sobre València. Ja són uns pocs dies plovent. A poc a poc, sense pressa. La pluja amable que fa saó al camp i neteja a la ciutat. Pluja que ens cal més sovint.

Anit, amb paraigües, la gent s’aplegava a les portes de la basílica de la Mare de Déu cridant ‘volem la Mare de Déu, volem la Mare de Déu!!...’. La pluja havia deixat una treva per a l’actuació dels ballaors i de les albaes però tornava a caure fent resguardar-se a la gent on podia o bé fugint d’allí cap a casa.

Les prediccions encara anuncien ruixats per a uns pocs dies més. Que ploga, xe!

Laaaaa la, la,laaaa, la, la,laaaa

2008-05-09T17:11:00.004+01:00

Sol dir-se que allò de que les coses d'antes duraven més que les de ara. La Vespa color carabassa de mon pare és de l’any 63, i amb una maneta de pintura i algun retoc encara faria uns quants centenars més de quilómetres. El Renault 7 color verd metalitzat, el primer d’eixe color que va entrar a Banyeres –ara que ho pense, quin gust més exòtic pels colors dels vehícles tenia mon pare…- el vam jubilar amb 22 anys perquè ja ens haviem cansat de vore’l. Igual passa amb els mòbils, les rentadores, les cases... Ja no es fan parets com les d’abans. Fins i tot els festivals d’Eurovisió duraven més!

Quaranta anys fa que Massiel el va guanyar i encara estan pegant-li voltes al nano! Qui s’enrecordarà de Rosa d’Ehpanya d’ací a quaranta anys? (Qui se n’enrecorda ja?). Ara es parla de si el primer premi aquell va ser legal o va haver mantàfula pel mig.

Home, per poder ser, pot ser. Cert que el règim de l’època necessitava d’un llavat de cara exterior; Quedar en Europa com un país modern i atractiu. I també li interessaria a nivell intern; Com a ‘pane et circus’ de la societat del moment, i per atraure l’atenció dels joves cap a una figura ‘local’ i evitar les distraccions cap a música extrangera o, fins i tot, música de cantautors regionals.

Però si es diu, que es diga sobre arguments sòlids i proves demostrables. És patètic el ‘aquell diu que l’altre diu...’ o anar perseguint a Fraga pel carrer amb preguntes de poc trellat. Qui argumente raonadament algun dia que el ‘La,la,la’ va ser un frau com ho son alguns concursos de pintura o alguns certàmens de bellesa -o com diuen que va ser l’arribada de l’home a la lluna- podrà desfer un dels mites més forts de l’imaginari faranduler estatal. Crec que esta nit va Massiel a no sé quin programa a parlar del tema. Veritat o no, a la xica el premi li va eixir molt productiu; porta quaranta anys menjant d’ell.

PD; La història podria donar una novel·la i tot! S’imagineu el Duo Dinàmico, Serrat o Fraga personatges d’una intricada història d’interessos econòmics?? Mmmm... Ho reflexionarem...A vore si podem menjar també nosaltres de maig del 68, ara que està de moda.

Excursió a Austria (i IV); Salzburg

2008-05-09T09:49:00.002+01:00

L’última visita del viatge per Austria fou a Salzburg, ciutat patrimoni de la humanitat i famosa també per ser escenari de la peli Sonrisas y làgrimas. La ciutat és molt bonica Va ser una visita un poc improvisada, i vaig arribar sense plànol ni res… El meu –bon- sentit de la orientació em va portar a prop del centre, just en un alt d’on es divisava tot el centre històric – la vista que teniu a la imatge- amb la fortalesa a dalt del tot i un fons de muntanyes altíssimes nevades encara en la part alta –I jo sense càmera de fotos-. Increïble; Vaig començar pel millor lloc sense saber-ho! Ja era migdia. L’aire fresquet habitual d’estos dies corria i als meus peus la ciutat romania tranquil·la, només saturada per algunes torbes de turistes. És notable la quietut de les ciutats del nord d’Europa. En les que he estat el tràfic és mínim, no hi ha massa gent pel carrer i, com que els carrers solen ser amples, dona una sensació de tranquil·litat envejable.

Prop d’on estava situat hi havia una mena de museu amb un ascensor que et baixava a nivell de terra, d’on ja podia anar caminant al centre. Cert que el lloc s’ho mereix, això de ser Patrimoni de la Humanitat. Fa goig perdre’t per aquells carrers, vore eixes esglésies, entrar-hi, anar fins al riu i descansar al sol. Per dissort la fama mundial de Salzburg atrau a molts turistes. Aquest és un ‘mal’ que afecta ciutats que es transformen en una sort de parc temàtic, amb rius de gent, multinacionals del menjar i del vestir, paradetes de souvenirs a preus desorbitats...

Casualment, al sendemà, mentre esperava l’avió llegia a la novel·la L’home manuscrit;

“Turisme: corcó d’identitats, munió d’individus amb gorra i càmera que transformen l’urbs en pati d’escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s’assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

Just que venia pensant jo estos dies. Frase justa i ben feta, com la resta de la novel·la.

Excursió a Austria III ; Viena

2008-05-07T09:14:00.003+01:00

El dijous de vesprada vam arreplegar a l’aeroport de Girona la germana d’Emilio, Natàlia, i una tia d’ells d’Alfarrasí que es va apuntar a vindre d’excursió i a vore el seu nebot, clar.

La bona fama de Viena no és debades. És una capital històrica, han tingut molts duros i s’han pogut construir edificis molt bells. Encara que tots molt semblants. Allò un palau, allò altre una esglèsia, allò d’allà un museu, l’altre l’òpera... la majoria edificis barrocs. Destaca la catedral, gòtica, enfosquida per fora i elegant i tosca per dins.
Al Museu de la Albertina vaig poder vore una magnífica exposició de Kokoscka i al Museu del Belbedere els millors quadres de Klimt i Schiele.
Però el que més em va agradar de la ciutat és un dels símbols moderns de Viena, allò que no es pot perdre qui passe per la ciutat; les cases de Hundertwasser. Pintor i escultor que va dissenyar estos edificis de vivendes particulars creant amb ells una gran obra d’art en els que integra arquitectura, natura i art. Vaig fer dos visites per contemplar els colors, les formes, els detalls... Realment fantàstiques. Hi ha dos edificis i estan molt a prop un de l’altre. Precís de visitar, ja ho sabeu.
L’única cosa negativa de la ciutat és que a les set de la vesprada –o abans- tanquen els museus, les tendes, els supermercats...tot!
Ah, i si atenció a la data de vinguda, perque ara en el mes de maig ací fa un fred com al meu poble en febrer. De fet ara han florit ací els ametllers. A conseqüència d’açò he agafat un costipat que ausaes! Tot el viatge mocant-me, tu...
Ah, per cert, que el Danubi no és blau sino emmarronit.

Excursió a Austria II ; Arribada a Wells

2008-05-07T09:10:00.001+01:00

Hi ha un autobús que va de l’estació del nord de Barcelona -la d’autobusos- fins l’aeroport de Girona en poc més d’un hora. Sobre les 11 vaig arribar allà el dimecres i ens posarem a la cua del vol amb destinació Linz. L’avió va eixir amb una puntualitat impròpia de les meues anteriors experiències amb Ryanair i el viatge el vaig passar dormint i llegint. Des de l’aeroport de Linz al mateix Linz en bus, i després en tren fins Wells, on m’arreplegaria Emilo, habitant ara d’este poble, ollerut en l’exili, ex-company de pis, amic, coprojectador de viatges i cul de mal seient en general.

En sa casa vaig dutxar-me, descansar un poc del viatge i, a l’hora convenient, vam acudir a un italià a sopar unes pizzes. En acabar, com que era dimecres però vespra de festiu, els pubs eren oberts i trobàrem bon ambient que convidava a tastar la cervessa autòctona. Emilio coneixia alguns estudiants erasmus, no n’eren molts, i estaven penedits d’haver triat Wells, car no era el que ells esperàven...

Vam acabar la nit fent-se unes ‘san miguel’ en un bar amb un cambrer que havia estat una temporada a Girona; sabia parlar castellà i algunes coses en català. ‘Salut i força al canut’ i coses d’eixes.

Massa bé que el dijous no haviem de matinar...

Excursió a Austria I ; Estada a Barcelona

2008-05-05T13:13:00.000+01:00

Demà farà una setmana que vaig deixar la ciutat de València per a prendre’m uns dies de vacances enmig de la època de més faena de l’any. Feia mesos que tenia comprat un bitllet a Austria i no em faltaven les ganes de vindre. Ara ja ha passat el gruix del viatge. Despús-demà m’espera un altre dia sencer de travessar mitja Europa (Linz-Girona-Barcelona-València). Passe a contar la primera part; el pas per Barcelona.

Resulta que dimarts, en arribar a la capital del Barcelonés, vaig pensar de dinar l’entrepà que portava de casa en algun parc. Segons el mapa el més proper era el Joan Miró, que a més tenia una escultura de l’artista. I allà que me’n vaig a fotre’m l’entrepà. Acabe, dorm dèu minuts i em desperte pensant què fer, on anar? Les 4 p.m. Tinc a la meua esquerra la càmara digital en la seua funda i el mòbil, que he tret per enviar algun missatge. Als pocs minuts un home seu a prop de mi, a la meua esquerra, i s’encen un cigarret. Té una aspecte poc cuidat i sospitós, però em costa desconfiar de la gent. Així i tot controle l’home amb el rabet de l’ull. Estic mirant el mapa per decidir què anar a vore. Uns segons. Alce el cap i veig que l’home ha desaparegut. Amb la meua càmara i el mòbil. M’alce i gire guaitant el meu entorn, però no veig res. Un xic assegut a la mateixa gespa i un poc lluny em fa gestos de que se n’han anat. M’acoste a ell per preguntar-li i em diu amb accent gallec ‘Eran tres. Pasaron por detrás y te cogieron algo negro. Te silbé pero no me oiste. Se fueron para abajo’. M’acabaven de gastar dos bones putades; Ni podia gastar la càmera en la visita a Viena i podria rebre la trucada de l’Oriol per dir-me on trobar-nos eixa nit que havia de dormir a sa casa. Enfile el carrer Tarragona amunt buscant una comissaria i una botiga de mòbils per fer el duplicat de targeta. Mecaguenla... La càmera és important però sense el mòbil no puc ser localitzat quan ho necessitava. Camine i camine. Trobe una cabina i telefone Orange per anul·lar la targeta del mòbil, que estic de contracte, tu! Em demana el codi postal per localitzar-me una botiga. No ho sé, així que he d’anar a preguntar-li a un comerciant de per allà. 08026. Telefone de nou i el dic. Una xica sudamericana m’indica que vaja a l’Illa Diagonal. Allà no en saben res i m’envien a travessera de les Corts. Trobe el ròtul d’Orange. Per fi...!! M’aten una xica molt simpàtica i resolta. Li explique el cas i de seguida em fa el duplicat i m’ensenya els mòbils més econòmics de comprar. Este, perfecte, gràcies i adèu.Vaig a la comissaria dels mossos més propera. He d’esperar una bona estona i finalment entre, ho explique tot amb detalls. Has vist la seua cara? Sí, la d’un dels tres. Ara vindrà la meua companya i t’ensenyarà unes fotos. I així és, passe al despatx de la companya i em mostra unes quantes fotos de ‘xorissos’ fitxats... Eixe! El monyo, la cara, la boca... Segur?...Sí, eixe.

Es fa la denúncia corresponent. A l’eixida m’espera l’Oriol per anar a sa casa. Allí puc relaxar-me, xarrar i fer broma amb ell i els companys de pis. Sopem i baixem a fer-nos unes cervesses. Passem per la Sagrada Família. Feia més de deu anys que no l’havia vista tan a prop. Després de les cervesses encara visitem l’Hospital de Sant Pau. Magnífic. Digne de vore de dia... i fer unes fotos. Li comentava al meu amic principantí que fa temps que vull repassar Barcelona in situ, que tinc molt que anar a vore.

Tornem a casa. El llit es presenta com el remei infalible per descansar de la 'accidentada' vesprada i carregar forces pel sendemà.

De viatge

2008-04-28T00:07:00.000+01:00

Xicons i xicones que em llegiu, he d'anunciar-vos que me'n vaig uns dies al cor d'Europa. A Austria. Allà tinc un amic de l'Olleria a qui toca fer la visita i que de passada ens guiarà per eixa ciutat imperial que és Viena. Mentres prepare la maleta els nervis i les ganes prèvies del viatge es barregen amb el dessassossec de deixar faena pendent de classe...

No vull deixar de comentar-vos que enguany, com tots els anys, tenen lloc les jornades musicals de l'octavari de Sant Jordi a Banyeres, que són les més veteranes del País Valencià i que enguany pinten bé. Vos pose la foto amb la programació i si no la veieu bé, piqueu ací. Mos veem per ací en uns dies!!

Efemèrides

2008-04-26T01:25:00.002+01:00

Si comencem a furgar en la data de hui, 25 d'abril, trobem una sèrie d'efèrides semblants que podem relacionar entre elles per ser de vital importància per a un gran nombre de gent.

La primera i principal que destaca hui tot cristo és la diada del 25 d'abril. Tres-cents i un any d'aquella batalla a Almansa que fou el principi del fi de la nostra existència diferenciada legalment. Però com deia la campanya de l'IEVA de l'any passat...ací estem! I no volem anar-nos-en, eh!
Casualment hui també fa anys de la mort d'Alfons el Cast, que es considera primer rei de la corona d'Aragó. Veges tu quines coses. I si de reis parlem, no vos perdau la polèmica moguda per unes paraules d'un regidor d'Izquierda Unida d'un poblet de Cadiz on posa a caure d'un burro al nostre senyor rei d'ara, i no es talla un pèl en denunciar els seus privilegis fiscals i les mantàfules que es porta amb alguns empresaris importants. Lo tranquil que vivia el pobre home, i ha sigut casar-se el fill amb la periodista i tots els dies són notícia!
Jornada, la de hui, important també per a la història de portuguesos i italians que es van alliberar del feixisme cadascú al seu moment.
I dia significatiu per a Banyeres, que celebra l'últim dia de les festes retent homenatge als difunts al cementeri a trabucades. S'hauran conegut ja els noms dels capitans del 2009.
Com se sol dir hui al meu poble... De hui a l'any que ve!