A Alcoi, antigament, aquest atifell era d’ús habitual. En cada llar n’hi havia u com a mínim. Pensem que a Alcoi, durant el segle xix, molts treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l’altra. Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d’eixir a l’escala, obrir amb la clau l’altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau, baixar l’escala, entrar a l’altra part del pis a on es trobava el dormitori, tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal perquè ja no queden pisos amb dos claus.
Així descriu Eugeni S.Reig en 'Les nostres paraules' eixe pràctic objecte; el verdó. Voldria puntualitzar-li que no només es gastava en estos pisos sinó que també a les cases normals de poble -com els que hem heretat de les àvies-. Jo no n'he tingut mai a la meua tauleta de nit, o al menys no ho recorde, però sí que n'he vist a casa com a un objecte més a l'armari on és el parament de taula i em sembla que s'ha usat en alguna convalescència familiar.
La qüestió és que d'unes setmanes ençà ho tenia clavat al cap; volia un verdó. Me n'havia adonat que em seria molt útil i vaig pensar que me'l podia fabricar jo mateix amb alguna botella de vidre i boca ampla. A casa, amb una botella de suc (que em va costar de trobar, ja que ara les fan de plàstic!!) i un got de nocilla molt decent em vaig montar per fi l'objecte desitjat, que funciona i dona un servici magnífic...
Hui una companya de treball m'ha regalat un de nou... i ben bonic que és! M'ha fet molta il.lusió, és clar, i seguidament m'he posat a fer una cosa que tenia pendent de feia dies; crear un grup al facebook que es diu 'Recuperem el verdó'.