Accents

Després d'escriure un comentari sobre el cinema en valencià al bloc d'Àngel Canet, me n'he adonat que he oblidat dir una cosa entorn a això del doblatge del cinema, i com que no és curteta, he pensat de fer-ho en aquest post que ara llegiu.
Ampliant l'argument també al doblatge en televisió i de la publicitat de Ràdio i TV, volia afegir que quan pensem en doblar un d'aquestos productes extrangeres al valencià, si creiem en la unitat de la llengua i la seua promoció i l'augment de l'ús social, etc., deuriem procurar que l'esforç que fan des de Barcelona siga compartit pels altres tres governs d'on el català és oficial; País Valencià, les Illes i Andorra. Crec que si la generalitat de Catalunya a soles pot fer que el doblatge siga una realitat al seu territori, per què no es podria fer entre tots, per a tots?
Per a açò, és clar, deuriem buscar un estàndard que ens representara un poc a tots els catalanoparlants. No caiguem en imposar el barceloní com fan a tv3 ignorant altres variants de comarques catalanes. Com que la qüestió més que de vocabulari seria d'accent, la meua opinió és establir el de les comarques de l'Ebre o tortosí com a estàndard de la llengua catalana. Per què? em direu. Doncs perque és el que està al bell mig de totes les altres variants. Al centre de l'accent oriental i l'occidental, i trobe que té molt més color, més matissos, que la parla de Barcelona capital o la de l'horta de València, sense desmerèixer a ningú.
Sempre que pense en aquest tema m'enrecorde de l'opuscle de Fuster, Ara o mai; per una cultura catalana majoritària, on establia idees i problemàtiques -encara actuals- de crear uns mitjans de masses en la nostra llengua.
Veritat que seria bonic vore a una utòpica televisió valenciana, una pel.lícula, un anunci o una sèrie amb el mateix doblatge que a Lleida, a Perpinyà, o a l'Alguer? Jo ho trobe extremadament fàcil, sino fòra perque els polítics que ens governen estarien extremadament en contra. M'interessa què en penseu sobre açò.

La 'batalla', encara

Fa uns dies vaig trobar un article a l'edició valenciana d'EL PAÍS de Miquel Alberola amb motiu de la publicació del llibre La construcción política de la Comunidad Valenciana que es veu que tracta sobre els orígens del seccecionisme lingüistic analfabet que tots coneixem.

Segons diuen, els autors encara en preparen dos més, fins aplegar als nostres dies. Mentres siga per a bé...

Les imatges, de la primera manifestació de la democràcia a Alacant.

Hi ha oficis que són de bon viure...

Amb aquella neteja d'ordinador de que parlava fa uns posts, vaig perdre també la discografia de l'Ovidi. Però gràcies a internet, la podem escoltar en línia els qui no el podem baixar d'internet per la pobra connexió que tenim.

Mentre treballe (o faig com treballe) estic escoltant el disc on recita Salvat-Papasseit. Quina preciositat, xe! Cada nota de guitarra del Toti Soler, cada música, cada paraula dita per l'Ovidi, ens emocionen de manera distinta a cada pista, ens translladen al món del poeta català. Hi haurà un altre disc igual de bell? Tota una obra d'art.

Precisament ara escolte;

Si no em puc aixecar, mai més, heu's-aquí el que m'espera: — Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.

Els quarts

Estava fent jo un passeig retrospectiu esta vesprada pel bancalet de Gàlim i he trobat un post alamont interessant, Els quarts, on formula una qüestió que també jo m'hi plantejava. Albinyana adverteix que una manera molt nostra de donar les hores està oblidant-se; Si són les 16:45 direm que són els tres quarts pa (per a) les cinc. Cinc minuts després seran els dos quarts pa les cinc i dins d'altres cinc minuts faltarà un quart pa les cinc. Jo al meu poble ho he sentit molt entre la gent d'una certa edat. Ara sembla que s'imposa la fòrmula de llengües veïnes com el castellà i l'italià; cinc menys quart, menys dèu... Però és una llàstima, és perdre un trocet més de la nostra cultura.
Investigant sobre el tema a la Xarxa he trobat un document ben interessant sobre l'Expressió de les hores en català, un repàs a les curioses i variades formes en que es dóna l'hora arreu del nostre àmbit lingüístic. Amb mapes explicatius i tot.

I com que ja és el quart pa les dotze, vaig dient-vos...bona nit!!

Fabrizio de André- GIROTONDO

Un paio di settimane fa, il mio coinquilino mi lasció qualche disco di Fabrizio di André, uno dei piú grandi cantautori italiano del secolo scorso, che si preocupó nelle sue canzioni della gente piú sfortunata e dei problemi del'uomo del ventéssimo secolo, tra quelli, la guerra. Voglio compartire con voi una canzione, alcuna imaginne que c'é su internet ed una traduzione che ho fatto al catalano. lettera in italiano qui.

Dedicato a Miquel Payà, professore di música che ci insegnó a sentire (in tutti i sensi) la música e a amare la pace.

Fa unes setmanes que un company em va deixar algun disc de Fabrizio de André, un dels millors cantautors italià del segle passat, que va preocupar-se a les seues cançons de la gent més desfavorida i dels problemes de l'home del s. XX, entre ells, la guerra. He volgut compartir amb vosaltres una cançò, alguna imatge que hi ha per la xarxa, i una traducció que he fet per a que la canteu en valencià.

Dedicat a Miquel Payà, professor de música que ens ensenyà a sentir (en tots els sentits) la música i a amar la pau.

Si ve la guerra, Marcondirondero
Si ve la guerra, Marcondirondà
Per mar i per muntanya, Marcondirondero
Per mar i per muntanya, qui ens salvarà?
ens salvarà el soldat que no la voldrà
ens salvarà el soldat que la guerra rebutjarà.

La guerra ja ha esclatat, Marcondirondero
la guerra ja ha esclatat, qui ens ajudarà?
Ens ajudarà el bon Déu, Marcondirondero
ens ajudarà el bon Dèu, ell ens salvarà
el bon Déu ha escapat, ningú sap a on?

el bon Déu se n’ha anat, qui sap quan tornarà.

L’aeroplà com vola, Marcondirondero
L’aeroplà com vola, Marcondirondà
Si tirara la bomba, Marcondirondero
Si tirara la bomba, qui ens salvarà?
Ens salva l’aviador, que no ho farà
Ens salva l’aviador, que la bomba no tirarà.

La bomba ja ha caigut, Marcondirondero
La bomba ja ha caigut, Qui l’arreplegarà?
L’arreplegaran tots, Marcondirondela
Siguen guapos, siguen llejos, Marcondirondà
Siguen vells o xiquets a tots destruirà
Inteligents o ximples els fulminarà.

Hi ha molts forats de míssils , Marcondirondela
Hi ha molts forats de míssils, qui els reomplirà ?
No podrem jugar mai més al Marcondirondela
No podrem jugar mai més al Marcondirondà
Vosaltres a jugar, aneu-se’n cap allà
Aneu a divertir-se on la guerra no ha esclatat.

Hi ha guerra a tot arreu, Marcondirondela
La Terra és tota dol, qui la consolarà?
Hi pensaran els homens, les bèsties, les flors
Els boscos, i estacions amb els seus mil colors.
De homens, flors i bèsties no en queda cap
Només quedem nosaltres per poder cantar.

La Terra és tota nostra, Marcondirondero
Farem d’ella un gran parc, Marcondirondà.
Tenim tota la Terra, Marcondirondero
jugarem a fer la guerra, Marcondirondà...

PD; Gràcies a Carles per l'ajuda amb la part tècnica d'aquest post.

Xàtiva, 1939-2007

He llegit emocionat la notícia de la inauguració, després de molts entrebancs, del monument a les víctimes del bombardeig franquista sobre Xàtiva el 12 de febrer de 1939. Per a mi la més important del dia, encara que els diaris no se n’hagen fet massa ressó. A l’edició digital del Liante, suposadament més progre, has d’anar a buscar-la a Comarcas mentre que la notícia amb fotografia de la portada és la del senyor Camps celebrant el dia d’Andalussia. Mentre ell s’ho passava bé amb fino con aceitunas, altres valencians vora l’estació de ferrocarrils de la capital de la Costera ens feien memòria d’un dels succesos més amargs que visqueren estes contrades a la guerra civil. Amb tot el dret i la raó del món, el Consell de la Joventut de Xàtiva ha promogut esta iniciativa que ha tingut des del començ la negativa impassible del consistori socarrat. Finalment i a pesar d’ells, s’ha fet. A l'acte d'ahir, entre els polítics de torn estaven el xativí per excelència del s. XX i el que promet ser el xativí del XXI, Raimon i Pep Botifarra. Vull pensar que altres escriptors i intelectuals que no hi eren ho van fer per motius de força major.

L’alcalde no va participar en este homenatge a víctimes inocents de la ciutat que presideix, perque diu l’home que estes coses es fan per ‘reobrir ferides’. Ai Rus, Rus! Tant de bó més de un ho tinguereu present tots els dies de l'any per recordar els horrors de les guerres. Pot ser així s’ho pensarien dos voltes abans d’invadir ilegalment un país com qui baixa a comprar al Mercadona. Queda clar que estos morts no interessen. Millor recordar les víctimes de la ETA, que les tenim de la mà. No, els del metro de València no. Però sí hem de commemorar cada 12 d’Octubre els caídos por Dios i por...

Al remat, amb Rus o sense ruc esta escultura de Miquel Mollà recordarà perennement les víctimes inocents d’una masacre; La matança d’unes gents que volien viure en un estat lliure, democràtic i modern com el que ara tenim. Cantava Raimon " A l'any 40, quan jo vaig nàixer, jo crec que tots, tots havíem perdut...".

Homenatge a Milagret

El Banyeres de començaments del segle XX

Ahir vaig parlar per telèfon amb la meua àvia, Milagros. Ja no és la que era. Són coses que passen, però és dur encara vore enfrontar-se a una persona a l’ocàs de la seua vida amb les seues qüalitats mermades.
Milagret sempre ha sigut un dóna activa i desperta. Anava ací i allà, feia els llits, preparava dinars excel.lents, creava centenars de treballs amb punt de ganxo, llegia, contava vivències de la seua vida, parlava de cine, o explicava acudits... Ara, amb prou feines pot canviar-se de roba. I prou. La resta de temps del dia que no és al llit roman asseguda al quarto d’estar. Allí veu la tele i xarra quan n’hi ha algú a l’hora de dinar o sopar. Depén com s’alce et xarrarà coses agradoses o bé queixes sobre els seus mals. A més en els últims mesos ha perdut memòria i normalment ja no sap què li has dit fa dos minuts.

Però quan estic amb ella me la mire i pense en el que ha sigut. I me la imagine en tots eixos llocs on m’ha contat que ha estat. Me la figure de xiqueta observant atentament com tiren des del balcó de l’Ajuntament el retrat d’Alfons XIII mentre hissen la bandera republicana. O eixint de la fàbrica camí de la plaça, del bracet de les amigues, plorant i cantant a cor l’ú d’abril del 39. O atònita presenciant com treien de casa els esquerrans per afusellar-los després de guerra. I passant fam i més fam en la posguerra. I de fadrina, anant a la font a per aigua, o explicant-li a son pare en el cine que el que veien no eren ‘perots’, ‘són actors que graven unes màquines i que després es fa en gran en la pantalla’. I a la València de 1951, de viatge de noces, atalbada pel tràfec de la capital davant la primera bàscula de monedes que va vore. I més tard, quan les casades d’aquella època eren esposes, mares, treballadores al teler i mestresses de casa, sense cap ajuda.

Ara, però, té fills, nora i nets. Està ben acompanyada. A l’abril farà 84 anys. M’ha ensenyat tantes coses! M’ha fet eriçar-me tantes voltes en sentir dels seus llavis paraules precioses -quasi en desús- de la nostra llengua! Jo sempre l’he estimada, i ara més que mai, quan necessita de la nostra estima per no sentir-se soles.

Els amigatxos de Paco Muñoz

Podeu llegir al bloc del Sergi Gómez la notícia del sopar fundacional de la Colla d'Amics de Paco Muñoz a l'Olleria. Crónica extensa que transmet optimisme i ganes de treballar. Ens comenta Sergi les idees que van anar sorgint per fer d'aquest col.lectiu una eïna de recolzament i difusió del nostre admirat i poc reconegut Paco Muñoz. Llegiu, llegiu i trobareu les propostes facctibles i necessàries amb que volen -volem, car jo m'hi afegiré en poder- tirar endavant aquesta colla de gent compromesa amb el cantant del Real de Montroi.

Llegint aquestes coses m'en recorde de la primera vegada que vaig vore a Paco cantar en directe. Fou un dia d'abril de 2005, a Benetússer, en un concert homenatge a la república. Aquella vesprada de dissabte treballava però vaig fer fugina per anar-me'n amb l'Emilio a aquest esdeveniment on escoltariem en directe per primera vegada Raimon, Al Tall, Lluís Miquel, Obrint Pas, Labordeta, Aute... Sabiem que no ens ho podim perdre!

Aleshores feia poc que havia sentit alguns CD's de Paco, i m'agradava com ho feia. A Benetússer va pujar a l'escenari i amb els acords de l'homenatge a Teresa va cantar 'com un record de tendresa, sempre et recordaré a tu...Ovidi. Cantant un vals'. Tot seguit va contar alguna anècdota de tots dos amb la censura de l'època per introduïr La cançò de les balances. Jo era la primera vegada que la sentia, encara no coneixia massa l'Ovidi, i em va semblar tan bella com la va cantar Paco que des d'aleshores esta cançò és el record d' aquella vesprada, amb totes aquelles banderes republicanes onejant entre la gent. Amb el temps, coses de la vida, vaig compartir taula i cançons amb ell i una colla d'impresentables a Ca les senyoretes la Pentecosta de l'any passat.

Quan allò de Benetússer feia poc de temps que tenia la càmera digital i me la vaig portar al concert, i, tot açò que vos he contat, està registrat en video. El dia que m'ensenye a penjar videos al youtube ho faré. Mentrestant, qui li interesse, que no dubte en demanar-me'l.

Xarxes

Estic pillant-li de nou el gust a açò de la xarxa. Feia temps que vaig deixar de tindre internet a casa i d'ençà que he anat pegant bacs per tal de connectar-me 5 minuts per vore el correu. Però açò de l'internet té el seu perill, i és que ens roba molt de temps. Més del que de vegades volem. O no? Entres un dia amb la única intenció d'enviar un correu, i, si no tens molta pressa, dius 'xe, vaig a vore el bloc de fulanet'. I una vegada alli tens quinze enllaços a notícies i blocs amics molt interessants, que tenen altre enllaç a una pàgina que feia temps que no veies, i te'n recordes que vols consultar alguna cosa... Jo no sé a vosaltres però a mi em passa el temps volat. Ah, i si teniu una connexió com la meua ja és com per a pegar-se cabotades contra la pared del desesperament. Si la meua xarxa pescara quaranta quilos d'aladrocs per segon en compte de tres i mig, seria una altra cosa. No em donaria peresa escriure al bloc més a sovint, i no com ara, que cada vegada que escric tarde un hora en poder fer-ho, i després se'm penja, i torna-ho a fer, i...

ESTE PROGRAMA NO RESPONDE.

altra volta nooooo!!

Vesprada de roses

Aquesta vesprada m’he decidit a anar al supermercat i comprar les boletes aquelles de panís. En arribar a casa he posat al foc una mesura d’elles, una d’aigua, una d’oli i l’altra de sucre, i he fet una bona platada de roses - Pels orientals, crispetes-.
Feia així com més d’una década que no en menjava. Recorde vesprades de dissabte a ca la iaia menjant i menjant plataes de roses amb el meu germà... Les de hui han eixit boníssimes. Les he donat a tastar als meus companys de pis i també les han trobades bones. Un d’ells se n’ha anat corrent a ca la novia a fer-ne.

I de sopar, pollastre a la cervessa, també saborossíssim. Hui he tirat la casa per la finestra. Demà continuarem amb l’austeritat culinaria de l’estudiant erasmus.

El plat de roses a mitja menjada. FOTO; Karlos Arguiñano

El Planeta Zero

Hui m’ha aplegat un sobre de l’amic Jordi Garcia, on m’envia el seu últim conte, ‘Els habitants del Planeta Zero’, publicat fa poc per l’editorial Denes. El volum va il·lustrat pel meu paisà i amic Cèsar Barceló i per fer-vos una idea de la qualitat del seu treball, diré que esta mateixa obra va obtindre el 1er accèsit en el darrer Concurs Internacional d’Il·lustració Ciutat d’Albaida.

Coneixent als dos autors com els conec, no puc més que elogiar el seu treball i recomanar la lectura del resultat final. El llibre narra la història de la paulatina població del Planeta Zero per uns èssers ben distints entre ells –in crescendo, com un Canon musical- , que faran descobrir als més menuts la importància i complexitat del món de les xifres. De fet, l’origen del llibre són les lliçons escolars entorn als nombres; el seu nom, ordre...

Però a més del seu ús primer, a l’epíleg, l’autor vol afegir una lectura del text enfocada cap al tema de la immigració; . El planeta Zero del conte és l’espai del desig. És l’espai on no hi ha res i per això hi pot haver de tot. És l’espai de construcció i d’invent, de trobada i descobriment dels altres. [...] Al llarg de les pàgines del conte es mostren maneres de rebre, aproximar-se i entrar en contacte amb els nouvinguts, carregades de sensorialitat, interés i respecte. Una experiència que comporta el reconeixement i l’acceptació de l’altre amb les seues particularitats i l’adaptació a la seua presència.

A la col·lecció Llibres del Cocodril, Jordi Garcia treballa un tractament innovador del conte; va dirigit a totes les edats, és un estimulant artístic per la força i qualitat de les il·lustracions, és una ferramenta educativa per a pares i mestres que planteja temes actuals i invita al diàleg, és la mà que vol fer entrar al nen a l’univers de la lectura...

Dels tres llibres apareguts anteriorment a la col·lecció, dos han obtingut el premi de la Generalitat al llibre en valencià millor il·lustrat del seu any i n’estic segur que este del que parlem també ho aconseguirà.

La Nàpols subterrània

Hui de vesprada, en eixir de l'acadèmia, he quedat també amb l'Oriol i el Roger per visitar 'Napoli sotterrania', un recorregut d'un kilòmetre -de quatre-cents que en té en total- per les galeries i conduccions d'aigua que han abastit la ciutat des del grecs fins el s. XIX. Són fantàstiques les instalacions primitives de transport d'aigua, els dipòsits, el seu mode d'ús, les llegendes que sorgien d'aquells oficis...

Després del seu abandó per motius de salubritat, estos espais s'usaren per tirar el fem, que encara roman allà sota una capa de formigó a manera de pis. Cap a la segona Guerra Mundial van servir als napolitans com a refugi de les bombes. Emocionants les històries dels refugiats allí, els grafismes i dibuixos en els murs, i en especial aquella significativa sentència entre les cares de Hitler i Mussolini; 'Vinceremo'.

Com a espectacle final hem visitat les restes del que va ser el teatre romà, que ara formen part dels fonaments de molts edificis. I per acabar de arrodonir la vesprada hem visitat també el museu Nacional d'Arqueologia, amb una gran col.lecció d'escultures egípcies, romanes y medievals, i els mosaics de Pompeia i Erculà. La sala més famosa, nómés autoritzada per a majors de 14 anys, anomenada 'gabinetto segreto' presenta les representacions escultóriques i mosaics de temàtica sexual. Hi trobem des de escenes de sàtirs perseguint belles donzelles a escenes molt però que molt explícites dignes de la millor edició del Kama-Sutra. Parlem de dos mil anys enrere, quan el sexe estava millor vist que ara per ara!

La Nàpols quatribarrada

Aquesta ciutat des d’on escric ha estat des de temps antics sota la dominació de molts i diferents pobles ocupadors. Cadascú dels quals ha deixat petjada d’una o altra manera. El període catalano-aragonés, d’un parell de segles, té un gran i maestàtic testic de la seua presència; el Castel Nuovo, que hui he anat a visitar amb dos tarragonins de solera, l’Oriol i el Roger.

El Castel Nuovo es va construïr allà pel segle dotzé, i durant l’asedi d’Alfons el Magnànim va patir greus danys que el monarca va ordenar refer per convertir l’edifici en la seua residència. El més destacable sens dubte és l’arc del triomf que manà construïr com a portada d’entrada, on es representa a ell mateix en carro -com en l'antiga Roma- i la seua host entrant a la ciutat després de conquerida. A l’arc, que és un dels símbols més bell de Nàpols, va fer gravar l’escut reial vàries vegades com a segell personal que era. Dins hi treballà en la reforma l’arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, que va coronar la gran sala dels Barons amb un magnífic sostre gòtic. Dir que aquesta sala encara s’usa com a saló de plens de l’ajuntament.

D’allí hem passat al Castel del’Uovo, que té a l’ingrés un mural que reprodueix el famós quadre de la flota d’el Magnànim partint del port de Nàpols, amb tot un seguit de baixells de banderes quatribarrades que onejaven també a la torre de Sant Jordi de l’avantdit Castel Nuovo. Compartir-lo amb Oriol i Roger ha esdevingut un improvisat acte de retrobament cultural.

Després d’una bona passejada, al centre ens hem descansat amb un café i una estona de conversa repossada entorn als nostres punts de vista de la societat, la cultura i la política del Països Catalans, que jo no havia tingut des d’abans d’aplegar ací. Una bona oportunitat de refrescar les idees.

Nàpols, vesprada de diumenge

Ara m’assec davant d’este trasto, a soles al meu quarto. A les altres habitacions estan els altres companys. Hi ha silenci. Un gos lladra per el pati de veïns. Ja ha parat. La meua habitació és gran. Pintada amb tons ocres clars i amb un llum lleugerament groguenc que fa l’estança un poc més càlida. Tinc un llit de 80, un armariet no molt alt, un caixoner per clavar roba interior i samarretes, dos escritoris, i sis cadires! A les parets, fotos de la família, dels amics, de l’estimada, algun sant Jordi, un plànol de Nàpols, un espill, una senyera que em regalaren abans de vindre cap ací... Fa fred, i no tinc calefactor ni res que s’hi assemble. El gos torna a lladrar. M’apanye com puc, m’abrigue, i vaig passant.

L’habitació té un balcó que dona al pati de veïns. Visc en un tercer d’una finca de huit pisos i el pati de veïns és una bona síntesi de Nàpols; manca de neteja, roba estesa, xiquets que bramen, mares que xisclen, música alta de vegades... ara està tranquil. Sembla que fa aire. Les vesprades de diumenges sempre tenen eixe sabor a repós i tranquilitat. De vegades me’n vaig a pegar un tomb. Pero hui em quedaré ací. Vull continuar un treball que tinc començat. Pense que demà serà dilluns i tornaré a classe a trobar-me amb els companys i a seguir pintant. El gos lladra de nou. De vegades tire la vista avant i pense en el que faré este estiu o el pròxim curs. València, Barcelona, Itàlia...? Ara l’ama marmola el gos, que udola.

Capodimonte

El Greco- el bufador- Museo di Capodimonte

Ahir vaig visitar el museu di Capodimonte. Una gran col.lecció d’art començada pels borbons de Nàpols que segurament és de les més importants del sud italià. Compta amb una col.leció d’obres renaixentistes i barroques molt extensa. Abans quan visitava un museu així em fixava obra per obra en tots els detalls. Però aplega un moment que deus centrar l’atenció en les obres que, com artista, t’aporten alguna cosa. Hi ha composicions monòtones de flors, de marededeus, de nobles, de paisatges. Hi ha pintors poc coneguts que són fantàstics en l’aplicació del color i la matèria. I estan també els grans; MiquelÀngel, Rafael, Caravaggio, El Greco, Rubens, Goya... Que quasi sempre són motiu de delit.

Allí he vist per primera vegada un quadre que representava a Sant Adrià. Anava de soldat, amb un gosset –símbol de fidelitat- als peus. Ha suposat una grata sorpresa vore que l’autor era un “anonimo catalano”. D’altra banda, m’ha cridat molt l’atenció la taula d’un Bisbe, Ludovico da Tolosa, que vesteix una capa ataquinada d’escuts caironats amb les quatre barres sense tindre cap relació aparent amb la Corona d'Aragó.

Davant de mi han entrat un retor i una senyora prou major que donava al primer explicacions molt interessants. Ha sigut curiós que en la primera sala, dedicada a Tiziano, passaren per tots els quadres de papes, reis i cardenals i es deixaren de banda la Danae, la tela més bella del museu, rebosant de llum, de sensualitat , de color, de poesia, d’humanitat... segurament perque estava nua.

Hi ha, a més, algunes obres contemporànies donades al museu, entre les quals destaca el Vesubius de Andy Warhol. Caminant pels corredors, pràcticament buits, pensava en quanta gent de la ciutat s’anima alguna vegada a deixar de costat el trànsit i la brutícia dels carrers per vindre a visitar esta mostra permanent situada dins un tranquil i bell parc a la colina de Capodimonte.

5 minuts a fosques

Hui és el dia que segons els correus electronics i algun que altre missatge de mòbil ( d’estos de pásalo) estem convidats a que tots apaguem totes les llums i aparells elèctrics de casa. Simplement, per vore que passa. Esperem que la proposta tinga èxit i siga acollida per gran quantitat de gent. Massa bé que no ho han proposat per al 25 d’abril a les 00:00 h., coincidint amb una altra proposta de l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida que ens convida a encendre un llum per dir que, 300 anys després, ací estem.

Ja ho sabeu, hui a les 19’55, per cinc minuts de no res. I ja ens diran si han descobert alguna cosa.

‘una casa de locos’

És el títol de la película que vaig vore despús-ahir. Que l’heu vista? A mi me n’havien parlat prou, des que he vingut a Nàpols, i és que la cinta, en síntesi, parla sobre les experiències d’un xaval que va un any d’estudiant erasmus a Barcelona. En general puc dir que m’ha agradat la història. És evident que la película va dirigida a un públic jove i que no han parat atenció a d’altres elements com la fotografia. A més a més, el guió resulta un poc barroc quan comença a contar històries intrascendents al voltant de la principal, com fills secrets i relacions dels companys de pis, per exemple. Jo m’he sentit identificat en molts moments de la , com supose que s’hauran sentit molts. Està feta de tòpics de la vida d’estudiant – selecció de nous coinquilins, pisos desordenats, companys minuciosos amb la neteja i l’ordre, visites inesperades dels amos i les doloroses apujades de lloguer, bicicletes...- i dels tòpics que atresora l’erasmus – tramitacions de paperassa administrativa, arribada i descobriment d’una nova ciutat, aprenentatge d’una nova llengua, relacions amoroses a distància i al lloc de la beca, festes magnífiques...i l’emocionant comiat dels amics i retornada a la rutina pre-erasmus -. L’elecció de Barcelona com a escenari no és casual; pel mig es planteja també el tema del bilingüisme i els estrangers.

Per a qui no estiga molt posat en açò de la vida d’estudiant pot ser quedarà amb una sensació un tant estranya de vore com es desenvolen els personatges de la ‘casa de locos’. El títol original, ‘l’aubergue espagnole’, crec que és més correcte que no la traducció espanyola, que fa una valoració subjectiva de la casa on viu el prota prèvia a la que puga tindre el possible espectador.
Tot plegat, em sembla un bon homenatge i una bona promoció per a aquesta extraordinària experiència que viuen cada any més joves europeus.