Amenaça

Sense l'oposició del veïnat, possiblement ara tindriem les molinetes d'energia eòlica damunt la Blasca a Banyeres, i el camp de Golf a Sant Antoni... Ara un altre perill en forma d'autovia amenaça la vall d'Agres, en plena Mariola i un gup de gent s'ha unit, de nou, a favor de la no destrucció de l'escàs patrimoni natural que ens queda. A la seua pàgina web podeu firmar en contra del projecte d'autovia Villena-Muro. En un altra pàgina hi ha la simulació del que serà el resultat d'esta obra de dubtosa utilitat i de fort impacte paisatgistic.
I pense jo, per a què va servir la declaració de Parc Natural, si ara no respecten el propi parc ni l'entorn?

Dublin

La satisfacció personal a la fi de cada viatge varia segons les circumstàncies del mateix. Un lloc ens agradarà més o menys segons com o amb qui viatgem. Jo, de Dublin, m'he endut un magnífic record, no només de la ciutat, sino de la gent amb qui vaig compartir l’estança.

La capital del país del verd no és un destí d’apretades agendes de visites a monuments i museus. Només dir que entre les parades turístiques més típiques són el museu de la cervessa Guiness, la destileria de Jameson, una antiga presó o la tenda de roba Penny’s.

Com a capital que és, l’urb acull edificis centrals d’empreses o entitats estatals que són dignes de visitar, al menys per fora. El Trinity College, el parlament, correus, els ponts... (tenen també un pont de Calatrava... a què vos recorda? Un poc repetitiu l'home, no?) a més d’una interessant extensió de cases georgianes. Clar, per a nosaltres una ciutat com eixa és vistosa per les seues construccions, que no solen ser edificis alts, sinó cases de rajola caravista i portes de colors cridaners, o casetes amb jardí.

La gent és educada, però el jovent quan ix de festa no te mesura, tu. Beuen i beuen com si tots els dies fòra cap d’any! Són els típics nórdics de pell color mortadela, amants de la festa i del sol.

Una cosa també característica deDublin són els parcs. El més gran, el Phoenix, diuen que dobla l’extensió del Central Park de Nova York. Vertaderament és fantàstic passejar baix els arbres altíssims i entre grans extensions de verd, amb cèrvols i tot.

No està mal, Dublin. Un bon lloc per passejar, descobrir racons curiosos i observar la gent tranquilament. Sempre abrigats, clar.

Dissabte d'actes...

Anit vaig tornar a disfrutar en el Teatre Principal del grup de danses ‘Aires de Mariola’ ballant l’ú i el fandango del meu poble. Cumplien 25 anys i la cosa es mereixia un acte commemoratiu al que van convidar el grup ‘Alimara’. Vaig asistir amb Ester – que coneixia de primera mà la rondalla-, Sergi i Dani, vinguts de la Vall Blanca per vore l’espectacle. Per a mi, els millors, els banyeruts. I quan dic millor vull dir espontanis, naturals, creïbles, divertits... Alimara, per molta fama que tinga, no em va convèncer. Massa goiescos. Un tant acartonats i poc naturals no sé si per ballar amb eixos vestits tan de saló o pels quadres escènics que intentaven montar suggerint festes, asguinaldos, etc. i que van allargar la seua ‘col·laboració’ a molts minuts. Tants que ni els vam vore acabar, que ens esperaven al poble del costat!

Baixar a Bocairent al que siga sempre és una sort. En este cas era per un concert d’un amic al que li ho haviem promés. L’excusa ens va portar a organitzar un soparet al bar Solbes amb genteta de diversa procedència –cap d’ells cardaor. Alguns no es coneixien entre ells- que va cuallar molt bé i va generar un ambient jovial entorn de la picaeta de la taula.

El concert -al bar Les Coves-, com era d’esperar, no començà a l’hora prevista, i en tocar els primers acords es va formar bona cosa de públic que pretenia disfrutar d’este grup cardaor novetós estilísticament per aquells racons de la Mariola. Llàstima que les lletres no s’entengueren entre la música –molt bona, però molt alta. Deu ser coses de la modernor- i que l’espai no fóra més gran. Son detalls que esperem vagen millorant i que puguen continuar en la destacada carrera musical que els espera.

Este últim viatge, preveient vetlar, el vaig fer amb manta – com Dèu mana- i no sabeu el que s’agraeix una miqueta d’escalforeta amb tan baixa puntuació de graus farehnheit. Per circumstàncies que no venen ara al cas, xarràrem pel carrer una bona estona, fins tard, quan els peus ja ens picaven de la gelor.

Juntar-se, vore’s, parlar i riure mai és debades. Fer-ho a Bocairent, encara menys.