Un nou erasmus

Fa uns minuts he rebut una bona nova del bloc de Carles Molina. Segons ens conta a l'ultim post l'any vinent se'n va a Ferrara d'erasmus. Jo me n'he alegrat moltissim per ell, doncs està a punt de viure una experiència irrepetible que enguany acompleix 20 anys.

Amb els seus molts defectes burocràtics, l'experiència fa que cada anys milers de joves coneguem un nou pais, una nova llengua i molta nova gent que ens alegra l'estança.

Ja he parlat alguna vegada d'esta ocasiò unica, i ara vull afegir el testimoni del bloc d'OT pensant, que va acabar la seua estada a Nàpols fa ara dos mesos.

Ja només em queda desitjar-li molta sort a l'herberet per a Ferrara al Curs 07-08 i ... A passar-ho bé!!

Estimat diari;

N’heu tingut mai, de diaris?? Aquell quadernet de fulles en blanc on la gent escriu les coses que li passen, per desfogar-se, per inclinacions literàries o per deixar testimoni escrit d’allò que li passa en el present per rellegir-ho en el futur. Jo en tinc des de fa molts anys. Em van regalar un per la comunió de tapes dures que em vaig decidir a fer servir ara fa deu anys. Llavors no és que em passaren coses extraordinàries; Escrivia el que havíem fet en classe, el que havia dinat o què havia fet el cap de setmana. Al principi era un vertader diari que omplia breument nit rere nit. Amb el temps escrivia una o dos vegades a la setmana, després una o dos al mes, o fins i tot amb més espai de temps, depenent de l’època. També amb el temps li atorgava una major càrrega personal, triava detalls importants i els contava extensament. És un bon notari de l’evolució de la meua adolescència fins al dia de hui. Els viatges, les persones, les alegries, les afliccions... Recorde gratament l’impacte ideològic que em va supondre als 19 anys La llengua dels valencians, de Sanchis Guarner, i aquella frase del pròleg ‘qui renega de la seua llengua és com qui renega de sa mare...’ De seguida vaig canviar d’escriure el diari en castellà a fer-ho en valencià.
Per als que som curts de memòria, els quaderns on tenim escrites les nostres vivències són, fundamentalment, una mena de disc dur extern on assegurem els records per rescatar-los quan ens vinga de gust.

Per Palma

Durant les vacances de Pasqua vaig fer un fugaç viatge de dos dies a Palma. Hi vaig anar amb dos excuses; visitar l’exposició que organitzava la fundació Juan March sobre les diferents Menines en que treballaren els valencians Solbes i Valdés en la seua època d’Equip Crònica i visitar també la capella de la catedral decorada per Miquel Barceló que va inaugurar-se fa pocs mesos. He de dir que em van satisfer ambdues. Tant un com l’altre són d’aquells referents artístics que t’estimulen quan observes els seus treballs. Feia uns deu anys que havia estat allà per un viatge de classe. Ja no recordava la immensa i espiritual Seu que em va acollir silenciosa entre les vidrieres multicolors i les finíssimes columnes gòtiques. Ni recordava la ciutat, neta, majestuosa, serena... Amb una quantitat justa de turistes, ni molts ni pocs. Vaig passejar-me els carrers de dia i de nit, guardats de cases senyorívoles i places menudes i bellíssimes. I enmig de l’urbs, per casualitat, trobí una gran façana renaixentista presidida per un bell Sant Jordi. Era el convent de Sant Francesc que, sense jo saber-ho, amagava un preciós claustre i la tomba de Ramon Llull.

Com que tinc el costum de comparar les ciutats que visite amb València, passejant per Palma em venia el record del centre històric valencià i sentia enveja sana d’aquells carrers d’elegants cases, tranquils, mimats i -una cosa que trobe importantíssima – molt vius. Per què no se’ls cau la cara de vergonya de vore passar vehicles de gran envergadura a pocs metres d’un monument patrimoni de la humanitat com és la Llotja de València? A què esperen per tindre una Ciutat Vella digna?

Somriures, llagrimes i oblits

Les notícies bones s'alternen amb les males frequentment. En primer lloc vull destacar que no he pogut anar a festes de Banyeres (mala noticia) perque estic vivint a Nàpols (bona noticia?) i coincidint amb eixos dies han vingut els meus pares a visitar-me (bona noticia). Per això mateix tampoc hi he estat el 25 d'abril a València ni podré assistir a la manifestacio que organitza Acciò Cultural tots els anys, enguany amb especial sentit (mala noticia). Pero em satisfa saber en Itàlia estant que el projecte 'aci estem' de l'IEVA ha tingut merescut èxit (bona noticia) i ha suposat un record senzill però potent alhora, que no ha tingut el NOSTRE PRESIDENT en 'oblidar-se' de la recepciò oficial de les Corts Valencianes en tal senyalada data (penosa, lamentable i barroera noticia). Açò, unit a que fa uns dies em vaig assabentar que no podré votar enguany perquè no estic registrat com a ciutadà a l'estranger (molt mala noticia), fa que el viatge que faré a Copenhague d'aci a un mes (bonissima noticia) siga una tentaciò de quedar-me alli a viure fins que la DEMOCRàCIA torne al meu Pais, com va fer el Guernika de Picasso.

PD; perdoneu les faltes d'ortografia. Com que he decidit no tindre internet a casa des de fa unes setmanes (mala noticia) m'he de vindre a un Cibercafé.

25 d' ABRIL

VOS DEIXE UN TEXT QUE VAIG ESCRIURE EL PASSAT DIMECRES 25 A CASA:

Hui fa 300 anys del colp de gràcia a un territori lliure, el Regne de València. Un estat que anys abans d’aquella data alguns ja anomenaven el País Valencià, i que hui ni és una cosa ni l’altra sinó tres províncies diluïdes en un estat que pretén esborrar una identitat que no li convé.

Hui m’ha acompanyat una sensació estranya, incòmoda. Per un costat m’ha sabut molt de greu no estar ‘allí’ i viure tan senyalat jorn enmig dels meus paisans. Ni tan sols puc llegir què diuen els companys als seus blocs, ni la premsa del dia. Per l’altre, he sentit ràbia de pensar que el meu govern no vol ni pensar-ne d’efemèrides així. Que minimitzaran la importància i el simbolisme històric i cultural del dia en que estem i per suposat això d’un acte digne pel record i reafirmació nacional ni somniar-ho. I si el fan, damunt, el farien en castellà.

A Nàpols ha eixit un dia fosc. Els meus pares estan de visita i portem uns dies de gir turístic i per això em trobe ocupat. Este matí he penjat la senyera al balcó. Al menys vull que la gent en vore-la pense què vol simbolitzar. Que coneguen que darrere d’aquell drap quatribarrat empeny una cultura per fer-se sentir i dir, fermament, que tres-cents anys desprès, ací estem, trone qui trone.

Encara fa fred

De moment el mes d'abril ha tingut menys de primaveral que el de març. Segurament també té a vore el canvi climàtic i tot això, però al menys a Banyeres estem acostumats a portar bufanda per estes dates.
L'any que ve el nostre castell de fusta complirà cinquanta anys. Conec una foto històrica on es veu el castell acabat de plantar aquell 1958 enmig d'una important nevada caiguda el 13 d'abril.

Sense anar molt lluny jo mateix recorde de xicotet vore nevar en abril el dia de l'entraeta de la filà de Cristians. Sembla que neu no en tindrem, però pluja una poqueta.

València recorda Almansa

Ahír pel matí m'he acostat per València. Volia visitar l'IVAM que acaba de complir la majoria d'edat amb una salut mediocre degut a la escasa inversió de Conselleria. Clar, si no hi ha diners!

Després m'he acostat pel Museu de Belles Arts on hi ha montada una exposició entorn als 300 anys de la Batalla d'Almansa. És el mínim que es podia fer. La mostra reuneix una sèrie de quadres, documents, objectes i una projecció relacionats d'una o altra manera amb el 25 d'abril de 1707 (que trista batalla va somoure la terra d'Almansa...). Entre ells el decret de Nova Planta que anul·lava les lleis valencianes i ens sometia per a segles a les castellanes.
En una segona sala hi ha materials de la recuperació de l'autoestima valenciana. des dels autors de la renaixença fins a 'nosaltres els valencians', 'la ciutat de València' de Sanchis Guarner o l'estatut de Benicàssim (que després esdevindria en estatut de Madrid). Trobem també la foto del Felip V que penja cap per avall a Xàtiva, doncs ha estat negat l'original pel museu de l'Almodí. He eixit de la mostra bastant satisfet per la considerable asistència de gent.

Per als que coneixen la història no aportarà res de nou. Però tot plegat és una bona oportunitat de fer memòria a aquells que pensen que la 'comunitat' va nàixer amb Extremadura i Andalusia durant el govern Suárez.

Segona Cabotista Intercomarcal

Estic content. Primerament perquè ja fa dies que estic en casa (en el sentit més ample) i segon perquè per segon any consecutiu la Cabotista Intercomarcal ha assolit un satisfactori èxit. El que es va iniciar com un acte de promoció de la revista satírica La Cabota apunta ja maneres de cita anual indefugible dels cabotistes. Un concertet de músics en valencià amb un estil desenfadat i crític –seguint la línia de la revista- en un teatret a l’italiana de la capital de la Safor.
Tot i que s’ha gastat en publicitar l’acte el mateix que un cego en tebeos el boca-orella i els correus electrònics d’última hora van omplir literalment el Teatre del Raval per escoltar a Pep Botifarra, Miquel Gil, Pequeño Mulo, Ix, Remigi Palmero i Ovidi Twins. Pot ser per tal d’acurtar-ho sobrava algú i per això trobe que no calia que els Ovidi repetiren aparició amb el mateix repertori de l’any passat. Destaque l’actuació del cap de cartell, Botifarra, i la seua filla, que ens va deixar a tots espatarrats de gust de sentir-los. La seua veu, les notes de la guitarra de l’Emili i el pandero de canya ‘badà’ ompliren la sala d’aroma a espardenya i ‘aixà’, de sabiduria popular i record pels 300 anys de submissió cultural –i folklòrica, és clar- que va continuar amb el emocionant ‘Lladres’ de Miquel Gil. Fantàstic el quadre de Jordi Albinyana com a única escenografia de l’acte.

Per segon any vaig participar al muntatge i desmuntatge del sarau Cabotista. I molt a gust. Coneixí a molta gent fenomenal. Vaig retrobar-me amb col.legues que no veia de molts mesos. Em vaig quedar amb les ganes de saludar-ne a alguns altres i de passar una estona de sobretaula cantant alguna cançoneta per celebrar un any de contactes blocaires i inaugurar oficialment la Xarxa de Blocs Soparistes. Esperem fer-ho aïna!