Per Palma

Durant les vacances de Pasqua vaig fer un fugaç viatge de dos dies a Palma. Hi vaig anar amb dos excuses; visitar l’exposició que organitzava la fundació Juan March sobre les diferents Menines en que treballaren els valencians Solbes i Valdés en la seua època d’Equip Crònica i visitar també la capella de la catedral decorada per Miquel Barceló que va inaugurar-se fa pocs mesos. He de dir que em van satisfer ambdues. Tant un com l’altre són d’aquells referents artístics que t’estimulen quan observes els seus treballs. Feia uns deu anys que havia estat allà per un viatge de classe. Ja no recordava la immensa i espiritual Seu que em va acollir silenciosa entre les vidrieres multicolors i les finíssimes columnes gòtiques. Ni recordava la ciutat, neta, majestuosa, serena... Amb una quantitat justa de turistes, ni molts ni pocs. Vaig passejar-me els carrers de dia i de nit, guardats de cases senyorívoles i places menudes i bellíssimes. I enmig de l’urbs, per casualitat, trobí una gran façana renaixentista presidida per un bell Sant Jordi. Era el convent de Sant Francesc que, sense jo saber-ho, amagava un preciós claustre i la tomba de Ramon Llull.

Com que tinc el costum de comparar les ciutats que visite amb València, passejant per Palma em venia el record del centre històric valencià i sentia enveja sana d’aquells carrers d’elegants cases, tranquils, mimats i -una cosa que trobe importantíssima – molt vius. Per què no se’ls cau la cara de vergonya de vore passar vehicles de gran envergadura a pocs metres d’un monument patrimoni de la humanitat com és la Llotja de València? A què esperen per tindre una Ciutat Vella digna?