I s'acaba l'any

He vingut a consumir els últims dies de l'any al poble. Ací, amb el castell enfront i calentet dins ma casa, toca fer balanç de l'any.
Per a mi este ha sigut un any mogut. En quant a mobilitat, sobretot, però també en treballs, estudis, experiències...
Un any amb dos parts; Vaig viure els millors mesos de la beca a Nàpols la primera mitat de l'any. Van ser els mesos de les excursions, dels viatges per Europa, de les visites, del viure i entendre una societat diversa, d'aprendre una llengua... He viscut una segona mitat ací a casa. Entre Banyeres i València. Mesos de reencontres, de reubicació, de molt de treball, d'atrotinament, d'albirar el final d'una etapa (l'universitària).... I enmig de les dos mitats un fet transcendent a nivell personal. El comiat i el traspàs de la meua Milagret, que encara la sent ben present. Ja sabeu el que suposava per a mi.

Però la major alegria, el millor record de l'any ha estat retrobar-me amb molta gent després de tot un any. Reiniciar i refer el tracte. I per supost, les noves amistats. Aquelles persones que s'han guanyat un lloc en la nostra estima durant l'any que acaba. Que ja son amics/amigues. Que seran noves companyies d'este viatge que fem junts. Que parlen diverses llengües i son de llocs ben lontans. A coneixer-los ha contribuït, evidentment, la beca erasmus, com ja he contat alguna vegada, però també n'he conegut a València.

Entrem en el nou any amb moltes ganes de fer realitat projectes que ens il·lusionen. Projectes que anirem compartint en este diari públic.

Que l'acabeu bé.

Bona nit

Que tots els nostres veïns de Planeta puguen, al menys, sopar. Avui, demà, i tots els dies de l'any nou que ens aguarda.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tant pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEÏT

Una bona iniciativa

Ja sabeu que poc amic soc de celebracions nadalenques. Però menys encara de certes coses que ja vaig apuntar en l’anterior escrit; els espantosos pares-noels que guarneixen balcons i finestres des de fa anys. Les modes anglòfiles, ja se sap; Venen per quedar-se.

La globalització no està al nostre favor. Amb ella no tenim dret ni a uns costums ni a un comportament particular (diguem-ne cultura?) front al bany d’uniformitat en que vivim.
D’exemples n’hi ha molts, però és el cas del pare-noel el més destacable estes dates.

Bé, doncs ara resulta que hi ha una iniciativa de substituir el moniato eixe roig amb barret per un rodabalcons d’inspiració nadalenca. I ho vaig vore per primera vegada al meu poble dissabte passat. L’església ha comercialitzat dos models de cobertors; un amb el Jesuset i l’altre amb el Naixement. I la gent se’l col·loca als balcons, donant així protagonisme a les figures de l’imaginari col·lectiu propi del Nadal. A Alcoi – i també a Banyeres- hi ha un opció encara més ‘pròpia’; Els negrets que s’enfilen pels balcons a portar els regals als infants.

Diumenge vaig vore algun Jesuset per la ciutat de València. Hui en el tranvia comentaven que també n’hi ha col·locats a la Pobla de Farnals. Esperem que la iniciativa prospere i que -dins el mal- el Nadal continue com sempre l'hem conegut, continue nostre.

Sempre ens quedarà el torró...

L’altre dia ho xarrava amb un amic; No m’agraden estes dates de final d’any. Ell em deia ‘si poguera saltar amb una pèrtiga del dia 23 al 7 de gener...’. I jo pense el mateix. No ho passe gens bé a finals d'any, perquè des de fa temps que esta història no va amb mi. No estic còmode. S’escampa un sentiment general d’abeltiment, de bon rotllo artificial i postís, d’hipocresia.

A dir veritat mai he sigut especialment nadalenc. En casa no hem tingut estes per unes festes massa ressenyables i especials. Com que la família sempre fou xicoteta, el Nadal mai ha servit per reunir-nos massivament i celebrar-ho d’una manera especial, sinó que hem estat els de sempre celebrant una cosa que tocava celebrar. Perquè el protocol social et diu que tots ho hem de celebrar efusivament amb família i amics. I ser simpàtics i generosos i estar ben alegres i portar-se bé per uns dies (va, no vos baralleu que és nadal...) i menjar i beure a base de bé... Encara sort que tenim el torró que ens dona un toc d'autenticitat en arribar als postres.

A més, estes dates tenen la molesta propietat de recordar-nos la gent amb qui hem celebrat el Nadal i que no estaran mai més per fer-ho. Aquelles per les que valia la pena seure a taula arreglats i amb un somriure ( i posa’t bé la camisa que la iaia et veja guapo...).

L’efemèride cristiana serveix, també, per evidenciar l’acabament d’una manera de celebrar el Nadal davant l’imposició d’una altra aliena basada en el fet comercial. I cal dir ‘merry christmas’, penjar el Pare Noel al balcó i cantar nadales traduïdes de l’anglés al castellà com si ací no en tinguérem de ben boniques.

Que passe prompte tot. Que s’acaben les llumenetes, els arbres, l’espumillon, el raïm de les campanades, la neu artificial i els ninots rojos penjats de les finestres. Però el torró no. El torró pot quedar-se. Del dur, del blanet... del que siga. I de Xixona, clar.

Barbaritats

Esta imatge que il·lustra el text ja és més famosa que els xanxullos urbanístics de Zaplana. Jo no m’haguera enterat de que va eixir per televisió -i com jo, milers de persones- si no fòra perquè el conseller Rambla s’ha posat el tratge de víctima-defensora de-les-esències- pàtries-de-esta-la-nostra-comunitat i ha exigit una disculpa a TV3 per la seua difusió. Ara li passarà com al Jueves, que de tanta publicitat que en fa eixirà beneficiat el al·ludit, en este cas la pancarta. De moment l’hem de posar per tots els blocs.

Açò de Rambla és l’últim episodi del culebrón de la catalana que tots els dies ens conta la premsa. Hi ha acord, no n’hi ha, n’hi ha, no....Ara em tufe, ara et cabrege jo a tu... I així, al menys, fins després de les eleccions. Símptoma inequívoc de que es votarà aviat a terres valencianes. És matemàtic en la dreta valentina; Es veuen votades a la vista, mesures anticatalanes al canto i paripé per fer creure que són més valencians que la barraca –sí, això que assolen per fer ZALs i urbanitzacions...-.

Pocs temes n’hi ha que siguen tractat per la majoria de la catosfera. Este és de màxim interés doncs està en joc el tall de les emissions de l'única televisió en català del mòn a milions de persones catalanoparlants .

El que volen el senyor Rambla i la colla d’espavilats pels quals ell dona la cara –serà el que la té més dura?!- és marejar la perdiu. I porten així molts mesos. Quan es va iniciar tot este enrenou d’ones il·legals i reciprocitats la primera condició per aplegar a un acord fou que la tv3 deixarà de usar el terme País Valencià. Ah, collons. Resulta que el que ens molestava no eren les emissions sinó el contingut. I ja voriem si teniem acord!

De primera hora van trobar-se una forta oposició social i fins i tot d’associacions però com que guanyaren les eleccions pogueren seguir fent camí sense massa entrebancs legals. Com callar la boca als rebels? Una multeta de 300.000 € . I ja voriem si teniem acord!

La gent, com s’esperava, ha respost massivament a la crida d’ajuda per pagar la multa, i ho sé de primeríssima mà. Però Camps i els seus no baixa del burro i l’altre dia va tancar el primer dels quatre repetidors.

I ara sentim una remor de recriminacions entre València, Barcelona i Madrid –la que faltava-. No parem de sentir bajanades d’uns i altres. Entre elles a l’Eliseu Climent demanant augment de competències per a Madrid.

Només els faltava al Govern valencià vore allò de ‘barbaritat valenciana’ a tv3 per prende-la d’ull i fustigar-se (i fustigar-nos) si la televisió d’allà dalt no demana perdò. Molt ‘chavista’, ara que ho pense.

D’entre els comentaris vessats a la xarxa, Toni Ibañez lleva ferro al tema perquè ‘Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s'obren 1.000 blogs nous... La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur’, Albert Dasí no es troba dins este provincianisme agut ‘València no té prou esme per a sentir-se sobirana, per a tenir un paper capital, com el que exercí en el segle XV davant Europa, sense complexos ni recels. Llavors podia considerar-se una ciutat culta, València, amb els defectes i les mancances de l’època, naturalment, però capaç del Consolat de Mar, de la Universitat i l’obertura a la Mediterrània, de la primera gran novel·la moderna del món civilitzat’. Àngel Canet comenta que ‘Ja seria greu que allò que no va aconseguir el dictador ho aconseguiren aquests’. Sergi Carrasca parla de que ‘en una societat pressumptament democràtica uns ciutadans passen a perdre part de la seua llibertat de tria. Es perd una cadena de prestigi en una llengua minoritària i minoritzada per voluntat tant política com dels seus parlants. Així, ens queda l'autèntica múrria d'una televisió pròpia vergonyosa.’ i Xavi Sarrià creu que podriem tindre normalitat si tinguerem una televisió valenciana normal ‘és una llàstima que n'hagem de veure una altra. És una llàstima. Però és el que hi ha.’ Vicent Partal sentencia arran de la polèmica imatge ‘cal que Rambla sàpiga que acaba de convertir en un símbol potent una simple pancarta. Contra ell i els seus. Contra la Barbaritat Valenciana’.

I Gàlim condensa en una frase el sentit de tot aquest sainet mediàtico-polític; ‘No suporten els mitjans que no controlen.’

Un regal a la xarxa

L'Alcoià no ha esdevingut encara una comarca del tot. Ni Alcoi té cap intenció d'exercir de capital ni els altres de salvar les complicacions orogràfiques que ens separen. I massa bé que la gent es mou i sap crear unions pel seu compte sense esperar el recolzament oficiós. De les poques iniciatives que vos trobareu de fer comarca a l'Alcoià, la revista trimestral Barcella n'és un exemple més que digne. La voluntat de mantindre un mitjà de comunicació, lloc d'opinió, informació i debat, d'àmbit comarcal ha estat el motor de la revista des de fa ara deu anys.
Des de fa un temps compta també amb una edició electrònica que ara ha millorat molt gràcies a la bona mà de Tam-Tam disseny. A la xarxa podeu gaudir de tots els textos publicats des del primer número, entre els que trobareu -permeteu-me un poc d'autopublicitat- un article meu al número 29 sobre Sanchis Guarner i un de més recent, d'octubre, sobre el poc nivell d' auto-crítica del govern Camps (En dir les veritats s’acaben les amistats).

Treballant amb gent com esta, no hi ha censures ni consellers que puguen amb nosaltres!!

Per un transport ecològic o 'A fer la mà la bicicleta'

Fa setmanes que volia parlar ací d’este tema. Hui ve a la secció valenciana d’EL PAÍS un estudi comparatiu de la situació del transport en bicicleta a València i a altres ciutats espanyoles, en el qual no ix molt ben parada la capital del Túria. Ni tenim un carril bici suficient i unit, ni un servici de lloguer de bicicletes que oferisca als ciutadans la possibilitat d’usar la bici sense haver-la de mantindre-la i guardar-la en casa.

En els meus viatgets d’enguany he tingut oportunitat de coneixer la sensibilitat envers la bicicleta de diferents llocs d’Europa. La ciutat que més m’ha satisfet, Copenhague. Alli tenen assimilat de tal manera este tipus de transport ecològic que no només l’usen massivament –tenint un carril bici interminable- , a més tenen un sistema de préstec de bicicletes totalment gratuït: Hi ha un fum de punts d’aparcament. En estos punts pots també llogar la bicicleta d’una manera molt senzilla. Teniu present el sistema de pillar carros del Carrefour? Doncs alli es fa el mateix amb les bicis. Per agafar-ne una claves una moneda per un valor simbòlic equivalent a 1 o 2 euros, que se’t torna quan aparques la bici de nou en un altre punt de la ciutat. A més, si tens bici pròpia pots deixar-la tranquil·lament aparcada en qualsevol lloc que no te la furtaran. És tan inconcebible per a ells com furtar ací fruita d’una paradeta ambulant.

Barcelona ha engegat un sistema semblant, el bicing –del qual Marc Belzunces n’ha fet molts comentaris- però encara per perfeccionar.

Fa poc a Catarroja es va iniciar també un sistema de bicicletes gratuïtes per a ús del veïnat.. A les ciutats italianes del Nord d’Itàlia la cultura de la bicicleta està tan arrelada que 2 de cada 3 desplaçaments urbans es fan amb este mètode de transport. I tinc entés que passa el mateix a centre-Europa.

A la ciutat de València tenim un bon clima, bones vies –entre elles un magnífic jardí del Túria- i un important potencial de gent disposada a usar-lo – estudiants i gent que es desplaça dins la ciutat a treballar-. Jo tinc la sensació que hi ha molta més gent que usa la bicicleta ara que fa any i mig quan vaig deixar de viure ací. Però la realitat és que no hi ha un carril bici ben connectat ni suficientment estés – grans vies, ciutat vella, barris universitaris...-. Tampoc, encara, està suficientment ben vist per tothom.

El transport públic a València és deficient, insuficient i sorollós. A qui no li interessa fer servir un transport barat, silenciós, ràpid, no contaminant i saludable??

SEGONA FELICITACIÓ

Si diumenge felicitava mon pare pel seu aniversari, ahir devia d'haver igual amb ma mare, que va fer, també, mig segle. Entre el costipat que porte i la faena de classe ahir no em vaig poder posar a escriure-li la felicitació, però ho faig ara.

Va nàixer a un poble al costat d'Almansa, Montealegre del Castillo. Com que aleshores el costum manava posar a la filla primera el nom de la iaia, li va tocar dir-se Dionisia (celebrant el sant, com imagineu, el 9 d'octubre) igual que a altres tres cosines. Tres dionisies per a orgull de la iaia. Lo bò va arribar quan morí l'avia i descobriren que no li deien Dionisia, sinó Mª Antonia. Sembla ser que tenia una germana que era la vertadera Dionisia i com que va faltar de ben joveneta, començaren a anomenar d'esta manera la germana. Coses de poble.
Bé, doncs, tornant a ma mare. Amb quatre anys es traslladen a viure a Petrer, on ella va creixer, va anar a escola i es va fer una dona. I allà coneguè mon pare, que en casar-se se la portà a Banyeres. Fa enguany 25 anys.

És, i ho continuarà sent, una mare i una dona lluitadora, valenta, generosa, pacient... i ja, festera i banyeruda com la que més... Per molts anys!

València amputada

La ciutat de València està patint un atemptat. Si l’autor fóra una cèl·lula islamista seria portada en diaris i telenotícies. Però no, és tracta de l’Ajuntament mateix. I dic està patint,en present, perquè ve de fa temps i encara durarà altre tant. Un atemptat, amb totes les lletres contra el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Aquesta que farda de ser una de les més modernes, de les més turístiques, de les més guais d’Europa.

Aquests terroristes no tenen bombes, que tenen majories absolutes amb les que manen sense donar explicacions, ni tenen una ideologia per la que matar, sinó una fam de diners, un afany d’enriquir-se i assegurar-se la bona vida a costa dels bens públics. Exagere? Revisem el cas del Botànic, del Cabanyal, de la Punta o de l’horta de Vera. En totes, TOTES, hi ha un perjudici envers el patrimoni públic d’interés històric-cultural, un menyspreu automàtic del comú a la protesta ciutadana i sucosos contractes immobiliaris.

Ahir van començar a assolar part de l’edifici de Tabacalera, un dels pocs edificis històrics de la ciutat -i es diu turística!-. Ni el moviment social de Salvem Tabacalera ha pogut amb l’ànsia econòmica de la gent de Rita. La setmana passada l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles emetia un informe on desaconsellava rotundament aquesta amputació del patrimoni municipal; « El conjunto de edificios que conforman la Tabacalera forman un todo unitario de indudable valor del que no se pueden desgajar sus partes sin alterarlo gravemente (...) Constituye en su conjunto el mayor ejemplo de arquitectura industrial de la ciudad y sin duda uno de los más importantes de España (...) La presencia de edificaciones que van a duplicar la altura de las naves limitan su campo visual, rompen la armonía del conjunto e incumplen el reglamento del Paisaje de la Comunitat ».

Tant se’ls en fot als de l’Ajuntament, als de Generalitat i als de Canal 9. Que ells ja tenen content a l'amic-cardenal-blaüra en regalar-li una altra nau industrial que no és que meresca ser protegida i rehabilitada totalment, és que damunt serà consagrada. Ave Maria Purissima, fiat voluntas tua, sicut in caelo et in terra!

És hora de que acadèmies, instituts, universitats i entitats culturals i mediambientals del País escriguen un manifest unitari on denunciar i condemnar aquest tipus d’atacs a la integritat del nostre patrimoni historico-artístic. No servirà per a res, però d’aquesta manera els nostres fills sabran que de les barbaritats que s’estan cometent no n’èrem tots còmplices.

Baix, la reconstrucció de com quedaran els nous i flamants edificis apegats al vell de Tabacalera.

FELICITACIÓ

Tal dia com hui fa cinquanta anys va naixer mon pare en l’última casa del carrer Sant Joan de Banyeres, en una habitació encarada a la serreta de la neu. Segon últim fill de Paco el castellà i Milagro la cotxera.
Un record ben especial a ell en este dia, que mig segle no es compleix tots els dies! Les circumstàncies laborals han fet que no puga estar acompanyat per cap dels seus fills. Ho celebraran d’alguna manera ell i ma mare. I ho celebrarem tots junts en vore’ns. A qui li haguera agradat molt estar és a Milagret, que tant va patir per criar-lo i atendre’l quan en la primera infantesa estava malalt. Ara és fàcil i quotidià anar a hospitals, a pediatres, comprar medicaments, fer radiografies... A principis dels anys seixanta, no.
Mon pare pertany a eixa estranya raça que es cria a Banyeres predestinada a treballar de per vida 12 hores diàries a la fàbrica des dels 14 anys. Una dada; Ha viscut sempre a Banyeres, i l’única implicació amb el poble va estar pertànyer al club d’escacs del poble.
Ha sigut un exemple d’home treballador i un bon pare. Ha sigut un mestre, un model, de moltes coses. També és cert que amb el temps un se n’adona que no són fiables totes les lliçons, i que cal actualitzar-les, modernitzant en allò possible el mateix mestre.

Des d’ací, un feliç 50 aniversari, pare!!

La expo, amb 'diferència'

Senyor, tenim nosaltres la culpa? La té Madrid? O és que els de fòra no s'enteren de res? Pot ser la culpa la tenim totes les parts -oficials, s'enten- per no explicar d'una puta vegada qui som els que parlem català, i on estem. Si no, no s'explica què punyetes han fet a web de l'expo de Zaragoza 2008 publicant un document informatiu en valencià i un altre en català.
En obrir-los i comparar-los, m'ha entrat la risa. Hi ha cada destarifo!! Després s'ha fet molt avorrit intentar trobar diferències. Vull dir diferències de veritat, i no del tipo està al costat de front a està junt a que igual ho diuen ací que allà que allà baix.

Si teniu temps i paciència i obriu els dos document a l'hora, la primer fulla de text, en gran, diu exactament el mateix. Només que en català tenen 'diferents maneres de plantejar alternatives i d'estudiar solucions' i en valencià 'diverses maneres de plantejar alternatives i d'estudiar soluciones (sic)'. El text de la mateix pàgina que parla d'Espanya diu en català que 'compta' amb experiència i que en valencià 'conta' amb experiència. No anem a donar importància als sinònims que trobem o a que ara en català és diu 'Europa i Hispanoamèrica' i en valencià (amb article, segurament perquè ve dels àrabs o dels íbers o de les cavernes) 'l’Europa i l’Hispanoamèrica. Ah, també en eixa pàgina ens donen la benvinguda a Espanya (molt educats, ells) que en català es diu 'un país amb vocació d'amfitrió' i en valencià 'un estat amb vocació d'amfitrió'. En català esperen persones 'de tot el món, per a posar en marxa un gran futur', mentre que en valencià les esperen 'de tot el mon (sic), per a engegar un gran futur'. Passem pàgina i trobem en la número cinc la primera foto; El rei, l'alcalde, la vice-presidenta... que en barceloní 'donen suport al projecte' però que en valencià 'recolzen el projecte'. És precís destacar que per als valencians l'estat ha fet 'de la convivència i l’hospitalitat la seua senyera' i per al lectors catalans 'de la conveniència (errata o mala llet??) i de la hospitalitat una bandera'. Ah, i per acabar la pàgina una perla; tot i pronunciar-ho igual els catalans seguiran escrivint Espanya i els valencians España (Errata? no, fixeu-vos que es torna a repetir al peu de pàgina). La 7 és idèntica en lèxic al 98 % (busqueu la diferència!!) i la resta, com vos he dit adés, és fa avorrit d'intentar trobar alguna diferència de trellat. Valdria la pena usar eixe temps en alguna acció conjunta -carta, per exemple- on demanar als confundits responsables manyos que per l'amor de Déu i de sa mare la pilarica, no mos toquen la llengua. No siga cosa que estiren i mosseguem!

Vinyetes

Alguna vegada he reflexionat sobre els meus inicis en el món de l’art. Els primers dibuixos, les primeres lliçons... I anant enrere uns 13 anys em trobe amb els còmics de Mortadelo y Filemón. Jo en llegia asiduament. Era l’època en que mon pare comprava els diumenges l’ABC perquè es col·leccionava una guia de carreteres a fascículs –Per res més. Ell que els periòdics només els obri per la pàgina del joc d’escacs -. Diumenge venia un suplement per a joves, el ‘gente menuda’, i és en les seues pàgines on recorde haver descobert el còmic. Em vaig aficionar també a Astérix (sobre tot), Super Lopez, Tintin, Zipi i Zape... Arran de llegir-los creava jo les meues pròpies històries i els meus personatges. Copiant s’apren molt, i jo vaig entrar al món del còmic a poc a poc. Sense mestres ni cap finalitat concreta; només per a mí. Quants records dels moments on jo dibuixava mentre la família veia la tele, o a l’habitació, o als margens de les llibretes de classe...! En fer 16 anys i començar a practicar la pintura ‘seria’ -a l’oli i tot això- vaig bandejar este vessant de fer perots que no he oblidat, al contrari, practique a sovint.

Recentment era entrevistat Ibáñez, el creador de Mortadelo y Filemón, que enguany fan 50 anys. I comentava l’home; El còmic popular ha mort. Abans els quioscos de la Rambla n'anaven plens. Ara no n'hi ha ni un. Ara tenim la super-Obregón i coses per l'estil. La mainada fabrica els seus propis còmics amb els videojocs i les consoles. I em sap greu. El còmic és el primer pas cap a la literatura.

Llegir seguides la primera i l’última frase dóna una conclusió trista.

PD; Buscant una foto dels personatges susdits per ilustrar estes linies m'he trobat una imatge de les aventures de Mortadelo a Nova York que Ibañez va dibuixar l'any 1992. Atenció amb allò destacat per la fletxa negra. Sorprenent, eh?

Blocs amb olor a timò

L'altre dia vaig trobar el bloc d'una paisana, Andrea Navarro, que també estudia a València, però que no conec. L'he estat llegint i he trobat una coseta que m'ha cridat l'atenció. En el seu horari diari hi ha un raconet el divendres de vesprada que diu 'A Banyeres'. Per a uns és part de la rutina setmanal, per a altres un desig que no és fa realitat sempre que volem; Tornar a Banyeres...

Pense que en som pocs, banyeruts que escribim en bloc. L'Andrea, Carles i el seu germà Jordi, Anna i un servidor, que jo conega. Si hi ha algun altre feu-m'ho saber!

Reis i padrins

Hui, diumenge, volia parlar un poc de política. Del rei, que està tan 'cremat' que és capaç de manar callar Chavez per estar posant a caldo l'Aznar (vídeo ací). Espai amb el rei que no està últimament per a moltes bromes! Ara, que Chavez tampoc s'ha quedat coixo en les declaracions posteriors i diu que a ell no el calla dingú, i menys un cap d'estat que no és elegit democràticament com ell (Nyas!). És el que té ser socialista-anticapitalista, que pots anar dient feixista a la gent en una cimera internacional i quedes la mar de bé.

I parlant de quedar bé, els que queden de cine són els peperos deValensia que ara amollen que Bernat Soria és un andalús que parla català. Clar, és una veritat a mitges; Que parla català està clar, perquè és originari de Carlet, i per això mateix no és andalús. Però què passa? Que els peperos estan resabiats perqué se'n va anar a investigar a Andalusia quan ací li posaven mil i un impediments. La frase exacta, de Ricardo Costa diu que "Nadie se explica todavía por qué se ha nombrado candidato del PSOE por la provincia de Alicante a un andaluz que habla catalán". Que penses; i Zaplana què era?? I et contestes a tú mateix; Un murcià que parla castellà panotxo. Ja és tindre mala bava, senyor Costa. Ho va dir en companyia del Carlos Fabra ( Il padrino, l'amic de Luis Aguilé) en un acte per parlar d'infraestructures de Castelló de la Plana que no va ser tal sinó un acte de campanya electoral. Seria que no tenien molt que parlar de Castelló...

Músicotest

Ens proposa l'Esclafamuntanyes, a Ontinyent estant, de participar en un qüestionari amb la música com excusa. Que sense adonar-nos-en ella esdevé la propietària de molts records, la dipositària de manies, el mitjà per on molts poden expressar-se... Ací van les meues;

- Cançó que et fa riure: ‘Soy putero’ de Toni de l’hostal
- Cançó que t'anima: ‘Amparito Roca’
- Cançó que et recorda a una persona que estimes: ‘La cançó de la Llegenda’
- Cançó que et recorda a un ex: ‘one love’ de U2
- Cançó que et recorda la teua millor època: ‘el copeo d’Ontinyent’, de quan vaig començar a ballar danses
- Cançó que t'hagués agradat escriure: ‘himne per no guanyar’ de Llach
- Cançó que et fica nostàlgic:’siento que te estoy perdiendo’ d’Aute
- Cançó que et recorda l'adolescència: ‘er probe migué’ de Triana Pura
- Cançó que t'agrada d'un artista que odies: ‘canto a Galicia’ de julio Iglesias...yeah!
- Cançó que admetries que t'agrada però patint vergonya: ‘devorame otra veeees’
- Cançó que t'agrada la lletra: ‘diguem no’ de Raimon
- Cançó amb la que t'agrada despertar: Tot i que sone a tòpic, ‘bon dia’ dels pets
- Cançó que et recorda la teua infantesa: ‘el Joan Petit’
- Cançó que et fa pensar en les vacances: ‘Maria Isabel’ de Los Brincos (crec)
- Cançó que et recorda al teu millor amic: Qualsevol marxa mora o cristiana em recorda tants amics i bons moments...
- Cançó que et fa plorar: ‘Què volen aquesta gent’ de la Bonet
- Cançó que et fa pensar en la teua soledat: ‘homenatge a Miquel Grau’, d’Al tall
- Cançó que t'agrada cantar: ‘el meu poble, Alcoi’, la ‘malaguenya de Barxeta’,
- Cançó que descriu el teu estat d'ànim en aquest moment; ‘la mer’ de Charles Trenet
- Cançó que et defineix l’amor: ‘balata de l’amore ceco’ de Fabrizio de André
- Cançó que odies: ‘paquito chocolatero’ de King Africa
- Cançó de futur: ‘som’ d’Obrint Pas
- Cançó per a dir adéu: ‘A carro i haca’ (ale, haca anem a casa...)
- El teu himne: Serra de Mariola, of course
- La “teua” cançó: Una només?? Bé, per ser amb la que més m’identifique...‘Tinc un clavell per tu’ de Llach,
- Cançó que escoltes ara mateix: Com que feia temps que no l’escoltava... ‘tendresa’ (del teu amor ho espero tot i tant...)

I el seté dia va vore un vídeo...

...Un vídeo, concretament, d'una artista banyeruda. La Victoria Barrientos, que va fer este curiós vídeo per a classe jugant amb elements de la natura. Ei! I gravat a Banyeres.

Coses del destí

Si fa apenes dos posts que recordava les amistats fetes a Nàpols i que ara estan lluny, ara en torne a parlar d'elles, perquè, coses del destí, a l'endemà d'escriure aquelles ratlles em vaig trobar un company d'estudis de l'any passat; A classe, ací a València. I, qui ens ho anava a dir, ara és el meu nou company de pis. Resulta que fa una setmana que està per ací buscant casa. I jo, el dia que me'l vaig trobar, cercava company. Tot i ser de Saragossa, l'any anterior a Itàlia havia estudiat a Salamanca i els dos primers de la carrera a la facultat d'Altea. Ara torna de nou a terres valencianes amb una beca Séneca (movilitat dins l'estat espanyol), i a més, a ma casa. Vaja coincidència!

Ah, per cert, que ja hem entrat a novembre i es nota. Ahir ja ens vam col·locar la jaqueta... com diu la dita; A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.

13 rosas

Hui he anat al cine per primera vegada este curs. Volia vore la nomenada Las 13 rosas que ens aconsellava N'Àngel Canet la setmana passada. Com ell ben deia, s'ix 'desfet' de la projecció.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.

Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.

Un any després, a casa...

Hui fa un any (un any ja!!) que vaig aterrar a Itàlia amb el propòsit de viure alli durant els següents nou mesos. Me n'anava content. Il·lusionat. I també, pa que dir que no, poregós. Un país nou, llengua nova, gent nova...deixant ben lluny la meua realitat. Ja sabeu que l'experiència va anar, com molts m'aconsellaven...genial!
El erasmus ha sigut la millor experiència vital que he viscut (i crec que coincidisc amb tots els que l'han viscuda ja). Que m'ha ensenyat coses, que he disfrutat molt. Nou mesos d'una mena de parèntesi, de bambolla, que m'aillaven de l'evolució de les coses d'ací. No totalment, però sí físicament. Si n'han passat, de coses, estant jo per ahí!
En tornar hi ha personetes noves que es van engendrar al mateix temps que esta experiència. Hi ha d'altres ben estimades que ja no estan ni estaran mai més. I d'altres que han canviat el seu rumb de vida, s'han allunyat, per afavorir el seu nivell de vida. Uns altres continuen ahí, constants, escribint al seu bloc. Hi ha els companys diaris de l'aventura erasmus que estan darrere del messenger, o d'un correu electrònic... I queden, com no, els que compartien bons moments al poble o a la ciutat, i estan disposats a continuar passant-los.
Perquè tinc clar que jo soc jo... i els qui m'envolten. Gràcies a tots.

Femellistes

Vull amprar-li a les Mãedéus el terme per fer-me ressó d'una reivindicació femellista de l'altra setmana. I és que una entitat de femelles (concretament la Federación de Mujeres Progresistas) ha demanat que tolguen de la programació de telecinc la sèrie diària de “Escenas de matrimonio”, seqüela del programa dels dissabtes per la nit de laprimera que suprimí ZP en arribar al poder.

Ja fa setmanes que sé de l'existència del programa nomenat, sobretot perquè a les meues cases els agrada posar-ho. Mai no m'ha agradat. No l'he trobat graciós , ni oportú ni ben fet. Una esceneta de discussió matrimonial pot resultar graciosa i salvar un guió fluixet. Fer d'aquelles discussions l'argument de la sèrie deixa el seu nivell a l'altura de la sola de la sabata.

Les femellistes diuen; 'el deterioro en la convivencia y las agresiones psicológicas que están contenidas en la serie, son en parte las causas que desembocan en la muerte de muchas mujeres en España a manos de sus parejas y ex parejas.' i 'reproduce estereotipos negativos de la mujer, a la que se menosprecia y cuyas capacidades no se le valoran; e incluso en la mayoría de las situaciones son ellas las que "hacen la vida imposible" a sus maridos' I tenen més raó que un sant. Si heu vist algun episodi per poc temps que siga vos haureu adonat que la caricatura del matrimoni que fan és grotesca; Qui neteja? Qui és la que es gasta en el bingo el jornal de la parella? I d'altra banda qui és el que treballa? Qui el irresponsable de la casa?

Estes propostes ajuden molt poc a l'erradicació de la violència masclista. Poca broma que hi ha víctimes totes les setmanes! I jo que m'informe d'elles a migdia per eixa mateixa emissora...

PD; Post dedicat a les femelles que em demanaven un nou escrit al bloc!

Fuster, testimoni de la 'riuà'

Hui, 15 d'octubre, fa cinquanta anys que el suecà més célebre de tots els temps ens deixava un testimoni d'excepció al seu Diari 1952.1960 ;

Ahir, quan l'autobús "de línia" s'acostava a València, ja vam trobar les primeres dificultats. La notícia havia arribat a Sueca de bon matí, però no podiem fer-ne massa cas. Una riuada? Encara si fos del Xúquer! El Xúquer és un riu com cal, forçut, sempre de gom a gom en passar per Sueca. El Túria, en canvi, vist a València, no arriba ni a semblar un riu; el llit ocre, buit, sec, gairebé polsós, serveix d'espai per a xaboles , per a campaments gitanos, per a fer instrucció els soldats, per a jugar a futbol les criatures. (...) En tocar Catarroja, l'autobús ha parat. No podiem seguir endavant. El barranc reglotava; un liquid impetuós, espès, d'un color xocolata clar envaïa la carretera, s'escampava pels carrers del poble. El veïnat era a les portes de casa, traginava poals, comentava a crits l'incident, i l'escena tenia un lleu aire de festa improvisada, fortuïta. (...)
A la ciutat, el desastre s'accentuava, s'accentua. El Túria l'ha envaïda de cap a cap. Allà, als orígens del riu, deu haver diluviat, i la torrentada s'ha desbocat damunt València.(...) La plaça del Caudillo s'havia convertit en una bassa insalvable. Haguérem de renunciar a anar enlloc. Avui mateix, el trànsit continua sent-hi penós. Algú ens deia que hi ha barris on el nivell de l'aigua ha aconseguit vora dos metres. No sé si la informació serà exagerada. La consternació i el pànic encara no han amainat, i els rumors que bescanvien els transeünts alterats han de ser, necessàriment, una mica indecisos. La presència del fang, sobretot, és inmensa.(...)
No hi havia, i encara no n'hi ha, servei d'electricitat. Una espelma tètricai minúscula, i gràcies, era tota l'esperança assequible. Ni hem pogut menjar gaire cosa: unes galetes, comprades a preu inèdit en un bar. Els forns no havien funcionat; els ultramarins eren tancats; els establiments de restauració també. Ens hi hem resignat. No hi havia altra solució.

Sant Dionís amenaçat

Hui, dia festiu, de celebració col.lectiva del dia fundacional dels valencians volia parar-me un poc a reflexionar sobre nosaltres. Este matí a Gandia anava fent un esquema mental, i em venia al cap el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall sobre Miquel Grau, ara que fa 30 anys que 'per guanyar la llibertat' va ser vilment mort per un militant d'ultradreta.

Quin dia més solejat, el de hui! Jo, mig inconscientment m'he posat este matí la samarreta de la campanya cabotista 'apadrina un xiquet valencià' que tots coneixereu. Quina ha estat la meua sorpresa que per portar-la m'han amenaçat a la mateixa Gandia, just quan visitava les estàtues dels Borja a les escoles pies. M'han insultat a crits (des de lluny, per supost) i m'han fet diverses amenaces (i no sé si fotos i tot) alli, enmig del carrer. N'eren quatre, equipats amb la seua senyera tricolor i bandera espanyola. Uns covards. Uns xenòfobs i autoritaristes. Uns energúmens que pretenen imposar amb la força les seues idees sense escoltar ni parlar. Anava jo soles i m'he assustat, clar. Ja al tren recordava el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall...

Després la mani, amb incidents provocats pels amics dels anteriors, fins el Parterre. La primera del 9 d'octubre a la que vaig. Tal dia com hui va entrar el nostre rei Jaume a la ciutat, amb penons i banderes quatribarrades. Alli estavem nosaltres (desorganitzats, però estàvem) per celebrar-ho.

Deixem per a un altre dia les reflexions. Només dir que des de hui, els valencians. em preocupen un poc més.

Botifarrà a Banyeres

Ahir per la vesprada vam assistir, amb goig i satisfacció al concert de Pep Botifarra al teatre Principal de Banyeres. Goig perquè és un artista que em sembla genial per la seua personalitat i pel treball etnogràfic que ha fet i fa i com el porta a terme. I satisfacció per compartir amb els meus, la gent del meu poble, un dels seus espectacles.
Acompanyat de la seua rondalla, entre ells Nèstor Mont, va cantar el seu últim disc i alguns altres romanços i havaneres bellíssimes. El públic els va aplaudir bona cosa i van gaudir molt de la veu del socarrat de moda, la qual cosa es va notar també en els comentaris a l'eixida del teatre.
L'acte s'emmarca dins la celebració del 9 d'octubre que proposa el Col.lectiu Serrella des de fa més d'una dècada, amb sopar-tertúlia i alguna conferència o concert extra. Hi va haver bona assistència de públic tot i no estar, al meu parer, molt publicitat.
Un acte que va acabar amb un Matxero i Teresa molt celebrat per la gent i, com no, una jota de Banyeres que es va fundir a l'última estrofa (la rapideta) amb un caloròs aplaudiment dels banyeruts. Una alegria per als sentits, un orgull per als valencians. Una faena ben feta.

Setmana atrafegada

Quan me s'enjunten compromisos personals i laborals en una mateixa setmana ho passe regular. No m'agrada anar com a cagalló per sèquia. Trobe que no estic del tot en cap dels llocs on vaig. És el cas d'esta setmana. El diumenge en acabar el dinar de cosins en casa, cap a València que a l'endemà haviem d'estar ací, i des del dilluns al treball d'enquestador (del que no vos he parlat. ho fare, ho faré...), curset per tornar a treballar a Telèfonica(fins dilluns), hui reunió de colla de jovens pel 9 d'octubre, concert de Pep Botifarra (demà divendres a Banyeres) i per últim el pont a Gandia per celebrar amb els pares els seus 25 anys de casats -i cansats-.

Ah, i dimarts a les 18 h. manifestació a València pel 9 d'Octubre, des de la Pça. de Sant Agustí. Que ausaes enguany quin ambient dins l'esquerra valencianista!! Sigueu d'on sigueu i simpatizeu amb qui siga, com que sou tots valencians esteu convidats a anar. (I jo un altre any que em perd la dançà del meu poble!!).

Vos pose una foto de a paella familiar del diumenge; divertit, emotiu i massiu (33 boques en taula).

El Forges de hui

Sorolla torna a València

El més internacional dels pintors valencians de tots els temps, Joaquim Sorolla (València, 1863- Madrid 1923) va deixar la seua obra escampada per les parets de la classe alta del canvi de segle. Va estudiar a l'acadèmia de Belles Arts de València (la meua) i les inquietuds artístiques i els encàrrecs el feren viatjar per mitja Europa i nord-Amèrica. Pot ser hui les seues teles ens semblen massa amanerades però la realitat és que Ximo portà a València i a Madrid el nou llenguatge artístic del moment, l'impressionisme que admira a París en un dels seus viatges. És recordat pels seus retrats frescos i els paisatges plens de llum, de color (Del seu estil encara viuen alguns pintors mediocres). El seu país, València, amb moltes feines reuneix una digna quantitat d'obres seues, que van estar cedides per la seua dona al govern espanyol de 1931 per crear un museu a casa seua a Madrid; “Hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”, comentaria l'artista.
Ara, un dels seus més grans projectes pictòrics, els murals de la Hispanic Society de Nova York venen a València per ser exposats al Centre cultural Bancaixa. Jo que ara passe prou sovint davant l'edifici puc donar fe del treball de reforma del mateix, que s'ha vestit de diumenge per rebre a tan ínclit hoste. Precisament ahir, diumenge. El trasllat li ha costat a Bancaixa 'un ou de la cara'. Amb boeing, trailers, GPRS i Guàrdia Civil. La mostra s'inaugurarà el 7 de novembre amb la presència dels reis hispanics, Jose Luis Olivas, i demès vasalls. (Bona oportunitat per cremar a València algun ninot del rei!).
Fins al març, Sorolla entre nosaltres. Aquell pintor excepcional que confessà, alguna vesprada de cel gris a sa casa de Madrid que “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”.

Valencians, en peu!! que parla la consellera

L'Institut d'Estudis Catalans ha complit un segle de vida en els que s'ha afermat com la principal i més unificadora entitat cultural de parla catalana. Han estat ells els que han establert les normes de l'idioma propi des de l'inici. A ells va atorgar Suarez legalment l'estatus de acadèmia normativa de la llengua catalana arreu dels seu domini fins que altres acords posteriors ho desferen.

Amb motiu d'este primer centenari, i amb el recolzament del ministeri de cultura, han montat una mostra que es coneix que recorrerà Espanya i Europa i que es diu Un segle de cultura i ciència als Països Catalans. Un títol ben senzill. Però clar, a València mana qui mana i la consellera d'incultura ja ha dit que parlarà amb el ministre de cultura per a dir-li que la que talla l'abadejo al Regne de València és ella, i que a quin sant li porta a sa casa estos problemes que volen 'provocar' i que són "contràris al nostre Estatut d'Autonomia", Per si fòra poc és 'anticonstitucional i atempta contra els senyals d'identitat valencians'. Ja estem que si l'auela fuma!!

Ara, recupem-nos d'estes declaracions ridícules de tia maria - de Paquita la reventaplenaris, lo menos- i fem la vista enrere. Concretament cinquanta anys.

L'any 1951 fa parada a l'Ajuntament de València l'exposició itinerant del Diccionari Moll-Alcover, oficialment diccionari català-valencià-balear. A la biografia de Sanchis Guarner 'Una vida per al diàleg' de Santi Cortés, detalla com d'exitosa fou aquella mostra. Els milers de persones que acudiren, la publicitat per ràdio i premsa, les subscripcions de la gent que ajudaven a pagar l'edició de tan magna obra. D'això, com hem dit, fa cinquanta anys. Èrem sota el règim del tio Paco i ningú va moure escama per això.

Cins dècades després a València tenim un altre tio Paco i se suposa que estem en una democràcia; On es veta a determinats sectors el seu dret a l'opinió. Censurant exposicions i obres de teatre, manipulant i tancant televisions... Democràcia? Quina merda de democràcia!!
Amb perdò de la taula...

Anunci

M'agradaria saber si algú té la pel.lícula de Carles Mira La portentosa vida del pare Vicent, protagonitzada per Boadella l'any 78 i a on hi ha també per ahí l'Ovidi.

Al seu dia fou molt polèmica i arribaren a l'extrem de posar una bomba el dia de la seua estrena a Alcoi. Si algú me la poguera conseguir, que ho diga, gràcies!

Babel

En tornar de Barcelona ens trobem un joc -inteligent- proposat des d'un poblet xicotet. Resulta que arran de la decisió del senyor Camps de fer l'assignatura d'educació per a la ciutadania en anglès N'Àngel Canet ens pregunta ean quina llengua creiem que cal fer les altres matèries per donar-li als nostres alumnes una base sòlida en açò del plurilingüisme impulsat -i improvisat- pel nostre govern. Anem allà que ací ja estem;

EN QUINES LLENGÜES S'HAN D'IMPARTIR LES ASSIGNATURES SEGÜENTS?

Valencià: Com que tots tenim un nivell de valencià increïble, i ja no cal potenciar la llengua, ni fer televisió en vernacle, ni parlar-la en públic, s'estudiarà el valencià en llengua de signes; eixa gran desconeguda.

Castellà: Pensant en què contestar m'ha vingut al cap el pensament que ens digué el Vicent Partal dissabte a la seu de Vilaweb; el castellà és una lengua americana que parlen uns pocs milions de persones a Europa. Per això mateix, es donarà en la variant mexicana.

Anglés: Oh, la gran llengua de comunicació ho serà més quan no necessitem ni veu, ni llapis i paper ni teclat ni res de res, només apretant una palanqueta; en Morse.

Llatí: Jo la donaria en basc, que és més antiu. I a vore si d'una vegada trobem entre tots d'on collons ve el basc!

Grec: En panotxo. (Fórmula; relacioneu Zaplana i el grec i vos ix automàticament)

Francés: No importa, allò important és que es facen moooltes pràctiques orals.

Matemàtiques: En banyerí, perquè al poble sempre hem defés això de 'darrere l'uno'l dos'

Física i Química: En napolità. Posats a no entendre res...

Medi Ambient: Amb el llenguatge de les flors.

Ciéncies Socials: Amb el llenguatge dels palmitos.

Ciències de la Natura: Eixa sí, en valencià, per no perdre els nostres noms de sempre; carrasca, timó, teuladí, cagarnera, escurçò, barcella, aixada, sària...

Música: En italià, la llengua de Vivaldi.

Educació Plàstica: En francés, la llengua dels impressionistes.

Educació Física: En rus, la llengua de Anna Kournikova

Religió; En alemany, llengua del papa.

Educació per a la Ciutadania: En la llengua que vullguen però que la posen ja i lleven la religió!!

Visites

Sempre és agradable que et diguen que et lligen, siga des de fa temps o siga que tens lectors nous. Anima a seguir escribint i comparint opinions amb 'amics' virtuals. I si la persona és del teu poble, l'orgull és doble.
L'altre dia vaig saber que entre els meus lectors hi ha algún membre del PP de Banyeres, cosa que em va agradar a la vegada que em causà respecte (el poder és el poder). Amb açò del blog jugues amb la possibilitat de que et lligen persones, però canvia molt a tindre la certesa de que et visiten. I ara que tinc la certesa d'este nou visitant, em planteje que pot ser passen per ací altres militants; puc tindre lectors del PSOE (si s'enrecorden de llegir en valencià), d'Esquerra Republicana, de la Falange Autèntica... I segurament no tindre cap ni un del COMPROMíS. Que per què? Doncs perquè estan molt ocupats amb la seua baralla electo-marital.
M'agradaria, com no, saludar a este lector nou. Aprofite per animar, a ell i a tots els que visiteu Tot a floretes des de l'anonimat a que torneu per ací en quan en quan i a que deixeu comentaris o, si vos pot la prudència o la vergonya, envieu-me un correu, que teniu l'opció al final de cada text.

Per cert, que està caient bona cosa d'aigua en estos moments a València. Benvinguda tardor!!

Espai d'humor.

Un acudit que em van enviar ahir diu que entra un home en una llibreria;

- Bon dia, tenen llibres per a portar millor el cansament.
- Sí, però estan tots esgotats.

És roinet, però amb un puntet de mala llet. Ale, fins dilluns!!

Al meu país la pluja...

Divendres de vesprada va caure una bona trompada d' aigua arreu de les nostres comarques. Algunes localitats van patir més els efectes de la pluja, entre elles Villena. Un videoaficionat va fer informaciò de la bona, que és la que es fa sobre el terreny. Amb comentaris i tot. Que n'aprenguen els de canalnou. Cotxes travessant un torrent d'aigua, contenidors arrossegats carer avall... Un document, en paraules del mateix narrador; "Acho, que'sajeraooo!!"

El diari, per favor!

Magnífica la definició de la premsa que fa este matí a l'AVUI Francesc Orteu (que escriu tots els divendres a la contraportada);

'Un diari és un joc de taula que, dia a dia, despleguem a l'hora del cafè per saber com s'han mogut les nostres fitxes preferides. Futbolistes, polítics i nacions juguen partides simultànies, i amb el gest sobirà de passar pàgina el lector salta de Bilbao a Gaza, de Sants a Frankfurt. Cadascú té dret, per un euro al dia, de patir i enfadar-se tant com vulgui amb l'actualitat. O, també, de seguir el moviment del món amb displicència.'

De visita

Hui en dia l'educació en català al País Valencià té un recolzament cívic significatiu; Escola Valenciana, mestres i professors, sindicats de l'ensenyament, universitats, associacions de pares, etc. Per al Govern Valencià sembla que encara no té -ni vol tindre- una importància mínima. Pam dalt, pam baix la mateixa que tenia per als governants dels anys 20 i 30. Aleshores l'únic puntal que tenia l'ensenyament en vernacle eren persones contadetes amb els dits de la mà. Entre ells, Carles Salvador. No entraré ara a lloar la seua vida i obra però podreu imaginar la tasca difícil i llarga que portà a terme.

Ell va nàixer i va morir al meu segon poble, Benimaclet, on posà en pràctica algunes de les seues experiències escolars en valencià. Jo havia llegit que va estar enterrat al cementeri del poble en la que, segons Fuster, fou "la primera manifestació pública de valencianisme amb un mínim d'entitat des de la guerra". Hui, de camí a casa he passat a prop, i com que no tenia res que fer, i a més necessitava fer un tomb, he pensat d'entrar-hi.
A la porta hi ha un home que ven flors dins un quartet. I he entrat a preguntar-li si sabia on quedava la tomba de Carles Salvador.
-Sí, mira, vas apegaet a la paret, per dins, i al... al tercer carrer mirant a la mar està ell enterrat. A una quarta altura.
-Gràcies - Li he dit.
-Però donarà pena - M'ha repost.

Seguint les indicacions del senyor florista he aplegat fins el lloc en qüestió. Allí, enmig de centenars de flors, de sants, de 'tus hijos no te olvidan' i d'oracions sense esperances enganxades als nínxols està la tomba d'En Carles Salvador i Gimeno. Austera, solemne. Amb el seu nom i l'epitafi 'la vida és curta però el teu record és etern'. El record, clar. Jo estava alli perquè m'ha aplegat el seu record. I el seu llegat; Gràcies a ell i a persones com ell he pogut estudiar en valencià i escriure en valencià.

En eixir, he tornat a passar davant del quartet de les flors.
-Gràcies, eh!
-Com estava?
-Tenia algunes floretes de plàstic als costats.
-Ah, pensava que estaria pitjor. Algo és algo.

Mentre refeia el camí cap a casa en bicicleta anava pensant que si el llegat no mor, la persona tampoc. Com tots els bons.

Dià

Si els valencians per herència àrab, o per economia lingüística o per caràcter fem de la cordada la cordà, deixem la dona prenyà, als moros i cristians fem l'entrà i al bancal li peguem una llaurà. Hui, que és onze de setembre haurem de felicitar als catalans per la seua dià nacional.

Doncs això, una cabassà de felicitats! Que també els hi fa falta...

Non mangiare pasta il giovedí!!!

Abans de fotre'm este migdia un bon plat de spaghetti alla carbonara he llegit que les organitzacions de consumidors italians han convocat per a despús-demà, dijous, un 'giorno senza pasta'. Volen protestar al govern contra l'excessiva pujada de preus en general i què millor reivindicació que fer-ho amb el plat nacional.
Ara queda que els italians deixen de banda la frase 'un giorno senza pasta e come un giorno senza sole' i s'afegisquen a la reivindicació. Cal dir que per a ells la pasta és tot un ritual familiar, un acte de chauvinisme moltes vegades diari. Als supermercati hi ha metres i metres lineals de paquets de pasta de tots els tipus fettucini, rigatoni, linguini, penne... és impressionant! Com exemple contaré que un dels meus companys de pis de l'any passat em deia que tots els dies, sense excepció, havia de menjar pasta. Com a dinar o sopar.
Per açò dubte de l'èxit de la iniciativa a les llars itàliques.

Vos imagineu que fem el mateix nosaltres davant les pujades inclements de productes o de la vivenda? Podriem proposar el dia sense casa, i tots al carrer per un dia! O el dia sense comprar res que done diners a la SGAE. O el dia sense telèfon, que podria coincidir amb el de sense casa aprofitant que estem passejant al parc i fent-se una cervesseta... ( I segur que Àngel Canet proposa el dia sense Rita Barberà, però això és més difícil)

PD; Este post va dedicat al Carles Molina, que en unes setmanes estarà menjant tortellini com un 'loco' a Ferrara.

La ràdio de Júlia

Algún dia els meus nets em preguntaran com em vaig afeccionar jo a la ràdio (i si no m'ho pregunten els ho diré igual, que per a això estan els iaios!). I jo els contaré que va ser de la mà de Julia Otero. D'això fa ja quasi una dècada, quan ella treballava en les vesprades de Onda Cero i era líder d'audiència. Poc després, l'any 99 la Telefònica compra l'emissora i acomiaden la presentadora sense motius. Jo recorde com esperava la seua tornada sense ser conscient d'aquell fet.
Des del principi la manera de treballar de la Julia Otero m'ha agradat molt ( I físicament també, tot i que és prou majoreta que jo). Després la vaig seguir esporàdicament a La Columna, de TV3 i Las Cerezas a la Primera.
La tia sap trasmetre confiança, usa una picardia periodística carregada de sensualitat i un llenguatge molt directe i clar siga en castellà o en català. Ara ha tornat de nou a la cadena de ràdio on jo la vaig començar a escoltar, i a la mateixa hora, totes les vesprades. L'estic sentint i em sembla, de moment, un poc paraeta. Supose que a mesura que pille confiança anirà soltant-se...

Un consell de cultura

Dijous passat vaig acudir per primera volta al Consell Local de Cultura de Banyeres convidat per representar l’Associació de la llegenda de Sant Jordi. Vaig anar il·lusionat de poder participar en l’òrgan màxim de l’associacionisme cultural del poble pensant, erròniament, que seriem instrument de consulta i assessorament de la regidoria de cultura. Era el primer consell de cultura també per a la regidora i l’alcalde del PP.

El primer punt del dia fou proposar ubicacions per al nou auditori que ells havien promés. Jo em vaig quedar un poc parat en vore que no es deia res de l’anterior projecte i ubicació aprovats per l’anterior corporació. Com ja comentí, no soc partidari d’aquell projecte, però les formes són les formes. Sort que un altre membre va demanar alguna justificació de per què s’havia eliminat la primera idea sense comptar amb ningú. Van argumentar dir l’altre edifici era al descobert i això suposava no ser utilitzat els mesos d’hivern.

En un dels punts immediatament posterior, el d’aprovació de l’acta anterior, el mateix apuntador que abans reprén la paraula per demanar per què les actes i la carta de convocatòria del consell es fa ara bilingüe i no en valencià, com porta fent-se durant més d’una dècada. La resposta del senyor alcalde és que a Banyeres ‘n’hi ha molta gent castellana’. I què? Torna a preguntar el membre del consell. Estem parlant d’un document dirigit a 30 persones ( Les dos úniques persones castellanoparlants no van dir ni mut! Serà perquè no els molesta que es faça només en valencià). La regidora diu que estem en una ‘comunitat’ bilingüe i els documents oficials han de ser en les dos llengües, i que així s’aplicarà a la resta de documents que venien fent-se en valencià.

Ara pren la paraula el director del museu valencià del paper - amic del pintoresc feixistaJuan G. Sentandreu i organitzador d’un acte de campanya del seu partit a Banyeres-, i ho fa en castellà sent més valencianoparlant –o catalanoparlant, que li fotrà més- que jo. Fa la seua rectificació a l’acta anterior i puntualitza que ‘hablo en castellano para demostrar que las dos lenguas son igual de importantes’. Ací s’ha aplegat al moment culminant de la absurda situació. L’ambient està calent i les veus, abans ordenades, s’ajunten en una remor innecessària a favor de tornar a fer les actes en valencià, a favor d’una votació. Se li recorda a la regidora que som un òrgan consultiu i tenim la obligació de votar-ho, i ella respon que per molt consultius que siguem, depenem del que diga la corporació. Ací l’absurd es tinta d’absolutisme. Es canvia al següent punt. Cal dir que els afins al PP ja van demanar en l’anterior legislatura que es feren les actes bilingües, i van ser convidats pel regidor a presentar un escrit on figuraren els arguments del canvi. Aquell escrit no va ser presentat mai.

Al final del tot es parla de la recopilació d’unes conferències de fa uns anys. Un dels ‘bilingüístics’ diu que ‘lògicament’ qui va conferenciar en castellà es deu transcriure en eixe idioma, i qui ho va fer en valencià, ídem. I el mateix raonament no serveix també per a l’altre assumpte??

Finalment isc de l’assemblea decebut. Veig pels meus ulls que el Consell Local de Cultura no serveix per a res amb la rebeca actitud de Na regidora.

Palíndroms

Algú no sap què és un palíndrom?? Va, li ho expliquem tot seguit; és una frase que es llig igual d’esquerra a dreta o viceversa. Buscant-ne algún en català he trobat aquesta pàgina d’un friki dels palíndroms on llegim A Itàlia mai la tia, Té tara: baratet! o Un avi salta l'atlas, i va nu.

I açò em ve com excusa per passar-vos un genial palíndrom que m’ha dit l’amic Emilio Oltra (Ollerut en l’exili, al qui per cert li va prou bé). Dedicat als que comencen hui el curs laboral i als qui com jo volen trobar un treball i no ho han aconseguit;

DABALE ANAL PAZ A ZAPLANA EL ABAD

(I que conste que no pensem en ningú. La foto?? Pura casualitat!).

Vandalismes

Llig a l'edició de hui d'EL PAÍS que hi ha 'condena unánime en Alcoi al ataque vandàlico a tres excavadoras en una polémica urbanización' . Conten que és per el "acto vandálico perpetrado el pasado viernes en los terrenos de la futura urbanización Serelles y en el que resultaron dañadas tres excavadoras que trabajaban en las obras de construcción". Vaja, si ja de per si no m'agrada la violència, encara menys que la provoquen els meus. Perque ara, a més d'ecologistes, rojos i anti-valencians serem terroristes i no sé quantes coses més. Trobe que no és este el camí de sol.lucionar qüestions socials i rebutge actes així. Però... estem davant d'un nou 'tipus' de vandalisme?? Vull dir, que si fem memòria trobarem accions violentes en contra de les màquines durant la revolució industrial, o dels llauradors quan els foten des del govern, o de la kale borroka... Naixeran ara accions contra la destrucció del territori??

He trobat acertada la declaració del Paco Blay que diu que 'no puede ser considerado como un acto vandálico más, sino como una manifestación extrema y desmesurada contra un proyecto urbanístico aprobado en solitario por el PP'.

M'ha cridat molt l'atenció llegir les ràpides declaracions del portaveu del PP per a este assumpte ("Desde el PP condenamos enérgicamente este vandalismo, venga de quien venga y vaya a quien vaya dirigido") quan se'n desentenen davant un altre acte de vandalisme (polític, si volem) com el que patí la lliberia 3i4 o les agressions de la manifestació del 25 d'abril, per posar dos exemples ràpids i clars. Com va dir algú ja fa temps; és hora d'aplicar la llei anti-terrorista al PP.

No a les accions violentes. No a les urbanitzacions depredadores i insostenibles.

Més informació ací.

Viatge de vacances

Quan jo pensava que les meues vacances a la partida de l’Ansarí (Bocairent) eren el destí definitiu per a este estiu – que no és que cosa roïn, sinó que ho pensava, només- em va suggerir l’amic Jordi Garcia la possibilitat d’anar un parell de dies a la serra d’Albarracin. I no m’ho vaig pensar massa, no, que era una bona oportunitat de fer un temptador viatge de dos dies ‘fora de casa’. Ara sé que pagà la pena fer-lo.

El primer dia visitarem el castell de Peracense (en la foto), col.locat sobre grans roques roges de formacions capritxoses. L’aire ens va acompanyar durant el recorregut per l’interior de la fortalesa. Una llàstima, perquè vulgues que no ens fa accelerar el pas i no disfrutar tranquil.lament del paisatge màgic on ens trobavem. Aquella pedra rogenca s’anomena de ‘ròdeno’, i d’ahí ve el nom del poble veí; Ródenas, fet tot ell d’este tipus de pedra que li dona al menut nucli urbà una uniformitat encisadora.

Per a dinar arribarem al poble de Bronchales i a la font del ‘Canto’, situada enmig d’una frondosa i animada pineda. Després anàrem al poble de Orihuela del Tremedal, on teníem l’hostal. Un poble també xicotet i amb encant. Allí, en un punt alt, té l’ermita la Mare de Déu del Tremedal. L’edifici està situat en un punt rodejat de roques de colors i formes extraordinàries que feien d’aquell i indret una gran escultura a l’aire lliure...

A poqueta nit volguérem passar per Bronchales, i casualment fou el dia en que la Parròquia celebra la festa en honor a la Mare de Déu dels Desemparats. Sí, sí, heu sentit bé; Resulta que com que allà estiuegen tants valencians des de fa tants anys (és genial anar a un poble perdut de la serra de Terol i no parar de sentir valencià) , un dia a l’any li fan festa i la trauen en processó. I mira per on que vam coincidir amb l’eixida de la geperudeta, acompanyada de traca, banda de música, xiquets vestits de valencians, el Ignacio Carrau i la colla de clavaris i clavarieses (o com en diguen alli).

I el segon dia va tindre lloc l’activitat principal del viatge, que va ser la Marxa a peu des de Bonchales fins Albarracin. 22 quilòmetres de bosc, de camins, de bancals... Fets des de les 6 i mitja del matí (després d’una xocolatada en la plaça d’eixida) fins les 12 del migdia. La marxa es fa tots els anys des de fa una dècada. Va ser iniciada per unes quantes parelles, a poc a poc s’ha consolidat, i ara el grup està sobre les 150 persones que fan el trajecte matiner el mateix dia del mes d’agost. Per tant vam vore el paisatge de nit, a trenc d’alba, al primer matí i a migdia. Cada un amb els seus colors i olors.... Una experiència fantàstica i molt aconsellable.