16 de novembre 2010

Terços amunt!!



El món casteller esperava la notícia amb candeletes, i finalment ha arribat el resultat desitjat; Els castells són patrimoni immaterial de la humanitat! La distinció de la UNESCO és un honor i una gran satisfacció per a tots els implicats directament en els castells i per als que ens estimem la cultura catalana. Contava en el meu penúltim escrit que vaig viure l’acte casteller de les festes de Santa Tecla de primera mà gràcies a l’Oriol. Conéixer de tan a prop una colla t’endinsa en una dimensió molt personal d’eixes torres humanes.

Aquestes torres s’alimenten d’un constant desafiament personal i col·lectiu. Hi ha un treball constant de coordinació de la colla en el qual tots saben quin paper ocupen en la seua construcció; Qui ha de posar pit, qui ha de parar el muscle, qui entrega la seua veu en donar les ordres o qui ha d’enfilar-se torre amunt, veloç, per fer l’aleta i carregar el castell. De fóra el resultat és solemne, plàstic i imponent, tot acompanyat de l’angoixa lògica en vore com el castell tremola a la vegada que creix. Dins, tots callen i només parla el cap de colla. Tot passa més lentament que a l’exterior. Es comprimeixen uns cossos amb altres i en sonar les gralles i el tabal hi ha emoció continguda mentre la torre va amunt gràcies a l’esforç de tots, i que el públic recompensa amb l’aplaudiment quan l’anxaneta alça la mà.


Hi haurà qui explique millor els valors positius dels castells (igualtat de gènere, integració, etc.). Jo només vull mostrar-me satisfet per aital distinció, i recordar la part que ens toca als valencians: Segons algunes teories aquests ‘castells’ naixen del ‘ball de valencians’ que van conèixer al camp de Tarragona fa dos segles. Certament al País Valencià s’han conservat i recuperat colles de ‘muixerangues’, que algun dia va ser un fenòmen més estés que en l’actualitat. Pot ser si la realitat política fòra una altra la proposta s’haguera pogut fer conjuntament des de les dos Generalitats, tot reconeixent i fomentant el fet ‘muixeranguer’ que a terres valencianes és tan feble com inexistent mediàticament. No en tinc dubte que una conseqüencia vergonyosa i patètica d’aquesta actitud d’ignorància és el fet que el GAV – grup feixista de llarga trajectòria, ben vist pel PP - haja enviat una carta al comité de la UNESCO per ‘alertar’ de la participació de xiquets en els castells.


Una altra manifestació nostra reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és el Cant de la Sibil.la de Mallorca, de la que no en soc gens entés, però a la qual li dec una visita en la seua versió més propera a mi: la d’Ontinyent.


Al remat, bones notícies per a la nostra cultura. Tots tenim un poc de tot, i tot té un poc de nosaltres, i per això ens ho estimem... Als diaris d’internet la bona notícia ve acompanyada de crítiques a Alarte des de cal PP per assistir a la Trobada d’Escola Valenciana del dia 9 d’Octubre, de l’amenaça del tancament de TV3 a la Safor i de la retirada de subvencions de la Generalitat al festival de cinema en valencià Inquiet.


Així, lectores i lectors, en pocs segons es pot passar de l’alegria d’una gran notícia a la indignació de saber que els que ens governen no tenen ni puta idea de quina és i com es fa la nostra cultura.


09 d’octubre 2010

9 d'octubre; Res a celebrar


No he sigut mai partidari dels ‘dies de’: Ni del dia del pare, ni del dia dels enamorats, ni el del llibre, ni tants altres. Jornades d’efervescència de bones intencions i discursos molt fussats per recordar que alguna cosa existeix i que ens en recordem d’ella un dia a l’any.

Demà diuen que és el ‘dia de la Comunitat Valenciana’, fórmula que pareix copiada d’uns grans magatzems o de la ‘casa de España’ d’alguna capital d’algun país del món. La cosa no és accidental: és així perquè així ho volen i ho han volgut els que manen ací des de fa vàries dècades. Igual que tenim un dia per recordar quant que volem la mare i els xiquets li porten una floreta de paper entusiasmats del tot, hi ha un dia a l’any per ‘recordar’- i remarque la paraula: recordar, i res més- que el poble pla encara parla valencià – dir parla, llig i escriu ja seria dir massa- i amb aital finalitat es lloga un grupet de musica ‘en valencià’, es ballen les danses típiques que tothom mira però on ningú hi participa, es menja paella, a la capital es trau en processó la senyera amb tota la pompa i circumstància que cal – Es passeja més per allò de que isca de casa i li pegue l’aire que per fer realment una processó respectuosa i ‘cívica’ com cal-, i en molts ajuntaments es llig un manifest de totes les forces polítiques unint-se a la causa valencianista, desitjant la normalitat de la cultura, omplint-se de bones intencions i animant a tot cristo a ‘ser’ valencià i a sentir-se’n orgullós.

La realitat és que un any rere l’altre eixe manifest es queda al faristol on és llegit i ni els regidors ni els ciutadans tornen a tindre cap interés en ell fins que a l’any següent arriba el ‘dia de la comunitat’ i se’l tornen a trobar. Això, o que arriben eleccions i cal traure vots dels sectors regionalistes – que no valencianistes, siguem clars-.

Els valencians patim més que mai una classe política indigna, cobdiciosa, mesquina i agenollada als interessos de Madrid. Seguim sent tan ‘flojos y muelles’ com ens va descriure el comte-duc d’Olivares fa 400 anys. Ni els ciutadans ni la oposició, esbalaïda i desorientada, sabem reaccionar davant un govern megalòman, balafiador i seguidista. Hem renunciat a defendre els nostres interessos econòmics i culturals per no saber crear la nostra política i deixant que altres ens la facen meseta enllà.

Trobe que ens va millor celebrar el ‘nostre dia’ un 14 de febrer, imitant la proposta de l’alcalde Hereu de Barcelona. Perquè el 9 d’octubre va nàixer un país del que hui només queda, si escarbem molt, algun remitjonet; Si fins i tot els fa tanta vergonya el penó de la conquesta de la capital que el volen conflictiu i amagat!!

El 9 d’octubre podria haver sigut la 'Diada Nacional del País Valencià'; una jornada de celebració, d’alegria col•lectiva pels èxits aconseguits, de marcar-se nous reptes, d’enorgullir-se junts de la riquesa de la nostra cultura, de mirar enrere i donar les gràcies, i mirar avant per ensenyar a les noves generacions quantes coses bones podem fer si ens ho proposem entre tots. En canvi és el dia dels discursos oficials cínics, vanitosos, buits, desficaciats. És el dia per celebrar que tindrem l’AVE a Madrid (en el que tardarem menys des de València que per a anar a Alcoi). Que les relacions comercials amb l’exterior són boníssimes mentre els llauradors es moren de fam. Que la majoria dels polítics autonòmics i locals ignoren la llengua pròpia (Pot ser que l’alcaldessa de la capital porte 20 anys sense dir-ne ni una en valencià? Si Maria Abradelo ha tardat molt menys!!) i a més a més menyspreen tota cultura feta en valencià i col•laboren en la confusió sobre el seu origen i denominació. Un dia per a celebrar també que a pesar dels seus fracassos, excessos i corrupteles molts governants es renovaran l’any que ve en les seues poltrones de diputats o regidors. I per celebrar la joia de la corona: Una televisió pública manipulada descaradament, de continguts infames, de servei públic nul i pou sens fondo dels nostres impostos. Ah, i ara no està sola, que l’acompanyen les televisions locals de la ‘caverna mediàtica’ madrilenya, que van obtindre les llicències per a emetre, tot i tindre el mateix interés i vinculació amb la realitat valenciana com la NBC americana.

I podriem seguir amb educació, els bous, els bancs, els músics, el teatre, les universitats, el Papa, la confessionalitat del govern...

Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.

21 de setembre 2010

Santa Tecla gloriosa!


Ara fa dos anys vaig anar a les festes de Santa Tecla per primera vegada: Era precís conèixer la baixada de l’àliga! Enguany he tornat per dos dies acompanyat de dos amics també curiosos de les festes de pobles i ciutats. I hem tornat encantats d’haver viscut un cap de setmana tan intens i significatiu.

Hem tingut la gran sort d’estar acompanyats -quan els compromisos festius el deixaven- per l’amic Oriol, que ens anava referint tota classe d’explicacions i anècdotes a mesura que caminàvem el centre de Tarragona. Així és impossible no enamorar-se de la ciutat i de les seues festes!

L’ambient d’aquests dies és fantàstic: música en directe a qualsevol hora, gralles, pasdobles, gent per tot arreu, ubicacions diferents del centre per a cada acte, però tots a prop i agradables de caminar, molta marxa nocturna... Vaja, com fem les festes els pobles al sud del país: Ens sentíem com a casa!

Una de les experiències més autèntiques ha estat la de formar part de la ‘pinya’ que subjecta els castells baix del tot. Com que l’Oriol i tota la seua família formen part de la Colla Jove la visita ha sigut un curset ràpid de descobriment del món casteller –vocabulari, tècnica, història, agenda...-. Dins del castell connectes ràpidament amb les frustracions, amb la tensió, amb l’esperança i amb la joia de tots els que s’impliquen en eixe repte col·lectiu i tenen la responsabilitat de fer-ho davant de milers de persones. I enganxa! Hi van participar també la colla Vella, els de Vilafranca i la Jove de Valls. Un sol de justícia semblava voler desfer aquelles torres fràgils, però només ho va aconseguir dues vegades, causant-nos molta impressió la caiguda atrotinada de tanta gent des de tan alt.

Com dic, una visita a les festes curta però ben interessant.


Amb els pares de l’Oriol, la nostra família amfitriona, vam compartir algunes hores delicioses entorn a la taula anant d’un tema a l’altre mentre menjàvem els boníssims plats que ens va preparar la Remei. Vam quedar de tornar un altre any per als dies forts de Santa Tecla i a altres trobades. Ells també volen conéixer bé les nostres festes. Podem aportar-nos tantes coses, podem passar-ho tan bé, podem aprendre tant, que fa vertader goig continuar el contacte amb una gent tan compromesa, tan vitalista, tan acollidora i tan autèntica. I que siga per molts anys!!





18 d’agost 2010

Teresa: cent anys


S’imagineu la quantitat d'històries d’amor que han sorgit entre persones des que el món és món i les persones senten la necessitat d’estimar-se? Quantes han arribat a les nostres oïdes? Molt poques: un grapat on hi ha les aventures que més van colpir els nostres avantpassats.

Que una història d’amor que s’ha esdevingut en un temps i un lloc determinat es recorde i perdure en el temps és un privilegi que molts pocs aconsegueixen, i en eixe selecte club comptem amb una parella molt propera: Matxero i Teresa.
Ara ha fet un segle que la història va acabar tràgicament amb la mort d’ella a l’heretat del Morer, a Banyeres. Sergi Gómez, que ha estudiat el cas i l’ha difós en escrits, conferències i les voltes que compartim taula, no podia faltar al que havia promés i va estar en la tomba de Teresa per recordar-la en el centenari del seu traspàs:

Teresa, passats els anys, s’ha tornat una privilegiada. Els paisans seus que saberen de la desgràcia van aprofitar la tonadeta de l’Hereu Riera per cantar el final d’aquell amor que sobreviuria a la mort de tots dos. La cançó ha arribat als nostres dies, em consta que s’estudia en algunes classes de música i continua sent motiu de treball dels nostres músics i cantadors... i el que li queda!

Un segle després els canals d’aprenentatge de cançons i històries han canviat totalment i el gruix de la nostra societat dóna l’esquena a la cultura popular i ignoren la peça musical, però Teresa i Matxero viuen per sempre junts –com volien- en companyia d’altres amants eterns... Romeu i Julieta, aquells de Teruel, Marc Antoni i Cleopatra...



08 de juny 2010

La 'señorita' Vicenta



FOTO: Del llibre 'el paper de l'escola a Banyeres de Mariola'. Vicenta i les seues alumnes l'any 69.


Dissabte coincidirem fent en el trajecte Banyeres-València; No la coneixia, i em va sorprendre quan em va contar, encara a la parada de l’autobús, que havia estat mestra al poble durant vora quaranta anys al col·legi de les monges. Es va presentar com deia ser coneguda al poble: la señorita Vicenta.

És ja una senyora major. No li vaig preguntar l’edat però li calcule una setantena d’anys. Diu que va vindre al poble l’any 62, i que va exercir fins els any noranta, quan la van despatxar sense explicacions de les monges, segons ella perquè assistia a sessions de quimioteràpia per superar un càncer. A partir d’ahí va anar desfullant una sèrie d’experiències agredolces sense cap ordre cronològic, botant d’un episodi de la seua vida a un altre, evidenciant un deteriorament psicològic dissimulat amb la seua antiga dot oratòria.

Recordava un passat amarg de maltractaments a càrrec d’un marit que encara conserva – “per ser bona samaritana” justificava- i que ara ha derivat a una ludopatia ruïnosa. El recurs d’encomanar-la a la seua famílía em va caure quan m’explicà els problemes que els rondaven; Un present angoixós.

Lamentava que poca gent del poble se’n recorde d’ella, ni companyes de treball ni alumnes – aparentava conèixer tots els xiquets als que havia ensenyat en quatre dècades- i per tant es sentia a soles. Físicament estava molt perjudicada per diferents i complicades operacions. Es mostrava molt religiosa però resabiada amb l’església. Evocava el seu origen suecà però feia la major part del discurs en castellà.


No tenia previst escriure açò al bloq, però aquest matí a la ràdio he escoltat Palabras para Júlia, de Goytisolo, cantada per Paco Ibañez, i me n'he tornat a recordar d'ella.


Em va donar ràbia no poder ajudar-la ni donar-li cap de solució. Li vaig dir que faré per vore-la al poble.



29 d’abril 2010

Un cavaller valent; salvarà la princesa?

Un curt d'animació molt ben fet. Val la pena parar-se 9 minuts a vore'l i delitar-se amb el dibuix, l'humor i la imaginació dels autors. Amb drac i tot! Si donarà de sí el tema del cavaller i la donzella...

Com que blogger no em deixa penjar-lo, el teniu ACÍ.

22 d’abril 2010

23 d'abril



Demà comencen oficialment les festes de Moros i Cristians de Banyeres; les festes de Sant Jordi. No hi participe actualment ni com a fester, ni com a músic, ni com a acolitet, però m'agrada estar aquests dies i vore les festes, disfrutar de l'ambient de dia i de nit, captar els matissos que cada any fan diferent el ritu de la festa, trobar-me amb la gent que per circumstàncies no veig la resta de l'any, tastar el timonet quan amaneix el dia 23 tot esperant que comence la diana...
Però com dic no estic lligat a la festa i encara que m'agrade no m'importarà fer fugina algun any per escapar-me a conèixer alguna de les festes que també celebren al cavaller que mata el drac.

L'any passat vaig poder visitar Puigverd de Lleida i viure una magnífica jornada medieval que va acabar amb una representació popular i espectacular de la llegenda de Sant Jordi i el drac. També a Esplugues de Llobregat van representar una llegenda amb bona cosa de balls tot i no ser patró del poble. I què dir-vos de la representació i la setmana medieval de Montblanc, d'una importància comercial i una fama que pot ser sobrepassa la classificació de 'festa popular'

Algun any caldrà assistir al 'Vencimiento del dragón' de Alcañiz, que segons he vist a les fotos es fa a una meravellosa plaça renaixentista el matí del dia de Sant Jordi. I de vesprada ens podriem acostar al Palau de la Generalitat de Barcelona al mercat de Roses i a passejar per les Rambles a la festa del llibre.
I prou més amunt, en la costa basca, pinta molt bé el 'Gora Santurtzi' del poble de Santurtzi, que representa bianualment la mort del drac en una vila marinera que deu el seu nom al sant.
Un poc més lluny, a la vila de Portofino (prop de Gènova), al costat del seu port d'embarcacions de luxe, es fa una gran foguera la nit del dia 23 vora el mar, i diu la gent d'allà que si el tronc que subjecta la foguera cau cap a la mar, és senyal de bona sort, i si ho fa cap a dins, de tot el contrari.

Fa uns quants anys, a l'imperi romà celebraven el 23 d'abril el dia de la 'Vinàlia', festa per la que se li demanava a Júpiter la protecció de les vinyes i la l'èxit de la collita. S'obrien les botes del vi de la collita de la tardor anterior per a oferir-les al susdit déu i després els romans es bufaven com a rates. Casualment 'Jordi' vol dir 'home del camp' i és el patró en molts països dels llauradors. Una altre aprofitament pagà de l'esglèsia?

11 de març 2010

Sant Romà de la Calle


He estat en les dos concentracions a favor de Romà de la Calle que s’han organitzat improvisadament a les portes del Muvim i a la seu de la diputació provincial de València. En les dos, tot i haver estar convocades amb poc de temps, hi va assistir molta gent. Sobre cinc-cents han dit en algun mitjà; Sí, és possible, i puc testimoniar que no es van repetir els manifestants de l’un a l’altre dia. Em vaig alegrar en la primera de vore a molta gent de la facultat de Belles Arts; Alumnes i professors (alguns doctors i catedràtics) que han fet vore que la facultat no està tan abeltida com sembla en els projectes personals de cadascú.

El politiquet de torn que s’ha cregut just inquisidor i ha alçat el dit prohibitori sobre la mostra d’unes fotografies (ja publicades en els diaris) no va calcular la jugada i va pensar que De la Calle respectaria la seua decisió i que, a més, assumiria la co-responsabilitat de la censura. A eixe politiquet és al que Rus deuria d’haver fet dimitir, reposant les fotos al seu lloc, confiant en la gestió del director del Muvim (impecable i reconeguda internacionalment), tot mantenint el prestigi del museu. I haguera quedat com un senyor. Però no, quan dimiteix el director i les mostres d’adhesió sorgeixen des de les files del seu mateix partit, l’alcalde de Xàtiva rebla l’assumpte amb la seua natural sensibilitat ; "El que esté a gusto que no se mueva y el que no esté a gusto...". És a dir, ací mane jo i -com es diu popularment- el que no pague lloguer al carrer!

La gestió popular ens ha acostumat excessivament a la censura. La visió ‘canalnouera’ de la realitat (La notícia que no es veu, no existeix) és una greu falta de respecte als ciutadans que, d’altra banda, va fent-nos dòcils i acrítics (precisament, el que no vol el museu de la 'il.lustració'). D’aquesta manera, no demanarem polítics assenyats i honrats, i nous Rus i Camps tindran carta blanca per a circular... Mala barraca!


13 de febrer 2010

Bloglines em falla


Fa molt de temps que estic subscrit a bloglines, que puntualment m'avisa de les actualitzacions dels bloqs que seguisc podent consultar-los cómodament. Però des de fa uns mesos va començar a no avisar-me de les actualitzacions dels bloqs de Ca Vilaweb. Exclussivament eixos. Un darrere l'altre, a poc a poc, han anat donant-me error; No s'actualitzen i romanen junt amb un signe d'exclamació roig que supose que serà que he de fer alguna cosa, però no sé el què.

Hi ha algú que em sàpiga dir què he de fer?

Gràcies.

08 de febrer 2010

Via crucis del Cabanyal, estació 671; Pilatos i Herodes escolten Santa Mònica Oltra

Hui m'he encés a primera hora llegint en el diari de dissabte la crònica del ple extraordinari celebrat divendres a les Corts amb el Cabanyal com a protagonista. L'encabotament del Govern en enderrocar aquell patrimoni artístic és d'un nivell de burrera i analfabetisme que clama al cel. Fa un moment he obert un correu on em passen un video de la portaveu de Compromís, Mònica Oltra, cantant-li les veritats a la cara als consellers sobre aquest tema. Reconforta saber que hi ha una veu que els fa saber, amb arguments a la mà, el que no volen entendre. Ací està el vídeo. Escolteu-ho, per favor;

04 de febrer 2010

Nàpols dos mil deu

Fa ja vora tres anys ( ja??!!) que els vaig deixar. Ells han seguit la seua vida i jo la meua, per supost. Per unes hores ens vam retrobar pels carrerons de Nàpols; Continuava recordant les cares de molts oriunds de per allà. La visita va tornar a ser divertida, curiosa i atractiva. Nàpols em fascina, qui em llig de temps ho sap. La ciutat en eterna decadència manté un encant endimoniat. Seran els carrers reblits d'antics palaus, els paisatges urbans, l'animada vida al carrer, les llegendes que s'escampen per tot arreu, el sabor de la Pizza - així, en majúscules- que trobes a Via Tribunali. Serà la presència llunyana i imponent del Vesuvi - Amb el cim nevat eixos dies de gener!-.
Caminar per Nàpols coneixent els seus problemes et fa circular amb una sensació estranya de por, d'atenció i d'espectació. No saps en quin moment poden furtar-te la bossa, o atropellar-te, o si trobaràs en algun moment un tiroteig, o si aquella botiga on serveixen amb amabilitat participa activament en el negoci de la Camorra. Al remat és com estar dins d'una gran pel·lícula del neorrealisme italià, comparació graciosament versemblant en observar les exagerades gestulitzacions i converses dels veïns.



Pujar al Castel Sant Elmo ja val tot el viatge. Enfilar-se allà amunt és tocar el cel de la ciutat -amb permís del Vesuvi, que ja queda un poc apartat-. Allí dalt s'està més alt que ningú, es té la sensació de controlar-ho tot encara que el nucli urbà sumat a la perifèria s'escampa fins on ja no t'aplega la vista. Des del castell Nàpols és multicolor, i tota ella abraça la badia a la que dóna nom, en l'horitzó de la qual es pon el sol diàriament abocant una llum daurada que sembla, també, eixida d'un film. Davant d'aquell, el Mare Nostrum, pense en els grecs que li donaren el nom, en els romans, en els francesos... i també en la part que ens toca; Intente figurar-me davant la mateixa posta de sol el nostre Alfons el Magnànim, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Pere Joan, Guillem Sagrera...

Em sembla que mai he deixat cap escrit en napolità, en dialetto com ells en diuen. Ara posaré una poesia dedicada a Napule (Nàpols) de Totó, actor còmic napolità que sempre va fer dels seus origens un tret d'identitat personal. Segur que no tindreu cap problema de comprensió;

ZUOCCOLE TAMORRE E FEMMENE (Rates, tambors i femelles)


Tutte hanno scritto 'e Napule canzone appassiunate,
tutte 'e bellezze 'e Napule sò state decantate:
da Bovio a Tagliaferri, Di Giacomo a Valente;
in prosa, vierze e musica: ma chi po ddi cchiù niente?
Chi tene 'o curaggio 'e di' quaccosa
doppo ca sti puete gruosse assaie
d'accordo songo state a ddi una cosa:
ca stu paese nun se scorda maie.
Sta Napule, riggina d' 'e ssirene,
ca cchiù 'a guardammo e cchiù 'a vulimmo bbene.
'A tengo sana sana dinto 'e vvene,
'a porto dinto 'o core, ch' aggia fà?
Napule, si comme 'o zucchero,
terra d'ammore - che rarità!
Zuoccole, tammorre e femmene,
è 'o core 'e Napule ca vò cantà.
Napule, tu si adorabile,
siente stu core che te vò di:
"Zuoccole, tammorre e femmene,
chi è nato a Napule nce vo murì

18 de gener 2010

Posa un verdó en la teua vida

verdó; Botella de vidre de boca ampla que es deixa, plena d'aigua, damunt de la tauleta de nit, amb un got de cap per avall al damunt, i que servix per a beure durant la nit.

A Alcoi, antigament, aquest atifell era d’ús habitual. En cada llar n’hi havia u com a mínim. Pensem que a Alcoi, durant el segle xix, molts treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l’altra. Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d’eixir a l’escala, obrir amb la clau l’altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau, baixar l’escala, entrar a l’altra part del pis a on es trobava el dormitori, tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal perquè ja no queden pisos amb dos claus.

Així descriu Eugeni S.Reig en 'Les nostres paraules' eixe pràctic objecte; el verdó. Voldria puntualitzar-li que no només es gastava en estos pisos sinó que també a les cases normals de poble -com els que hem heretat de les àvies-. Jo no n'he tingut mai a la meua tauleta de nit, o al menys no ho recorde, però sí que n'he vist a casa com a un objecte més a l'armari on és el parament de taula i em sembla que s'ha usat en alguna convalescència familiar.

La qüestió és que d'unes setmanes ençà ho tenia clavat al cap; volia un verdó. Me n'havia adonat que em seria molt útil i vaig pensar que me'l podia fabricar jo mateix amb alguna botella de vidre i boca ampla. A casa, amb una botella de suc (que em va costar de trobar, ja que ara les fan de plàstic!!) i un got de nocilla molt decent em vaig montar per fi l'objecte desitjat, que funciona i dona un servici magnífic...

Hui una companya de treball m'ha regalat un de nou... i ben bonic que és! M'ha fet molta il.lusió, és clar, i seguidament m'he posat a fer una cosa que tenia pendent de feia dies; crear un grup al facebook que es diu 'Recuperem el verdó'.

13 de gener 2010

Enric Valor


M'unisc al recordatori a don Enric Valor que Mossen Carrasca i Mossen Gàlim fan des dels seus bloqs en el dia que es fan deu anys que va faltar.

La primera coneixença de Valor la vaig tindre a l'inici de l'escola primària, quan mon tio em regalà els vint-i-sis volums de les Rondalles valencianes editades per edicions del Bullent, encuadernades en rutilants tapes blanques i molt i molt ben il·lustrades . Recorde que una temporada m'acompanyaven al llit tots els dies i com de bé ho passava abans d'acabar el dia! Aquelles històries que no passaven en cap món imaginari sinó en Cocentaina, en Petrer... en Banyeres!, aquell llenguatge que no m'era el matern però era el deu meu poble, aquelles il·lustracions brutals que pot ser foren la millor lliçò d'educació plàstica d'aquells anys... Valor és part de les meues primeres experiències lectores, i de les més bones. Aquella col.lecció roman a casa, com un vertader tresor personal que és, i tinc pendent des de ja fa temps una rellegida.

A principis d'una altra època vital, l' universitària, vaig trobar en una papereria de la capital la novel.la 'l'Ambició d'Aleix' i acomboiat pel nom de l'autor me la vaig mercar per llegir-la tranquilament en estiu. I Valor, aquesta vegada amb una història creada per ell, continuava sent tan expressiu, suggeridor i bon narrador com el recordava d'una dècada abans.

En la seua vessant de gramàtic va publicar obres de consulta com 'Millorem el llenguatge', 'Resolguem dubtes', 'La flexió verbal'... reeditades actualment per 3i4 i d'utilitat inestimable per als que procurem millorar en açò de la comunicació escrita (o parlada!).
La revista Barcella li va dedicar el número 10 en l'any 2000.

En repassar la seua biografia me n'alegre de que puguera rebre en vida els Honoris Causa i els altres reconeixements, però em fa molta ràbia recordar com la Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Castalla van vetar el nom 'Enric Valor' de l'IES que l'havia aprovat com a propi.

Fins i tot morts els tenen por!

06 de gener 2010

Quant li queda al Cabanyal?


Vull escriure sobre l'assumpte del Cabanyal i no sé com començar. Em sembla un espectacle tan surrealista, tan patètic i vergonyós que no trobe fórmula per fer encara més evident l'absurditat de la batalla judicial entre els veïns del Grau de València i el seu Ajuntament per enderrocar o no un barri de notable interés històric. El recent informe del Ministeri de Cultura serà tan positiu com vullguem, però el fet d'haver aplegat a aquest punt és una derrota de tots.
Que l'administració municipal es plantejara el projecte "d'ampliació" de Blasco Ibañez a costa de la unitat del barri i de la destrucció de la seua riquesa arquitectònica és bona mostra del desinterés dels que governen per allò que en diem 'patrimoni' mentre els cau la bava quan els constructors els expliquen projectes de grans torres i magnífics bulevars que -en el seu moment- els donaran bona cosa de guanys i publicitat a Canal 9.
No seria just dir que tota la culpa la té Rita. Temps i eleccions han tingut els ciutadans de la capital per fer-la fòra i parar un projecte tan desgavellat; no només l'han mantinguda en el càrrec durant dos dècades sino que ha millorat els resultats -fins i tot al Cabanyal!-.
Per això dic que tot aquest enrenou de declaracions, sentències i movilitzacions socials és una derrota de tots.

Mentre escric açò llig que el Govern valencià ja té pensat com fer per tal que les lleis no els siguen contràries i legitimar aquest expoli en tota regla.

Recordeu quan fa pocs anys el govern talibà d'Afganistà va decidir rebentar els budes gegants? El govern musulmà va alegar que les estàtues anaven en contra de la religió islàmica i les destruïren sense més mirament tenint en contra la UNESCO i la opinió pública internacional. Aquestos talibans de la Generalitat van sense turbant i obeeixen una altra religió; la del capitalisme cotxino que avantposa els interessos econòmics d'uns pocs al benestar de tot un barri i la recuperació del patrimoni que és un tros d'història de València.

Ja ho van fer amb la Punta, amb l'horta, amb la costa, amb els PAI's i companyia. Els la bufa el patrimoni artístic o natural perquè no dóna diners -segons la seua visió- . Els la bufa i no els la costipa.