29 de novembre 2007

SEGONA FELICITACIÓ

Si diumenge felicitava mon pare pel seu aniversari, ahir devia d'haver igual amb ma mare, que va fer, també, mig segle. Entre el costipat que porte i la faena de classe ahir no em vaig poder posar a escriure-li la felicitació, però ho faig ara.

Va nàixer a un poble al costat d'Almansa, Montealegre del Castillo. Com que aleshores el costum manava posar a la filla primera el nom de la iaia, li va tocar dir-se Dionisia (celebrant el sant, com imagineu, el 9 d'octubre) igual que a altres tres cosines. Tres dionisies per a orgull de la iaia. Lo bò va arribar quan morí l'avia i descobriren que no li deien Dionisia, sinó Mª Antonia. Sembla ser que tenia una germana que era la vertadera Dionisia i com que va faltar de ben joveneta, començaren a anomenar d'esta manera la germana. Coses de poble.
Bé, doncs, tornant a ma mare. Amb quatre anys es traslladen a viure a Petrer, on ella va creixer, va anar a escola i es va fer una dona. I allà coneguè mon pare, que en casar-se se la portà a Banyeres. Fa enguany 25 anys.

És, i ho continuarà sent, una mare i una dona lluitadora, valenta, generosa, pacient... i ja, festera i banyeruda com la que més... Per molts anys!

27 de novembre 2007

València amputada

La ciutat de València està patint un atemptat. Si l’autor fóra una cèl·lula islamista seria portada en diaris i telenotícies. Però no, és tracta de l’Ajuntament mateix. I dic està patint,en present, perquè ve de fa temps i encara durarà altre tant. Un atemptat, amb totes les lletres contra el patrimoni arquitectònic de la ciutat. Aquesta que farda de ser una de les més modernes, de les més turístiques, de les més guais d’Europa.

Aquests terroristes no tenen bombes, que tenen majories absolutes amb les que manen sense donar explicacions, ni tenen una ideologia per la que matar, sinó una fam de diners, un afany d’enriquir-se i assegurar-se la bona vida a costa dels bens públics. Exagere? Revisem el cas del Botànic, del Cabanyal, de la Punta o de l’horta de Vera. En totes, TOTES, hi ha un perjudici envers el patrimoni públic d’interés històric-cultural, un menyspreu automàtic del comú a la protesta ciutadana i sucosos contractes immobiliaris.

Ahir van començar a assolar part de l’edifici de Tabacalera, un dels pocs edificis històrics de la ciutat -i es diu turística!-. Ni el moviment social de Salvem Tabacalera ha pogut amb l’ànsia econòmica de la gent de Rita. La setmana passada l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles emetia un informe on desaconsellava rotundament aquesta amputació del patrimoni municipal; « El conjunto de edificios que conforman la Tabacalera forman un todo unitario de indudable valor del que no se pueden desgajar sus partes sin alterarlo gravemente (...) Constituye en su conjunto el mayor ejemplo de arquitectura industrial de la ciudad y sin duda uno de los más importantes de España (...) La presencia de edificaciones que van a duplicar la altura de las naves limitan su campo visual, rompen la armonía del conjunto e incumplen el reglamento del Paisaje de la Comunitat ».

Tant se’ls en fot als de l’Ajuntament, als de Generalitat i als de Canal 9. Que ells ja tenen content a l'amic-cardenal-blaüra en regalar-li una altra nau industrial que no és que meresca ser protegida i rehabilitada totalment, és que damunt serà consagrada. Ave Maria Purissima, fiat voluntas tua, sicut in caelo et in terra!

És hora de que acadèmies, instituts, universitats i entitats culturals i mediambientals del País escriguen un manifest unitari on denunciar i condemnar aquest tipus d’atacs a la integritat del nostre patrimoni historico-artístic. No servirà per a res, però d’aquesta manera els nostres fills sabran que de les barbaritats que s’estan cometent no n’èrem tots còmplices.

Baix, la reconstrucció de com quedaran els nous i flamants edificis apegats al vell de Tabacalera.


25 de novembre 2007

FELICITACIÓ

Tal dia com hui fa cinquanta anys va naixer mon pare en l’última casa del carrer Sant Joan de Banyeres, en una habitació encarada a la serreta de la neu. Segon últim fill de Paco el castellà i Milagro la cotxera.
Un record ben especial a ell en este dia, que mig segle no es compleix tots els dies! Les circumstàncies laborals han fet que no puga estar acompanyat per cap dels seus fills. Ho celebraran d’alguna manera ell i ma mare. I ho celebrarem tots junts en vore’ns. A qui li haguera agradat molt estar és a Milagret, que tant va patir per criar-lo i atendre’l quan en la primera infantesa estava malalt. Ara és fàcil i quotidià anar a hospitals, a pediatres, comprar medicaments, fer radiografies... A principis dels anys seixanta, no.
Mon pare pertany a eixa estranya raça que es cria a Banyeres predestinada a treballar de per vida 12 hores diàries a la fàbrica des dels 14 anys. Una dada; Ha viscut sempre a Banyeres, i l’única implicació amb el poble va estar pertànyer al club d’escacs del poble.
Ha sigut un exemple d’home treballador i un bon pare. Ha sigut un mestre, un model, de moltes coses. També és cert que amb el temps un se n’adona que no són fiables totes les lliçons, i que cal actualitzar-les, modernitzant en allò possible el mateix mestre.

Des d’ací, un feliç 50 aniversari, pare!!

22 de novembre 2007

La expo, amb 'diferència'

Senyor, tenim nosaltres la culpa? La té Madrid? O és que els de fòra no s'enteren de res? Pot ser la culpa la tenim totes les parts -oficials, s'enten- per no explicar d'una puta vegada qui som els que parlem català, i on estem. Si no, no s'explica què punyetes han fet a web de l'expo de Zaragoza 2008 publicant un document informatiu en valencià i un altre en català.
En obrir-los i comparar-los, m'ha entrat la risa. Hi ha cada destarifo!! Després s'ha fet molt avorrit intentar trobar diferències. Vull dir diferències de veritat, i no del tipo està al costat de front a està junt a que igual ho diuen ací que allà que allà baix.

Si teniu temps i paciència i obriu els dos document a l'hora, la primer fulla de text, en gran, diu exactament el mateix. Només que en català tenen 'diferents maneres de plantejar alternatives i d'estudiar solucions' i en valencià 'diverses maneres de plantejar alternatives i d'estudiar soluciones (sic)'. El text de la mateix pàgina que parla d'Espanya diu en català que 'compta' amb experiència i que en valencià 'conta' amb experiència. No anem a donar importància als sinònims que trobem o a que ara en català és diu 'Europa i Hispanoamèrica' i en valencià (amb article, segurament perquè ve dels àrabs o dels íbers o de les cavernes) 'l’Europa i l’Hispanoamèrica. Ah, també en eixa pàgina ens donen la benvinguda a Espanya (molt educats, ells) que en català es diu 'un país amb vocació d'amfitrió' i en valencià 'un estat amb vocació d'amfitrió'. En català esperen persones 'de tot el món, per a posar en marxa un gran futur', mentre que en valencià les esperen 'de tot el mon (sic), per a engegar un gran futur'. Passem pàgina i trobem en la número cinc la primera foto; El rei, l'alcalde, la vice-presidenta... que en barceloní 'donen suport al projecte' però que en valencià 'recolzen el projecte'. És precís destacar que per als valencians l'estat ha fet 'de la convivència i l’hospitalitat la seua senyera' i per al lectors catalans 'de la conveniència (errata o mala llet??) i de la hospitalitat una bandera'. Ah, i per acabar la pàgina una perla; tot i pronunciar-ho igual els catalans seguiran escrivint Espanya i els valencians España (Errata? no, fixeu-vos que es torna a repetir al peu de pàgina). La 7 és idèntica en lèxic al 98 % (busqueu la diferència!!) i la resta, com vos he dit adés, és fa avorrit d'intentar trobar alguna diferència de trellat. Valdria la pena usar eixe temps en alguna acció conjunta -carta, per exemple- on demanar als confundits responsables manyos que per l'amor de Déu i de sa mare la pilarica, no mos toquen la llengua. No siga cosa que estiren i mosseguem!

19 de novembre 2007

Vinyetes

Alguna vegada he reflexionat sobre els meus inicis en el món de l’art. Els primers dibuixos, les primeres lliçons... I anant enrere uns 13 anys em trobe amb els còmics de Mortadelo y Filemón. Jo en llegia asiduament. Era l’època en que mon pare comprava els diumenges l’ABC perquè es col·leccionava una guia de carreteres a fascículs –Per res més. Ell que els periòdics només els obri per la pàgina del joc d’escacs -. Diumenge venia un suplement per a joves, el ‘gente menuda’, i és en les seues pàgines on recorde haver descobert el còmic. Em vaig aficionar també a Astérix (sobre tot), Super Lopez, Tintin, Zipi i Zape... Arran de llegir-los creava jo les meues pròpies històries i els meus personatges. Copiant s’apren molt, i jo vaig entrar al món del còmic a poc a poc. Sense mestres ni cap finalitat concreta; només per a mí. Quants records dels moments on jo dibuixava mentre la família veia la tele, o a l’habitació, o als margens de les llibretes de classe...! En fer 16 anys i començar a practicar la pintura ‘seria’ -a l’oli i tot això- vaig bandejar este vessant de fer perots que no he oblidat, al contrari, practique a sovint.

Recentment era entrevistat Ibáñez, el creador de Mortadelo y Filemón, que enguany fan 50 anys. I comentava l’home; El còmic popular ha mort. Abans els quioscos de la Rambla n'anaven plens. Ara no n'hi ha ni un. Ara tenim la super-Obregón i coses per l'estil. La mainada fabrica els seus propis còmics amb els videojocs i les consoles. I em sap greu. El còmic és el primer pas cap a la literatura.

Llegir seguides la primera i l’última frase dóna una conclusió trista.

PD; Buscant una foto dels personatges susdits per ilustrar estes linies m'he trobat una imatge de les aventures de Mortadelo a Nova York que Ibañez va dibuixar l'any 1992. Atenció amb allò destacat per la fletxa negra. Sorprenent, eh?

17 de novembre 2007

Blocs amb olor a timò

L'altre dia vaig trobar el bloc d'una paisana, Andrea Navarro, que també estudia a València, però que no conec. L'he estat llegint i he trobat una coseta que m'ha cridat l'atenció. En el seu horari diari hi ha un raconet el divendres de vesprada que diu 'A Banyeres'. Per a uns és part de la rutina setmanal, per a altres un desig que no és fa realitat sempre que volem; Tornar a Banyeres...

Pense que en som pocs, banyeruts que escribim en bloc. L'Andrea, Carles i el seu germà Jordi, Anna i un servidor, que jo conega. Si hi ha algun altre feu-m'ho saber!

11 de novembre 2007

Reis i padrins

Hui, diumenge, volia parlar un poc de política. Del rei, que està tan 'cremat' que és capaç de manar callar Chavez per estar posant a caldo l'Aznar (vídeo ací). Espai amb el rei que no està últimament per a moltes bromes! Ara, que Chavez tampoc s'ha quedat coixo en les declaracions posteriors i diu que a ell no el calla dingú, i menys un cap d'estat que no és elegit democràticament com ell (Nyas!). És el que té ser socialista-anticapitalista, que pots anar dient feixista a la gent en una cimera internacional i quedes la mar de bé.

I parlant de quedar bé, els que queden de cine són els peperos deValensia que ara amollen que Bernat Soria és un andalús que parla català. Clar, és una veritat a mitges; Que parla català està clar, perquè és originari de Carlet, i per això mateix no és andalús. Però què passa? Que els peperos estan resabiats perqué se'n va anar a investigar a Andalusia quan ací li posaven mil i un impediments. La frase exacta, de Ricardo Costa diu que "Nadie se explica todavía por qué se ha nombrado candidato del PSOE por la provincia de Alicante a un andaluz que habla catalán". Que penses; i Zaplana què era?? I et contestes a tú mateix; Un murcià que parla castellà panotxo. Ja és tindre mala bava, senyor Costa. Ho va dir en companyia del Carlos Fabra ( Il padrino, l'amic de Luis Aguilé) en un acte per parlar d'infraestructures de Castelló de la Plana que no va ser tal sinó un acte de campanya electoral. Seria que no tenien molt que parlar de Castelló...

10 de novembre 2007

Músicotest



Ens proposa l'Esclafamuntanyes, a Ontinyent estant, de participar en un qüestionari amb la música com excusa. Que sense adonar-nos-en ella esdevé la propietària de molts records, la dipositària de manies, el mitjà per on molts poden expressar-se... Ací van les meues;

- Cançó que et fa riure: ‘Soy putero’ de Toni de l’hostal
- Cançó que t'anima: ‘Amparito Roca’
- Cançó que et recorda a una persona que estimes: ‘La cançó de la Llegenda

- Cançó que et recorda a un ex: ‘one love’ de U2
- Cançó que et recorda la teua millor època: ‘el copeo d’Ontinyent’, de quan vaig començar a ballar danses
- Cançó que t'hagués agradat escriure: ‘himne per no guanyar’ de Llach
- Cançó que et fica nostàlgic:’siento que te estoy perdiendo’ d’Aute
- Cançó que et recorda l'adolescència: ‘er probe migué’ de Triana Pura
- Cançó que t'agrada d'un artista que odies: ‘canto a Galicia’ de julio Iglesias...yeah!
- Cançó que admetries que t'agrada però patint vergonya: ‘devorame otra veeees’
- Cançó que t'agrada la lletra: ‘diguem no’ de Raimon
- Cançó amb la que t'agrada despertar: Tot i que sone a tòpic, ‘bon dia’ dels pets
- Cançó que et recorda la teua infantesa: ‘el Joan Petit’
- Cançó que et fa pensar en les vacances: ‘Maria Isabel’ de Los Brincos (crec)
- Cançó que et recorda al teu millor amic: Qualsevol marxa mora o cristiana em recorda tants amics i bons moments...
- Cançó que et fa plorar: ‘Què volen aquesta gent’ de la Bonet
- Cançó que et fa pensar en la teua soledat: ‘homenatge a Miquel Grau’, d’Al tall
- Cançó que t'agrada cantar: ‘el meu poble, Alcoi’, la ‘malaguenya de Barxeta’,
- Cançó que descriu el teu estat d'ànim en aquest moment; ‘la mer’ de Charles Trenet
- Cançó que et defineix l’amor: ‘balata de l’amore ceco’ de Fabrizio de André
- Cançó que odies: ‘paquito chocolatero’ de King Africa
-
Cançó de futur: ‘som’ d’Obrint Pas
- Cançó per a dir adéu: ‘A carro i haca’ (ale, haca anem a casa...)
- El teu himne: Serra de Mariola, of course
- La “teua” cançó: Una només?? Bé, per ser amb la que més m’identifique...‘Tinc un clavell per tu’ de Llach,
- Cançó que escoltes ara mateix: Com que feia temps que no l’escoltava... ‘tendresa’ (del teu amor ho espero tot i tant...)

04 de novembre 2007

I el seté dia va vore un vídeo...

...Un vídeo, concretament, d'una artista banyeruda. La Victoria Barrientos, que va fer este curiós vídeo per a classe jugant amb elements de la natura. Ei! I gravat a Banyeres.




02 de novembre 2007

Coses del destí

Si fa apenes dos posts que recordava les amistats fetes a Nàpols i que ara estan lluny, ara en torne a parlar d'elles, perquè, coses del destí, a l'endemà d'escriure aquelles ratlles em vaig trobar un company d'estudis de l'any passat; A classe, ací a València. I, qui ens ho anava a dir, ara és el meu nou company de pis. Resulta que fa una setmana que està per ací buscant casa. I jo, el dia que me'l vaig trobar, cercava company. Tot i ser de Saragossa, l'any anterior a Itàlia havia estudiat a Salamanca i els dos primers de la carrera a la facultat d'Altea. Ara torna de nou a terres valencianes amb una beca Séneca (movilitat dins l'estat espanyol), i a més, a ma casa. Vaja coincidència!

Ah, per cert, que ja hem entrat a novembre i es nota. Ahir ja ens vam col·locar la jaqueta... com diu la dita; A primers de novembre, el teu foc ja el pots encendre.