DE CAMPANARS I AMOR

El meu comiat de terres valencianes no podia estar millor; un sopar al meu poble amb una colla de gent entranyable. Un soparot amb totes les lletres. Una vetllada que començà ahir dissabte al voltant de les 9 de la nit, quan començaren a acudir els assistents, i que s’allargà fins les 5 i mitja de la matinada en acomiadar l’últim d’ells.

Ja m’he referit alguna vegada a l’invent dels soparets intercomarcals i a la fauna que els freqüentem. No vull estendre’m amb noms perquè, sortosament, n’érem molts i potser em deixe algú. Ens vam ajuntar a la cafeteria ‘novo’, coneguda popularment com ca Saoro. El bon humor, les anècdotes, els comentaris, els ‘succeïts’ com dirien alguns, es van mesclar amb els entrepans de Saoro i les cançons de tota mena conduïdes per la guitarra d’En Toni de l’hostal, per a delit també d’aquells que estaven al bar –inclosa la germana de Saplana-.

Al llarg de la nit van sorgir suggeriments per oficialitzar d’una vegada els nostres encontres i donar-los alguna finalitat. Donar uns premis? Fundar el club d’admiradors de Paco Muñoz? Com diria Albinyana... Negociem-ho.
Després vam dirigir-nos a la plaça, on ens vam acomiadar els uns dels altres, i vam quedar el remitjó del sopar –remitjó jove, cal dir-ho- sentint les paraules del Sergi Gomez a Ràdio 9. En acabant encara romanguérem als escalons de l’església una bona estona, xarrant d’açò i d’allò. De les festes i de política. De campanars i amor – i aquest últim, en directe per Ràdio 9- fins que se n’anàren Sergi i Dani. Els que sobrevivirem encara ens vam animar a fer un volt per la zona de marxa de Banyeres!

No tinc ara el compte dels que estàvem a taula. Però de ben cert que ens haguérem pogut retratar com un ‘darrer sopar’ de Leonardo o de Buñuel –amb Maria Magdalena i tot, que, lògicament, faria la Neus, única femella de la cita. I mira! Si estàvem al carrer de la Malena!-. El que tots sabem clar és que el d’ahir no serà el nostre darrer sopar i prompte en farem un altre. Pot ser a Nàpols...?

bon vent i barca nova!

Convindreu amb mi que tots tenim èpoques en la nostra vida que comencen i acaben per deixar pas a nous temps i nous projectes. La condició d'estudiant implica que aquests períodes s'ajusten, si fa no fa, als cursos acadèmics. I això és el que ara estic vivint; El final d'una primera etapa d’estudis a la ciutat de València, i especialment - motiu d'aquest escrit- el final d'uns mesos de publicar periòdicament comentaris al meu bloc.

Ja sé que darrerament no m'he deixat vore massa per ací. Les obligacions laborals, a més d'altres ocupacions i projectes, fan que ara per ara les meues visites a internet siguen estrictament consultives, i no els passeigs d'abans. Llig els blocs amics, la premsa... però una mandra estiuenca - per la calor o ves tu a saber per què...- em lleva les ganes de reflexionar i escriure a corre-cuita.

Demà tornaré a Banyeres per uns mesos, els que em resten per marxar a Nàpols. Altres obligacions, i la manca d’accés a Internet a casa faran que pot ser tarde a escriure a aquest bloc – Inclús, chi lo sai, començar un bloc en italià -. Només vull agraïr a tots els que ara em llegiu i als que m’heu llegit alguna volta la vostra visita. Perque ausades que amb la de pàgines interessants que hi ha a la xarxa...

Ho he passat d’alló més bé escribint sobre el que volia, llegint els comentaris, responent-los i sentint les opinions de gent que havia entrat. He conegut gent molt interessant, molt bona gent, amb la que de segur continuaré tractant-me més enllà del temps. He exercit un dret tan elemental com el de la lliure expressió. Ha estat una experiència molt molt positiva.

Però açò no és un fins sempre, sino un a reveure. Perque prompte voré i xarraré amb molts dels que hem llegiu, i prompte -si Deu vol- espere tornar al món dels blocaires.

Aquest país...

Aquesta setmana han estat uns dies de reflexió entorn del País/Països. Per dos situacions que m'han fet pensar-hi; en primer lloc, dimecres estava parlant amb una amiga que viu a Godelleta de la llengua que usen allí, el castellà. Em comentava que és un parlar entre aragonés i castellà. I em va posar exemples que a mi em remetien a la manera de parlar de la meua àvia materna, que era d'Albacete. Albacete! Primer punt, tenim un país dividit entre els valencians estrictes -de parla i costums- i els castellans que es diuen 'valencians' per estar dins del País. Ja m'ho comentava una companya de treball d'Aiora 'jo li preguntava al meu avi què som, d'on som. ell em responia que no ho sabia' .

A l'endemà, al treball em telefona una dona amb prefixe de Castellò. Com que parlava en castellà i jo, en sentir-li l'accent valencià tan pronunciat, em vaig passar al valencià. Cosa que sol fer habitualment. La sorpresa d'ella fou immediata 'Que raro sentir valencià a un número d'estos', i quan jo anava a dir-li això de que ella sempre s'ha de dirigir en valencià, encara que li contesten en valencià, observa ella 'però tu no parles valencià de València'. No, és que soc de l'Alcoià. 'Ah, clar, ja deia jo que era un valencià més paregut al valencià de Castellò'. Sí, clar, s'assemblen prou. 'Ah, però no vos feu catalanas, eh?' Com? 'Si, que no vos feu catalans, que eixos no volen més que ampliar-se'. Dona, però si parlem igual que ells. 'Sí però té igual. Això és com ma mare i jo; jo sóc jo i ma mare és família'. Clar, però són família... 'Que jo he viscut molts anys a Catalunya i sé que donen molts diners, i cotxes i tot, per a fer a la gent més catalana. I en el nord de Catalunya encara van amb llança i armadura'. En arribar ací, jo que volia dialogar amb ella, vaig descobrir en el seu nivell de raonament i vaig dessistir-hi. Li doní el número de telèfon que em demanava i au. Segon punt, no podem organitzar-se en països quan entre els seus habitants hi ha un odi costant, encara que injustificable.

Com vos deia, han sigut dos situacions quotidianes per a reflexionar, per a entendre que encara ens queda molt per fer. Que tenim pendent resoldre eixa doble entitat de valencià dins del mateix País Valencià. Que no tots reben per igual les realacions amb els veïns del nord. Que, al remat, estem dividits, i front a això cal unitat al carrer, a les urnes...

Bon dia!

És diumenge 9 de juliol. Són les 9 del matí. No sé com m'he pogut llevar del llit tan matí, després de gitar-me anit a les 3. Però com que he vist que fa fresquet i el carrer està tranquil, m'he decidit a desdejunar i començar a fer faenes per casa. En primer lloc, com quasi tots els dies, faig un repàs a internet - EL PAIS, l'AVUI, blocs...- i m'he trobat amb un article d'un capellà al veterà diari català d'un capellà -Jaume Reixach- . Sense desperdici en aquests dies de 'empapament';

"Hi havia una vegada un capellà francès que era molt estudiós [...] es deia Alfred Loisy. I com que la Bíblia era el seu signe, ben aviat fou considerat un gran especialista en la matèria. El Col·legi de França li oferí una càtedra. Loisy, animat per aquest gest de confiança, publicà el primer llibre. Es titulava 'L'Evangeli i l'Església'. [...] Però l'arquebisbe de París no era amic de novetats i va condemnar el llibre de Loisy sense pensar-s'hi dues vegades. Loisy protestà, però no va servir de res. Al contrari: empitjorà les coses. Pius X va manar que figurés a l'índex de llibres prohibits. I el segon que publicà, també. Es titulava 'El quart Evangeli'.

Loisy es retirà al camp. I en una sola nit -no sabem si per venjar-se- escrigué 'El cinquè Evangeli', que només contenia un sol pensament -un aforisme-, però aquest aforisme es va fer cèlebre. Deia així: "Jesús predicà la vinguda del regne de Déu, i el que vingué en realitat va ser l'Església". Loisy fou excomunicat a l'instant. I aquí s'acabaria el conte si no fos que l'Església va afegir: "També condemnem el modernisme -al qual pertanyia Loisy- i tots els corrents acabats amb isme, excepte el feixisme". La condemna dels ismes es troba en un decret lamentable que es diu (com no podia ser d'altra manera) 'Lamentabili'. Ja ningú se'n recordava, d'aquest decret, però els bisbes espanyols -tal vegada per honorar Loisy- l'han tornat a editar. Només n'han canviat el títol , però no el contingut. Condemna tots els ismes excepte el feixisme.

Crònica des de la zona 0

València viu uns dies molt intensos. Quan encara no ens hem recuperat de l'accident de metro, la ciutat es prepara per rebre al cap de l'esglèsia catòlica, a tot el boato que du darrere, i als milers de fidels que es preveuen (i em pregunte; l'accident farà reduir el nombre de visitants?). Els carrers fa dies que són engalanats amb símbols i estendarts papals. Els balcons, reblits de banderes vaticanes, espanyoles i valencianes, i d'altres, de pancartes amb el lema 'jo no t'espere', banderes republicanes i - ho he vist per primera vegada, a Benimaclet - una estelada. Trobareu més polícies i més retors i més vàters pels carrers que mai, i una nova i efímera espècie urbana; els voluntaris del 'Encuentro', que porten unes targetes d'acreditació en 6 idiomes 6 - cal dir que cap d'ells és el valencià? -.

València serà durant uns dies el centre mundial del catolicisme més conservador, d'un integrime ben vist per les autoritats; de la confessionalitat més evident i antidemocràtica; del balafiament de diners més escandalós i desaconsellable que han vist mai els valencians. I per això mateix, el centre mundial dels polítics més irresponsables, autoritaris, beatos, hipòcrites i poca-vergonya.

Com diu Isabel-Clara Simó al seu article d'avui; "Esperem que, en un Estat aconfessional, els nostres germans musulmans, protestants i budistes no ens demanin explicacions, perquè no sabrem què dir."

Com ja he dit en algun article anterior, forme part d’una associació de Banyeres encarregada de posar en escena, cada tres anys, la universal història de Sant Jordi i el drac. Fa mesos que ens vam posar a treballar en el que seria la representació d’enguany. Dins de dos setmanes, el dissabte 15 de juliol, a les 22’30 hores, La llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa es farà de nou realitat al parc de Vil·la Rosario per a 1.700 persones.

El mil·lenari mite de la salvació de la princesa de les mans del drac és possiblement el més conegut areu de la nostra cultura occidental. Sant Jordi és patró de molts països i es venera a infinitat de ciutats arreu del món. Fou el sant protector dels reis de la corona d’Aragó. Quan les tropes catalano-aragoneses es feren amb el domini de les terres valencianes portaren el culte al Sant que van nomenar patró del regne. Encara que uns segles després el patronatge passà a Sant Vicent Ferrer, el culte a Sant Jordi es va mantindre molt arrelat a Alcoi o Banyeres.

L’any 1981, per celebrar el segon centenari de l’arribada de la primera relíquia de Sant Jordi el meu poble va organitzar durant tot un any activitats cíviques i religioses, entre les quals es va contar l’espectacle de carrer per esplicar als més menuts la llegenda de Sant Jordi amb un guió de Jordi Garcia.

25 anys després, basant-nos en aquell guió, i d’una manera més organitzada i amb més recursos, tornem a representar-la. La nostra manera de reviure-la és la nostra manera particular de veure una faula que compartim amb milions de persones.

Curiosament, a l’antiga corona d’Aragó trobem un triangle de representacions jordianes; Alcanyís (Aragó, el dia de Sant Jordi), Montblanc (Catalunya, a finals d’abril) i Banyeres ( País Valencià, a l’estiu). Entre els nostres projectes està el de aprofundir en la relació entre elles.

Senyores i senyors, quedeu convidats a una nit de màgia, de foc, d’imaginació, de música en directe... la nit del drac!!

+ INFORMACIÓ; http://llegendabanyeres.ppcc.cat/

Un diumenge a l'IVAM

El diumenge vaig voler estrenar la meua bici (comprada de segona mà al mercadet de Mestalla) anant fins a l'IVAM, per fer una visiteta als autors que ara s'hi exposen . El museu sol tindre un bon criteri a l'hora d'organitzar exposicions, i, per regla general m'agrada la tria d'autors.

Entre les que hi havia anunciades estava una sobre 'Mariscal'. Sí, home, sí; el del Cobi, el del logo actual de 'Bancaja', les samarretes del Compromís pel valencià... I quina és la meua sorpresa quan m'endinse en l'exposició i allò no era més que una istal·lació-aparador de la '32nd America's Cup' i dels seus productes.

Sí, el disenyador de la imatge de l'event ha estat Mariscal, que ha creat bosses, gots, vaixells... però el que em sebla mesquí i anormal és que a un espai d'art tan respetat com aquell i sota el nom d'un disenyador tan prestigiós, poden convertir una sala del museu en pur futlletí de propaganda de les 'regates de Rita', com ja s'anomenen popularment. No sé qui haura estat el responsable, encara que m'ho imagine, però aquesta pràctica de publicitat barroera més que il·lícita i política més que artística, no deuria de tolerar-se ni pel públic, ni per artistes ni pels responsables de l'IVAM.

Bon colp de falç

El mateix dia en que retorne al meu bloc després de les indefugibles setmanes d’exàmens em trobe amb la notícia de que Maragall (el poeta no, el nét – quant que trobem a Toni de l’hostal per la xarxa, tat?- ) se’n va. Que li ha dit a una colla de xiquets que no tornarà a presentar-se a les pròximes votades.

La notícia segurament era la més esperada des de la mort de la Jurado. La mort política de Maragall s’estava provocant des que va signar el pacte del tinell amb el dolent, dolentot, dolentíssim Carod. Aquell pacte de govern, que assegurava la continuïtat d’un govern catalanista, però d’esquerres, ha estat minat per la dreta i els seus mitjans afins des del dia de la seua signatura. El motiu, és clar, no era altre que la por als repubublicans en el govern (temien una nova proclamació de l’Estat Català com a 1934?) i sobre tot la d’erosionar la possibilitat d’un govern socialista a les eleccions de 2004, i la de desestabilitzar-lo una vegada en la Moncloa.

Motius no els han mancat als hereus de Franc... ehhh... de Fraga volia dir; reunions secretes de Carod amb ETA, solsida del Carmel, polèmiques entorn a l’educació en català, acte del correllengua al Camp Nou amb mapa dels Països Catalans, recolzament d’ERC al govern de Madrid, Estatut, estatutet... Han volgut amostrar el tripartit com un exemple a evitar, com una època de xantatge al govern central, com un concordat amb radicals incapaços de dialogar. I res més lluny de la realitat.

Però la falta de caràcter del senyor Maragall ha esdevingut un punt dèbil front al linxament mediàtic i front a la direcció del seu mateix partit. Quan el 90 % del Parlament s’esforçà durant anys per arribar a un acord escrit el més ample i complet possible, no devia deixar el senyor president de Catalunya que els seus col.legues de partit retallaren el text (i més encara quan el senyor Zapatero es compromet a aprovar el que diguen els catalans). Això necessàriament implicava una reducció de la credibilitat al seu País.

Després d’això no ens pot estranyar la seua negativa a encapçalar una nova campanya electoral. Tot gràcies als companys del seu PSOE, dels que no ens podem parar a parlar, perquè se’ns aniria una altra parrafada. I no sé si paga la pena.

Però no vos preocupeu que Maragall marxa, però jo i la onada de calor africà ja estem ací de nou. Bona vesprada.

Pentecosta a Otos

Encara atabalat per la ressaca de cançons i anècdotes ( i alguna mentira) gosaré a fer la meua crònica del sant sopar del dia d’ahir al no menys sant Otos.

Feia temps que anavem rumiant un nou encontre, des d’aquell del primer d’abril al soparet de la I Cabotista Intercomarcal. I ahir, per fi, va arribar el dia. Durant tota la setmana Pep va estar enllestint l’alineació ( encara que hi van haver baixes d’última hora) i ahir, sortosament, s’ajuntarem de nou a Ca les senyoretes.

La nit va començar amb una agradable benvinguda a Evarist i a mi dels qui ja hi eren allí; els Albinyana, Pep i Jordi (que no són família), Àngel, En Sergi Gòmez, Na Ivet, Dani l‘Otosí, Joan Olivares, amo de la casa i escriptor, ‘ese peaso de pareja’ formada per Toni de l'Hostal i Mr. Cabota, i el convidat sorpresa del que m’havia parlat Lluís; El gran Paco Muñoz i la seua dona, Pepa. Poc després va arribar el darrer convidat, Nazari el músic.

Després ens passaren al reservat on soparem amenitzats per les anècdotes de Don Paco, les eixides de Nazari , la conversa animada de tots, i presidits per una bandera amb el lema ‘jo no t’espere’. Hi havia moltes coses que celebrar; el Nàstic a primera, sengles carrers a Montserrat per a Paco Muñoz i Ovidi, un estatut autoderogable, el fet de tornar a vore’ns...

En bé de Ca les senyoretes i el seu amo, el senyor Olivares, he de dir que vaig sopar (i crec que tots també) d’allò més bé. Un bon conill, unes bones cervesses, un tros de cel per postres, i un tallat per concloure l’àpat. Tot de molta categoria.

El sopar es va alçar per portar-nos a una nova estança on tallaven l'abadejo Lluís i Jordi, amb les seues guitarres, i Paco, que ens regalà unes cançons tendres. D’altres populars, d’altres ovidianes... Amb el pas de la nit tots acabarem cantant amb ell a cor. Tot un privilegi inesperat que s’allargà fins passades les quatre de la matinada. No hi havia ganes d’anar-nos-se’n. Sergi i jo vam satisfer un deute que teníem mútuament, cantar el romanç de Matxero i Teresa.

Com sempre, amics, va ser tot un luxe compartir una fantàstica vetllada amb vosaltres. Esperem que este estiu, en plena calor, es reunim de bell nou per xarrar, xamar i xalar.

L’estiu ja és arribat

Supose que ja tots vos n’haureu adonat. Ahir fou el primer dia de l’any que vaig eixir a la terrassa a pintar, perquè dins de casa no podia estar. També vaig posar-me, per primer cop, pantalonets curtets. Per la nit, després d’empassar-me una fornejada orada a la sal, prenguí de postres les primeres dos tallades de meló d’aigua de la temporada, i aquesta nit, ja he dormit amb els llençols d’estiu. A València ja comença a fer eixa basca apegalosa que et rep quan baixes al carrer i et fa suar com un negre. I canviant de tema, vull excusar-me de no escriure més sovint aquests dies, però com podeu imaginar els universitaris artistes ja hem entrat en eixa espiral de treballs que suposa el darrer mes del curs. Promet escriure en qualsevol moment que tinga lliure. Tot i això, no puc estar-me de compartir amb l’hipotètic/a lector/a d’aquest bloc, el meu goig per l’arribada a terres valencianes de dos importants dames de la nostra història; la d’Elx, i l’Alborch. La primera perquè estarà de vacances durant uns mesos a Elx, i la segon perquè diuen que es perfila com a rival de Rita a les votades de 2007. Tant de bo les dos es queden per ací més temps del que preveiem!

Els llibres que no llegim

Sentencia la dita popular que 'els llibres son mestres que no renyen i amics que no demanen'. Són amics pacients que esperen ser oberts i llegits a les prestatgeries de les nostres cases. Qui no ha comprat llibres perque eren 'classics imprescindibles'? O perque li atreia el títol, o el contingut, o l'autor. O perque el venie amb el periòdic al mòdic preu de 1 €.
Jo en tinc molts, d'eixos. Els tinc a les prestatgeries dels meus dos dormidors aguardant el moment en que trobe un lloc per empassar-me'ls. Biografies, novel·les, còmics, teatre, assaigs... que van ser producte d'una època de feroç recerca de llibres. Però arriba un moment que t'adones que els volums pendents de lectura i el temps per llegir-los són incompatibles. Ara em continc, i compre únicament els necessàris. Però tots aquells que encara em queden per llegir són com amics que esperen a fer-me companyia algun dia. De tant en tant els obric, els olore, acarone la textura de les pàgines i els tanque, tot prometent-me que no trigaré a llegir-los. Són la garantia de que mai m'avorriré tenint-los prop.
Ara, des que tinc internet, els ha eixit un nou competidor. Reconec que passe molt de temps entre correus electrònics, texts de la xarxa, edicions electròniques de diaris, i blocs.
Però aviat arribaran les vacances de l'estiu i substituiré pinzells i acuarel·les per Fuster, Martorell, Unamuno o Goethe. O això espere.

Diàleg, sempre diàleg

Fa temps que volia fer aquesta reflexió; Sobre la necessitat de diàleg que té el món contemporani. I ja que hi som, m’agradaria lligar-ho d’alguna manera al que em va passar ahir. Portava jo la senyera després de la mani enrotllada sobre el pal i a la mà, sense fer-ne ostentació. En passar per una zona de bars propera al Mestalla, minuts abans del partit del València, una colla de gent començà a remorejar sobre si la bandera ‘tiene el azul’ i si era un ‘catalan de mierda’. Ens aturaren al meu company i a mi per obligar-nos a tirar la bandera, ‘o te rompo la cabeza’. Segurament aquests senyors mai han llegit res sobre la història de l’oriflama ni sabran que la més antiga es conserva a l’ajuntament de València. Feu-vos càrrec de la ràbia i la impotència que vaig sentir davant aquestos ‘hollygans’ blaveros. Vinc a dir açò perquè precisament a la transició valenciana trobem un exemple de la nul·la capacitat de diàleg d’un partit polític, la UCD, amb els partits majoritaris sobre els símbols i la qüestió valenciana. Les derivacions que ha generat eixa confusió simbòlica encara les patim, com heu vist. Però anant més enllà, trobem la necessitat de diàleg en qualsevol lloc. Cal parlar per arribar a un acord entre sindicats i patronal; entre els caps d’estat de països llunyans per no perjudicar-s’hi mútuament o entre els amos de dos bancals adjacents per repartir-se amb seny l’ús de l’aigua de rec. S’ha de dialogar molt en un matrimoni per a que vaja bé; entre companys de pis, per a resoldre diferències de convivència; amb el veí que sempre tira les puntes de cigarret a l’ascensor; i si una associació de veïns pretén solucionar cap problema, hauran de mantindre tractes amb l’administració local. Fa poc ETA va anunciar l’alto el foc davant una sorpresa general i la menyspreança del PP. Després de molts intents d’establir contactes, esperem que siga el definitiu. Que parlen. Molt. Tant com per acabar definitivament amb el terrorisme i les reivindicacions basques. Que escolten al poble. I si al procés de l’estatut català les converses inicials entre totes les forces polítiques del principat (excepte el PP, que es va autoexcloure. Quina capacitat de diàleg!) va ser tallat pel silenci del pacte PSOE-CiU, a l’evolució de la reforma del valencià, ni tan sols hi va haver, de conversacions entre els valencians. Els dos partits van fer el que es van manar a Madrid. I després passa el que passa. I així podriem seguir fins a l’infinit. Demanant diàleg per a l’Orient Mitjà, per als problemes d’Àfrica, per a les qüestions del canvi climàtic, per al terrorisme islàmic, per a les relacions entre els polítics. I entre les persones. A passar bona setmana, xi! PD; Parlant de dialogar, recorde al lobby valldalbaidí que tenim pendent un soparet per poder conferenciar una estona. Hem de parlar!

Trenta anys després

En principi no tenia pensat escriure avui, però es que estic emocionat. Estic malalt (febre i angines, segons m’ha diagnosticat Pauleta), però estic emocionat. I no vull estar-me de contar-vos perquè; Acabe de visualitzar un document, del que he sentir parlar i mai no he vist, i que considere històric per als catalanoparlants en general, i molt particularment per als valencians, que podeu descarregar-vos en antiblavers.info. Un document signat pels membres de la Academia de la Lengua Española l'any 78 on reafirmen clarament la unitat del català i rebutgen la violència amb que els grups sececionistes pretenen defendre el contrari. Al susdit text, titulat ‘La lengua de los valencianos’, els signants destaquen que ‘habiendo conocido la peculiar controversia que durante meses pasados se ha hecho pública en diversos órganos de prensa valencianos, acerca del origen de la lengua hablada en la mayor parte del País Valenciano [...] deseamos expresar...’ el què tots sabem; Que la nostra llengua es parla ací, i a l’Alguer, i a les Balears, i a la Franja... I continuen dient que ‘...nos causa sorpresa ver este hecho puesto públicamente en duda y aún ásperamente impugnado por personas que claramente utilizan sus propios prejuicios como fuente de autoridad científica mientras pretenden ridiculizar e incluso insultar a personalidades que, por su entera labor, merecen el respeto de todos y en primer lugar el nuestro’ I per si és poc, acabant dient que ‘es culturalmente aberrante todo intento de desmembrar el país Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante’. Les signatures del cardenal Taracón, Dámaso Alonso, Vicente Aleixandre, Lázaro Carreter, Cela, Delibes, Buero Vallejo o Madariaga, entre d’altres, li atorguen un caràcter de sentència ferma i lapidària. No sé si és que avui estic un poc blanet o és que estem en vespres de la manifestació del 25 d’abril, però la troballa m’ha esborronat. Tan contundents, tan clars, i que 30 anys després una colla d'ases ineptes que desgovernen la generalitat encara estiguen pegant-li voltes al nano! En fi, que ho passeu bé els que aneu a la mani i al concert. I feu bondat!

A-normalitat

Fa unes setmanes un company va obrir un fil a un fòrum d’internet sobre les beques erasmus. I ho va fer en la SEUA llengua; el valencià. Les reaccions van ser del més dissemblants, hi ha qui li va contestar amablement, però hi va haver uns quants que, tot i dir que ho entenien, se n’eixiren de mare calificant-lo de ‘recochineo y la chulería’, ‘catalan intolerante’, ‘paleto nazi’, ‘iros a tomar por el culo, independentistas de mierda’, ‘si hablar castellano y estar orgulloso de ser español es ser facha, soy facha y a mucha honra’, ‘en español, coño’... y tota eixa sèrie de coses a les que alguns ja estem més o menys avesats. Alguns anaven firmats per ‘valencianos’, Uns dies després, a l’ascensor de la meua facultat de la Universitat Politècnica de València, algú va posar un cartell; ‘he perdut un bloc de dibuix. Si el trobes deixa-ho a consergeria o cridam al telèfon...’. Immediatament el cartell va ser tacat amb la frase ‘yo como no entiendo valenciano no te lo devuelvo’. I fa poc, al treball un company va telefonar a un institut de la ciutat de València. Em diuen Josep, va presentar-se. ‘¿Ese que nombre es? Jesus, Jose...’ li va replicar el conserge. Si, Josep – continua aquell- com Sant Josep, el de les falles... ‘Ah, pues te podrias haber ahorrado lo de las fallas y decirme directamente que te llamas José, que para eso estamos en España’. Són xicotets exemples de la falta de normalitat lingüística que encara vivim al País. Molta democràcia, molta Espanya-plural, molt Estatut valencià, però ja veieu que coses tan planeres com presentar-se per telèfon arriben a ser una provocació. Mentre això passe, l’actitud de molta gent és passar-se al castellà per no ser tatxat de ‘nacionalista catalanista’. Trist, veritat? Per exigir una normalitat total dels drets dels valencians, aquest dissabte un grupet de gent ens manifestarem pels carrers de la ciutat del Túria i de Rita Barberá i després farem un poc d’escama al pàrking de l’Avinguda dels Tarongers amb els grups convidats. S’apunteu?

Cap de setmana medieval

Aquest darrer cap de setmana d’abril una xicoteta delegació de la Junta de l’Associació de la Llegenda de St. Jordi de Banyeres de Mariola vam visitar Montblanc, localitat catalana que també representa el mite de la mort del drac per part de Sant Jordi. En arribar el divendres per la nit, després d’un passeig pel casc antic, vam gaudir d’un magnífic correfoc a càrrec dels Dimonis de Montblanc i diverses colles convidades pels carrers de la vil·la que acabaren amb la ‘Dracum nocte’ - invocació del drac i les forces del mal- davant l' antiga església de Sant Francesc. Seguidament, i dins de la mateixa església –temple sense consagrar- va tindre lloc un concert dels grups de metal folk SAUROM, LÀNDEVIR i NO APTO. No sé si mai heu assistit a un concert dins una fabulosa església gòtica ataquinada de gent. Increïble. Férem nit a Alcover. A l’endemà, dissabte, es va inaugurar el mercat medieval, cèlebre a tota Catalunya pel context i la extensió de paradetes. Montblanc està emmurallat i al seu interior les cases, els carrers, els palaus i edificis públics... tots conserven un sabor antic, com si estigués congelat l’esplendor medieval del poble. A més d’açò, els comerciants als negocis o la gent del poble es vesteix de medieval per eixir al carrer i augmentar l’ambient de l’època. Eixe mateix dia, dissabte pel matí en ple mercat medieval, vam quedar amb la gent de l’Associació Medieval de la Llegenda de St. Jordi d’allí, que ens van atendre amb molta atenció i amabilitat. Vam bescanviar punts de vista sobre la representació de la Llegenda i el context en que es realitza en els dos pobles. És de destacar que l’associació montblanquina, a banda de la representació, també s’encarrega des de fa vint anys d’organitzar els actes entorn al mercat i la setmana medieval. A les 10’30 de la nit va tindre lloc la posada en escena de la Llegenda de St. Jordi, que vam poder gaudir unes 3000 persones, situades front a la muralla de Montblanc, davant la qual es desenvolupa l’acció. Segons la tradició catalana, el poble que patia la gana del drac era Montblanc. I va ser allí on St. Jordi va salvar a la princesa, com explica Joan Amades al seu Costumari Català. Per açò l’obra tracta de ser també una recreació de la vida dels nobles i vilatans al Montblanc medieval. El diumenge pel matí vam fer una visita al monestir de Poblet – patrimoni de la humanitat i tomba de molts dels nostres reis – i per posar punt i final al viatge pararem al delta de l’Ebre a dinar una saborossíssima paella marinera. En definitiva, un viatge del que s’ emportem un bon record, per l’amabilitat de la gent i la categoria i bellesa dels llocs que hem visitat.

Crònica de les minifestes 2006

Al nostre patró Sant Jordi en Banyeres tots els anys li fem festes religioses i de moros i cristians. Ja feia més de hora i mitja que devia haver començat l’entrà. Eren les 6’30 tocades i públic, festers i capitans esperaven que parara de ploure per començar la desfilada més important de l’any. Para l’aigua, tots preguem que no torne i l’acte mou vora de les 7 en la 'Font Bona', com és tradicional. I arriben a la Plaça els Cristians, darrere a tota pressa els Estudiants i justetament apleguen els capitans dels Maseros quan tornen de nou les gotes. La ruixada para l’acte i tot el mon banyat i esbalaït sense saber què fer. Finalment es suspèn l’entrà quan encara no portem ni mitja. Diuen que açò no passava des de feia 25 anys. Evidentment, la decisió no va caure massa bé als capitans què veien esvair-se tot el treball (i els diners) d’un any preparant el seu boato. A les 12 de la nit, en el moment que comencen a desfilar pel passacarrer torna a ploure. Decidim anar-nos-en al 'Nou Miami', enfront de l'Ajuntament, a fer-nos uno. En el meu cas tres (misteles). Quan veiem que ja no plou i que son quines hores, decidim pujar cap a la verbena del maset dels Marrocs. Però a la plaça Major em trobe a Neus i Isaac que em conviden a passar al seu garito. Molta gent coneguda, d’altres no tant, però tots gent fantàstica. Em conviden als dos primers plis-plays de la nit, parlem una estona i pugem cap a la verbena. No em pregunteu qui va actuar, ni què tocaren, ni si ho van fer bé o mal. Allà em fiu el tercer i últim plis-play i vaig ballar bona cosa amb la gent d’allí al ritme de la música. Però com tot acaba, la vetllada als Marrocs va acabar a les 6 del matí, hora en que tranquilament, i amb molt de fred, que tot s’ha de dir, baixarem a esmorzar a 'Telexurro' un xocolate amb xurros. Puntuals, malgrat l’amenaça de pluja costant, a les 7’30 del dia de Sant Jordi van moure les esquadres en la diana. I com que novament em vaig trobar a Neus per la plaça, anàrem a fer un volt amb els Marrocs (sembla que no hi ha més filaes!) pels carrers de Banyeres, que de tant matí i tan banyats tenien un presència especial. I per combatre el fred, què millor que un bon herberet! Després, de les escales de l’església vam vore tota la desfilada i concurs de caps i esquadra. Quin bon fer el dels cristians!, quina agilitat els estudiants!, impressionant la formació dels jordians!... Allà a les 9, Sense acabar de vore-ho, me’n aní a dormir, que ja ho tenia bé! Vaig passar la missa dormint en el llit, i em vaig alçar per a dinar i seguir la festa. Quedarem per vore la volteta dels xiquets (desfilada d’algunes esquadres infantils de cada filà). I en acabant començà la processó ( llarga, trista i desolada, però amb Sant Jordi darrere ). Després del sopar i el cafenet se’n baixarem al Baco’s. ‘26 años al servicio de banyereres’, diu l’anunci que tenen en la tele de Banyeres; 26 anys sense canviar la decoració! En eixir d’allí estiguerem un poc pels pubs, ataquinats de gent, però no tant com els dos dies passats, segons m'havien comentat. Per acabar les meues festes d’enguany vaig decidir-me a pujar al castell el dilluns, dia de moros i cristians, per presenciar l’ambaixada del moro i l’estrena de l'ambaixador cristià, i no ens van decebre cap dels dos! La aireguera que feia allà dalt afegia major tensió si cal als diàlegs noucentistes que recitaren. Ja per la vesprada, quan Neus i jo anàvem a agafar el cotxe de Modesta i Jordi per tornar-nos-en a València, una banda de música passava per darrere tocant un pasdoble. Quina bona manera de finalitzar unes festes!

Encara que aquestos dies no tinc massa temps per ensobinar-me a escriure al bloc no voldria deixar de dedicar-li unes lletres a les festes de Banyeres, que comencen demà mateix . Avui divendres 21 per la nit ja tindrem festa de la bona. Ja se sap; de la festa, la vespra. Demà serà el primer dia, i he de destacar l’entrà que serà per la vesprada. Eixa nit també estarà tot prou animat. És típic allargar-la per poder arribar a les 7’30 a la diana que recorre les costeres de Banyeres acabant a la Plaça Major. I és que el diumenge és el dia de Sant Jordi - vítol i vítol! - . A mitjan matí tindrem missa major i per la vesprada processó. El penúltim dia, dia de moros i cristians, es farà el simulacre de combat i les ambaixades. És aconsellable assistir-hi per sentir els textos del s. XIX, que parlen fervorosament del Cid, de Don Pelayo, Santiago apòstol, etc .- debat; cal actualitzar eixos textos, deixar-los així o fer-ne de nous? -. El 25 d’abril de matí, últim dia de festes, té lloc un acte genuïnament banyerí; l’acte del cementeri – sobre el que ja escriuré un dia d’estos- és el tribut als avantpassats que ja ens han deixat i que ens han transmès les nostres tradicions. Antigament, eixe dia per la vesprada es ballaven danses ‘al estilo del país’ segons els programes de festes de l'època (si, si, país. El que tots estem pensant) però fa anys es va substituir pel ball de la bandera i trasllat dels santjordiets a ca’ls nous capitans. Cal destacar també les XXVII Jornades Musicals de l’Octavari de Sant Jordi que tindran lloc els dos caps de setmana següent a festes. Sempre paga la pena anar-hi amb la garantia de ser les més antigues que se celebren al País Valencià. Perdoneu per la rapidesa i poca exactitud en les descripcions però, com he dit, no dispose de massa temps. Si voleu assabentar-vos de tots els actes, podeu mirar l’agenda de la nostra petxina web. Vos esperem per Banyeres! Salut i bones festes!

setantacincmil sis-ceeents deeesseeeet!

Aquest cap de setmana la sort ha visitat Banyeres (I jo en València, ves tu per on). El sorteig de la loteria nacional del dissabte ha repartit al voltant de 14 milions d'euros –2.300 milions de pessetes, per aclarir-nos entre nosaltres-. Coses de la vida, la sort (o el número premiat, el 75.617) va vindre de l'administració de loteries núm. 1 de Bocairent.

Un incís dedicat als cardaors; amb eixos diners tindrem per comprar més velons que ‘vosatros’ i així contrarestar la vostra ofensiva per a que ens ploga en festes!

Els diners han estat molt repartits ( això diuen, però a la meua família no ha entrat ni un cèntim ). Els components de la filà de Jordians, que van ser els repartidors del premi, només assabentar-se de la notícia ho van celebrar molt a la banyeruda; van fer un soparet i posteriorment una entraeta. I conten que durant la mateixa, com que també li ha tocat un bon grapat de lauros al seu capità, se li va sentir en varies ocasions “Açò-u-pague-jooo”.

I ja només ens resta donar-los l’enhorabona als premiats, desitjar-los que els gasten bé i que a vore si ens conviden a una ronda aquestes festes. Els que no ens ha tocat res, ens consolarem amb la típica ‘mentre tingam salut pa’ poder seguir jugant’...

Un any fent la mà

Feia temps que no havia gaudit tant amb tanta gent i tant prolongadament. La celebració ahir a Gandia del primer aniversari de la revista satírica La Cabota fou tot un èxit. L’acte de celebració pròpiament dit començava a les 20 h. al teatre del Raval de la capital saforenca. Però per a uns quants la I Intercomarcal Cabotista no només es va reduir a eixe parell d’ horetes, sinó que va començar unes hores abans i durà fins ben entrada la matinada (i per a alguns, el dia...) A les 14’30 al casal Jaume I de Gandia es vam reunir els grups que després hi participarien, a més d’alguns col·laboradors. Durant el dinar vaig conèixer molts d’ells i l’ambient de festa ja es sentia amb les primeres bromes i les primeres cançons corals ‘a capella’. Ben dinats vam iniciar la ‘cercavila’ per tal de trobar, amb tots els instruments damunt, el teatre del Raval. I una vegada allí dins, en el mateix ambient, els grups provaven el so, s’organitzava la paraeta de productes cabotistes, i tot ultimava per acollir al públic minuts després. A les 19 h. un servidor es va posar darrere de la taquilla per exercir d’això mateix, de taquiller de l’esdeveniment. Col·laborar en projectes de grup és una cosa que a més d'agradar-me em fa sentir més estima envers l'èsser humà. A les 8 ben tocades començava la funció. El cap de cartell, Xavi Castillo, va moure amb un monòleg que va fer riure a tots de bona gana. Com sempre, sarcàstic, absurd, molt intel·ligent i crític amb la nostra classe política. No cal que vos explique més. La risa va continuar amb els Ovidi Twins. El seu convidat de pedra, el vestuari, la música i lletres iròniques i divertides feren un combinat perfecte. De les Mãedeus es podrien dir moltes coses però només en direm una; genials. Seguiren Arthur Caravan, un grup d’alcoians que ens portaren una xicoteta mostra del rock, i que van fer vibrar al públic amb les seues notes. Per acabar, el grup de Pego Lilit i Dionís desplega els seus instruments, el seu ritme i un bon fer extraordinari que va inundar de color tots els racons del recinte. Una mostra de l’ al·lucinant que pot arribar a ser juntar en un grup de folk guitarra elèctrica, violí, bombo, trompeta, tuba, pandereta i dolçaina. Fabulós! I com a cloenda de l’acte El xiquet de Corea va dirigir a tots els cantants sobre l’escenari cantant l'himne de la I Intercomarcal. Després d’açò, a Ca Pasqualet, ens esperava un sopar que va anar d’allò més bé. Menjarem, beguérem, cantàrem més tard, connectàrem en directe amb Radio 9 a ritme de ‘volem, volem que mos la mame el president’ i inclús em vaig animar a ballar una jota de Banyeres (com vaig poder) amb una mestra com Violant la Rogeta. Personalment, va ser impagable poder compartir unes rises amb tots els presents, i en especial amb tota la delegació de la Vall d’Albaida. Ara cal pensar quan fem la pròxima. Gràcies, companys, pel dia d’ahir!!

SALVEM LA MARIOLA!

D'un temps a aquesta part vivim un allau de moviments socials sense precedents arreu de les nostres comarques. Els famosos PAI, els polèmics trasvassaments o les fosques requalificacions urbanístiques han passat a ser vox populi. Un tema més de conversa al bar del poble com ho és el partit de futbol o els modelets de la Letisia Ortís. El Cabanyal, Porxinos, el Jardí Botànic de València, Nàquera o el mateix Penyagolosa son una xicoteta mostra de la llarga llista d’espais naurals en perill per l’especulacionitis galopant que pateixen el nostre estimat govern valencià d’una banda i els ajuntaments municipals de l’altra. Però a la trista llista s’han afegit tres de nous en plena Serra de Mariola, encara que fora del terreny protegit com a Parc Natural. Tres noves macro- urbanitzacions amb el seu camp de golf i tot, clar! La del Reconco entre Biar i Onil; la de Xirillent, entre Banyeres i Alcoi; i la del Collao entre Bocairent i Banyeres. Sembla ser que com que aquest model ja està esgotat a la costa, ara ens toca a nosaltres. Quan ja s’ha arrasat el litoral valencià amb formigó, pretenen fer-ho ara amb l’interior. Queda ben clar que els interessos econòmics d’alguns poden més que el benestar de la gent i la fauna autòctona vària que pretenen viure en pau. I encara que som al segle XXI i caminem suposadament cap a un món sostenible i d’aprofitament dels recursos naturals i bla, bla, bla, alguns s’encaboten en assolar el poc verd que ens queda al País per edificar-hi inconscientment. Per què volen collir carxofes fora de temporada? Per què pretenem exportar un model d’habitatge i oci que funciona bé amb el clima del nord d’Europa, però que ací a més de ser insostenible és lesiu per al nostre ecosistema natural? D’on traurem l’aigua que ha de mantindre totes les hectàrees de gespa per a que juguen golf uns poquets de guiris? Qué esperen els polítics locals per dir NO a aquests projectes que ofegaran per tres (!) costats el parc natural de la Serra Mariola? Caldrà canviar en el futur el nom del nostre bloc per nomenar-lo ‘tot a gespa i ciment’?

BON DIA, és ahí informació?

Durant la meua experiència com a telefonista a un conegut número d’informació, he volgut realitzar una mena d’estadística entre les telefonades rebudes dins del nostre àmbit lingüístic. Passem directament als números; Partim de 129 comunicacions telefòniques rebudes, en les que em vaig presentar en valencià (“bon dia, soc...”). D’eixes, el 64 % van continuar en castellà, de les quals el 46% eren de Catalunya, 44 % del País Valencià i 8 % de les Illes. El 36 % respongueren en la nostra llengua, provenint el 82% d’aquests de Catalunya, 13 % del País Valencià i 5 % de les Illes. Per províncies, predominen les contestacions en català en Girona, amb 5 d’un total de 8 telefonades; a Lleida 5 de 6; a Tarragona es compensa tenint 8 de cada, i el castellà predomina a Barcelona, amb 27 trucades de 47; València amb 28 de 34; Ses Illes amb 7 de 9, i finalment de les 7 rebudes de Castelló i 5 d’Alacant cap va ser en català. Com totes les estadístiques, no son veritats absolutes sinó tendències. Cal dir que altres dies si que he atès trucades de Castelló o Alacant en la llengua pròpia. Com a reflexió personal no puc amagar la satisfacció per una experiència que m’ha premés conèixer molt més als meus paisans i als nostres veïns. Per desgràcia la comunicació normal entre els territoris catalanòfons no existeix, i és més fàcil per a algú de Petrer o Almassora sentir a un lleidatà parlar castellà que català. Per això, establir comunicació amb totes aquestes persones, i escoltar l’enorme ventall de variants fonètiques i, alhora, la gran similitud de vocabulari, et fa més conscient encara del nostre problema (el problema de tots en general i dels valencians en particular). I és que quan els lleidatans et pregunten de quin poble d’allí ets, o quan els valencians, ben cofois, et donen les gràcies per atendre’l en la seua llengua, t’adones que encara queda molt per fer.

senyor pirotècnic..

Si la crida d’enguany va estar passada per aigua, sembla que la cremà tampoc s’hi lliurarà. Però entre una i altra el temps ha acompanyat per organitzar els preparatius fallers. Ja fa setmanes que podem vore mascletaes tots els dies, els carrers engalanats amb senyeres (de la ciutat de València, clar), i cada dia més gent als transports públics. Aquestos dies en que ara entrem són els dies més especials que viu el Cap i casal (El cap i casal en general, no només Na Rita). No és freqüent que una ciutat que, com totes, viu diàriament en el treball, en la incomunicació, en l’alienació del vehicle propi o del mp3 al bus, pare durant uns dies per baixar al carrer a desfilar, a trobar-se amb els veïns, a cantar i a tremolar junts davant una bona mascletà. Son els dies en que ens podem trobar cotxes de cavalls pel carrer, o una delegació d’alguna falla desplaçant-se en metro cantant i botant, o que ens desperte alegrement una banda de música que passa per baix de casa nostra a ritme de Amparito Roca. També són els dies que esperem vore satiritzat a les falles la societat actual. Però encara avui, per desgràcia, existeix la censura. I això ja és un altre tema. A la ciutat de las flores, de la ‘lus’ i del color està començant la bogeria de tots els anys; la dels carrers tallats, la de els grans trons i castells, la de les hordes de gent avançant per carrers i places bé durant el dia o bé per tota la nit. Però com diuen, tot és bo amb mesura. Fa ara un any que el meu admirat J. Francesc Mira reflexionava Contra les falles al diari El País; “Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar , plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu.” Senyor pirotècnic...

Mar i cel al Principal

Eren vora les nou de la nit, la megafonia del teatre principal anunciava que quedaven tres minuts “per que comence la representació”. Mr. Cabota i jo desesperaven a l’entrada del teatre mentre els porters ens asseguraven que en sentir la locució d’inici de l’obra, es tancarien les portes i no podria entrar ningú més.
Segons abans d’aquesta locució van aparèixer, per fi, Lluís Llapissera i la parella amb qui havia vingut a València. Tots vam anar ràpidament a ocupar el nostre lloc, i es van apagar les llums.

L’obra comença amb el decret d’expulsió dels moriscos dels regnes hispànics.( perquè “no son persones”, comenta algú dels personatges ). A partir d’ací la història transcorre vint anys després en un vaixell morisc, que acaba de segrestar una colla de cristians catalans i valencians per fer-los servir al seu gust. Una de les joves cristianes, que dorm en l’habitació del capità, Saïd, comença amb un ell una sèrie de converses que els porten a acostar opinions i a l’enteniment de l’un amb altre.

Quan el festeig es fa públic entre els passatgers del vaixell, les reaccions dels moriscos i presoners cristians son contraries a la relació. Però la parella pretén sense massa èxit que el seu afecte triomfe per damunt de creences i interessos econòmics. Tot plegat, l’obra d’Àngel Guimerà és una reivindicació de la llibertat i la igualtat entre els humans per damunt de tot, tant individual com col·lectiva. Del poder de l’amor en temps difícils i entre persones d’orígens enfrontats.

El muntatge de Mar i cel no és excessivament complex, però el ritme escènic, la música, cançons i el contingut històrico-literari fan d’aquest el gran espectacle musical de la temporada a la capital valenciana. Tot i que no ha sigut publicitat més que en els circuits culturals més reduïts i a pesar de la polèmica que va suposar la prohibició de la Generalitat a la representació en català (o con es diu a la pàgina de ‘Teatres’; en versió original ) de la que, finalment, han permès dues funcions d’un total de quatre setmanes en castellà.

Com un record d'infantesa...

Volem encetar aquest nou bloc amb bon peu; anem a parlar de morts. Bé! Tampoc volia ser tan dràstic. Vull dir que ens agradaria dedicar aquest primer missatge a un home extraordinari que aquest divendres farà onze anys que ens va deixar. Que ens va deixar perque volia prendre's unes vacances. Sí, molts ja ho sabreu; l' Ovidi.
Per als qui no vam tindre l'oportunitat de vore'l actuar en directe, ens queden les seues pel.lícules, els discos, les entrevistes, i el testimoni de tots aquells que el coneixeren i que ell tant es va estimar. I no hi són pocs! Tots coincideixen en destacar el seu tarannà lluitador, amable, obert, carinyós... i sobre tot, compromés.
Pot ser el que més defineix la figura de l' Ovidi Montllor és el seu compromís amb unes idees ben fermes; Amb la classe treballadora, car mai ocultà els seus origens ('ja no ens alimenten molles'), amb seua terreta ('torne a repetir, soc alcoià'), amb la música en la seua llengua ('ens ensenyà a cantar, a ballar i a estimar'), i en definitiva amb la cultura i la política del seu país ('Són una raça dolenta que prometen molt i mai no solten res; Són lladres!').
D'alguna manera, com tot el moviment de la nova cançò, va estar fent costat a l'oposiciò democràtica al règim, els mateixos que anys després l'ignoraren al seu país, i el que és pitjor, al seu 'poble, Alcoi'. Ells han volgut ocultar-nos-el, silenciar-lo, oblidar mesquinament a qui millor ha recitat Estellès, Salvat-Papasseit... Afortunadament el seu nom distingeix un centre cultural al seu poble, un col.legi major, l'associaciò de cantautors del seu país, alguns carrers i places...
Però no ens encantem, perque ja ens ho va advertir "qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes". Allà on sigues, una abraçada forta paisà !
.

missatge pilot

a vore... un, dos... un., dos... provant... si? .... no? ... vaja!