D'un temps a aquesta part vivim un allau de moviments socials sense precedents arreu de les nostres comarques. Els famosos PAI, els polèmics trasvassaments o les fosques requalificacions urbanístiques han passat a ser vox populi. Un tema més de conversa al bar del poble com ho és el partit de futbol o els modelets de la Letisia Ortís.
|
| Durant la meua experiència com a telefonista a un conegut número d’informació, he volgut realitzar una mena d’estadística entre les telefonades rebudes dins del nostre àmbit lingüístic. Passem directament als números; Partim de 129 comunicacions telefòniques rebudes, en les que em vaig presentar en valencià (“bon dia, soc...”). D’eixes, el 64 % van continuar en castellà, de les quals el 46% eren de Catalunya, 44 % del País Valencià i 8 % de les Illes. El 36 % respongueren en la nostra llengua, provenint el 82% d’aquests de Catalunya, 13 % del País Valencià i 5 % de les Illes.  Per províncies, predominen les contestacions en català en Girona, amb 5 d’un total de 8 telefonades; a Lleida 5 de 6; a Tarragona es compensa tenint 8 de cada, i el castellà predomina a Barcelona, amb 27 trucades de 47; València amb 28 de 34; Ses Illes amb 7 de 9, i finalment de les 7 rebudes de Castelló i 5 d’Alacant cap va ser en català. Com totes les estadístiques, no son veritats absolutes sinó tendències. Cal dir que altres dies si que he atès trucades de Castelló o Alacant en la llengua pròpia. Com a reflexió personal no puc amagar la satisfacció per una experiència que m’ha premés conèixer molt més als meus paisans i als nostres veïns. Per desgràcia la comunicació normal entre els territoris catalanòfons no existeix, i és més fàcil per a algú de Petrer o Almassora sentir a un lleidatà parlar castellà que català. Per això, establir comunicació amb totes aquestes persones, i escoltar l’enorme ventall de variants fonètiques i, alhora, la gran similitud de vocabulari, et fa més conscient encara del nostre problema (el problema de tots en general i dels valencians en particular). I és que quan els lleidatans et pregunten de quin poble d’allí ets, o quan els valencians, ben cofois, et donen les gràcies per atendre’l en la seua llengua, t’adones que encara queda molt per fer. |
| Si la crida d’enguany va estar passada per aigua, sembla que la cremà tampoc s’hi lliurarà. Però entre una i altra el temps ha acompanyat per organitzar els preparatius fallers. Ja fa setmanes que podem vore mascletaes tots els dies, els carrers engalanats amb senyeres (de la ciutat de València, clar), i cada dia més gent als transports públics. Aquestos dies en que ara entrem són els dies més especials que viu el Cap i casal (El cap i casal en general, no només Na Rita). No és freqüent que una ciutat que, com totes, viu diàriament en el treball, en la incomunicació, en l’alienació del vehicle propi o del mp3 al bus, pare durant uns dies per baixar al carrer a desfilar, a trobar-se amb els veïns, a cantar i a tremolar junts davant una bona mascletà. Son els dies en que ens podem trobar cotxes de cavalls pel carrer, o una delegació d’alguna falla desplaçant-se en metro cantant i botant, o que ens desperte alegrement una banda de música que passa per baix de casa nostra a ritme de Amparito Roca. També són els dies que esperem vore satiritzat a les falles la societat actual. Però encara avui, per desgràcia, existeix la censura. I això ja és un altre tema. A la ciutat de las flores, de la ‘lus’ i del color està començant la bogeria de tots els anys; la dels carrers tallats, la de els grans trons i castells, la de les hordes de gent avançant per carrers i places bé durant el dia o bé per tota la nit. Però com diuen, tot és bo amb mesura. Fa ara un any que el meu admirat J. Francesc Mira reflexionava Contra les falles al diari El País; “Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar , plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu.” Senyor pirotècnic... |
