Una visita frustrada

M’ha dolgut llegir este matí a l’AVUI que el Sant Jordi pintat per Marçal de Sax no visitarà València, com s’havia donat a conèixer fa mesos en la premsa valenciana. Este trasllat temporal del retaule gòtic a la ciutat de Rita es justifica dins els actes de commemoració de l’any Jaume I.
El retaule en qüestió va presidir l’església de Sant Jordi de la capital valenciana fins la guerra de Successió. Este temple va ser assolat a mitjan segle XIX i estava ubicat a l’actual plaça de Rodrigo Botet –antiga plaça de Sant Jordi-, al costat de l’actual teatre Principal. L’església era, a més, seu del Centenar de la Ploma i de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama.
El mite medieval de Sant Jordi, conegut i divulgat pels nostres reis, arriba a València amb Jaume I, que segons ell mateix el va ajudar a vèncer els moros en la Batalla del Puig i que el va aclamar de seguida com a patró del nou regne – fins que va estar canviat per Sant Vicent Ferrer-. València fou dels primers llocs en fer festa grossa el 23 d’abril, com una celebració unida a la l'orige del nou regnec cristià.
Ja sabeu com soc de fetitxista per a les coses jordianes – un filosantjordista, segons Àngel Canet-, però si els tècnics del Museu de Londres no consideren que l’estat de la tabla és adeqüat per a viatjar, ho entenem i esperarem a poder anar a Londres per contemplar-lo in situ.

Que es borren!

Les Nacions Unides van acordar el 1966 el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va ser subscrit per l’estat espanyol el 27 de juliol de 1977, hui fa 31 anys. Esta norma internacional defenia el dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos políticament, cultural o econòmica. Dret ratificat i respectat en nombrosos acords però entés d’una o altra manera segons l’estat.

L’autodeterminació d’un col·lectiu determinat no pot representar una dificultat per a un estat democràtic, com han demostrat en els últims anys exemples amb èxit, com el de Montenegro, i d’altres sense ell, com el cas quebequés.

El govern espanyol no fa altra cosa que el ridícul en pretendre reprimir la voluntat d’una part significativa del poble basc mentre manté subscrit una declaració de drets que defen tot el contrari. Que es borren!

Maddalena

Si vos fixeu en el rellotge del fons de la foto, marca les 3;32 de la matinada. Toni, Jam i Juanjo animàvem al públic que es resistia a anar-se'n malgrat l'ombra de la Guàrdia Serril. Ja feia hores que celebravem la festa de la Maddalena a l'Olleria, i encara en quedaven moltes més per acabar-la, a Benimaclet, amb uns xupitos de mistela.
Cap de setmana intens. Gràcies a tots, xi.

Andorra

L'altra setmana vaig estar algunes hores a Andorra la Vella. Poc de temps però suficient per llegir molts ròtuls de botigues, tanques publicitàries i altres textos d'exterior i interior i comprovar que tot està escrit en català. Com que allà l'única llengua oficial és esta la seua situació és tan normal, a primera vista, que sorprén. Pocs cartells n'hi ha que estiguen en català-espanyol-francés.
La realitat verbal és una altra. La majoria d'habitants del país són forasters - espanyols, o portuguesos....- hi ha molts dependents que no tenen coneixements de català. I els demanes un café en llet i no t'entenen. El govern andorrà fa cursos gratuïts de català per a nouvinguts, cosa que està molt bé i d'on ja podia prendre nota el Govern valencià.
La Fundació Ramon Llull espera per a 2009 la participació de tots els governs de parla Catalana, però com és d'esperar el valencià no està per la labor i seran 'alguns ajuntaments' els que ostenten la representació del català de València a la Llull.
En aquelles hores en Andorra, quan llegia els cartells, els papers, els anuncis, els ròtuls, anava pensant que si tots col·laboràrem junts seria molt més fàcil la normalització lingüística que volem. Però ni la dreta ni l'esquerra valenciana deixaran que això passe. L'Acadèmia valenciana de la Llengua servirà, com és habitual. de ben poc.

300 anys de privilegis

Molts sabreu que Banyeres de Mariola va lluitar amb el bàndol borbònic durant la guerra de Successió com altres pobles de la comarca (Biar, Castalla, Ibi, etc.). La defensa del castell de Banyeres es conta en les les cròniques com una de les més aferrissades del regne (Va patir fins a trenta-tres setges de l'exèrcit austracista).
La fidelitat botiflera va ser recompensada als pobles per Felip V amb títols i privilegis econòmics que venien molt bé als seus habitants en moments de posguerra; Banyeres va ser nomenat Vila Noble, Fidel, Leal i Reial; Es va confirmar la llicència per a portar armes tots els veïns i s'autoritzà l'exempció de censos i recaptacions estatals per espai de deu anys.

Dic açò perquè el passat dissabte 12 de Juliol es van complir 300 anys de l'atorgament d'aquells títols i privilegis a Banyeres. Com a record d'aquell agraïment de Felip V envers el nostre poble han quedat estampades in secula seculorum les inicials N, F, L i R a l'escut municipal. Aquell dèspota francés va saber castigar feroçment els seus contraris i recompensar els partidaris. Si ens fixem un poc en les relacions polítiques, la cosa no ha canviat tant.

Un altre privilegi va ser concedit el 3 de setembre de 1708. Felip V eximia a Banyeres del pagament de 210 lliures anuals a Bocairent per la compensació de la separació dels termes municipals. D'això en parlarem a setembre...

EL meu primer viatge en AVE

L’autobús de línia eixia a les 8’40 de la Seu d’Urgell i segons el previst dos hores després seriem a l’estació de Lleida. I Així va ser, però amb un xicotet contratemps; Primer vam passar per la RENFE a fer la primera parada. Resulta que a les 11 haviem de prendre un autobús que anava a Saragossa. Cinc minuts abans em col·locava en la cua per comprar els bitllets, i quan ja em tocava a mi, a les 10’58, em telefona el meu company de viatge des de la porta de l’autobús dient que estava anant-se’n, deixant-se a molta gent que no haviem pogut comprar el bitllet.

M’informen que el següent bus cap a la ciutat de la Expo 2008 té eixida a les 15 h. Impossible perquè a les 15’35 tenim el vol Saragossa-Alacant.

I ara què fem? M’interroga desconcertat el company . Jo, que no sé què dir, dic el que pense... Improvisem.

Perquè les estacions d’autobús són sempre lletges i poc netes? O al menys, a mi m’ho semblen.

Ens n’anem a l’estació de trens. El próxim a Saragossa és un AVE a la 1, però no queden bitllets. Jo em mantinc seré. L’altre s’aturrulla i no sap ni el que diu ni el que fa. Descarte agafar l’avió i m’informe de com puc anar fins a Tarragona en bus per baixar després cap a València. Al company atordit li ve un bri de raonament i diu –o més bé, ordena- que esperem, que pot ser s’anul·len places de l’AVE en eixir de Barcelona a les 12 i pugam pujar a Lleida. I així és. Una venedora molt amable -que me se figura en eixos moments la Mare de Déu- ens aconsegueix a les 12 i un minut dos butaques en turista. Esperem fins la una i prenem el tren. Un vagó puntual, nou, rutilant, còmode, veloç que ens deixa en el nostre destí en 50 minuts.

Després, tot és més fàcil.

Vam acabar dilluns d’esta manera uns dies a la Seu d’Urgell visitant una amiga, el seu nóvio i els dos gossos.

Gràcies Sílvia. Eskerrik Asko Guillermo.

Hoolligans

No soc futboler –no soc de cap deport- i no hi entenc per valorar. Si Espanya ha guanyat perquè s’ho mereixia, perfecte. I si feia tants anys que no veien una final, és cosa de celebrar. Però celebrar-ho civilitzadament.

Serà l’alcohol, la emoció, serà el que siga, però no n’hi ha dret a que els hoolligans d’Espanya es dediquen a rebentar allò que es troben pel camí, perquè sí, perquè ‘ho hem de celebrar’. M’han contat que hi ha arbres arrancats de soca-rel al Carrer Sant Vicent de València. Els claxons i les veus les vaig sentir jo fins ben entrada la matinada a Benimaclet. A altres ciutats també han provocat desperfectes i aldarulls (Viena, Barcelona, Granada...).

Una cosa és celebrar, i una altra ben distinta és manifestar el més baix nivell d’educació i capacitat de convivència.

FOTO; La foto correspon a la celebració de Mataró. Hi podem trobar més d'un aguilutxo. Imatge extreta de la notícia de diari digital Capgròs.