Ja hem acabat, i ara què?

Això em pregunteu tots quan em veieu... i ara que has acabat... què? A dir veritat, ho sé i no ho sé. Se'm presenta un any idoni per a fer uns cursos de formació complentària i altres obligats si per un cas vullguera fer oposicions a la docència. Anirem fent-ho amb ganes.
Però el que acabe de dir ho hauré de compaginar, necessàriament, amb un treball. És lo que té viure independitzat, que t'has de guanyar el pà amb la suor del teu front. Ahí està la cosa més delicada. Hi ha una situació de pànic generalitzada per el tema eixe de la crisi que és de no dir. Es parla de que l'atur ha pujat i les ofertes de treball comencen a escassejar. Que les empreses no estan per a moltes festes, i que açò serà pitjor que la del 29, i que a vore com eixim... En este context de paranoia social el que escriu s'ha de buscar una faena a la ciutat de València... Fins ara no m'ha anat mal i he tingut prou de sort però... i ara?
De moment me'n vaig tres setmanes a Dublin amb la beca per millorar l'anglés del ministeri. Faré la maleta sense molta passió, que este viatget em trenca un poc la marxa... però sempre s'ha de tindre ganes de vore llocs nous... i més si t'ho paguen.
En tornar ja ens enfrontarem de ple amb la realitat. Esperem que no siga tan dur com ho pinten. També és casualitat, acabar en este moment!!


FOTO; El caminant sobre el mar de núvols, pintura de Caspar David Friedrich.

Tarragona; Santa Tecla

No podia baixar cap a València sense parar-me en Tarragona a vore l'Oriol ara que estan allí de celebració de la seua Santa Tecla. L’expedició valenciana vam dinar a la Plaça de la Font mentre que fora els tècnics preparaven la mascletà d’inici de les festes. En acabar, l’Oriol va acompanyar-nos a fer una volta pel centre de la ciutat i a continuació l’expedició valenciana, excepte jo, va seguir el seu camí cap a la capital del Turia i del PP.

Just aquella vesprada de diumenge tenia lloc la crida d’inici de les festes (senzilla, solemne i bonica) i una cercavila de nanos i gegants on participava l’Oriol tocant la gralla, la seua especialitat. La vaig vore amb els pares i l’avi ´de l’amic tarragoní. Desfilen una sèrie de gegants fets per colles, gremis o escoles amb una gran espectació. En acabar anàrem a sa casa, a Constantí, per sopar una saborosíssima samfaina.

Aquella nit tenia lloc un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla, la baixada de l’àliga. Abans de començar haviem quedat amb Joan (un altre amic conegut a Nàpols). Vertaderament és un acte animat i digne de presenciar. L’àliga, davant, i els altres elements del seguici popular després baixen des del pla de la catedral, cadascuna amb la seua banda de música tocant Amparito Roca i un fum de gent al seu voltant. La gent des dels balcons anima la cosa amb recs d’aigua i els participants a peu no es cansen de taral·lejar l’Amparito. Hi ha una primera parada a la plaça del rei, que es queda menuda per acollir la multitud que assisteix al concert de rock en català d’un grupet de Constantí on també actuaria l’Oriol. Es fa un alt per acabar de baixar l’àliga fins la plaça de la font i poc després continua el concert, que acompanyem amb la mamadeta, la beguda típica de les festes.

A l’endemà toca tornar cap a casa. Des del llit havia sentit tronar. Mentre desdejunem un pa amb tomaca que jo no puc acabar-me (la mamadeta es feia sentir...), el pare de l’Oriol em comenta que a la ràdio anuncien incidències amb els trens. M’acompanya a l’estació i efectivament hi ha trens que porten vàries hores de retard, i puc agafar un d’ells sense esperar massa. Poc de temps després soc de nou a València.

A penes he estat un dia a la festa major de Tarragona i m’ha fascinat. De veres que em va sorprendre el nivell d’implicació de la gent en la festa, els actes en si, els espais on es desenvolupa tot. Ha influït segurament el fet de que Oriol i la seua família estiguen clavats en la festa, i siguen uns enamorats de la ciutat que t’expliquen tot amb tantes ganes, i aquella confiança que no es troba per tot arreu.

És inevitable comparar les festes que he vist amb el model d’una altra ciutat gran com València; les falles. Les comparacions són odioses, diuen, però només comparant i sent crítics s’evoluciona; millor comunicació en transport públic, una descentralització dels concerts, més oferta culural durant les festes...

Barcelona; La Mercè

Vam descobrir l’any passat en una visita a Barcelona les festes de la Mercè. Va ser una grata sorpresa i s’ho passarem tan bé que enguany voliem repetir. I vam tornar! Com que n’érem cinc acordàrem fer cotxà per acostar-nos a la Mercé 2009, i allí en Barcelona ens instal·laríem en una pensió del carrer Sant Ramon, darrere del Liceu, racó d’una intensa activitat del treball més antic del mòn. Ho vam trobar molt còmode, amb el nostre menjador, el guisadoret, l’aseo...

La primera nit vam eixir per la Plaça Catalunya i la Plaça Reial, que bullien de gent. Igual ens perdiem que ens trobàvem, o que ens arruixava l’oratge capritxós de setembre. A última hora, quan la gent bamba pels carrers sense lloc on posar l’ou i queden dos localets oberts, vam conèixer entre la gent alguns de Castelló de Rugat, abans d’anar-nos-en a demanar un kebab a un donerkebab que feia l’agost a les cinc del matí.

La segona nit, després d’una bona becada es presentava tranquil·la, i res més lluny de la realitat. Eixirem directes a la Diagonal (parada del Clot) on tocaven no recorde quins grups bascos (cantaven alguna d’obrint pas en basc!). I per comprovar que el mon és un mocaoret, com va dir aquell, vam trobar-nos en una colla de valencians a la cosina-germana d’una companya d’expedició i a un veí meu de Banyeres, Carles, del que encara recorde la cara de sorpresa que va posar. Un company d’expedició d’arrels cardaores va proposar d’anar a lo que un dia va ser el Fòrum, ara explanada descomunal que acollia jo no sé els mils de persones que hi hauria allà! Allí conegueren a un altre cardaor en l’exili, Josep el del bar Sifó. Aquella nit també va ploure però casualitat que estàvem a cobert baix els altíssims sostres que tenia allò. A no sé quina hora mos van evacuar del recinte aquell, així que vam dirigir-nos al metro (que allí està obert tota la nit els caps de setmana, igualet que a València, eh?) i de nou cap al centre a córrer l’andola, fins que vam decidir d’anar a casa, i quan el sol eixia i emitien un capítul de Marco a no sé quina tele, ens vam gitar.

Uns casos d'ahir

Ahir pel matí a Bancaja a una dona que estava davant de mi en la cua li va tocar el seu torn i es va acostar a la finestreta (un absurde vidre que hi ha entre empleat i client que no serveix més que per parar alguna ‘escopinyà’ involuntària) i començà a explicar-li al senyor assegut el seu problema. La dona ho feia en castellà, tot i que ràpidament se li va escapar algun comentari en el seu valencià natal. L’home del banc, en sentir-la es va passar també al valencià, però la dona major, que reclamava un cobrament de la seua pensió, es coneix que només sabia fer-ho en castellà. Finalment, després de les explicacions en vernacle de l’empleat, la senyora va advertir que li estaven parlant la seua llengua (en que el que era segurament el seu barri, Benimaclet) i canvià el chip per dir un últim renec en valencià.

Per la vesprada, en un autobús de línia estava jo assegut al costat de dos homes majors i una dona, esposa d’un dels uelets. Els mascles parlaven valencià entre ells però en dirigir-se a la fèmina canviaven a l’altre idioma, per què ella devia ser castellanoparlant. Però lo bo és que ella, en tot moment, va provar a parlar valencià. A la seua manera, clar, però ho intentava en vore’s en una conversa entre valencianoparlants. Ells, però, no canviaven el chip.

Vaig pensar que pot ser són una generació massa gran com per a traure conclussions, i que clar, els anys, la repressió, la educació... Tot influiria. Però... després de trenta anys de vida ‘normal’ de la nostra llengua és acceptable una actitud així? O és que encara no hem tingut un govern i una vertadera normalització de l'idioma? (servicis públics, empresa privada, religió, comunicació...).

Serà una tonteria, però volia compartir-ho amb vosaltres.

Ja soc llicenciat!!

L’11 de setembre no és ja només una data per a successos tràgics (Rendició de Barcelona el 1714, colp de Pinochet en 1973, atac a les torres de Nova York...). Des d’enguany serà també la data del meu últim examen de la carrera. Hui he sabut la nota i s’ha confirmat la meua esperança... no he de fer cap altre examen! He acabat Belles Arts!

La sensació és un poc rara. Difícil de definir, indeterminada. Hi ha sentiments contradictoris que es barregen; Te n’alegres d’acabar però alhora voldries continuar amb els ‘privilegis’ de ser estudiant (beques, descomptes...). Et diuen que és el final d’una època (on s’estava molt bé) i el començ d’un altra de la que desconeixes tot.

Jo tenia ganes d’acabar, sincerament. Va arribar un moment en que la facultat no m’aportava casi res de nou. Després d’alguns anys a la capital, jo tenia una vida muntada amb amics, treball, oci... I les classes, alguns mesos, eren un obstacle a salvar en eixa vida diària, i no com al principi, que tot girava entorn a la facultat.

Ara, el futur es presenta com un full (un full gran, llarg...) per escriure, i cal saber què posem. Jo m’ho volia prendre amb calma però no sé si podrà ser; És l’hora de portar a la pràctica projectes en ment, continuar altres en els que estem ja clavats, aprofitar per estudiar una miqueta més.... I saber que ja queda poc per a dedicar-me professionalment ‘a lo meu’ (o això espere).

Els interessa la ignorància

Per al primer escrit de setembre, ara que comença el curs, he volgut compartir la notícia que diu que el fracàs escolar al País Valencià aplega a quasi el 40 per cent. La cosa no és per prendre-se-la a la broma; Quasi la mitat dels alumnes!! Segons l'estudi de magisnet és la més alta de les comunitats autónomes.
Em jugue el coll a que la notícia no ha eixit als informatius del Canal 9. I ni parlar-ne del conseller de torn donant explicacions. I, en cas que ho fera, el discurs és més que predecible; Zapatero té la culpa de tot.
Ben vist, als consellers i president del nostre Govern els interessa la ignorància. Crear un públic potencial que veja Canal 9. Que pare atenció a les xorrades dels blaveros. Que ni tan sols sàpien escriure en valencià! Escriure?... i si pot ser que tampoc lligen molt! Eh? Un grup de personal preparat per a treballar a sous mínims en subcontrates en els grans esdeveniments i les grans superproduccions arquitectòniques que, malgrat els milions que costen, s'inunden com una peixateria qualsevol. Volen a gent que els crega a ells! Necessiten ignorants. Exemples vius del pane et circus a que ens estan avesant. Gent sense dos dits de front. Que no es preocupen si l'educació dels seus fills és una merda per les condicions laborals dels professors i per les condicions físiques de moltes escoles. Futurs votants que tinguen igual de vore o no vore el seu territori, la seua comarca, arrassada pels especuladors i replantada de formigó. Cal que no els importe treballar i pagar impostos mentre el govern s'endeuta amb mil mampreses ruinoses. Que no siguen capaços de bastir un discurs propi com a oposició. Que perguen sense la menor atenció els mots heretats dels pares i els iaios. Que dormen, que dormen mentres altres asumeixen la veu del seu poble, que serà per a sempre poble... però dormint. Dormint en la ignorància.