27 de setembre 2007
Valencians, en peu!! que parla la consellera
L'Institut d'Estudis Catalans ha complit un segle de vida en els que s'ha afermat com la principal i més unificadora entitat cultural de parla catalana. Han estat ells els que han establert les normes de l'idioma propi des de l'inici. A ells va atorgar Suarez legalment l'estatus de acadèmia normativa de la llengua catalana arreu dels seu domini fins que altres acords posteriors ho desferen.
Amb motiu d'este primer centenari, i amb el recolzament del ministeri de cultura, han montat una mostra que es coneix que recorrerà Espanya i Europa i que es diu Un segle de cultura i ciència als Països Catalans. Un títol ben senzill. Però clar, a València mana qui mana i la consellera d'incultura ja ha dit que parlarà amb el ministre de cultura per a dir-li que la que talla l'abadejo al Regne de València és ella, i que a quin sant li porta a sa casa estos problemes que volen 'provocar' i que són "contràris al nostre Estatut d'Autonomia", Per si fòra poc és 'anticonstitucional i atempta contra els senyals d'identitat valencians'. Ja estem que si l'auela fuma!!
Ara, recupem-nos d'estes declaracions ridícules de tia maria - de Paquita la reventaplenaris, lo menos- i fem la vista enrere. Concretament cinquanta anys.
L'any 1951 fa parada a l'Ajuntament de València l'exposició itinerant del Diccionari Moll-Alcover, oficialment diccionari català-valencià-balear. A la biografia de Sanchis Guarner 'Una vida per al diàleg' de Santi Cortés, detalla com d'exitosa fou aquella mostra. Els milers de persones que acudiren, la publicitat per ràdio i premsa, les subscripcions de la gent que ajudaven a pagar l'edició de tan magna obra. D'això, com hem dit, fa cinquanta anys. Èrem sota el règim del tio Paco i ningú va moure escama per això.
Cins dècades després a València tenim un altre tio Paco i se suposa que estem en una democràcia; On es veta a determinats sectors el seu dret a l'opinió. Censurant exposicions i obres de teatre, manipulant i tancant televisions... Democràcia? Quina merda de democràcia!!
Amb perdò de la taula...
24 de setembre 2007
Anunci
M'agradaria saber si algú té la pel.lícula de Carles Mira La portentosa vida del pare Vicent, protagonitzada per Boadella l'any 78 i a on hi ha també per ahí l'Ovidi.
Al seu dia fou molt polèmica i arribaren a l'extrem de posar una bomba el dia de la seua estrena a Alcoi. Si algú me la poguera conseguir, que ho diga, gràcies!
Babel
En tornar de Barcelona ens trobem un joc -inteligent- proposat des d'un poblet xicotet. Resulta que arran de la decisió del senyor Camps de fer l'assignatura d'educació per a la ciutadania en anglès N'Àngel Canet ens pregunta ean quina llengua creiem que cal fer les altres matèries per donar-li als nostres alumnes una base sòlida en açò del plurilingüisme impulsat -i improvisat- pel nostre govern. Anem allà que ací ja estem;
EN QUINES LLENGÜES S'HAN D'IMPARTIR LES ASSIGNATURES SEGÜENTS?
Valencià: Com que tots tenim un nivell de valencià increïble, i ja no cal potenciar la llengua, ni fer televisió en vernacle, ni parlar-la en públic, s'estudiarà el valencià en llengua de signes; eixa gran desconeguda.
Castellà: Pensant en què contestar m'ha vingut al cap el pensament que ens digué el Vicent Partal dissabte a la seu de Vilaweb; el castellà és una lengua americana que parlen uns pocs milions de persones a Europa. Per això mateix, es donarà en la variant mexicana.
Anglés: Oh, la gran llengua de comunicació ho serà més quan no necessitem ni veu, ni llapis i paper ni teclat ni res de res, només apretant una palanqueta; en Morse.
Llatí: Jo la donaria en basc, que és més antiu. I a vore si d'una vegada trobem entre tots d'on collons ve el basc!
Grec: En panotxo. (Fórmula; relacioneu Zaplana i el grec i vos ix automàticament)
Francés: No importa, allò important és que es facen moooltes pràctiques orals.
Matemàtiques: En banyerí, perquè al poble sempre hem defés això de 'darrere l'uno'l dos'
Física i Química: En napolità. Posats a no entendre res...
Medi Ambient: Amb el llenguatge de les flors.
Ciéncies Socials: Amb el llenguatge dels palmitos.
Ciències de la Natura: Eixa sí, en valencià, per no perdre els nostres noms de sempre; carrasca, timó, teuladí, cagarnera, escurçò, barcella, aixada, sària...
Música: En italià, la llengua de Vivaldi.
Educació Plàstica: En francés, la llengua dels impressionistes.
Educació Física: En rus, la llengua de Anna Kournikova
Religió; En alemany, llengua del papa.
Educació per a la Ciutadania: En la llengua que vullguen però que la posen ja i lleven la religió!!
21 de setembre 2007
Visites
L'altre dia vaig saber que entre els meus lectors hi ha algún membre del PP de Banyeres, cosa que em va agradar a la vegada que em causà respecte (el poder és el poder). Amb açò del blog jugues amb la possibilitat de que et lligen persones, però canvia molt a tindre la certesa de que et visiten. I ara que tinc la certesa d'este nou visitant, em planteje que pot ser passen per ací altres militants; puc tindre lectors del PSOE (si s'enrecorden de llegir en valencià), d'Esquerra Republicana, de la Falange Autèntica... I segurament no tindre cap ni un del COMPROMíS. Que per què? Doncs perquè estan molt ocupats amb la seua baralla electo-marital.
M'agradaria, com no, saludar a este lector nou. Aprofite per animar, a ell i a tots els que visiteu Tot a floretes des de l'anonimat a que torneu per ací en quan en quan i a que deixeu comentaris o, si vos pot la prudència o la vergonya, envieu-me un correu, que teniu l'opció al final de cada text.
Per cert, que està caient bona cosa d'aigua en estos moments a València. Benvinguda tardor!!
Espai d'humor.
20 de setembre 2007
Al meu país la pluja...
14 de setembre 2007
El diari, per favor!
Magnífica la definició de la premsa que fa este matí a l'AVUI Francesc Orteu (que escriu tots els divendres a la contraportada);
'Un diari és un joc de taula que, dia a dia, despleguem a l'hora del cafè per saber com s'han mogut les nostres fitxes preferides. Futbolistes, polítics i nacions juguen partides simultànies, i amb el gest sobirà de passar pàgina el lector salta de Bilbao a Gaza, de Sants a Frankfurt. Cadascú té dret, per un euro al dia, de patir i enfadar-se tant com vulgui amb l'actualitat. O, també, de seguir el moviment del món amb displicència.'
13 de setembre 2007
De visita
Ell va nàixer i va morir al meu segon poble, Benimaclet, on posà en pràctica algunes de les seues experiències escolars en valencià. Jo havia llegit que va estar enterrat al cementeri del poble en la que, segons Fuster, fou "la primera manifestació pública de valencianisme amb un mínim d'entitat des de la guerra". Hui, de camí a casa he passat a prop, i com que no tenia res que fer, i a més necessitava fer un tomb, he pensat d'entrar-hi.
A la porta hi ha un home que ven flors dins un quartet. I he entrat a preguntar-li si sabia on quedava la tomba de Carles Salvador.
-Sí, mira, vas apegaet a la paret, per dins, i al... al tercer carrer mirant a la mar està ell enterrat. A una quarta altura.
-Gràcies - Li he dit.
-Però donarà pena - M'ha repost.
Seguint les indicacions del senyor florista he aplegat fins el lloc en qüestió. Allí, enmig de centenars de flors, de sants, de 'tus hijos no te olvidan' i d'oracions sense esperances enganxades als nínxols està la tomba d'En Carles Salvador i Gimeno. Austera, solemne. Amb el seu nom i l'epitafi 'la vida és curta però el teu record és etern'. El record, clar. Jo estava alli perquè m'ha aplegat el seu record. I el seu llegat; Gràcies a ell i a persones com ell he pogut estudiar en valencià i escriure en valencià.
En eixir, he tornat a passar davant del quartet de les flors.
-Gràcies, eh!
-Com estava?
-Tenia algunes floretes de plàstic als costats.
-Ah, pensava que estaria pitjor. Algo és algo.
Mentre refeia el camí cap a casa en bicicleta anava pensant que si el llegat no mor, la persona tampoc. Com tots els bons.
11 de setembre 2007
Dià
Si els valencians per herència àrab, o per economia lingüística o per caràcter fem de la cordada la cordà, deixem la dona prenyà, als moros i cristians fem l'entrà i al bancal li peguem una llaurà. Hui, que és onze de setembre haurem de felicitar als catalans per la seua dià nacional.
Doncs això, una cabassà de felicitats! Que també els hi fa falta...
Non mangiare pasta il giovedí!!!
Ara queda que els italians deixen de banda la frase 'un giorno senza pasta e come un giorno senza sole' i s'afegisquen a la reivindicació. Cal dir que per a ells la pasta és tot un ritual familiar, un acte de chauvinisme moltes vegades diari. Als supermercati hi ha metres i metres lineals de paquets de pasta de tots els tipus fettucini, rigatoni, linguini, penne... és impressionant! Com exemple contaré que un dels meus companys de pis de l'any passat em deia que tots els dies, sense excepció, havia de menjar pasta. Com a dinar o sopar.
Per açò dubte de l'èxit de la iniciativa a les llars itàliques.
Vos imagineu que fem el mateix nosaltres davant les pujades inclements de productes o de la vivenda? Podriem proposar el dia sense casa, i tots al carrer per un dia! O el dia sense comprar res que done diners a la SGAE. O el dia sense telèfon, que podria coincidir amb el de sense casa aprofitant que estem passejant al parc i fent-se una cervesseta... ( I segur que Àngel Canet proposa el dia sense Rita Barberà, però això és més difícil)
PD; Este post va dedicat al Carles Molina, que en unes setmanes estarà menjant tortellini com un 'loco' a Ferrara.
10 de setembre 2007
La ràdio de Júlia
Des del principi la manera de treballar de la Julia Otero m'ha agradat molt ( I físicament també, tot i que és prou majoreta que jo). Després la vaig seguir esporàdicament a La Columna, de TV3 i Las Cerezas a la Primera.
La tia sap trasmetre confiança, usa una picardia periodística carregada de sensualitat i un llenguatge molt directe i clar siga en castellà o en català. Ara ha tornat de nou a la cadena de ràdio on jo la vaig començar a escoltar, i a la mateixa hora, totes les vesprades. L'estic sentint i em sembla, de moment, un poc paraeta. Supose que a mesura que pille confiança anirà soltant-se...
04 de setembre 2007
Un consell de cultura
El primer punt del dia fou proposar ubicacions per al nou auditori que ells havien promés. Jo em vaig quedar un poc parat en vore que no es deia res de l’anterior projecte i ubicació aprovats per l’anterior corporació. Com ja comentí, no soc partidari d’aquell projecte, però les formes són les formes. Sort que un altre membre va demanar alguna justificació de per què s’havia eliminat la primera idea sense comptar amb ningú. Van argumentar dir l’altre edifici era al descobert i això suposava no ser utilitzat els mesos d’hivern.
Ara pren la paraula el director del museu valencià del paper - amic del pintoresc feixistaJuan G. Sentandreu i organitzador d’un acte de campanya del seu partit a Banyeres-, i ho fa en castellà sent més valencianoparlant –o catalanoparlant, que li fotrà més- que jo. Fa la seua rectificació a l’acta anterior i puntualitza que ‘hablo en castellano para demostrar que las dos lenguas son igual de importantes’. Ací s’ha aplegat al moment culminant de la absurda situació. L’ambient està calent i les veus, abans ordenades, s’ajunten en una remor innecessària a favor de tornar a fer les actes en valencià, a favor d’una votació. Se li recorda a la regidora que som un òrgan consultiu i tenim la obligació de votar-ho, i ella respon que per molt consultius que siguem, depenem del que diga la corporació. Ací l’absurd es tinta d’absolutisme. Es canvia al següent punt. Cal dir que els afins al PP ja van demanar en l’anterior legislatura que es feren les actes bilingües, i van ser convidats pel regidor a presentar un escrit on figuraren els arguments del canvi. Aquell escrit no va ser presentat mai.
Palíndroms
DABALE ANAL PAZ A ZAPLANA EL ABAD
(I que conste que no pensem en ningú. La foto?? Pura casualitat!).