Hui he anat al cine per primera vegada este curs. Volia vore la nomenada Las 13 rosas que ens aconsellava N'Àngel Canet la setmana passada. Com ell ben deia, s'ix 'desfet' de la projecció.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.
Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.
Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.