31 d’octubre 2007

13 rosas


Hui he anat al cine per primera vegada este curs. Volia vore la nomenada Las 13 rosas que ens aconsellava N'Àngel Canet la setmana passada. Com ell ben deia, s'ix 'desfet' de la projecció.
És una història molt bonica. La d'unes joves (i idealistes, valga la redundància) dones que es dediquen a defendre allò en que creuen, que és una república legítima, oberta a tots, tolerant, lliure, laica... Contra la que es revel·la tot un exèrcit, la dreta i el clero. És bonica pel sentiment idealista que hi ha a la majoria, la fam de llibertat, les ganes de pau, la cooperació en els moments més difícils, la il·lusió,...
Però el desenllaç de la història és trist, angoixós, dur. Parlem d'una història real, que trancurrí ací prop, a Madrid, com en passaven moltes quotidianament als nostres pobles en aquella època.
A moltes parts de la cinta veïa les escenes com les que em contava la meua Milagret que havia viscut a Banyeres; El final de la guerra, els afussellaments (ojo!, d'uns i altres), la fam... És per això que he sentit molt endins la història que narra el director. M'ha colpit, m'ha impressionat. Feia anys que no plorava al cine, i Las 13 rosas ho ha aconseguit. Impecable el treball de les actrius. Magnífics els espais d'ubicació del rodatge. Molt bona la fotografia. Extraordinària algunes de les frases del final; 'sabemos una cosa; que tenemos razón (...) y sabemos, también, que cuando pase todo esto habrà alguien para recordarlo...' Fa trenta anys que va 'passar' i encara estem discutint si és convenient o si és excessiva una llei per recordar sense discriminacions a tots els qui deixaren la vida en esta guerra absura. Mentre d'altres canonitzen els seus 'màrtirs'.

Si no m'he gitat encara i estic fent-vos-en cinc cèntims per tal d'animar-vos a vore-la, és perquè paga la pena gastar els duros en l'entrada. I ja em direu.


29 d’octubre 2007

Un any després, a casa...


Hui fa un any (un any ja!!) que vaig aterrar a Itàlia amb el propòsit de viure alli durant els següents nou mesos. Me n'anava content. Il·lusionat. I també, pa que dir que no, poregós. Un país nou, llengua nova, gent nova...deixant ben lluny la meua realitat. Ja sabeu que l'experiència va anar, com molts m'aconsellaven...genial!
El erasmus ha sigut la millor experiència vital que he viscut (i crec que coincidisc amb tots els que l'han viscuda ja). Que m'ha ensenyat coses, que he disfrutat molt. Nou mesos d'una mena de parèntesi, de bambolla, que m'aillaven de l'evolució de les coses d'ací. No totalment, però sí físicament. Si n'han passat, de coses, estant jo per ahí!
En tornar hi ha personetes noves que es van engendrar al mateix temps que esta experiència. Hi ha d'altres ben estimades que ja no estan ni estaran mai més. I d'altres que han canviat el seu rumb de vida, s'han allunyat, per afavorir el seu nivell de vida. Uns altres continuen ahí, constants, escribint al seu bloc. Hi ha els companys diaris de l'aventura erasmus que estan darrere del messenger, o d'un correu electrònic... I queden, com no, els que compartien bons moments al poble o a la ciutat, i estan disposats a continuar passant-los.
Perquè tinc clar que jo soc jo... i els qui m'envolten. Gràcies a tots.


27 d’octubre 2007

Femellistes


Vull amprar-li a les Mãedéus el terme per fer-me ressó d'una reivindicació femellista de l'altra setmana. I és que una entitat de femelles (concretament la Federación de Mujeres Progresistas) ha demanat que tolguen de la programació de telecinc la sèrie diària de “Escenas de matrimonio”, seqüela del programa dels dissabtes per la nit de laprimera que suprimí ZP en arribar al poder.

Ja fa setmanes que sé de l'existència del programa nomenat, sobretot perquè a les meues cases els agrada posar-ho. Mai no m'ha agradat. No l'he trobat graciós , ni oportú ni ben fet. Una esceneta de discussió matrimonial pot resultar graciosa i salvar un guió fluixet. Fer d'aquelles discussions l'argument de la sèrie deixa el seu nivell a l'altura de la sola de la sabata.

Les femellistes diuen; 'el deterioro en la convivencia y las agresiones psicológicas que están contenidas en la serie, son en parte las causas que desembocan en la muerte de muchas mujeres en España a manos de sus parejas y ex parejas.' i 'reproduce estereotipos negativos de la mujer, a la que se menosprecia y cuyas capacidades no se le valoran; e incluso en la mayoría de las situaciones son ellas las que "hacen la vida imposible" a sus maridos' I tenen més raó que un sant. Si heu vist algun episodi per poc temps que siga vos haureu adonat que la caricatura del matrimoni que fan és grotesca; Qui neteja? Qui és la que es gasta en el bingo el jornal de la parella? I d'altra banda qui és el que treballa? Qui el irresponsable de la casa?

Estes propostes ajuden molt poc a l'erradicació de la violència masclista. Poca broma que hi ha víctimes totes les setmanes! I jo que m'informe d'elles a migdia per eixa mateixa emissora...

PD; Post dedicat a les femelles que em demanaven un nou escrit al bloc!

15 d’octubre 2007

Fuster, testimoni de la 'riuà'


Hui, 15 d'octubre, fa cinquanta anys que el suecà més célebre de tots els temps ens deixava un testimoni d'excepció al seu Diari 1952.1960 ;


Ahir, quan l'autobús "de línia" s'acostava a València, ja vam trobar les primeres dificultats. La notícia havia arribat a Sueca de bon matí, però no podiem fer-ne massa cas. Una riuada? Encara si fos del Xúquer! El Xúquer és un riu com cal, forçut, sempre de gom a gom en passar per Sueca. El Túria, en canvi, vist a València, no arriba ni a semblar un riu; el llit ocre, buit, sec, gairebé polsós, serveix d'espai per a xaboles , per a campaments gitanos, per a fer instrucció els soldats, per a jugar a futbol les criatures. (...) En tocar Catarroja, l'autobús ha parat. No podiem seguir endavant. El barranc reglotava; un liquid impetuós, espès, d'un color xocolata clar envaïa la carretera, s'escampava pels carrers del poble. El veïnat era a les portes de casa, traginava poals, comentava a crits l'incident, i l'escena tenia un lleu aire de festa improvisada, fortuïta. (...)
A la ciutat, el desastre s'accentuava, s'accentua. El Túria l'ha envaïda de cap a cap. Allà, als orígens del riu, deu haver diluviat, i la torrentada s'ha desbocat damunt València.(...) La plaça del Caudillo s'havia convertit en una bassa insalvable. Haguérem de renunciar a anar enlloc. Avui mateix, el trànsit continua sent-hi penós. Algú ens deia que hi ha barris on el nivell de l'aigua ha aconseguit vora dos metres. No sé si la informació serà exagerada. La consternació i el pànic encara no han amainat, i els rumors que bescanvien els transeünts alterats han de ser, necessàriment, una mica indecisos. La presència del fang, sobretot, és inmensa.(...)
No hi havia, i encara no n'hi ha, servei d'electricitat. Una espelma tètricai minúscula, i gràcies, era tota l'esperança assequible. Ni hem pogut menjar gaire cosa: unes galetes, comprades a preu inèdit en un bar. Els forns no havien funcionat; els ultramarins eren tancats; els establiments de restauració també. Ens hi hem resignat. No hi havia altra solució.

09 d’octubre 2007

Sant Dionís amenaçat

Hui, dia festiu, de celebració col.lectiva del dia fundacional dels valencians volia parar-me un poc a reflexionar sobre nosaltres. Este matí a Gandia anava fent un esquema mental, i em venia al cap el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall sobre Miquel Grau, ara que fa 30 anys que 'per guanyar la llibertat' va ser vilment mort per un militant d'ultradreta.

Quin dia més solejat, el de hui! Jo, mig inconscientment m'he posat este matí la samarreta de la campanya cabotista 'apadrina un xiquet valencià' que tots coneixereu. Quina ha estat la meua sorpresa que per portar-la m'han amenaçat a la mateixa Gandia, just quan visitava les estàtues dels Borja a les escoles pies. M'han insultat a crits (des de lluny, per supost) i m'han fet diverses amenaces (i no sé si fotos i tot) alli, enmig del carrer. N'eren quatre, equipats amb la seua senyera tricolor i bandera espanyola. Uns covards. Uns xenòfobs i autoritaristes. Uns energúmens que pretenen imposar amb la força les seues idees sense escoltar ni parlar. Anava jo soles i m'he assustat, clar. Ja al tren recordava el govern nostre, i l'oposició nostra, i la tonadeta de la cançò d'Al Tall...

Després la mani, amb incidents provocats pels amics dels anteriors, fins el Parterre. La primera del 9 d'octubre a la que vaig. Tal dia com hui va entrar el nostre rei Jaume a la ciutat, amb penons i banderes quatribarrades. Alli estavem nosaltres (desorganitzats, però estàvem) per celebrar-ho.

Deixem per a un altre dia les reflexions. Només dir que des de hui, els valencians. em preocupen un poc més.

06 d’octubre 2007

Botifarrà a Banyeres


Ahir per la vesprada vam assistir, amb goig i satisfacció al concert de Pep Botifarra al teatre Principal de Banyeres. Goig perquè és un artista que em sembla genial per la seua personalitat i pel treball etnogràfic que ha fet i fa i com el porta a terme. I satisfacció per compartir amb els meus, la gent del meu poble, un dels seus espectacles.
Acompanyat de la seua rondalla, entre ells Nèstor Mont, va cantar el seu últim disc i alguns altres romanços i havaneres bellíssimes. El públic els va aplaudir bona cosa i van gaudir molt de la veu del socarrat de moda, la qual cosa es va notar també en els comentaris a l'eixida del teatre.
L'acte s'emmarca dins la celebració del 9 d'octubre que proposa el Col.lectiu Serrella des de fa més d'una dècada, amb sopar-tertúlia i alguna conferència o concert extra. Hi va haver bona assistència de públic tot i no estar, al meu parer, molt publicitat.
Un acte que va acabar amb un Matxero i Teresa molt celebrat per la gent i, com no, una jota de Banyeres que es va fundir a l'última estrofa (la rapideta) amb un caloròs aplaudiment dels banyeruts. Una alegria per als sentits, un orgull per als valencians. Una faena ben feta.

04 d’octubre 2007

Setmana atrafegada

Quan me s'enjunten compromisos personals i laborals en una mateixa setmana ho passe regular. No m'agrada anar com a cagalló per sèquia. Trobe que no estic del tot en cap dels llocs on vaig. És el cas d'esta setmana. El diumenge en acabar el dinar de cosins en casa, cap a València que a l'endemà haviem d'estar ací, i des del dilluns al treball d'enquestador (del que no vos he parlat. ho fare, ho faré...), curset per tornar a treballar a Telèfonica(fins dilluns), hui reunió de colla de jovens pel 9 d'octubre, concert de Pep Botifarra (demà divendres a Banyeres) i per últim el pont a Gandia per celebrar amb els pares els seus 25 anys de casats -i cansats-.

Ah, i dimarts a les 18 h. manifestació a València pel 9 d'Octubre, des de la Pça. de Sant Agustí. Que ausaes enguany quin ambient dins l'esquerra valencianista!! Sigueu d'on sigueu i simpatizeu amb qui siga, com que sou tots valencians esteu convidats a anar. (I jo un altre any que em perd la dançà del meu poble!!).

Vos pose una foto de a paella familiar del diumenge; divertit, emotiu i massiu (33 boques en taula).

02 d’octubre 2007

01 d’octubre 2007

Sorolla torna a València


El més internacional dels pintors valencians de tots els temps, Joaquim Sorolla (València, 1863- Madrid 1923) va deixar la seua obra escampada per les parets de la classe alta del canvi de segle. Va estudiar a l'acadèmia de Belles Arts de València (la meua) i les inquietuds artístiques i els encàrrecs el feren viatjar per mitja Europa i nord-Amèrica. Pot ser hui les seues teles ens semblen massa amanerades però la realitat és que Ximo portà a València i a Madrid el nou llenguatge artístic del moment, l'impressionisme que admira a París en un dels seus viatges. És recordat pels seus retrats frescos i els paisatges plens de llum, de color (Del seu estil encara viuen alguns pintors mediocres). El seu país, València, amb moltes feines reuneix una digna quantitat d'obres seues, que van estar cedides per la seua dona al govern espanyol de 1931 per crear un museu a casa seua a Madrid; “Hauria fet ma casa a València i no a Madrid si València fora camí per a arribar a algun lloc”, comentaria l'artista.
Ara, un dels seus més grans projectes pictòrics, els murals de la Hispanic Society de Nova York venen a València per ser exposats al Centre cultural Bancaixa. Jo que ara passe prou sovint davant l'edifici puc donar fe del treball de reforma del mateix, que s'ha vestit de diumenge per rebre a tan ínclit hoste. Precisament ahir, diumenge. El trasllat li ha costat a Bancaixa 'un ou de la cara'. Amb boeing, trailers, GPRS i Guàrdia Civil. La mostra s'inaugurarà el 7 de novembre amb la presència dels reis hispanics, Jose Luis Olivas, i demès vasalls. (Bona oportunitat per cremar a València algun ninot del rei!).
Fins al març, Sorolla entre nosaltres. Aquell pintor excepcional que confessà, alguna vesprada de cel gris a sa casa de Madrid que “quan parle en castellà, no faig altra cosa sinó traduir de la meua llengua”.