Hui, 15 d'octubre, fa cinquanta anys que el suecà més célebre de tots els temps ens deixava un testimoni d'excepció al seu Diari 1952.1960 ;
Ahir, quan l'autobús "de línia" s'acostava a València, ja vam trobar les primeres dificultats. La notícia havia arribat a Sueca de bon matí, però no podiem fer-ne massa cas. Una riuada? Encara si fos del Xúquer! El Xúquer és un riu com cal, forçut, sempre de gom a gom en passar per Sueca. El Túria, en canvi, vist a València, no arriba ni a semblar un riu; el llit ocre, buit, sec, gairebé polsós, serveix d'espai per a xaboles , per a campaments gitanos, per a fer instrucció els soldats, per a jugar a futbol les criatures. (...) En tocar Catarroja, l'autobús ha parat. No podiem seguir endavant. El barranc reglotava; un liquid impetuós, espès, d'un color xocolata clar envaïa la carretera, s'escampava pels carrers del poble. El veïnat era a les portes de casa, traginava poals, comentava a crits l'incident, i l'escena tenia un lleu aire de festa improvisada, fortuïta. (...)
A la ciutat, el desastre s'accentuava, s'accentua. El Túria l'ha envaïda de cap a cap. Allà, als orígens del riu, deu haver diluviat, i la torrentada s'ha desbocat damunt València.(...) La plaça del Caudillo s'havia convertit en una bassa insalvable. Haguérem de renunciar a anar enlloc. Avui mateix, el trànsit continua sent-hi penós. Algú ens deia que hi ha barris on el nivell de l'aigua ha aconseguit vora dos metres. No sé si la informació serà exagerada. La consternació i el pànic encara no han amainat, i els rumors que bescanvien els transeünts alterats han de ser, necessàriment, una mica indecisos. La presència del fang, sobretot, és inmensa.(...)
No hi havia, i encara no n'hi ha, servei d'electricitat. Una espelma tètricai minúscula, i gràcies, era tota l'esperança assequible. Ni hem pogut menjar gaire cosa: unes galetes, comprades a preu inèdit en un bar. Els forns no havien funcionat; els ultramarins eren tancats; els establiments de restauració també. Ens hi hem resignat. No hi havia altra solució.
A la ciutat, el desastre s'accentuava, s'accentua. El Túria l'ha envaïda de cap a cap. Allà, als orígens del riu, deu haver diluviat, i la torrentada s'ha desbocat damunt València.(...) La plaça del Caudillo s'havia convertit en una bassa insalvable. Haguérem de renunciar a anar enlloc. Avui mateix, el trànsit continua sent-hi penós. Algú ens deia que hi ha barris on el nivell de l'aigua ha aconseguit vora dos metres. No sé si la informació serà exagerada. La consternació i el pànic encara no han amainat, i els rumors que bescanvien els transeünts alterats han de ser, necessàriment, una mica indecisos. La presència del fang, sobretot, és inmensa.(...)
No hi havia, i encara no n'hi ha, servei d'electricitat. Una espelma tètricai minúscula, i gràcies, era tota l'esperança assequible. Ni hem pogut menjar gaire cosa: unes galetes, comprades a preu inèdit en un bar. Els forns no havien funcionat; els ultramarins eren tancats; els establiments de restauració també. Ens hi hem resignat. No hi havia altra solució.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada