Nàpols dos mil deu

Fa ja vora tres anys ( ja??!!) que els vaig deixar. Ells han seguit la seua vida i jo la meua, per supost. Per unes hores ens vam retrobar pels carrerons de Nàpols; Continuava recordant les cares de molts oriunds de per allà. La visita va tornar a ser divertida, curiosa i atractiva. Nàpols em fascina, qui em llig de temps ho sap. La ciutat en eterna decadència manté un encant endimoniat. Seran els carrers reblits d'antics palaus, els paisatges urbans, l'animada vida al carrer, les llegendes que s'escampen per tot arreu, el sabor de la Pizza - així, en majúscules- que trobes a Via Tribunali. Serà la presència llunyana i imponent del Vesuvi - Amb el cim nevat eixos dies de gener!-.
Caminar per Nàpols coneixent els seus problemes et fa circular amb una sensació estranya de por, d'atenció i d'espectació. No saps en quin moment poden furtar-te la bossa, o atropellar-te, o si trobaràs en algun moment un tiroteig, o si aquella botiga on serveixen amb amabilitat participa activament en el negoci de la Camorra. Al remat és com estar dins d'una gran pel·lícula del neorrealisme italià, comparació graciosament versemblant en observar les exagerades gestulitzacions i converses dels veïns.



Pujar al Castel Sant Elmo ja val tot el viatge. Enfilar-se allà amunt és tocar el cel de la ciutat -amb permís del Vesuvi, que ja queda un poc apartat-. Allí dalt s'està més alt que ningú, es té la sensació de controlar-ho tot encara que el nucli urbà sumat a la perifèria s'escampa fins on ja no t'aplega la vista. Des del castell Nàpols és multicolor, i tota ella abraça la badia a la que dóna nom, en l'horitzó de la qual es pon el sol diàriament abocant una llum daurada que sembla, també, eixida d'un film. Davant d'aquell, el Mare Nostrum, pense en els grecs que li donaren el nom, en els romans, en els francesos... i també en la part que ens toca; Intente figurar-me davant la mateixa posta de sol el nostre Alfons el Magnànim, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Pere Joan, Guillem Sagrera...

Em sembla que mai he deixat cap escrit en napolità, en dialetto com ells en diuen. Ara posaré una poesia dedicada a Napule (Nàpols) de Totó, actor còmic napolità que sempre va fer dels seus origens un tret d'identitat personal. Segur que no tindreu cap problema de comprensió;

ZUOCCOLE TAMORRE E FEMMENE (Rates, tambors i femelles)

Tutte hanno scritto 'e Napule canzone appassiunate,
tutte 'e bellezze 'e Napule sò state decantate:
da Bovio a Tagliaferri, Di Giacomo a Valente;
in prosa, vierze e musica: ma chi po ddi cchiù niente?
Chi tene 'o curaggio 'e di' quaccosa
doppo ca sti puete gruosse assaie
d'accordo songo state a ddi una cosa:
ca stu paese nun se scorda maie.
Sta Napule, riggina d' 'e ssirene,
ca cchiù 'a guardammo e cchiù 'a vulimmo bbene.
'A tengo sana sana dinto 'e vvene,
'a porto dinto 'o core, ch' aggia fà?
Napule, si comme 'o zucchero,
terra d'ammore - che rarità!
Zuoccole, tammorre e femmene,
è 'o core 'e Napule ca vò cantà.
Napule, tu si adorabile,
siente stu core che te vò di:
"Zuoccole, tammorre e femmene,
chi è nato a Napule nce vo murì