04 de febrer 2010

Nàpols dos mil deu

Fa ja vora tres anys ( ja??!!) que els vaig deixar. Ells han seguit la seua vida i jo la meua, per supost. Per unes hores ens vam retrobar pels carrerons de Nàpols; Continuava recordant les cares de molts oriunds de per allà. La visita va tornar a ser divertida, curiosa i atractiva. Nàpols em fascina, qui em llig de temps ho sap. La ciutat en eterna decadència manté un encant endimoniat. Seran els carrers reblits d'antics palaus, els paisatges urbans, l'animada vida al carrer, les llegendes que s'escampen per tot arreu, el sabor de la Pizza - així, en majúscules- que trobes a Via Tribunali. Serà la presència llunyana i imponent del Vesuvi - Amb el cim nevat eixos dies de gener!-.
Caminar per Nàpols coneixent els seus problemes et fa circular amb una sensació estranya de por, d'atenció i d'espectació. No saps en quin moment poden furtar-te la bossa, o atropellar-te, o si trobaràs en algun moment un tiroteig, o si aquella botiga on serveixen amb amabilitat participa activament en el negoci de la Camorra. Al remat és com estar dins d'una gran pel·lícula del neorrealisme italià, comparació graciosament versemblant en observar les exagerades gestulitzacions i converses dels veïns.



Pujar al Castel Sant Elmo ja val tot el viatge. Enfilar-se allà amunt és tocar el cel de la ciutat -amb permís del Vesuvi, que ja queda un poc apartat-. Allí dalt s'està més alt que ningú, es té la sensació de controlar-ho tot encara que el nucli urbà sumat a la perifèria s'escampa fins on ja no t'aplega la vista. Des del castell Nàpols és multicolor, i tota ella abraça la badia a la que dóna nom, en l'horitzó de la qual es pon el sol diàriament abocant una llum daurada que sembla, també, eixida d'un film. Davant d'aquell, el Mare Nostrum, pense en els grecs que li donaren el nom, en els romans, en els francesos... i també en la part que ens toca; Intente figurar-me davant la mateixa posta de sol el nostre Alfons el Magnànim, Jordi de Sant Jordi, Ausias March, Pere Joan, Guillem Sagrera...

Em sembla que mai he deixat cap escrit en napolità, en dialetto com ells en diuen. Ara posaré una poesia dedicada a Napule (Nàpols) de Totó, actor còmic napolità que sempre va fer dels seus origens un tret d'identitat personal. Segur que no tindreu cap problema de comprensió;

ZUOCCOLE TAMORRE E FEMMENE (Rates, tambors i femelles)


Tutte hanno scritto 'e Napule canzone appassiunate,
tutte 'e bellezze 'e Napule sò state decantate:
da Bovio a Tagliaferri, Di Giacomo a Valente;
in prosa, vierze e musica: ma chi po ddi cchiù niente?
Chi tene 'o curaggio 'e di' quaccosa
doppo ca sti puete gruosse assaie
d'accordo songo state a ddi una cosa:
ca stu paese nun se scorda maie.
Sta Napule, riggina d' 'e ssirene,
ca cchiù 'a guardammo e cchiù 'a vulimmo bbene.
'A tengo sana sana dinto 'e vvene,
'a porto dinto 'o core, ch' aggia fà?
Napule, si comme 'o zucchero,
terra d'ammore - che rarità!
Zuoccole, tammorre e femmene,
è 'o core 'e Napule ca vò cantà.
Napule, tu si adorabile,
siente stu core che te vò di:
"Zuoccole, tammorre e femmene,
chi è nato a Napule nce vo murì

2 comentaris:

juli ha dit...

He de dir-te que és una de les ciutats que més m'han fascinat. I espere tornar alguna altra vegada, perquè se me va quedar un sabor de boca, com allò de : tinc més gana. Ara que pense, podries programar un viatge per a amics i coneguts a Nàpols i ser tu el guia. Pensateu i fes la proposta. Jo ja m'apunte.

Anònim ha dit...

Aquest petit escrit de Nàpols m'ha fet recordar de lo "gran" que és Nàpols. Gran per la seva gent insòlita i escandalosa, per la pizza, pels racons i els carrers que tan recordo...enrecordar-me de la sensació que tenia de que quan sortia al carrer, mai sabia el que em trobaria durant el dia...i això és difícil de trobar.
Sóc una noia que també vaig estar d'erasmus quan tu hi vas estar. Era una de les compayes de pis de l'Oriol.
No he tornat a anar a Nàpols, però m'he promès que hi tornare aviat. Tens molta sort per haver-hi tornat.

Mònica