Dissabte d'actes...

Anit vaig tornar a disfrutar en el Teatre Principal del grup de danses ‘Aires de Mariola’ ballant l’ú i el fandango del meu poble. Cumplien 25 anys i la cosa es mereixia un acte commemoratiu al que van convidar el grup ‘Alimara’. Vaig asistir amb Ester – que coneixia de primera mà la rondalla-, Sergi i Dani, vinguts de la Vall Blanca per vore l’espectacle. Per a mi, els millors, els banyeruts. I quan dic millor vull dir espontanis, naturals, creïbles, divertits... Alimara, per molta fama que tinga, no em va convèncer. Massa goiescos. Un tant acartonats i poc naturals no sé si per ballar amb eixos vestits tan de saló o pels quadres escènics que intentaven montar suggerint festes, asguinaldos, etc. i que van allargar la seua ‘col·laboració’ a molts minuts. Tants que ni els vam vore acabar, que ens esperaven al poble del costat!

Baixar a Bocairent al que siga sempre és una sort. En este cas era per un concert d’un amic al que li ho haviem promés. L’excusa ens va portar a organitzar un soparet al bar Solbes amb genteta de diversa procedència –cap d’ells cardaor. Alguns no es coneixien entre ells- que va cuallar molt bé i va generar un ambient jovial entorn de la picaeta de la taula.

El concert -al bar Les Coves-, com era d’esperar, no començà a l’hora prevista, i en tocar els primers acords es va formar bona cosa de públic que pretenia disfrutar d’este grup cardaor novetós estilísticament per aquells racons de la Mariola. Llàstima que les lletres no s’entengueren entre la música –molt bona, però molt alta. Deu ser coses de la modernor- i que l’espai no fóra més gran. Son detalls que esperem vagen millorant i que puguen continuar en la destacada carrera musical que els espera.

Este últim viatge, preveient vetlar, el vaig fer amb manta – com Dèu mana- i no sabeu el que s’agraeix una miqueta d’escalforeta amb tan baixa puntuació de graus farehnheit. Per circumstàncies que no venen ara al cas, xarràrem pel carrer una bona estona, fins tard, quan els peus ja ens picaven de la gelor.

Juntar-se, vore’s, parlar i riure mai és debades. Fer-ho a Bocairent, encara menys.