05 d’agost 2006

Aquest país...

Aquesta setmana han estat uns dies de reflexió entorn del País/Països. Per dos situacions que m'han fet pensar-hi; en primer lloc, dimecres estava parlant amb una amiga que viu a Godelleta de la llengua que usen allí, el castellà. Em comentava que és un parlar entre aragonés i castellà. I em va posar exemples que a mi em remetien a la manera de parlar de la meua àvia materna, que era d'Albacete. Albacete! Primer punt, tenim un país dividit entre els valencians estrictes -de parla i costums- i els castellans que es diuen 'valencians' per estar dins del País. Ja m'ho comentava una companya de treball d'Aiora 'jo li preguntava al meu avi què som, d'on som. ell em responia que no ho sabia' .

A l'endemà, al treball em telefona una dona amb prefixe de Castellò. Com que parlava en castellà i jo, en sentir-li l'accent valencià tan pronunciat, em vaig passar al valencià. Cosa que sol fer habitualment. La sorpresa d'ella fou immediata 'Que raro sentir valencià a un número d'estos', i quan jo anava a dir-li això de que ella sempre s'ha de dirigir en valencià, encara que li contesten en valencià, observa ella 'però tu no parles valencià de València'. No, és que soc de l'Alcoià. 'Ah, clar, ja deia jo que era un valencià més paregut al valencià de Castellò'. Sí, clar, s'assemblen prou. 'Ah, però no vos feu catalanas, eh?' Com? 'Si, que no vos feu catalans, que eixos no volen més que ampliar-se'. Dona, però si parlem igual que ells. 'Sí però té igual. Això és com ma mare i jo; jo sóc jo i ma mare és família'. Clar, però són família... 'Que jo he viscut molts anys a Catalunya i sé que donen molts diners, i cotxes i tot, per a fer a la gent més catalana. I en el nord de Catalunya encara van amb llança i armadura'. En arribar ací, jo que volia dialogar amb ella, vaig descobrir en el seu nivell de raonament i vaig dessistir-hi. Li doní el número de telèfon que em demanava i au. Segon punt, no podem organitzar-se en països quan entre els seus habitants hi ha un odi costant, encara que injustificable.

Com vos deia, han sigut dos situacions quotidianes per a reflexionar, per a entendre que encara ens queda molt per fer. Que tenim pendent resoldre eixa doble entitat de valencià dins del mateix País Valencià. Que no tots reben per igual les realacions amb els veïns del nord. Que, al remat, estem dividits, i front a això cal unitat al carrer, a les urnes...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Xe, i no me podries passar el número de la dona esta, pâ fitxar-la pâ la Valenciclopèdia?

DE TOT UN POQUET ha dit...

Bo, jo et respondré "seriosament". No sé si hi ha solució o no. Però una cosa observada per mi és que, si hi ha un valencianoparlant entre gent que sap i pot utilitzar el valencià... si aquest sempre l'utilitza... la conversa sol anar en valencià. Si no ho fa, ja l'hem cagat...
Se m'acaba el temps... des de Plasència...