No he sigut mai partidari dels ‘dies de’: Ni del dia del pare, ni del dia dels enamorats, ni el del llibre, ni tants altres. Jornades d’efervescència de bones intencions i discursos molt fussats per recordar que alguna cosa existeix i que ens en recordem d’ella un dia a l’any.
Demà diuen que és el ‘dia de la Comunitat Valenciana’, fórmula que pareix copiada d’uns grans magatzems o de la ‘casa de España’ d’alguna capital d’algun país del món. La cosa no és accidental: és així perquè així ho volen i ho han volgut els que manen ací des de fa vàries dècades. Igual que tenim un dia per recordar quant que volem la mare i els xiquets li porten una floreta de paper entusiasmats del tot, hi ha un dia a l’any per ‘recordar’- i remarque la paraula: recordar, i res més- que el poble pla encara parla valencià – dir parla, llig i escriu ja seria dir massa- i amb aital finalitat es lloga un grupet de musica ‘en valencià’, es ballen les danses típiques que tothom mira però on ningú hi participa, es menja paella, a la capital es trau en processó la senyera amb tota la pompa i circumstància que cal – Es passeja més per allò de que isca de casa i li pegue l’aire que per fer realment una processó respectuosa i ‘cívica’ com cal-, i en molts ajuntaments es llig un manifest de totes les forces polítiques unint-se a la causa valencianista, desitjant la normalitat de la cultura, omplint-se de bones intencions i animant a tot cristo a ‘ser’ valencià i a sentir-se’n orgullós.
La realitat és que un any rere l’altre eixe manifest es queda al faristol on és llegit i ni els regidors ni els ciutadans tornen a tindre cap interés en ell fins que a l’any següent arriba el ‘dia de la comunitat’ i se’l tornen a trobar. Això, o que arriben eleccions i cal traure vots dels sectors regionalistes – que no valencianistes, siguem clars-.
Els valencians patim més que mai una classe política indigna, cobdiciosa, mesquina i agenollada als interessos de Madrid. Seguim sent tan ‘flojos y muelles’ com ens va descriure el comte-duc d’Olivares fa 400 anys. Ni els ciutadans ni la oposició, esbalaïda i desorientada, sabem reaccionar davant un govern megalòman, balafiador i seguidista. Hem renunciat a defendre els nostres interessos econòmics i culturals per no saber crear la nostra política i deixant que altres ens la facen meseta enllà.
Trobe que ens va millor celebrar el ‘nostre dia’ un 14 de febrer, imitant la proposta de l’alcalde Hereu de Barcelona. Perquè el 9 d’octubre va nàixer un país del que hui només queda, si escarbem molt, algun remitjonet; Si fins i tot els fa tanta vergonya el penó de la conquesta de la capital que el volen conflictiu i amagat!!
El 9 d’octubre podria haver sigut la 'Diada Nacional del País Valencià'; una jornada de celebració, d’alegria col•lectiva pels èxits aconseguits, de marcar-se nous reptes, d’enorgullir-se junts de la riquesa de la nostra cultura, de mirar enrere i donar les gràcies, i mirar avant per ensenyar a les noves generacions quantes coses bones podem fer si ens ho proposem entre tots. En canvi és el dia dels discursos oficials cínics, vanitosos, buits, desficaciats. És el dia per celebrar que tindrem l’AVE a Madrid (en el que tardarem menys des de València que per a anar a Alcoi). Que les relacions comercials amb l’exterior són boníssimes mentre els llauradors es moren de fam. Que la majoria dels polítics autonòmics i locals ignoren la llengua pròpia (Pot ser que l’alcaldessa de la capital porte 20 anys sense dir-ne ni una en valencià? Si Maria Abradelo ha tardat molt menys!!) i a més a més menyspreen tota cultura feta en valencià i col•laboren en la confusió sobre el seu origen i denominació. Un dia per a celebrar també que a pesar dels seus fracassos, excessos i corrupteles molts governants es renovaran l’any que ve en les seues poltrones de diputats o regidors. I per celebrar la joia de la corona: Una televisió pública manipulada descaradament, de continguts infames, de servei públic nul i pou sens fondo dels nostres impostos. Ah, i ara no està sola, que l’acompanyen les televisions locals de la ‘caverna mediàtica’ madrilenya, que van obtindre les llicències per a emetre, tot i tindre el mateix interés i vinculació amb la realitat valenciana com la NBC americana.
I podriem seguir amb educació, els bous, els bancs, els músics, el teatre, les universitats, el Papa, la confessionalitat del govern...
Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.
Demà diuen que és el ‘dia de la Comunitat Valenciana’, fórmula que pareix copiada d’uns grans magatzems o de la ‘casa de España’ d’alguna capital d’algun país del món. La cosa no és accidental: és així perquè així ho volen i ho han volgut els que manen ací des de fa vàries dècades. Igual que tenim un dia per recordar quant que volem la mare i els xiquets li porten una floreta de paper entusiasmats del tot, hi ha un dia a l’any per ‘recordar’- i remarque la paraula: recordar, i res més- que el poble pla encara parla valencià – dir parla, llig i escriu ja seria dir massa- i amb aital finalitat es lloga un grupet de musica ‘en valencià’, es ballen les danses típiques que tothom mira però on ningú hi participa, es menja paella, a la capital es trau en processó la senyera amb tota la pompa i circumstància que cal – Es passeja més per allò de que isca de casa i li pegue l’aire que per fer realment una processó respectuosa i ‘cívica’ com cal-, i en molts ajuntaments es llig un manifest de totes les forces polítiques unint-se a la causa valencianista, desitjant la normalitat de la cultura, omplint-se de bones intencions i animant a tot cristo a ‘ser’ valencià i a sentir-se’n orgullós.
La realitat és que un any rere l’altre eixe manifest es queda al faristol on és llegit i ni els regidors ni els ciutadans tornen a tindre cap interés en ell fins que a l’any següent arriba el ‘dia de la comunitat’ i se’l tornen a trobar. Això, o que arriben eleccions i cal traure vots dels sectors regionalistes – que no valencianistes, siguem clars-.
Els valencians patim més que mai una classe política indigna, cobdiciosa, mesquina i agenollada als interessos de Madrid. Seguim sent tan ‘flojos y muelles’ com ens va descriure el comte-duc d’Olivares fa 400 anys. Ni els ciutadans ni la oposició, esbalaïda i desorientada, sabem reaccionar davant un govern megalòman, balafiador i seguidista. Hem renunciat a defendre els nostres interessos econòmics i culturals per no saber crear la nostra política i deixant que altres ens la facen meseta enllà.
Trobe que ens va millor celebrar el ‘nostre dia’ un 14 de febrer, imitant la proposta de l’alcalde Hereu de Barcelona. Perquè el 9 d’octubre va nàixer un país del que hui només queda, si escarbem molt, algun remitjonet; Si fins i tot els fa tanta vergonya el penó de la conquesta de la capital que el volen conflictiu i amagat!!
El 9 d’octubre podria haver sigut la 'Diada Nacional del País Valencià'; una jornada de celebració, d’alegria col•lectiva pels èxits aconseguits, de marcar-se nous reptes, d’enorgullir-se junts de la riquesa de la nostra cultura, de mirar enrere i donar les gràcies, i mirar avant per ensenyar a les noves generacions quantes coses bones podem fer si ens ho proposem entre tots. En canvi és el dia dels discursos oficials cínics, vanitosos, buits, desficaciats. És el dia per celebrar que tindrem l’AVE a Madrid (en el que tardarem menys des de València que per a anar a Alcoi). Que les relacions comercials amb l’exterior són boníssimes mentre els llauradors es moren de fam. Que la majoria dels polítics autonòmics i locals ignoren la llengua pròpia (Pot ser que l’alcaldessa de la capital porte 20 anys sense dir-ne ni una en valencià? Si Maria Abradelo ha tardat molt menys!!) i a més a més menyspreen tota cultura feta en valencià i col•laboren en la confusió sobre el seu origen i denominació. Un dia per a celebrar també que a pesar dels seus fracassos, excessos i corrupteles molts governants es renovaran l’any que ve en les seues poltrones de diputats o regidors. I per celebrar la joia de la corona: Una televisió pública manipulada descaradament, de continguts infames, de servei públic nul i pou sens fondo dels nostres impostos. Ah, i ara no està sola, que l’acompanyen les televisions locals de la ‘caverna mediàtica’ madrilenya, que van obtindre les llicències per a emetre, tot i tindre el mateix interés i vinculació amb la realitat valenciana com la NBC americana.
I podriem seguir amb educació, els bous, els bancs, els músics, el teatre, les universitats, el Papa, la confessionalitat del govern...
Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.
2 comentaris:
Amb la frase final del text ho dius tot:
Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.
I el que encara és més trist: ja no som ni Generalitat Valenciana, sols Generalitat, ni Comunitat Valenciana, sols "la Comunidad" (sic). Ai, mare, si Jaume I tornara hui al Regne!
No s'equivoqueu, el que hem de fer és revertir en benefici propi la seua estratègia. Si no ens diuen valencians, millor que millor! I ben mirat, això de Sant Valentí, igual no és tan mala idea per als valentins.
Publica un comentari a l'entrada