Ai, la cultura...!

Abans de les festes de Nadal havia fet un escrit que sense voler havia deixat al rebost a l’espera de rescatar-lo per servir-lo ací.
Me’l va suggerir un un bon article al diario Púbico sobre la mercantilització de la societat, la consolidació d’un model educatiu basat en la utilitat i la competitivitat i les futures conseqüències socials; Enllaçava precisament amb un llibre que acabava de llegir, ‘Qüestió de valors: del consumisme a la sostenibilitat’ de Jordi Pigem (altament recomanable), que explica com d’importants és l’educació en certs valors (solidaritat, austeritat, respecte i revaloració de la natura, etc.) per a poder construïr un món sostenible i sense desigualtats socials, culturals o econòmiques. El consumisme voraç que ens guia ha fet quotidians termes com rendibilitat, competitivitat, utilitat, etc. Aquestos termes i altres són a les antípodes d’una autèntica qualitat de vida. No ens fan més feliços, ans al contrari, que ens produeixen l’ansietat i l’individualisme que van fent-se més presents a cada dia. Dissortadament no està de moda fomentar altres aptituds humanes com el pensament, la crítica, el compromís, la creativitat, la sensibilitat estètica... (I així acabarem com acabarem!)

Els cotxinos diners manen. Anselm Turmeda ja en donava testimoni al segle XV: ‘diners fan avui al món lo joc...’. Durant una bona temporadeta hem viscut per damunt de les nostres possibilitats amb l’ajuda dels bancs i ara hem pegat en os. I com sempre, a pagar-ho els que tenen menys recursos.

(Altra reflexió del llibre: Si necessitàrem menys treballariem menys... )

Una seqüela negativa de la condemnada crisi és la gestió de la cultura, que veu amenaçats pressupostos –ja esquifits per norma- i que provoca unes conseqüencies destructives com aquestes; Dos museus emblemàtics anuncien en pocs dies el seu tancament. Les institucions de torn, ajuntaments, diputacions i governs autònoms se’n desentenen de la seua obligació i s’espolsen les puces dient que no hi ha diners (Per cert, institucions la majoria de les quals en mans del PSOE. Qui ha dit que el PSOE està compromés amb la cultura?).

Al•legaran que els museus no són rendibles. Però un museu no està per fer negoci, sinó per educar. Llàstima que cada dia això s’entenga menys.

Terços amunt!!

El món casteller esperava la notícia amb candeletes, i finalment ha arribat el resultat desitjat; Els castells són patrimoni immaterial de la humanitat! La distinció de la UNESCO és un honor i una gran satisfacció per a tots els implicats directament en els castells i per als que ens estimem la cultura catalana. Contava en el meu penúltim escrit que vaig viure l’acte casteller de les festes de Santa Tecla de primera mà gràcies a l’Oriol. Conéixer de tan a prop una colla t’endinsa en una dimensió molt personal d’eixes torres humanes.

Aquestes torres s’alimenten d’un constant desafiament personal i col·lectiu. Hi ha un treball constant de coordinació de la colla en el qual tots saben quin paper ocupen en la seua construcció; Qui ha de posar pit, qui ha de parar el muscle, qui entrega la seua veu en donar les ordres o qui ha d’enfilar-se torre amunt, veloç, per fer l’aleta i carregar el castell. De fóra el resultat és solemne, plàstic i imponent, tot acompanyat de l’angoixa lògica en vore com el castell tremola a la vegada que creix. Dins, tots callen i només parla el cap de colla. Tot passa més lentament que a l’exterior. Es comprimeixen uns cossos amb altres i en sonar les gralles i el tabal hi ha emoció continguda mentre la torre va amunt gràcies a l’esforç de tots, i que el públic recompensa amb l’aplaudiment quan l’anxaneta alça la mà.

Hi haurà qui explique millor els valors positius dels castells (igualtat de gènere, integració, etc.). Jo només vull mostrar-me satisfet per aital distinció, i recordar la part que ens toca als valencians: Segons algunes teories aquests ‘castells’ naixen del ‘ball de valencians’ que van conèixer al camp de Tarragona fa dos segles. Certament al País Valencià s’han conservat i recuperat colles de ‘muixerangues’, que algun dia va ser un fenòmen més estés que en l’actualitat. Pot ser si la realitat política fòra una altra la proposta s’haguera pogut fer conjuntament des de les dos Generalitats, tot reconeixent i fomentant el fet ‘muixeranguer’ que a terres valencianes és tan feble com inexistent mediàticament. No en tinc dubte que una conseqüencia vergonyosa i patètica d’aquesta actitud d’ignorància és el fet que el GAV – grup feixista de llarga trajectòria, ben vist pel PP - haja enviat una carta al comité de la UNESCO per ‘alertar’ de la participació de xiquets en els castells.

Una altra manifestació nostra reconeguda com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat és el Cant de la Sibil.la de Mallorca, de la que no en soc gens entés, però a la qual li dec una visita en la seua versió més propera a mi: la d’Ontinyent.

Al remat, bones notícies per a la nostra cultura. Tots tenim un poc de tot, i tot té un poc de nosaltres, i per això ens ho estimem... Als diaris d’internet la bona notícia ve acompanyada de crítiques a Alarte des de cal PP per assistir a la Trobada d’Escola Valenciana del dia 9 d’Octubre, de l’amenaça del tancament de TV3 a la Safor i de la retirada de subvencions de la Generalitat al festival de cinema en valencià Inquiet.

Així, lectores i lectors, en pocs segons es pot passar de l’alegria d’una gran notícia a la indignació de saber que els que ens governen no tenen ni puta idea de quina és i com es fa la nostra cultura.

9 d'octubre; Res a celebrar

No he sigut mai partidari dels ‘dies de’: Ni del dia del pare, ni del dia dels enamorats, ni el del llibre, ni tants altres. Jornades d’efervescència de bones intencions i discursos molt fussats per recordar que alguna cosa existeix i que ens en recordem d’ella un dia a l’any.

Demà diuen que és el ‘dia de la Comunitat Valenciana’, fórmula que pareix copiada d’uns grans magatzems o de la ‘casa de España’ d’alguna capital d’algun país del món. La cosa no és accidental: és així perquè així ho volen i ho han volgut els que manen ací des de fa vàries dècades. Igual que tenim un dia per recordar quant que volem la mare i els xiquets li porten una floreta de paper entusiasmats del tot, hi ha un dia a l’any per ‘recordar’- i remarque la paraula: recordar, i res més- que el poble pla encara parla valencià – dir parla, llig i escriu ja seria dir massa- i amb aital finalitat es lloga un grupet de musica ‘en valencià’, es ballen les danses típiques que tothom mira però on ningú hi participa, es menja paella, a la capital es trau en processó la senyera amb tota la pompa i circumstància que cal – Es passeja més per allò de que isca de casa i li pegue l’aire que per fer realment una processó respectuosa i ‘cívica’ com cal-, i en molts ajuntaments es llig un manifest de totes les forces polítiques unint-se a la causa valencianista, desitjant la normalitat de la cultura, omplint-se de bones intencions i animant a tot cristo a ‘ser’ valencià i a sentir-se’n orgullós.

La realitat és que un any rere l’altre eixe manifest es queda al faristol on és llegit i ni els regidors ni els ciutadans tornen a tindre cap interés en ell fins que a l’any següent arriba el ‘dia de la comunitat’ i se’l tornen a trobar. Això, o que arriben eleccions i cal traure vots dels sectors regionalistes – que no valencianistes, siguem clars-.

Els valencians patim més que mai una classe política indigna, cobdiciosa, mesquina i agenollada als interessos de Madrid. Seguim sent tan ‘flojos y muelles’ com ens va descriure el comte-duc d’Olivares fa 400 anys. Ni els ciutadans ni la oposició, esbalaïda i desorientada, sabem reaccionar davant un govern megalòman, balafiador i seguidista. Hem renunciat a defendre els nostres interessos econòmics i culturals per no saber crear la nostra política i deixant que altres ens la facen meseta enllà.

Trobe que ens va millor celebrar el ‘nostre dia’ un 14 de febrer, imitant la proposta de l’alcalde Hereu de Barcelona. Perquè el 9 d’octubre va nàixer un país del que hui només queda, si escarbem molt, algun remitjonet; Si fins i tot els fa tanta vergonya el penó de la conquesta de la capital que el volen conflictiu i amagat!!

El 9 d’octubre podria haver sigut la 'Diada Nacional del País Valencià'; una jornada de celebració, d’alegria col•lectiva pels èxits aconseguits, de marcar-se nous reptes, d’enorgullir-se junts de la riquesa de la nostra cultura, de mirar enrere i donar les gràcies, i mirar avant per ensenyar a les noves generacions quantes coses bones podem fer si ens ho proposem entre tots. En canvi és el dia dels discursos oficials cínics, vanitosos, buits, desficaciats. És el dia per celebrar que tindrem l’AVE a Madrid (en el que tardarem menys des de València que per a anar a Alcoi). Que les relacions comercials amb l’exterior són boníssimes mentre els llauradors es moren de fam. Que la majoria dels polítics autonòmics i locals ignoren la llengua pròpia (Pot ser que l’alcaldessa de la capital porte 20 anys sense dir-ne ni una en valencià? Si Maria Abradelo ha tardat molt menys!!) i a més a més menyspreen tota cultura feta en valencià i col•laboren en la confusió sobre el seu origen i denominació. Un dia per a celebrar també que a pesar dels seus fracassos, excessos i corrupteles molts governants es renovaran l’any que ve en les seues poltrones de diputats o regidors. I per celebrar la joia de la corona: Una televisió pública manipulada descaradament, de continguts infames, de servei públic nul i pou sens fondo dels nostres impostos. Ah, i ara no està sola, que l’acompanyen les televisions locals de la ‘caverna mediàtica’ madrilenya, que van obtindre les llicències per a emetre, tot i tindre el mateix interés i vinculació amb la realitat valenciana com la NBC americana.

I podriem seguir amb educació, els bous, els bancs, els músics, el teatre, les universitats, el Papa, la confessionalitat del govern...

Siguem valencians tots els dies de l’any, però encara més quan anem a votar.

Santa Tecla gloriosa!

Ara fa dos anys vaig anar a les festes de Santa Tecla per primera vegada: Era precís conèixer la baixada de l’àliga! Enguany he tornat per dos dies acompanyat de dos amics també curiosos de les festes de pobles i ciutats. I hem tornat encantats d’haver viscut un cap de setmana tan intens i significatiu.

Hem tingut la gran sort d’estar acompanyats -quan els compromisos festius el deixaven- per l’amic Oriol, que ens anava referint tota classe d’explicacions i anècdotes a mesura que caminàvem el centre de Tarragona. Així és impossible no enamorar-se de la ciutat i de les seues festes!

L’ambient d’aquests dies és fantàstic: música en directe a qualsevol hora, gralles, pasdobles, gent per tot arreu, ubicacions diferents del centre per a cada acte, però tots a prop i agradables de caminar, molta marxa nocturna... Vaja, com fem les festes els pobles al sud del país: Ens sentíem com a casa!

Una de les experiències més autèntiques ha estat la de formar part de la ‘pinya’ que subjecta els castells baix del tot. Com que l’Oriol i tota la seua família formen part de la Colla Jove la visita ha sigut un curset ràpid de descobriment del món casteller –vocabulari, tècnica, història, agenda...-. Dins del castell connectes ràpidament amb les frustracions, amb la tensió, amb l’esperança i amb la joia de tots els que s’impliquen en eixe repte col·lectiu i tenen la responsabilitat de fer-ho davant de milers de persones. I enganxa! Hi van participar també la colla Vella, els de Vilafranca i la Jove de Valls. Un sol de justícia semblava voler desfer aquelles torres fràgils, però només ho va aconseguir dues vegades, causant-nos molta impressió la caiguda atrotinada de tanta gent des de tan alt.

Com dic, una visita a les festes curta però ben interessant.

Amb els pares de l’Oriol, la nostra família amfitriona, vam compartir algunes hores delicioses entorn a la taula anant d’un tema a l’altre mentre menjàvem els boníssims plats que ens va preparar la Remei. Vam quedar de tornar un altre any per als dies forts de Santa Tecla i a altres trobades. Ells també volen conéixer bé les nostres festes. Podem aportar-nos tantes coses, podem passar-ho tan bé, podem aprendre tant, que fa vertader goig continuar el contacte amb una gent tan compromesa, tan vitalista, tan acollidora i tan autèntica. I que siga per molts anys!!

Teresa: cent anys

S’imagineu la quantitat d'històries d’amor que han sorgit entre persones des que el món és món i les persones senten la necessitat d’estimar-se? Quantes han arribat a les nostres oïdes? Molt poques: un grapat on hi ha les aventures que més van colpir els nostres avantpassats.

Que una història d’amor que s’ha esdevingut en un temps i un lloc determinat es recorde i perdure en el temps és un privilegi que molts pocs aconsegueixen, i en eixe selecte club comptem amb una parella molt propera: Matxero i Teresa.
Ara ha fet un segle que la història va acabar tràgicament amb la mort d’ella a l’heretat del Morer, a Banyeres. Sergi Gómez, que ha estudiat el cas i l’ha difós en escrits, conferències i les voltes que compartim taula, no podia faltar al que havia promés i va estar en la tomba de Teresa per recordar-la en el centenari del seu traspàs:

Teresa, passats els anys, s’ha tornat una privilegiada. Els paisans seus que saberen de la desgràcia van aprofitar la tonadeta de l’Hereu Riera per cantar el final d’aquell amor que sobreviuria a la mort de tots dos. La cançó ha arribat als nostres dies, em consta que s’estudia en algunes classes de música i continua sent motiu de treball dels nostres músics i cantadors... i el que li queda!

Un segle després els canals d’aprenentatge de cançons i històries han canviat totalment i el gruix de la nostra societat dóna l’esquena a la cultura popular i ignoren la peça musical, però Teresa i Matxero viuen per sempre junts –com volien- en companyia d’altres amants eterns... Romeu i Julieta, aquells de Teruel, Marc Antoni i Cleopatra...

La 'señorita' Vicenta

FOTO: Del llibre 'el paper de l'escola a Banyeres de Mariola'. Vicenta i les seues alumnes l'any 69.

Dissabte coincidirem fent en el trajecte Banyeres-València; No la coneixia, i em va sorprendre quan em va contar, encara a la parada de l’autobús, que havia estat mestra al poble durant vora quaranta anys al col·legi de les monges. Es va presentar com deia ser coneguda al poble: la señorita Vicenta.

És ja una senyora major. No li vaig preguntar l’edat però li calcule una setantena d’anys. Diu que va vindre al poble l’any 62, i que va exercir fins els any noranta, quan la van despatxar sense explicacions de les monges, segons ella perquè assistia a sessions de quimioteràpia per superar un càncer. A partir d’ahí va anar desfullant una sèrie d’experiències agredolces sense cap ordre cronològic, botant d’un episodi de la seua vida a un altre, evidenciant un deteriorament psicològic dissimulat amb la seua antiga dot oratòria.

Recordava un passat amarg de maltractaments a càrrec d’un marit que encara conserva – “per ser bona samaritana” justificava- i que ara ha derivat a una ludopatia ruïnosa. El recurs d’encomanar-la a la seua famílía em va caure quan m’explicà els problemes que els rondaven; Un present angoixós.

Lamentava que poca gent del poble se’n recorde d’ella, ni companyes de treball ni alumnes – aparentava conèixer tots els xiquets als que havia ensenyat en quatre dècades- i per tant es sentia a soles. Físicament estava molt perjudicada per diferents i complicades operacions. Es mostrava molt religiosa però resabiada amb l’església. Evocava el seu origen suecà però feia la major part del discurs en castellà.

No tenia previst escriure açò al bloq, però aquest matí a la ràdio he escoltat Palabras para Júlia, de Goytisolo, cantada per Paco Ibañez, i me n'he tornat a recordar d'ella.

Em va donar ràbia no poder ajudar-la ni donar-li cap de solució. Li vaig dir que faré per vore-la al poble.

Un cavaller valent; salvarà la princesa?

Un curt d'animació molt ben fet. Val la pena parar-se 9 minuts a vore'l i delitar-se amb el dibuix, l'humor i la imaginació dels autors. Amb drac i tot! Si donarà de sí el tema del cavaller i la donzella...

Com que blogger no em deixa penjar-lo, el teniu ACÍ.

23 d'abril

Demà comencen oficialment les festes de Moros i Cristians de Banyeres; les festes de Sant Jordi. No hi participe actualment ni com a fester, ni com a músic, ni com a acolitet, però m'agrada estar aquests dies i vore les festes, disfrutar de l'ambient de dia i de nit, captar els matissos que cada any fan diferent el ritu de la festa, trobar-me amb la gent que per circumstàncies no veig la resta de l'any, tastar el timonet quan amaneix el dia 23 tot esperant que comence la diana...
Però com dic no estic lligat a la festa i encara que m'agrade no m'importarà fer fugina algun any per escapar-me a conèixer alguna de les festes que també celebren al cavaller que mata el drac.

L'any passat vaig poder visitar Puigverd de Lleida i viure una magnífica jornada medieval que va acabar amb una representació popular i espectacular de la llegenda de Sant Jordi i el drac. També a Esplugues de Llobregat van representar una llegenda amb bona cosa de balls tot i no ser patró del poble. I què dir-vos de la representació i la setmana medieval de Montblanc, d'una importància comercial i una fama que pot ser sobrepassa la classificació de 'festa popular'

Algun any caldrà assistir al 'Vencimiento del dragón' de Alcañiz, que segons he vist a les fotos es fa a una meravellosa plaça renaixentista el matí del dia de Sant Jordi. I de vesprada ens podriem acostar al Palau de la Generalitat de Barcelona al mercat de Roses i a passejar per les Rambles a la festa del llibre.
I prou més amunt, en la costa basca, pinta molt bé el 'Gora Santurtzi' del poble de Santurtzi, que representa bianualment la mort del drac en una vila marinera que deu el seu nom al sant.
Un poc més lluny, a la vila de Portofino (prop de Gènova), al costat del seu port d'embarcacions de luxe, es fa una gran foguera la nit del dia 23 vora el mar, i diu la gent d'allà que si el tronc que subjecta la foguera cau cap a la mar, és senyal de bona sort, i si ho fa cap a dins, de tot el contrari.

Fa uns quants anys, a l'imperi romà celebraven el 23 d'abril el dia de la 'Vinàlia', festa per la que se li demanava a Júpiter la protecció de les vinyes i la l'èxit de la collita. S'obrien les botes del vi de la collita de la tardor anterior per a oferir-les al susdit déu i després els romans es bufaven com a rates. Casualment 'Jordi' vol dir 'home del camp' i és el patró en molts països dels llauradors. Una altre aprofitament pagà de l'esglèsia?

Sant Romà de la Calle

He estat en les dos concentracions a favor de Romà de la Calle que s’han organitzat improvisadament a les portes del Muvim i a la seu de la diputació provincial de València. En les dos, tot i haver estar convocades amb poc de temps, hi va assistir molta gent. Sobre cinc-cents han dit en algun mitjà; Sí, és possible, i puc testimoniar que no es van repetir els manifestants de l’un a l’altre dia. Em vaig alegrar en la primera de vore a molta gent de la facultat de Belles Arts; Alumnes i professors (alguns doctors i catedràtics) que han fet vore que la facultat no està tan abeltida com sembla en els projectes personals de cadascú.

El politiquet de torn que s’ha cregut just inquisidor i ha alçat el dit prohibitori sobre la mostra d’unes fotografies (ja publicades en els diaris) no va calcular la jugada i va pensar que De la Calle respectaria la seua decisió i que, a més, assumiria la co-responsabilitat de la censura. A eixe politiquet és al que Rus deuria d’haver fet dimitir, reposant les fotos al seu lloc, confiant en la gestió del director del Muvim (impecable i reconeguda internacionalment), tot mantenint el prestigi del museu. I haguera quedat com un senyor. Però no, quan dimiteix el director i les mostres d’adhesió sorgeixen des de les files del seu mateix partit, l’alcalde de Xàtiva rebla l’assumpte amb la seua natural sensibilitat ; "El que esté a gusto que no se mueva y el que no esté a gusto...". És a dir, ací mane jo i -com es diu popularment- el que no pague lloguer al carrer!

La gestió popular ens ha acostumat excessivament a la censura. La visió ‘canalnouera’ de la realitat (La notícia que no es veu, no existeix) és una greu falta de respecte als ciutadans que, d’altra banda, va fent-nos dòcils i acrítics (precisament, el que no vol el museu de la 'il.lustració'). D’aquesta manera, no demanarem polítics assenyats i honrats, i nous Rus i Camps tindran carta blanca per a circular... Mala barraca!

Bloglines em falla

Fa molt de temps que estic subscrit a bloglines, que puntualment m'avisa de les actualitzacions dels bloqs que seguisc podent consultar-los cómodament. Però des de fa uns mesos va començar a no avisar-me de les actualitzacions dels bloqs de Ca Vilaweb. Exclussivament eixos. Un darrere l'altre, a poc a poc, han anat donant-me error; No s'actualitzen i romanen junt amb un signe d'exclamació roig que supose que serà que he de fer alguna cosa, però no sé el què.

Hi ha algú que em sàpiga dir què he de fer?

Gràcies.