Des de fa uns mesos, quan soc arribat a Napoli la bella, han sigut moltes les veus que, en saber que jo era valencià, s'han desfet en elogis cap a València i Barcelona. Que si són precioses, que si els ha agradat molt... En general els italians, o al menys aquells amb qui he parlat, idealitzen molt Espanya. I també es nota en el dia a dia; música espanyola i sud-americana en molts llocs, conversacions que tenen a Espanya i Zapatero com a referència... Però de la seua coneixença de l'estat, allò que prefereixen són les dos capitals avantdites. La meua vergonya és majúscula quan molts d'ells em parlen meravelles de Barcelona i els dic que no m'enrecorde de com és perque fa molts anys que no hi he anat. Sí, ja ho sé, anar a Barcelona és una matèria pendent que tinc; visitar el MNAC, el MACBA, la fundació Tàpies i tantes altres coses. Però des de fa temps per A o per B no he disposat de suficient temps per fer-me un viatget.
La majoria d'aquesta gent han estat a una d'elles - o a les dues - i no a Madrid. Bé, però al que vaig no és a vore quina és millor ciutat espanyola sinó un altre; Aquests comentaris m'han portat a pensar que no valorem suficientment la nostra ciutat i el que conté -i parle ara de València -. Trobe que les autoritats in-competents s'esforcen molt per donar a conèixer les nostres bondats i monuments als estrangers i no el suficient per fer el mateix amb nosaltres. Siga en televisió, siga a escola, siga conservant i promocionant habitatges a zones històriques com el Carme o el Cabanyal, etc...
Deuriem de mirar-nos un poc més el melic en aquests assumptes. Els napolitans conserven una esència propia molt definida lligada a la seua història i al seu patrimoni -de la qual en parlarem més avant-. Tant de bò poguérem nosaltres dir el mateix!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada