I s'acaba l'any

He vingut a consumir els últims dies de l'any al poble. Ací, amb el castell enfront i calentet dins ma casa, toca fer balanç de l'any.
Per a mi este ha sigut un any mogut. En quant a mobilitat, sobretot, però també en treballs, estudis, experiències...
Un any amb dos parts; Vaig viure els millors mesos de la beca a Nàpols la primera mitat de l'any. Van ser els mesos de les excursions, dels viatges per Europa, de les visites, del viure i entendre una societat diversa, d'aprendre una llengua... He viscut una segona mitat ací a casa. Entre Banyeres i València. Mesos de reencontres, de reubicació, de molt de treball, d'atrotinament, d'albirar el final d'una etapa (l'universitària).... I enmig de les dos mitats un fet transcendent a nivell personal. El comiat i el traspàs de la meua Milagret, que encara la sent ben present. Ja sabeu el que suposava per a mi.

Però la major alegria, el millor record de l'any ha estat retrobar-me amb molta gent després de tot un any. Reiniciar i refer el tracte. I per supost, les noves amistats. Aquelles persones que s'han guanyat un lloc en la nostra estima durant l'any que acaba. Que ja son amics/amigues. Que seran noves companyies d'este viatge que fem junts. Que parlen diverses llengües i son de llocs ben lontans. A coneixer-los ha contribuït, evidentment, la beca erasmus, com ja he contat alguna vegada, però també n'he conegut a València.

Entrem en el nou any amb moltes ganes de fer realitat projectes que ens il·lusionen. Projectes que anirem compartint en este diari públic.

Que l'acabeu bé.

Bona nit

Que tots els nostres veïns de Planeta puguen, al menys, sopar. Avui, demà, i tots els dies de l'any nou que ens aguarda.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tant pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEÏT

Una bona iniciativa

Ja sabeu que poc amic soc de celebracions nadalenques. Però menys encara de certes coses que ja vaig apuntar en l’anterior escrit; els espantosos pares-noels que guarneixen balcons i finestres des de fa anys. Les modes anglòfiles, ja se sap; Venen per quedar-se.

La globalització no està al nostre favor. Amb ella no tenim dret ni a uns costums ni a un comportament particular (diguem-ne cultura?) front al bany d’uniformitat en que vivim.
D’exemples n’hi ha molts, però és el cas del pare-noel el més destacable estes dates.

Bé, doncs ara resulta que hi ha una iniciativa de substituir el moniato eixe roig amb barret per un rodabalcons d’inspiració nadalenca. I ho vaig vore per primera vegada al meu poble dissabte passat. L’església ha comercialitzat dos models de cobertors; un amb el Jesuset i l’altre amb el Naixement. I la gent se’l col·loca als balcons, donant així protagonisme a les figures de l’imaginari col·lectiu propi del Nadal. A Alcoi – i també a Banyeres- hi ha un opció encara més ‘pròpia’; Els negrets que s’enfilen pels balcons a portar els regals als infants.

Diumenge vaig vore algun Jesuset per la ciutat de València. Hui en el tranvia comentaven que també n’hi ha col·locats a la Pobla de Farnals. Esperem que la iniciativa prospere i que -dins el mal- el Nadal continue com sempre l'hem conegut, continue nostre.

Sempre ens quedarà el torró...

L’altre dia ho xarrava amb un amic; No m’agraden estes dates de final d’any. Ell em deia ‘si poguera saltar amb una pèrtiga del dia 23 al 7 de gener...’. I jo pense el mateix. No ho passe gens bé a finals d'any, perquè des de fa temps que esta història no va amb mi. No estic còmode. S’escampa un sentiment general d’abeltiment, de bon rotllo artificial i postís, d’hipocresia.

A dir veritat mai he sigut especialment nadalenc. En casa no hem tingut estes per unes festes massa ressenyables i especials. Com que la família sempre fou xicoteta, el Nadal mai ha servit per reunir-nos massivament i celebrar-ho d’una manera especial, sinó que hem estat els de sempre celebrant una cosa que tocava celebrar. Perquè el protocol social et diu que tots ho hem de celebrar efusivament amb família i amics. I ser simpàtics i generosos i estar ben alegres i portar-se bé per uns dies (va, no vos baralleu que és nadal...) i menjar i beure a base de bé... Encara sort que tenim el torró que ens dona un toc d'autenticitat en arribar als postres.

A més, estes dates tenen la molesta propietat de recordar-nos la gent amb qui hem celebrat el Nadal i que no estaran mai més per fer-ho. Aquelles per les que valia la pena seure a taula arreglats i amb un somriure ( i posa’t bé la camisa que la iaia et veja guapo...).

L’efemèride cristiana serveix, també, per evidenciar l’acabament d’una manera de celebrar el Nadal davant l’imposició d’una altra aliena basada en el fet comercial. I cal dir ‘merry christmas’, penjar el Pare Noel al balcó i cantar nadales traduïdes de l’anglés al castellà com si ací no en tinguérem de ben boniques.

Que passe prompte tot. Que s’acaben les llumenetes, els arbres, l’espumillon, el raïm de les campanades, la neu artificial i els ninots rojos penjats de les finestres. Però el torró no. El torró pot quedar-se. Del dur, del blanet... del que siga. I de Xixona, clar.

Barbaritats

Esta imatge que il·lustra el text ja és més famosa que els xanxullos urbanístics de Zaplana. Jo no m’haguera enterat de que va eixir per televisió -i com jo, milers de persones- si no fòra perquè el conseller Rambla s’ha posat el tratge de víctima-defensora de-les-esències- pàtries-de-esta-la-nostra-comunitat i ha exigit una disculpa a TV3 per la seua difusió. Ara li passarà com al Jueves, que de tanta publicitat que en fa eixirà beneficiat el al·ludit, en este cas la pancarta. De moment l’hem de posar per tots els blocs.

Açò de Rambla és l’últim episodi del culebrón de la catalana que tots els dies ens conta la premsa. Hi ha acord, no n’hi ha, n’hi ha, no....Ara em tufe, ara et cabrege jo a tu... I així, al menys, fins després de les eleccions. Símptoma inequívoc de que es votarà aviat a terres valencianes. És matemàtic en la dreta valentina; Es veuen votades a la vista, mesures anticatalanes al canto i paripé per fer creure que són més valencians que la barraca –sí, això que assolen per fer ZALs i urbanitzacions...-.

Pocs temes n’hi ha que siguen tractat per la majoria de la catosfera. Este és de màxim interés doncs està en joc el tall de les emissions de l'única televisió en català del mòn a milions de persones catalanoparlants .

El que volen el senyor Rambla i la colla d’espavilats pels quals ell dona la cara –serà el que la té més dura?!- és marejar la perdiu. I porten així molts mesos. Quan es va iniciar tot este enrenou d’ones il·legals i reciprocitats la primera condició per aplegar a un acord fou que la tv3 deixarà de usar el terme País Valencià. Ah, collons. Resulta que el que ens molestava no eren les emissions sinó el contingut. I ja voriem si teniem acord!

De primera hora van trobar-se una forta oposició social i fins i tot d’associacions però com que guanyaren les eleccions pogueren seguir fent camí sense massa entrebancs legals. Com callar la boca als rebels? Una multeta de 300.000 € . I ja voriem si teniem acord!

La gent, com s’esperava, ha respost massivament a la crida d’ajuda per pagar la multa, i ho sé de primeríssima mà. Però Camps i els seus no baixa del burro i l’altre dia va tancar el primer dels quatre repetidors.

I ara sentim una remor de recriminacions entre València, Barcelona i Madrid –la que faltava-. No parem de sentir bajanades d’uns i altres. Entre elles a l’Eliseu Climent demanant augment de competències per a Madrid.

Només els faltava al Govern valencià vore allò de ‘barbaritat valenciana’ a tv3 per prende-la d’ull i fustigar-se (i fustigar-nos) si la televisió d’allà dalt no demana perdò. Molt ‘chavista’, ara que ho pense.

D’entre els comentaris vessats a la xarxa, Toni Ibañez lleva ferro al tema perquè ‘Per cada repetidor de TV3 que clausuren, s'obren 1.000 blogs nous... La tele aviat serà una antigalla que no es mirarà ningú. Internet és el present i el futur’, Albert Dasí no es troba dins este provincianisme agut ‘València no té prou esme per a sentir-se sobirana, per a tenir un paper capital, com el que exercí en el segle XV davant Europa, sense complexos ni recels. Llavors podia considerar-se una ciutat culta, València, amb els defectes i les mancances de l’època, naturalment, però capaç del Consolat de Mar, de la Universitat i l’obertura a la Mediterrània, de la primera gran novel·la moderna del món civilitzat’. Àngel Canet comenta que ‘Ja seria greu que allò que no va aconseguir el dictador ho aconseguiren aquests’. Sergi Carrasca parla de que ‘en una societat pressumptament democràtica uns ciutadans passen a perdre part de la seua llibertat de tria. Es perd una cadena de prestigi en una llengua minoritària i minoritzada per voluntat tant política com dels seus parlants. Així, ens queda l'autèntica múrria d'una televisió pròpia vergonyosa.’ i Xavi Sarrià creu que podriem tindre normalitat si tinguerem una televisió valenciana normal ‘és una llàstima que n'hagem de veure una altra. És una llàstima. Però és el que hi ha.’ Vicent Partal sentencia arran de la polèmica imatge ‘cal que Rambla sàpiga que acaba de convertir en un símbol potent una simple pancarta. Contra ell i els seus. Contra la Barbaritat Valenciana’.

I Gàlim condensa en una frase el sentit de tot aquest sainet mediàtico-polític; ‘No suporten els mitjans que no controlen.’

Un regal a la xarxa

L'Alcoià no ha esdevingut encara una comarca del tot. Ni Alcoi té cap intenció d'exercir de capital ni els altres de salvar les complicacions orogràfiques que ens separen. I massa bé que la gent es mou i sap crear unions pel seu compte sense esperar el recolzament oficiós. De les poques iniciatives que vos trobareu de fer comarca a l'Alcoià, la revista trimestral Barcella n'és un exemple més que digne. La voluntat de mantindre un mitjà de comunicació, lloc d'opinió, informació i debat, d'àmbit comarcal ha estat el motor de la revista des de fa ara deu anys.
Des de fa un temps compta també amb una edició electrònica que ara ha millorat molt gràcies a la bona mà de Tam-Tam disseny. A la xarxa podeu gaudir de tots els textos publicats des del primer número, entre els que trobareu -permeteu-me un poc d'autopublicitat- un article meu al número 29 sobre Sanchis Guarner i un de més recent, d'octubre, sobre el poc nivell d' auto-crítica del govern Camps (En dir les veritats s’acaben les amistats).

Treballant amb gent com esta, no hi ha censures ni consellers que puguen amb nosaltres!!

Per un transport ecològic o 'A fer la mà la bicicleta'

Fa setmanes que volia parlar ací d’este tema. Hui ve a la secció valenciana d’EL PAÍS un estudi comparatiu de la situació del transport en bicicleta a València i a altres ciutats espanyoles, en el qual no ix molt ben parada la capital del Túria. Ni tenim un carril bici suficient i unit, ni un servici de lloguer de bicicletes que oferisca als ciutadans la possibilitat d’usar la bici sense haver-la de mantindre-la i guardar-la en casa.

En els meus viatgets d’enguany he tingut oportunitat de coneixer la sensibilitat envers la bicicleta de diferents llocs d’Europa. La ciutat que més m’ha satisfet, Copenhague. Alli tenen assimilat de tal manera este tipus de transport ecològic que no només l’usen massivament –tenint un carril bici interminable- , a més tenen un sistema de préstec de bicicletes totalment gratuït: Hi ha un fum de punts d’aparcament. En estos punts pots també llogar la bicicleta d’una manera molt senzilla. Teniu present el sistema de pillar carros del Carrefour? Doncs alli es fa el mateix amb les bicis. Per agafar-ne una claves una moneda per un valor simbòlic equivalent a 1 o 2 euros, que se’t torna quan aparques la bici de nou en un altre punt de la ciutat. A més, si tens bici pròpia pots deixar-la tranquil·lament aparcada en qualsevol lloc que no te la furtaran. És tan inconcebible per a ells com furtar ací fruita d’una paradeta ambulant.

Barcelona ha engegat un sistema semblant, el bicing –del qual Marc Belzunces n’ha fet molts comentaris- però encara per perfeccionar.

Fa poc a Catarroja es va iniciar també un sistema de bicicletes gratuïtes per a ús del veïnat.. A les ciutats italianes del Nord d’Itàlia la cultura de la bicicleta està tan arrelada que 2 de cada 3 desplaçaments urbans es fan amb este mètode de transport. I tinc entés que passa el mateix a centre-Europa.

A la ciutat de València tenim un bon clima, bones vies –entre elles un magnífic jardí del Túria- i un important potencial de gent disposada a usar-lo – estudiants i gent que es desplaça dins la ciutat a treballar-. Jo tinc la sensació que hi ha molta més gent que usa la bicicleta ara que fa any i mig quan vaig deixar de viure ací. Però la realitat és que no hi ha un carril bici ben connectat ni suficientment estés – grans vies, ciutat vella, barris universitaris...-. Tampoc, encara, està suficientment ben vist per tothom.

El transport públic a València és deficient, insuficient i sorollós. A qui no li interessa fer servir un transport barat, silenciós, ràpid, no contaminant i saludable??