04 de juny 2006

Pentecosta a Otos

Encara atabalat per la ressaca de cançons i anècdotes ( i alguna mentira) gosaré a fer la meua crònica del sant sopar del dia d’ahir al no menys sant Otos.

Feia temps que anavem rumiant un nou encontre, des d’aquell del primer d’abril al soparet de la I Cabotista Intercomarcal. I ahir, per fi, va arribar el dia. Durant tota la setmana Pep va estar enllestint l’alineació ( encara que hi van haver baixes d’última hora) i ahir, sortosament, s’ajuntarem de nou a Ca les senyoretes.

La nit va començar amb una agradable benvinguda a Evarist i a mi dels qui ja hi eren allí; els Albinyana, Pep i Jordi (que no són família), Àngel, En Sergi Gòmez, Na Ivet, Dani l‘Otosí, Joan Olivares, amo de la casa i escriptor, ‘ese peaso de pareja’ formada per Toni de l'Hostal i Mr. Cabota, i el convidat sorpresa del que m’havia parlat Lluís; El gran Paco Muñoz i la seua dona, Pepa. Poc després va arribar el darrer convidat, Nazari el músic.

Després ens passaren al reservat on soparem amenitzats per les anècdotes de Don Paco, les eixides de Nazari , la conversa animada de tots, i presidits per una bandera amb el lema ‘jo no t’espere’. Hi havia moltes coses que celebrar; el Nàstic a primera, sengles carrers a Montserrat per a Paco Muñoz i Ovidi, un estatut autoderogable, el fet de tornar a vore’ns...

En bé de Ca les senyoretes i el seu amo, el senyor Olivares, he de dir que vaig sopar (i crec que tots també) d’allò més bé. Un bon conill, unes bones cervesses, un tros de cel per postres, i un tallat per concloure l’àpat. Tot de molta categoria.

El sopar es va alçar per portar-nos a una nova estança on tallaven l'abadejo Lluís i Jordi, amb les seues guitarres, i Paco, que ens regalà unes cançons tendres. D’altres populars, d’altres ovidianes... Amb el pas de la nit tots acabarem cantant amb ell a cor. Tot un privilegi inesperat que s’allargà fins passades les quatre de la matinada. No hi havia ganes d’anar-nos-se’n. Sergi i jo vam satisfer un deute que teníem mútuament, cantar el romanç de Matxero i Teresa.

Com sempre, amics, va ser tot un luxe compartir una fantàstica vetllada amb vosaltres. Esperem que este estiu, en plena calor, es reunim de bell nou per xarrar, xamar i xalar.

2 comentaris:

DE TOT UN POQUET ha dit...

I tant que sí... a l'estiu tota cuca viu, vaig sentir a Agramunt (l'Urgell) per primera volta en el meu ja llarg peregrinatge per aqueixes aules de Déu... per cert, crec que Jo no t'espere ja deu saber lo de Rita...
Fins prompte...

Anònim ha dit...

I say briefly: Best! Useful information. Good job guys.
»