Peníscola

Això eren dos amics en un internat religiós de principis dels anys seixanta prop de la ciutat de València. Repressió cultural, dogmes religiosos, educació sentimental nul·la a favor dels valors del ‘régimen’... Podeu imaginar les situacions que viurien els dos xiquets en aquells dies. Penseu, també, que allò els feia enfortir el seu lligam d’amistat. Però el temps va interrompre aquella amistat car tots dos abandonàren el col·legi en tindre una edat, separant-se els seus camins i no tornant-se a trobar.
Són la generació que estudiava a les acaballes de la dictadura, que van criar els seus fills en una incipient i per tant feble democràcia. Ara fa quaranta anys que es van vore per última vegada. Les coses que han passat en quaranta anys!
Un matí assolellat d’un diumenge del passat febrer un d’ells caminava per Peníscola. Recordava que l’amic era fill del farmacèutic d’allà. Es decidí a preguntar, i l’indicàren que també el fill era farmacèutic. A la seua farmàcia li van indicar on el podia trobar i sense pensar-s’ho va anar al seu encontre. Quaranta anys després va vore de nou al seu amic pels carrers de Peníscola. Ara era un home gros, amb bigot. El va cridar des de darrere, però no el va reconèixer. El va tornar a cridar i ara si, es miraren, es reconeixéren mutuament i s’abraçaren fortament. Durant tot aquest llarg temps, ningú dels dos havia oblidat l’altre. Quantes coses que s’havien de contar! Quants abraços que es devien!