Sempre ens quedarà el torró...

L’altre dia ho xarrava amb un amic; No m’agraden estes dates de final d’any. Ell em deia ‘si poguera saltar amb una pèrtiga del dia 23 al 7 de gener...’. I jo pense el mateix. No ho passe gens bé a finals d'any, perquè des de fa temps que esta història no va amb mi. No estic còmode. S’escampa un sentiment general d’abeltiment, de bon rotllo artificial i postís, d’hipocresia.

A dir veritat mai he sigut especialment nadalenc. En casa no hem tingut estes per unes festes massa ressenyables i especials. Com que la família sempre fou xicoteta, el Nadal mai ha servit per reunir-nos massivament i celebrar-ho d’una manera especial, sinó que hem estat els de sempre celebrant una cosa que tocava celebrar. Perquè el protocol social et diu que tots ho hem de celebrar efusivament amb família i amics. I ser simpàtics i generosos i estar ben alegres i portar-se bé per uns dies (va, no vos baralleu que és nadal...) i menjar i beure a base de bé... Encara sort que tenim el torró que ens dona un toc d'autenticitat en arribar als postres.

A més, estes dates tenen la molesta propietat de recordar-nos la gent amb qui hem celebrat el Nadal i que no estaran mai més per fer-ho. Aquelles per les que valia la pena seure a taula arreglats i amb un somriure ( i posa’t bé la camisa que la iaia et veja guapo...).

L’efemèride cristiana serveix, també, per evidenciar l’acabament d’una manera de celebrar el Nadal davant l’imposició d’una altra aliena basada en el fet comercial. I cal dir ‘merry christmas’, penjar el Pare Noel al balcó i cantar nadales traduïdes de l’anglés al castellà com si ací no en tinguérem de ben boniques.

Que passe prompte tot. Que s’acaben les llumenetes, els arbres, l’espumillon, el raïm de les campanades, la neu artificial i els ninots rojos penjats de les finestres. Però el torró no. El torró pot quedar-se. Del dur, del blanet... del que siga. I de Xixona, clar.