Fa mooolts anys que a l’ABC venia certs dies a la setmana un fascicle de la ‘guía de carreteras de España y Portugal’ que mon pare es va col·leccionar sencera. Jo anava moltes vegades a arreplegar-lo (a la llibreria “Al vent”). Va ser el meu primer contacte amb un diari. Com que els diumenges també n’hi havia fascicle, portava, a més, el ‘blanco y negro’ que a mi m’entantava quan arribava al final, a la part d'humor gràfic. Allí vaig descobrir molts dibuixants que seguisc des de llavors. El que més, Mingote. Retallava els seus dibuixos, els copiava, me’ls mirava i remirava… I quinze anys després faix el mateix!
Mingote em fascina. He anat descobrint altres treballs d’ell en façanes, cartells, segells, llibres, parades de metro… i sempre m’alegra trobar-lo i analitzar-ho tot. Este home té una habilitat única per a dotar els seus perotets d’una naturalitat, d’una humanitat i d’una gràcia especials. Com a vinyetista és dels millors; Als seus fantàstics dibuixos els afegeix una història que sol incidir en la condició dèbil i condicionable de l’ésser humà. Sempre latent un sentit del’humor de l’absurd que el lliga a la corrent del millor Jardiel Poncela, la Codorniz o el cine de Berlanga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada