Forza Napoli!!!

Una cosa de la que podré sempre faronejar és que vaig vore el Napoli pujar a primera, o com diuen per ací, sèrie A. I es nota que la ciutat sencera tenia ganes de que pujaren. Jo vaig aplegar de Copenhaguen el dissabte de vesprada i em trobí un centre que ja no era gris, com el vaig deixar una setmana abans, sinó blau i blanc, els colors del Napoli. Els carrers estaven molt bonics tots de cintes i cartells. Un poc massa recarregats alguns, però coneixent-los no hi ha ningú més recarregats que els napolitans.
Diumenge al migdia es veia la tensió en ma casa; A les tres tenien el partit!! I puntuals ahí estigueren els meus companys quan va començar el joc, preparats per als crits i les patades de rigor. contra terra. Afortunadament no en vaig escoltar moltes perquè me’n vaig anar amb Jesús a fer-nos algo i esperar la reacció de la gent si es classificava l’equip. I efectivament, es classificà. A poc a poc les motos, els sorolls de clàxon i les banderes blanquiblaves s’apoderaren de carrers i places... La gent d’esta ciutat és molt sentimental per a les coses pròpies i podeu imaginar-se l’aldarull que formaren als carrers principals. Perquè ací, en compte d’anar a celebrar-ho tots a un lloc, no! A pegar voltes per la ciutat. A vore qui arma més escama i crida ‘forza napoli’ més fort. La combinació de visceralitat, xauvinisme i incivisme no és gens prometedora. Els excessos diaris de Nàpols es van multiplicar donant lloc a festives aglomeracions de vehicles, motoristes amos de les voreres a mil per hora, botigues saquejades, crits escandalosos d’eufòria... Una manifestació d’alegria col·lectiva és bonica. Un lot de violència, sorolls estridents i embussos de tràfic, no.