Matí de celebració

En un dia de festa valencià no poden faltar el sol, la gent i la música. Poc abans del migdia n’hi havia bona cosa de les tres. Quan he passat per les torres de Serrans les bandes de música s’anaven reunint i algunes assajaven amb Amparito Roca. Molta gent anàvem en direcció a la plaça de la Mare de Déu i la catedral. He entrat per la porta dels ferros. La Seu estava molt il·luminada, la bellesa era doble. A sobre dels cors els frescos renaixentistes. A la meua dreta el Sant Francesc de Borja de Goya. Uns focus (supose que de televisió) molt potents i incòmodes pegaven de ple en la gent i algun quadre. M’ha donat temps a escoltar els últims deu minuts de l’actuació dels cors. A continuació tothom ha aplaudit i han començat a eixir. Pel poc que escoltat al final he comprovat que la missa no ha s’ha fet en la llengua del rei Jaume (I que s’enfade Rouco!!). Massa bé que el conqueridor és a Poblet i no ho escoltava. Pel corredor central he vist eixir el cardenal-taliban Garcia-Gascó seguit del Consell amb el seu president Camps sempre somrient com la Pantoja (Passarà la factura del dentista com a despesses de representació?). Jo, que feia temps que no hi anava, he aprofitat per fer una volteta. Però m’he cansat prompte, que tanta gent destorbava la contemplació. Abans d’anar-me’n m’he trobat de cara un ramat de rectors en fila amb el taliban darrere beneint. Jo entre mi pensava aquelles paraules de no sé qui ‘Sea un poco cristiano senyor Gascó!’ He anat a un racó de la plaça de la Mare de Deu. Les campanes del Micalet de la Seu (xim pum, ale ale pum, cata pum....) han repicat amb ganes per uns minuts. La plaça estava molt ambientada de gent. De sobte han començat a entrar pel carrer Navellos i pel de cavallers bandes de música. Ben formats, la bandera davant, i sonant, sonant pasdobles. I la gent seguint-los i arremolinant-se entorn a ells. No sé que haurà pensat Alfonso Rus, que estava allí propet. Jo no he pogut evitar eriçar-me.

La celebració continuarà esta vesprada.