Tarragona; Santa Tecla

No podia baixar cap a València sense parar-me en Tarragona a vore l'Oriol ara que estan allí de celebració de la seua Santa Tecla. L’expedició valenciana vam dinar a la Plaça de la Font mentre que fora els tècnics preparaven la mascletà d’inici de les festes. En acabar, l’Oriol va acompanyar-nos a fer una volta pel centre de la ciutat i a continuació l’expedició valenciana, excepte jo, va seguir el seu camí cap a la capital del Turia i del PP.

Just aquella vesprada de diumenge tenia lloc la crida d’inici de les festes (senzilla, solemne i bonica) i una cercavila de nanos i gegants on participava l’Oriol tocant la gralla, la seua especialitat. La vaig vore amb els pares i l’avi ´de l’amic tarragoní. Desfilen una sèrie de gegants fets per colles, gremis o escoles amb una gran espectació. En acabar anàrem a sa casa, a Constantí, per sopar una saborosíssima samfaina.

Aquella nit tenia lloc un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla, la baixada de l’àliga. Abans de començar haviem quedat amb Joan (un altre amic conegut a Nàpols). Vertaderament és un acte animat i digne de presenciar. L’àliga, davant, i els altres elements del seguici popular després baixen des del pla de la catedral, cadascuna amb la seua banda de música tocant Amparito Roca i un fum de gent al seu voltant. La gent des dels balcons anima la cosa amb recs d’aigua i els participants a peu no es cansen de taral·lejar l’Amparito. Hi ha una primera parada a la plaça del rei, que es queda menuda per acollir la multitud que assisteix al concert de rock en català d’un grupet de Constantí on també actuaria l’Oriol. Es fa un alt per acabar de baixar l’àliga fins la plaça de la font i poc després continua el concert, que acompanyem amb la mamadeta, la beguda típica de les festes.

A l’endemà toca tornar cap a casa. Des del llit havia sentit tronar. Mentre desdejunem un pa amb tomaca que jo no puc acabar-me (la mamadeta es feia sentir...), el pare de l’Oriol em comenta que a la ràdio anuncien incidències amb els trens. M’acompanya a l’estació i efectivament hi ha trens que porten vàries hores de retard, i puc agafar un d’ells sense esperar massa. Poc de temps després soc de nou a València.

A penes he estat un dia a la festa major de Tarragona i m’ha fascinat. De veres que em va sorprendre el nivell d’implicació de la gent en la festa, els actes en si, els espais on es desenvolupa tot. Ha influït segurament el fet de que Oriol i la seua família estiguen clavats en la festa, i siguen uns enamorats de la ciutat que t’expliquen tot amb tantes ganes, i aquella confiança que no es troba per tot arreu.

És inevitable comparar les festes que he vist amb el model d’una altra ciutat gran com València; les falles. Les comparacions són odioses, diuen, però només comparant i sent crítics s’evoluciona; millor comunicació en transport públic, una descentralització dels concerts, més oferta culural durant les festes...