Uns casos d'ahir

Ahir pel matí a Bancaja a una dona que estava davant de mi en la cua li va tocar el seu torn i es va acostar a la finestreta (un absurde vidre que hi ha entre empleat i client que no serveix més que per parar alguna ‘escopinyà’ involuntària) i començà a explicar-li al senyor assegut el seu problema. La dona ho feia en castellà, tot i que ràpidament se li va escapar algun comentari en el seu valencià natal. L’home del banc, en sentir-la es va passar també al valencià, però la dona major, que reclamava un cobrament de la seua pensió, es coneix que només sabia fer-ho en castellà. Finalment, després de les explicacions en vernacle de l’empleat, la senyora va advertir que li estaven parlant la seua llengua (en que el que era segurament el seu barri, Benimaclet) i canvià el chip per dir un últim renec en valencià.

Per la vesprada, en un autobús de línia estava jo assegut al costat de dos homes majors i una dona, esposa d’un dels uelets. Els mascles parlaven valencià entre ells però en dirigir-se a la fèmina canviaven a l’altre idioma, per què ella devia ser castellanoparlant. Però lo bo és que ella, en tot moment, va provar a parlar valencià. A la seua manera, clar, però ho intentava en vore’s en una conversa entre valencianoparlants. Ells, però, no canviaven el chip.

Vaig pensar que pot ser són una generació massa gran com per a traure conclussions, i que clar, els anys, la repressió, la educació... Tot influiria. Però... després de trenta anys de vida ‘normal’ de la nostra llengua és acceptable una actitud així? O és que encara no hem tingut un govern i una vertadera normalització de l'idioma? (servicis públics, empresa privada, religió, comunicació...).

Serà una tonteria, però volia compartir-ho amb vosaltres.