Ho vaig prometre quan vaig deixar de viure-hi; tornaria a visitar Nàpols. I un any i mig després ho he complit. Com ja he dit alguna volta, esta ciutat no deixa indiferent. Tan bella i majestuosa, però tan mediocre i temerària, també.
Mira que havia passat temps, però quan em vaig abocar dissabte a caminar pels carrers era com si ho haguera fet la setmana passada. Tot era igual, i afortunadament -i estranyament- el meu record de la ciutat estava intacte.
Tinc allí encara un ex-company de pis que ens va donar a mi i a la meua acompanyant totes les atencions durant els dos dies. Vam recórrer tot el centre, i a cada pas em venien al cap records dels nous mesos de la meua estança. Necessitava disfrutar de nou el sabor de la pizza d’allà –única, de veres-;dels dolços tipics, que perfumen les proximitats d’allà on es fan; del dialecte napolità acompanyat de gesticulacions ben expressives; de l’ambient dels carrers amb la roba estesa i dels edificis i esglésies ruïnoses escampats per tot arreu.
Com dèiem dinant entorn als plats de pasta alle patate, és una llàstima que una ciutat com Nàpols tinga uns habitants com els napolitans. La cosa no és broma, que segons em van comentar se li podria llevar a la ciutat el títol de patrimoni de
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada