Diàleg, sempre diàleg

Fa temps que volia fer aquesta reflexió; Sobre la necessitat de diàleg que té el món contemporani. I ja que hi som, m’agradaria lligar-ho d’alguna manera al que em va passar ahir. Portava jo la senyera després de la mani enrotllada sobre el pal i a la mà, sense fer-ne ostentació. En passar per una zona de bars propera al Mestalla, minuts abans del partit del València, una colla de gent començà a remorejar sobre si la bandera ‘tiene el azul’ i si era un ‘catalan de mierda’. Ens aturaren al meu company i a mi per obligar-nos a tirar la bandera, ‘o te rompo la cabeza’. Segurament aquests senyors mai han llegit res sobre la història de l’oriflama ni sabran que la més antiga es conserva a l’ajuntament de València. Feu-vos càrrec de la ràbia i la impotència que vaig sentir davant aquestos ‘hollygans’ blaveros. Vinc a dir açò perquè precisament a la transició valenciana trobem un exemple de la nul·la capacitat de diàleg d’un partit polític, la UCD, amb els partits majoritaris sobre els símbols i la qüestió valenciana. Les derivacions que ha generat eixa confusió simbòlica encara les patim, com heu vist. Però anant més enllà, trobem la necessitat de diàleg en qualsevol lloc. Cal parlar per arribar a un acord entre sindicats i patronal; entre els caps d’estat de països llunyans per no perjudicar-s’hi mútuament o entre els amos de dos bancals adjacents per repartir-se amb seny l’ús de l’aigua de rec. S’ha de dialogar molt en un matrimoni per a que vaja bé; entre companys de pis, per a resoldre diferències de convivència; amb el veí que sempre tira les puntes de cigarret a l’ascensor; i si una associació de veïns pretén solucionar cap problema, hauran de mantindre tractes amb l’administració local. Fa poc ETA va anunciar l’alto el foc davant una sorpresa general i la menyspreança del PP. Després de molts intents d’establir contactes, esperem que siga el definitiu. Que parlen. Molt. Tant com per acabar definitivament amb el terrorisme i les reivindicacions basques. Que escolten al poble. I si al procés de l’estatut català les converses inicials entre totes les forces polítiques del principat (excepte el PP, que es va autoexcloure. Quina capacitat de diàleg!) va ser tallat pel silenci del pacte PSOE-CiU, a l’evolució de la reforma del valencià, ni tan sols hi va haver, de conversacions entre els valencians. Els dos partits van fer el que es van manar a Madrid. I després passa el que passa. I així podriem seguir fins a l’infinit. Demanant diàleg per a l’Orient Mitjà, per als problemes d’Àfrica, per a les qüestions del canvi climàtic, per al terrorisme islàmic, per a les relacions entre els polítics. I entre les persones. A passar bona setmana, xi! PD; Parlant de dialogar, recorde al lobby valldalbaidí que tenim pendent un soparet per poder conferenciar una estona. Hem de parlar!