28 d’agost 2007

Vandalismes

Llig a l'edició de hui d'EL PAÍS que hi ha 'condena unánime en Alcoi al ataque vandàlico a tres excavadoras en una polémica urbanización' . Conten que és per el "acto vandálico perpetrado el pasado viernes en los terrenos de la futura urbanización Serelles y en el que resultaron dañadas tres excavadoras que trabajaban en las obras de construcción". Vaja, si ja de per si no m'agrada la violència, encara menys que la provoquen els meus. Perque ara, a més d'ecologistes, rojos i anti-valencians serem terroristes i no sé quantes coses més. Trobe que no és este el camí de sol.lucionar qüestions socials i rebutge actes així. Però... estem davant d'un nou 'tipus' de vandalisme?? Vull dir, que si fem memòria trobarem accions violentes en contra de les màquines durant la revolució industrial, o dels llauradors quan els foten des del govern, o de la kale borroka... Naixeran ara accions contra la destrucció del territori??

He trobat acertada la declaració del Paco Blay que diu que 'no puede ser considerado como un acto vandálico más, sino como una manifestación extrema y desmesurada contra un proyecto urbanístico aprobado en solitario por el PP'.

M'ha cridat molt l'atenció llegir les ràpides declaracions del portaveu del PP per a este assumpte ("Desde el PP condenamos enérgicamente este vandalismo, venga de quien venga y vaya a quien vaya dirigido") quan se'n desentenen davant un altre acte de vandalisme (polític, si volem) com el que patí la lliberia 3i4 o les agressions de la manifestació del 25 d'abril, per posar dos exemples ràpids i clars. Com va dir algú ja fa temps; és hora d'aplicar la llei anti-terrorista al PP.

No a les accions violentes. No a les urbanitzacions depredadores i insostenibles.

Més informació ací.


27 d’agost 2007

Viatge de vacances


Quan jo pensava que les meues vacances a la partida de l’Ansarí (Bocairent) eren el destí definitiu per a este estiu – que no és que cosa roïn, sinó que ho pensava, només- em va suggerir l’amic Jordi Garcia la possibilitat d’anar un parell de dies a la serra d’Albarracin. I no m’ho vaig pensar massa, no, que era una bona oportunitat de fer un temptador viatge de dos dies ‘fora de casa’. Ara sé que pagà la pena fer-lo.

El primer dia visitarem el castell de Peracense (en la foto), col.locat sobre grans roques roges de formacions capritxoses. L’aire ens va acompanyar durant el recorregut per l’interior de la fortalesa. Una llàstima, perquè vulgues que no ens fa accelerar el pas i no disfrutar tranquil.lament del paisatge màgic on ens trobavem. Aquella pedra rogenca s’anomena de ‘ròdeno’, i d’ahí ve el nom del poble veí; Ródenas, fet tot ell d’este tipus de pedra que li dona al menut nucli urbà una uniformitat encisadora.

Per a dinar arribarem al poble de Bronchales i a la font del ‘Canto’, situada enmig d’una frondosa i animada pineda. Després anàrem al poble de Orihuela del Tremedal, on teníem l’hostal. Un poble també xicotet i amb encant. Allí, en un punt alt, té l’ermita la Mare de Déu del Tremedal. L’edifici està situat en un punt rodejat de roques de colors i formes extraordinàries que feien d’aquell i indret una gran escultura a l’aire lliure...

A poqueta nit volguérem passar per Bronchales, i casualment fou el dia en que la Parròquia celebra la festa en honor a la Mare de Déu dels Desemparats. Sí, sí, heu sentit bé; Resulta que com que allà estiuegen tants valencians des de fa tants anys (és genial anar a un poble perdut de la serra de Terol i no parar de sentir valencià) , un dia a l’any li fan festa i la trauen en processó. I mira per on que vam coincidir amb l’eixida de la geperudeta, acompanyada de traca, banda de música, xiquets vestits de valencians, el Ignacio Carrau i la colla de clavaris i clavarieses (o com en diguen alli).

I el segon dia va tindre lloc l’activitat principal del viatge, que va ser la Marxa a peu des de Bonchales fins Albarracin. 22 quilòmetres de bosc, de camins, de bancals... Fets des de les 6 i mitja del matí (després d’una xocolatada en la plaça d’eixida) fins les 12 del migdia. La marxa es fa tots els anys des de fa una dècada. Va ser iniciada per unes quantes parelles, a poc a poc s’ha consolidat, i ara el grup està sobre les 150 persones que fan el trajecte matiner el mateix dia del mes d’agost. Per tant vam vore el paisatge de nit, a trenc d’alba, al primer matí i a migdia. Cada un amb els seus colors i olors.... Una experiència fantàstica i molt aconsellable.

09 d’agost 2007

La llum de Xàtiva

La primera imatge quan s’accedeix a Xàtiva per Novetlè és la de les moltes grues que s’alcen sobre la resta de construccions, germanes de tantes altres escampades hui arreu les comarques valencianes.
Inmediatament s’endinsem en el centre. Els carrers estrets de cases antigues són la cara més amable d’una ciutat abocada al creixement urbà i industrial. Els llocs d’aparcament no són massa però finalment aconseguim deixar el cotxe relativament prop del nostre objectiu, la mostra de ‘la llum de les imatges’ que s’exhibeix fins el pròxim desembre a la ciutat socarrada. A la capella de l’antic hospital està situada l’oficina d’informació i venda de tiquets, on ens aconsellen escomençar la visita per la capella de Sant Feliu, -entre la ciutat i el castell- a la que ens acosta un mini-bus col·locat per a l’ocasió.
La dita ermita és una ermita de reconquesta, de les primeres de la Xàtiva valenciana. Senzilla, austera, amb alguns frescs molt deteriorats pels desperfectes d’humitat, és la primera de les tres seus de l’exposició. Allà dalt unes poques peces artístiques ens recorden el passat esplendorós de la Xàtiva romana, visigoda, àrab i cristiana. Una ciutat potentíssima demogràficament i cultural.
La segona parada, l’antic convent de Sant Domènech, parla dels xativins il·lustres. Començant per la família Borja i seguint per altres religiosos i polítics locals destacats. Interessant el facsímil de les ‘trobes e llaors a la Verge Maria’, primer llibre passat per l’impremta a la península ibèrica. Al tercer lloc, i el més gran, la Seu, s’apleguen una enorme quantitat de quadres, escultures i objectes litúrgics des de la reconquesta catalana fins aplegar a l’art contemporani. La primera vegada que una ‘llum de les imatges’ conté obres d’autors encara vius. Baix un excés de parets i sostres artíficials i foscos -segons el meu gust- que amaguen els encants del temple es pot disfutar d’un magnífic recorregut per obres des de Joan de Joanes i Vicent Macip fins Sorolla, Segrelles i Manolo Boix.
Una mostra digna de visitar un dia. Un regal que ha rebut (Ai)xàtiva en el tres-cents aniversari de la seua destrucció i anul·lació onomàstica pel primer Borbó. Cinc entretingudes hores de recorregut que expliquen molt bé el passat important i grandiós de la ciutat dels Borja i de Pep Botifarra.

05 d’agost 2007

Estimada gent;


Pareix que va ser ahir que vaig arribar a una Roma plujosa i esquiva amb molta il·lusió de conèixer el meu nou país, una poca de por pel que m’esperava i bastant enyor pel que deixava
Nou mesos després este país m’ha revelat a través de la filla problemàtica, Napoli, i d’alguns viatges per les principals ciutats, molts dels seus misteris, dels seus encants, dels seus mites, de les seues misèries... He conegut una llengua que m’ha descobert una realitat tan veïna a nosaltres, tan igual i tan diferent alhora. He conegut molta gent de molts llocs diferents dels que he intentat aprendre el que he pogut. He fet grans amistats. He viatjat prou; Molt, diuen alguns –enveja, tot enveja!-. Però m’ha resultat necessari. A banda de per la pròpia formació artística, per conèixer altres realitats que tenim tan a prop nostre. He treballat a classe - encara que no ho parega- i he aprés coses, tot i ser molt diferent al que jo m’esperava. M’he conegut un poc més a mi mateix, que això mai ve mal del tot. He tingut el recolzament i l’interés constant d’un grapat d’amics, demostrant-me la seua estima . He gaudit esta experiència com he cregut millor. Ho he passat molt bé; Un any inoblidable. Ara entenc els consells dels que havien viscut esta experiència abans que jo, i m’alegre d’haver-los fet cas i haver-me deixat endur per el seguit de noves coneixences que atorga l’estatus de becari erasmus. M’han mancat coses que m’hi eren quotidianes. I m’he avesat a moltes altres que ara seran les que trobaré a faltar. Tanquem, doncs, la nova etapa de que vos parlava l’octubre passat. Ara en venen més, amb noves il·lusions, nous projectes i moltes ganes d’afrontar-los. I que duren!

Forza Napoli!!!

Una cosa de la que podré sempre faronejar és que vaig vore el Napoli pujar a primera, o com diuen per ací, sèrie A. I es nota que la ciutat sencera tenia ganes de que pujaren. Jo vaig aplegar de Copenhaguen el dissabte de vesprada i em trobí un centre que ja no era gris, com el vaig deixar una setmana abans, sinó blau i blanc, els colors del Napoli. Els carrers estaven molt bonics tots de cintes i cartells. Un poc massa recarregats alguns, però coneixent-los no hi ha ningú més recarregats que els napolitans.
Diumenge al migdia es veia la tensió en ma casa; A les tres tenien el partit!! I puntuals ahí estigueren els meus companys quan va començar el joc, preparats per als crits i les patades de rigor. contra terra. Afortunadament no en vaig escoltar moltes perquè me’n vaig anar amb Jesús a fer-nos algo i esperar la reacció de la gent si es classificava l’equip. I efectivament, es classificà. A poc a poc les motos, els sorolls de clàxon i les banderes blanquiblaves s’apoderaren de carrers i places... La gent d’esta ciutat és molt sentimental per a les coses pròpies i podeu imaginar-se l’aldarull que formaren als carrers principals. Perquè ací, en compte d’anar a celebrar-ho tots a un lloc, no! A pegar voltes per la ciutat. A vore qui arma més escama i crida ‘forza napoli’ més fort. La combinació de visceralitat, xauvinisme i incivisme no és gens prometedora. Els excessos diaris de Nàpols es van multiplicar donant lloc a festives aglomeracions de vehicles, motoristes amos de les voreres a mil per hora, botigues saquejades, crits escandalosos d’eufòria... Una manifestació d’alegria col·lectiva és bonica. Un lot de violència, sorolls estridents i embussos de tràfic, no.




02 d’agost 2007

Promeses...

Van fer una promesa; Nosaltres no cobrarem pel nostre treball! I clar, els van votar. Enseguideta. I ara, que estan en el poder ... qui ha dit què? I amb tota la cara cobren allò que està establert pel treball a l’Ajutament. Parle del partit que va abraçar el poder a Banyeres el maig passat; el Partit Popular - sí, dona; Els de Confiança en el futur!-. Però jo dirira que ha donat més que parlar dins del partit que fóra, entre la gent del carrer. I és que en un consell del partit l’alcalde popular 95-03 va tufar-se amb estos d’ara ja que havien incumplit la seua promesa i a més, l’havien acusat implícitament a ell de ser com els socialistes i ser una espècie de balafiador públic per cobrar. Però com va dir el mestre Turmeda ja en el segle XV; diners de tort fan veritat...a qui diu no fan dir-li oc...

Dos llatins vulgars



Fa uns minuts que estava enrossinat buscant paraules populars fullejant el Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig i fent servir el Salt al mateix temps i m’ha sorprés trobar-me amb unes expressions nostres que mai no havia sentides però que són calcades a unes que vaig escoltar en la meua estança en Itàlia. Per exemple, l’autor escriu ‘tornar a les xicotetes’ que vol dir tornar a casa a l’una, les dos, les tres del matí –hores xicotetes-. Doncs a Itàlia tenen amb el mateix significat ‘tornare con le piccoline’. Al Salt, per xamba, m’ha aparegut l’entrada de la paraula xalar que segons el seu diccionari vol dir ‘esbargir-se alegrement’ i posa com exemple ‘com te la xales, ara que estàs a soles’. Servidor està cansat de sentir als companys italians dir ‘come ti sciali’ que significa viuré bé, cuidar-se. Parlant de frases fetes podem dir que mentre a Castella ‘tocan madera’, valencians i italians ‘toquem ferro’. Açò m’ha fet recordar altres paraules similars entre estes la llengua de Ausiàs March i la de Dante; Tant al llibre com al diccionari avantdits figura l’entrada fraula, -sinònim de maduixa- bastant en desús per les nostres comarques, que en l’italià es tradueix per fragola. I si voleu demanar per terres itàliques un un got xicotet de beguda –els famosos ‘xupitos’- demanareu un cichetto que pronuncireu ‘xiqueto’. I qui vulga eixir del bar haurà de ‘uscire’ –pronunciat ‘uxire’-. Perquè pot ser no veu l’hora d’anar-se’n o com ell diria ‘non vedo l’ora’ . Segurament aquell s'alça matí, matina. En italià, mattinare.

Rock? A la mar

Per fi després d'un parell de dies puc penjar-vos el text;

Ja feia algun any que volia participar en el Rockalamar, a Dénia. Però motius laborals m’ho impedien. I per fi enguany, que estic de vacances no he desaprofitat la invitació que va fer el Carles Molina des del seu bloc, i amb ell, Anna, i altres banyeruts hem acampat estos dos dies que ha durat el festival. Un cap de setmana fabulós; d’acampada, de platja, de mentires i calimotxo, de bon rotllo, de dormir poc, de conèixer gent i de retrobades agradables, de descobriment d’alguns grups musicals i de gaudiment d’altres coneguts com Antònia Font (primera volta que els veïa en directe) i els animats-animadors de Lilit i Dionís - en la foto- .
No podem oblidar els entrebancs posats per la Generalitat a esta iniciativa festiva posats a pocs dies de la data autoritzada (per a fotre més). Ens comentava un dels organitzadors que fins a l’últim moment no sabien si donarien permís per fer-ho en el port (propietat de Generalitat) però tenien clar que ho farien, encara que fóra en un altre lloc.
Segons la gent que hi anà l’any passat, la convocatòria d’enguany havia estat un pèl més escassa. Possiblement per la inseguretat de la seua realització, perquè l’any passat tocaren els Obrint Pas, o perquè coincideix amb altres convocatòries com l’Aplec del Ports.Però va anar tot mel de ca Telm. Hi havia gent amb ganes de passar-ho bé i aquells van complir el seu objectiu de fer-ho a la vora de la mar deniera.