28 d’agost 2008

A tomacâes


Vam arribar a la zona T (de Tomatina) a les 11 en punt acompanyants d’una gentada considerable, entre els que contavem bona cosa de guiris en estat ebri més o menys avançat. Ix el primer camió i intentem acostar-nos a l’epicentre de la zona T, allà on els camions aboquen la seua càrrega roja. Però ja fem tard. El carrer principal està ataquinat de gent i l’única manera d’avançar és anar a espentons, de manera que ens conformen amb la vorera del carrer afluent, des d’on veiem l’última descàrrega dels camions, però casi res de la lluita de tomaques. En el carrer on estem, però, el riu de gent es rebolica a moments i es mou per espentes, colzades i trepitjades. Passen els camions lentament, hi ha gent que ho passa malament i inclús hi ha alguns que es maregen i que tenen molt però que molt complicat aplegar a una ambulància. Sí, és divertit vore les pintes del personal, entomacats de dalt a baix, però no es compensa amb eixos moments de tensió.

Pense que Bunyol hauria de replantejar-se la jornada festiva de la Tomatina, singular, célebre i multitudinària. Principalment, canviar la ubicació i fer-ho en una avinguda ampla o recinte adequat que puga acollir 40.000 visitants com diuen que van, sense estretors ni dessabors. Aleshores, pot ser, ens tornarem a vore.

A Flickr, ja n’hi ha algun aficionat a la fotografia que ha penjat el seu treball d’ahir a la Tomatina.

26 d’agost 2008

tssssst!!!

La plaga de multisales de cinema a tot arreu ha fet molt de mal a les sales de tota la vida. Tant, que són poques les que no han tancat. I podríem ara parlar de l’època daurada dels cinemes a casa nostra. Els actors clàssics, aquells temps en que el cinema era la primera i única finestra al món del seu públic, afirmar que el sèté art forma part del patrimoni sentimental de moltes parelles, de la infància de vàries generacions...I recordariem la pel·lícula Cinema paradiso, i com ens va fer plorar la primera volta que el vam vore al sofà de casa...

Però no! No farem ara cap apologia romàntica del cinema. Només voliem recomanar a la gent de València, des d’este púlpit cibernètic, el Cinestudio d’Or; L’últim supervivent d’aquella època d’apogeu cinèfil. Allà en un racó de l’eixample, vora l’avinguda Antic Regne, continua les seues projeccions esta sala. Un espai amb olor a butaca, al folre de les parets lleugerament polsós, a la fusta del terra, elegantment emmarcat pel barri on està ubicat. Allí podreu disfrutar de sessions dobles per preus fantàstics, portar-vos l’entrepà per a sopar...Un Cinema Paradiso que ens queda que i hem d’intentar que continue, abans que cap immobiliaria el compre per a fer això que fan ells.

Si voleu saber què fan cada setmana, ho teniu fàcil mirant la pàgina web que han creat recentment.

23 d’agost 2008

Per a repetir

Ahir, dijous, va ser una vesprada redona. Tot va anar be, tot va ser tan bonic i digne de recordar...
Amb la invitació del tio Carrasca, que mai es cansa de proposar i acomboiar, vaig acudir des de València al cantó de correus d'Ontinyent. a la plaça de la Vila, amb el campanar de Santa Maria escuadrinyant-ho tot. No tinc record d'haver visitat mai aquella plaça llargueruda, costerosa i senyorial, que en el vespre del dia d'ahir bullia de gent. Les bandes entraven a la plaça, els ontinyents i visitants també, preparant-tots per al moment de 'Ximo'. Mentre espere van venint Àngel, la germana de Sergi amb Abel i altres familiars que volen vore al seu Saül dirigint un acte tan significatiu, també Evarist amb AnnaMari...
Acaben d'entrar les bandes i s'acosta pel carrer Major Saül ben mudat, com mana l'ocasió. En muntar al cadafal els Gomez i Soler són un manoll de nervis, d'emocions diverses, de preocupació.... El director alça la batuta i la música de vint-i-tantes bandes de música s'esgola pels instruments i ressona per tota la plaça 'Ximo', del mestre Ferrero. La plaça està plena de gom a gom, la gent forma esquadres i marca el pas moro a tot arreu, Saül -que suposem nerviós com mai- dirigeix amb tremenda elegància i saber fer, la família que plora emocionadíssima, el tio Carrasca que amb prou faenes podia subjectar la cámara recta per gravar el moment... i jo que veig tot allò estic eriçat com poques voltes. Els que hem mamat estes coses morocristianes comprenem perfectament i no podem sentir-nos indiferents davant l'estat d'èxtasi emocional d'una família que veu com el seu xicon és protagonista durant uns minuts d'un acte tan important. La peça acaba i el públic la remata amb un aplaudiment agraït i còmplice, que enguany el director és paisà!!
Un privilegi el meu d'haver viscut el meu primer 'Ximo' amb les circumstàncies que he viscut.

I no s'acaba ací la cosa, que quan no haviem digerit encara allò vist a la plaça la Vila, ens n'anem cap a Montaverner on també m'estrenaria fent de dimoni amb la Colla de Benimaclet, que tenen un bon ambient i unes ganes de fer coses increïbles. La primera experiència dins del foc ha estat magnífica. Després de la por inicial, la música i la gent t'anima a cada vegada més i et claves de ple en el ritual del foc. Els que no tenen gens de por són els xiquets que s'acosten i corren i ballen amb nosaltres. I és de rissa les cares i les reaccions de la gent quan t'acostes una miqueta... Amb poca cosa vam disfrutar d'allò més! I no deixem de banda la gent que vam coneixer -incloent la parella de banyeruts amb que vaig tornar a casa-. El tio Sergi va baixar del cel a l'infern en qüestió de minuts.

Dos experiències, a Ontinyent i Montaverner en un mateix dia, per a repetir.

No puc posar fotos perquè l'internet que tinc ací a Banyeres no és bo, però en este post de Can Carrasca en podreu vore alguna.

21 d’agost 2008

Indigestió

No aneu mai a sopar amb guiris. I si hi aneu, trieu vosaltres el lloc. Si no, correu el risc de que em passe com a mi, que anit a una arrosseria del centre de València vaig sopar amb uns italians paella de marisc (sí, per a sopar!) i vam pagar 15 euros per ració (gens generosa). Si sumem el vinet blanc, alguns entrants i el pa (que també es cobrava), la broma ix per 25'50 euros. Ei, què? Per a un estudiant són molts diners en... una paella!!

Ara, que la indigestió real va ser vore com dos fills de mala mare i amics del que no és seu robaven ràpidament una bicicleta nugada a un ferro vora l'esglèsia de Santa Caterina... Lamentable i indignant, sobretot per vore com la policia no fa res al mercat dels diumenges a Mestalla.

20 d’agost 2008

'Perea' justificada


He sabut avui que el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue –que també era més roig que un titot, com diria el tio Rus-, va escriure un llibre titulat El dret a la peresa. El nom respon a l’edició d’un llibre anterior del també socialista Louis Blanc, el dret al treball', lema de moltes reivindicacions obreres del XIX i on es proposen métodes i solucions al conflictes laborals.

El llibre de Lafargue, pel que he llegit, reivindica el dret a l’oci, a l’esbarjo, al temps lliure com a eïna de realització de l’home. I això, a finals del segle XIX, que no paraven ni per a pixar, era molt revolucionari. Clar, que cal no confondre el ‘dret a la perea’ amb el ‘dret a no fer un brot’ que és la forma de vida que està instal·lant-se en la societat que ve.

El llibre està editat en català per Llibres de l’Índex, i com a curiositat dir que les poques biblioteques valencianes on tenen el llibre està en castellà, mentre que a la Biblioteca Nacional de Madrid n’hi ha tres exemplars de l’edició catalana.

Acollint-me a eixe mateix dret, m'estalviaré d'escriure tot els viatges de la setmana passada...

FOTO; El Senyor Lafargue en un moment de descans del seu descans.

18 d’agost 2008

He acabat la setmana més intensa que recorde…



Girona, Cadaquès, Figueres, Vilafranca del Penedès, València, Llutxent, Bocairent, Gandia, Beneixama i, per supost, Banyeres.

A cada lloc coses a fer. Tot en una setmana. Intensa, però ben a gust.

04 d’agost 2008

Suat

Serà pesat l’estiu a València? Mentre escric estes línies - a les 7 de la vesprada- sue com un poll al menjador de casa tot i anar mig en conill –només em tapa una pantaloneta d’anar per casa-. El poc aire que vol entrar per la finestra no refresca precisament. No és el primer any que per motius laborals romanc a la capital. La diferència, enguany, és que el treball que estic fent m’ha permés d’escapar-me al poble setmanes senceres a Juliol, i comprovar com de bé s’està a la Mariola en diferència a la gran ciutat. Altres anys suportava millor la calor, no sé.

Estes setmanes d’agost em tocarà quedar-me molts dies per ací, car tinc un projecte pendent de fer que he de presentar a setembre en l’última assignatura de la carrera i provocar, com Déu mana, la fi de l’època universitària i l’inici d’una incògnita tan punyetera com engrescadora; el futur!