18 de gener 2010

Posa un verdó en la teua vida

verdó; Botella de vidre de boca ampla que es deixa, plena d'aigua, damunt de la tauleta de nit, amb un got de cap per avall al damunt, i que servix per a beure durant la nit.

A Alcoi, antigament, aquest atifell era d’ús habitual. En cada llar n’hi havia u com a mínim. Pensem que a Alcoi, durant el segle xix, molts treballadors vivien en pisos que es tancaven amb dues claus i era molt normal que el dormidor estiguera en una part del pis i la cuina estiguera en l’altra. Si hom volia beure per la nit, no era lògic haver d’eixir a l’escala, obrir amb la clau l’altra part del pis a on es trobava la cuina, beure, tancar amb clau, baixar l’escala, entrar a l’altra part del pis a on es trobava el dormitori, tornar a tancar en clau i tornar-se a gitar. La cosa més natural i lògica de món era tindre una botella amb aigua i un got al costat del llit. Avui açò ja no cal perquè ja no queden pisos amb dos claus.

Així descriu Eugeni S.Reig en 'Les nostres paraules' eixe pràctic objecte; el verdó. Voldria puntualitzar-li que no només es gastava en estos pisos sinó que també a les cases normals de poble -com els que hem heretat de les àvies-. Jo no n'he tingut mai a la meua tauleta de nit, o al menys no ho recorde, però sí que n'he vist a casa com a un objecte més a l'armari on és el parament de taula i em sembla que s'ha usat en alguna convalescència familiar.

La qüestió és que d'unes setmanes ençà ho tenia clavat al cap; volia un verdó. Me n'havia adonat que em seria molt útil i vaig pensar que me'l podia fabricar jo mateix amb alguna botella de vidre i boca ampla. A casa, amb una botella de suc (que em va costar de trobar, ja que ara les fan de plàstic!!) i un got de nocilla molt decent em vaig montar per fi l'objecte desitjat, que funciona i dona un servici magnífic...

Hui una companya de treball m'ha regalat un de nou... i ben bonic que és! M'ha fet molta il.lusió, és clar, i seguidament m'he posat a fer una cosa que tenia pendent de feia dies; crear un grup al facebook que es diu 'Recuperem el verdó'.

13 de gener 2010

Enric Valor


M'unisc al recordatori a don Enric Valor que Mossen Carrasca i Mossen Gàlim fan des dels seus bloqs en el dia que es fan deu anys que va faltar.

La primera coneixença de Valor la vaig tindre a l'inici de l'escola primària, quan mon tio em regalà els vint-i-sis volums de les Rondalles valencianes editades per edicions del Bullent, encuadernades en rutilants tapes blanques i molt i molt ben il·lustrades . Recorde que una temporada m'acompanyaven al llit tots els dies i com de bé ho passava abans d'acabar el dia! Aquelles històries que no passaven en cap món imaginari sinó en Cocentaina, en Petrer... en Banyeres!, aquell llenguatge que no m'era el matern però era el deu meu poble, aquelles il·lustracions brutals que pot ser foren la millor lliçò d'educació plàstica d'aquells anys... Valor és part de les meues primeres experiències lectores, i de les més bones. Aquella col.lecció roman a casa, com un vertader tresor personal que és, i tinc pendent des de ja fa temps una rellegida.

A principis d'una altra època vital, l' universitària, vaig trobar en una papereria de la capital la novel.la 'l'Ambició d'Aleix' i acomboiat pel nom de l'autor me la vaig mercar per llegir-la tranquilament en estiu. I Valor, aquesta vegada amb una història creada per ell, continuava sent tan expressiu, suggeridor i bon narrador com el recordava d'una dècada abans.

En la seua vessant de gramàtic va publicar obres de consulta com 'Millorem el llenguatge', 'Resolguem dubtes', 'La flexió verbal'... reeditades actualment per 3i4 i d'utilitat inestimable per als que procurem millorar en açò de la comunicació escrita (o parlada!).
La revista Barcella li va dedicar el número 10 en l'any 2000.

En repassar la seua biografia me n'alegre de que puguera rebre en vida els Honoris Causa i els altres reconeixements, però em fa molta ràbia recordar com la Conselleria d'Educació i l'Ajuntament de Castalla van vetar el nom 'Enric Valor' de l'IES que l'havia aprovat com a propi.

Fins i tot morts els tenen por!

06 de gener 2010

Quant li queda al Cabanyal?


Vull escriure sobre l'assumpte del Cabanyal i no sé com començar. Em sembla un espectacle tan surrealista, tan patètic i vergonyós que no trobe fórmula per fer encara més evident l'absurditat de la batalla judicial entre els veïns del Grau de València i el seu Ajuntament per enderrocar o no un barri de notable interés històric. El recent informe del Ministeri de Cultura serà tan positiu com vullguem, però el fet d'haver aplegat a aquest punt és una derrota de tots.
Que l'administració municipal es plantejara el projecte "d'ampliació" de Blasco Ibañez a costa de la unitat del barri i de la destrucció de la seua riquesa arquitectònica és bona mostra del desinterés dels que governen per allò que en diem 'patrimoni' mentre els cau la bava quan els constructors els expliquen projectes de grans torres i magnífics bulevars que -en el seu moment- els donaran bona cosa de guanys i publicitat a Canal 9.
No seria just dir que tota la culpa la té Rita. Temps i eleccions han tingut els ciutadans de la capital per fer-la fòra i parar un projecte tan desgavellat; no només l'han mantinguda en el càrrec durant dos dècades sino que ha millorat els resultats -fins i tot al Cabanyal!-.
Per això dic que tot aquest enrenou de declaracions, sentències i movilitzacions socials és una derrota de tots.

Mentre escric açò llig que el Govern valencià ja té pensat com fer per tal que les lleis no els siguen contràries i legitimar aquest expoli en tota regla.

Recordeu quan fa pocs anys el govern talibà d'Afganistà va decidir rebentar els budes gegants? El govern musulmà va alegar que les estàtues anaven en contra de la religió islàmica i les destruïren sense més mirament tenint en contra la UNESCO i la opinió pública internacional. Aquestos talibans de la Generalitat van sense turbant i obeeixen una altra religió; la del capitalisme cotxino que avantposa els interessos econòmics d'uns pocs al benestar de tot un barri i la recuperació del patrimoni que és un tros d'història de València.

Ja ho van fer amb la Punta, amb l'horta, amb la costa, amb els PAI's i companyia. Els la bufa el patrimoni artístic o natural perquè no dóna diners -segons la seua visió- . Els la bufa i no els la costipa.