El segon disc de Botifarra

Amb el primer disc em va passar igual; la primera volta que el vaig escoltar em va agradar, la segona un poc més, i conforme he anat sentint-lo m'agrada més i més. El segon disc de Pep el 'botifarra' és un producte fòra de sèrie; Un treball amb un resultat espectacular. Les músiques s'han enriquit brutalment amb influències mediterrànies fent de peces tradicionals temes nous i irressistibles. Botifarra també ha millorat, i això d'afegir dites i endevinalles pel mig del disc li aporta espontaneïtat i frescor al disc. I de la caixa del disc... què diré?! Que és la millor portada d'un disc que s'ha fet en molt de temps. Que està feta a mà (una a una) per un artistasso que es diu Jordi Albinyana que no para de fer coses aseaes i que teniu en este bloq per si voleu pegar una ullada a lo que fa.
Sens dubte, un boníssim regal per a fer ara que s'acosten reixos. Ah, a la ciutat de València busqueu-lo a discos Oldies.

Solstici d'hivern

Abans que començara l'hivern jo ja he perdut en un autobús urbà la meua coppola - gorra que m'estimava molt, comprada a Nàpols en l'últim viatge- i un guant en un taxi, quan me l'he llevat per pagar -que també m'estimava perquè me'ls havia regalat un amic-. Quina maliccia que m'ha donat perdre-les!
Això sí, fa no res que he estrenat l'edredò de plumó d'oca i com diuen, calfa prou. Espere no perdre'l...

Diuen que ha nevat

Diuen que per la Mariola ha caigut una nevada grossa com fa temps que no s'havia vist. Des de casa per telèfon m'ho confirmen. Per als que no podem estar allà, ni rebolcar-nos per la neu ni jugar a guerres de boles ens queda ensobinar-nos a les finestretes que s'entreobrin per internet i que permeten vore-ho i fer-nos goleta. Mireu, mireu a Meteobanyeres com de blanquet es veu el poble en directe!
Em van dir que va eixir Banyeres a les notícies de canalneu. I que sempre ix Banyeres. I en dir-m'ho vaig caure que ni se'm va passar pel cap vore les notícies de les 2. Estava dinant a eixes hores cara al televisor però com que el costum es botar eixe canal en fer zapping -per salut mental- em vaig perdre el desplegament de personal i mitjans a que ens té acostumats la valenciana quan neva un poquet i quan guanya el València CF. I com diu hui Pep; amb la de diners que ens costa només per dir tòpics!! Tota la raó que té - com sempre-; Al meu poble només s'acosten quan neva o el dia de l'entrada de moros i cristians. M'agradaria haver-los vist el dia de la Llegenda de Sant Jordi (un dels espectacles de teatre no professional més gran a terres valencianes) o en la inauguració de ArtNostre (una iniciativa fabulosa de molts pobles de la zona per acostar els artistes plàstics als pobles veïns) o en l'aplec de danses de la Mariola, o quan alumnes de l'IES professor Manuel Broseta van guanyar el primer premi del certamen 'compitalia' de teatre clàssic (resultat d'un treball interdepartamental molt interessant).
En definitiva, ser una televisió normal.

No és un acudit

Dissabte passat es va celebrar a Banyeres la gala anual a benefici de l'Asociación Española Contra el Cáncer (web ací). Segons m'han comentat, les entrades es venien a l'estanc de la plaça.

Que també són ganes de broma, o no?

Històries de tres

M’agraden les històries de trios. Reconec que en soc consumidor quan es presenten ocasions perquè em resulta un tema estimulant, fresc i trencador ( independentment de que siga més o menys factible en la realitat).

D’històries ‘de tres’ recorde que ja fa molts anys vaig tindre oportunitat de llegir l’obra de teatre ‘El baile’ d’Edgar Neville, que va deixar-me molt bona impressió cap al final de l’adolescència, i que em reclama una nova llegida per fer memòria. Un temps després, al principi de la universitat, es va estrenar als cinemes ‘Soñadores’, de Bertolucci, que em va agradar moltíssim; Una relat diferent sobre els ideals, la joventut, la llibertat i el sexe ambientat en el maig del 68.

Enguany mateix vaig poder vore també en pantalla gran la espanyola ‘Dieta mediterrània’, una nova crònica, actualitzada, d’un triangle amorós; amb bon humor, bons actors i bones reflexions sobre aquest tipus de relacions.

I la última cinta que he vist on es tracta el tema és a ‘Castillos de cartón’, basada en la novel.la d’Almudena Grandes, i en el rodatge de la qual vaig tindre oportunitat de participar com a figurant. Les persones que em van dir que havien llegit la novel.la contaven meravelles d’ella. Desconec el nivell de fidelitat a la novel·la de la pel·lícula però puc dir-vos que és una magnífica història de complicitats, desig, amor, maduració personal, i també de recels, soledats i frustracions. Ara que encara està en cartell vos la recomane entusiastament, i vos convide a que em comenteu què vos ha semblat.

Lliçons de la vida

Si l'escrit anterior parlava sobre el respecte que devem als educadors, el de hui va sobre un educador que es va guanyar eixe respecte i que ahir ens va deixar sobtadament. Ell és Marcel.lí Sarrió, professor de filosofia i alternativa a la religió de l'IES de Banyeres. Ahir, mentre practicava escalada a Bussot va caure des d'una altura suficient per causar-li la mort.
Escric ràpidament unes línies després de repassar la quantitat de comentaris que ha generat la notícia a internet. Són alumnes, ex-alumnes o veïns de Beneixama (el seu poble) que el recorden amb pregona estima i admiració. Corpren llegint el tuenti la quantitat de calificatius, d'anècdotes, d'opinions...
Jo, que vaig tindre la sort de ser alumne seu fa uns quants anys, el recorde com la humiltat en persona. Sempre pacífic, dialogant, amb sentit de l'humor...

Conten els alumnes que este matí se li ha dedicat un minut de silenci al centre i han sonat en el seu record el 'cant de l'enyor' de Llach. No em costa imaginar-me l'escena. Marcel.lí els ha donat a tots la seua última lliçó.

El respecte als educadors

Rumiava jo estos dies algun escrit per a este bloq sobre la qüestió de l’autoritat dels professors a l’aula. Se n’està parlant molt, i amb més motiu amb la notícia del pacte per l’educació que proposa el ministre del ram. La cosa fa temps que és preocupant. Ahir a la ràdio opinava gent des de casa sobre el tema, i coincidien majoritàriament en que la culpa és dels pares, que malcrien els fills i els donen corda per a fer i desfer. I sí, jo també pense que si el pare músic, el fill ballador, i que amb certs models de pares és lògic que apareguen eixos individus que pul·lulen per les escoles. Però una altra part important de responsabilitat la té la societat, l’entorn; Si la tribu no educa, malament.

I pensant en això apareix a Vilaweb la notícia de que el president de la diputació de València serà jutjat per insultar i amenaçar el professorat valencià. Ni fent-ho aposta. Heus ací un exemple molt lleig d’incontinència verbal en públic que vol desacreditar el treball de molts centenars de professionals de l’educació i que pense que perjudica la credibilitat del sistema educatiu valencià. Este senyor, després d’aquelles declaracions ni se n’ha desdit ni ha demanat disculpes per la brofegada.

L’actitud d’Alfonso Rus no ens pot estranyar, tenint en compte que el seu partit fa vàries dècades que va posant en qüestió els docents valencians per divergències lingüístiques. O més que divergències, interessos polítics per els quals han difamat sense mirar pèl en contra de professionals valencians i de la lingüística internacional, primer des del bunker barraketa i després des dels despatxos d’ajuntaments i conselleries.

Disculpeu si me n’he anat un poc per les branques. Altres ho analitzaran des d’altres perspectives però jo he volgut fer evident la burla continua cap al món acadèmic per part d’unes autoritats democràtiques.

He posat un exemple de desacreditació, el de Rus. Però n’hi ha d’altres com l’educació per a la ciutadania en anglés, els barracons, la precarietat dels interins, les subvencions a grups seccecionistes ... Després del pacte anunciat entre els dos grans partits deixarà el partit del senyor Rus de menystenir la tasca acadèmica de mestres, professors, lingüístes, etc. en mans de la qual està la gent del futur? Ja ho vorem.

Ja tocava

Hui he anat a apuntar-me a l'autoescola. Ja era hora, em direu. Doncs sí, ja em tocava decidir-me a estudiar els entretinguts temes del reglament de circulació, fer les pràctiques que toquen i traure'm quant abans el permís de conduïr. Segons la xica de l'autoescola és el millor moment perquè estan que ho regalen. Així que més val aprofitar-ho, ara que dispose de temps lliure, i prendre-m'ho seriosament abans que se'm passen les ganes.
La intenció és no fer-ho llarg, així que m'ho he plantejat com a intensiu. Vorem si hi ha sort a la primera!

GRÀCIES!!

Se m'amunteguen al cap els records de les experiències d'estos dies de treball organitzant la Llegenda. M'agradaria donar un per un l'enhorabona a tots els que han dedicat part del seu temps en fer possible un projecte d'esta dimensió, i vull aprofitar este escrit per recordar-vos a tots. Esta mampresa és, per damunt de tot, treball col.lectiu i voluntari.

La representació d'ahir va ser un gran èxit. Ho recorde i em torne a emocionar. Hi havia llogades 1.900 cadires (200 més que el 2.006) i poques quedaren buides. El mar de cabets que es divisava des de l'escenari era brutal, i en el moment d'encendre les bengales... una passada! I nosaltres, que fins divendres teniem el ai en el cos... que si no se'n venen entrades, que si la crisi, que si la gent diu que són cares... Tot esfumat en vore el riu de gent que anava afluint al recinte ben ordenadets, com es veu poques vegades al poble.
Quan vam acabar, sense voler-ho vaig acabar en la porta despedint la gent coneguda. Amics, veïns i autoritats que ens donaven l'enhorabona. I els amics de Puigverd de Lleida, encantats d'haver conegut Banyeres i haver vist la nostra Llegenda, tot en un dia!

...

Este èxit ha sigut un pas més per fer forta la tradició de la Llegenda de Sant Jordi. Crec que sense ser encara massa conscient, Banyeres acull un dels majors muntatges teatrals no professionals del País Valencià. Una obra que malgrat tots els malgrats és esforç i il.lusió que posen un grup de gent per oferir-la als seus conciutadans. Ho dic perquè he sentit per boca d'alguna veïna que no valia la pena pagar 7 euros per vore a la 'gent que veus tots els dies' i prefereix quedar-se a casa. Pobreta... I encara s'atrevia a dir que l'entrada és cara perquè clar, si això ho paga l'ajuntament... La dona, evidentment, no havia vist l'obra. Esta ignorància cabuda i orgullosa està més estesa del que pensem pel veïnat. Podrem canviar-ho algun dia?

...

Ara ens queden les anècdotes dels bons moments, les presses, les bromes, els preparatius, els nervis, els contratemps... Quin cuquet quan en sonar la cançò d'inici entravem en dues files agarrats de les mans... Quin tomb del cor quan vam vore a Sant Jordi per terra!!

Si havereu vist ahir les donzelletes plorant com a madalenes perquè s'acabava esta experiència tan bonica per a elles!! Això, i vore eixir la gent tan contenta -es notava en les cares!!- és la major recompensa.

Gràcies als que creieu en este projecte i heu treballat de valent en ell.
Gràcies per haver vingut a compartir este regal que vos hem volgut oferir.
Un agraiment especial a l'ajuntament de Banyeres per la confiança dipositada.

No hi ha dubte. El drac tornarà d'ací tres anys.

Al tribunal!!

Dins d'una setmaneta comença el procés d'oposicions al cos de professors de secundària dels centres valencians. Vaig a presentar-me. No és que estiga molt preparat, que no tenia clar això de presentar-me fins fa poc, però aniré a provar sort, que diuen. Per ara estic tranquil, i espere que en plantar-me davant el tribunal no m'aturrullaré ni perdré la serenitat.

Haurem de repassar estos dies. Ja vos contaré...