28 de gener 2007

Per confiar en l'informàtica...

...m'ha passat un cas terrible, per no assegurar-me abans de que este trasto ha fet les coses bé. Resulta que he volgut formatar l'ordinador per netejar-lo un poc de programes i possibles virus. Pot ser no n’hi havia necessitat però em va clavar la mania un informàtic de que anava lento i tenia coses que no servien...i vaig pensar que millor una netejadeta a fons.

Abans de fer-ho, però, extraguí els arxius que no volia perdre, evidentment; cançons dels meus tres cantautors més estimats i carpetes amb fotografies des de l'octubre passat. Ho vaig fer amb una funció que ve al windows i és 'gravar arxius en un CD', que ja he usat alguna volta i ha funcionat la mar de bé. Però, coses de la vida, esta vegada no. Esta vegada, que no vaig comprovar si s'havien gravat realment quan em va dir que s'havien gravat, ho he perdut tot.

Per les cançons em dóna igual, que les puc baixar d'internet o tornar a gravar-les quan torne a casa. Però entre les fotos perdudes n’hi ha que no les podré recuperar. Fotos que no he compartit amb ningú -entre altres coses perque supose que no li interessen a ningú- i que ara desapareixen per sempre portant-se amb elles el record de tants moments bonics. Mira!, un tema per a un altre bloc - o per a la columna de Maria de la Pau Janer-; Com ens ajuden les fotografies a aclarir la memòria dels succeïts, de la gent i dels moments passats.

Això. Que no confieu en la informàtica ni els informàtics si no són de confiança. Jo crec que l’ordinador em dóna més errors ara que abans de passar-lo per les seues mans. Com diuen els napolitans... Chi m’ho fa’ fa’!!


Ja que anem parlant d'ordinadors, he triat com a il.lustració del text esta vinyeta de Mingote. Un magnífic dibuixant que des de sempre m'ha agradat. Algun dia en parlarem.







26 de gener 2007

Viaggio in Praga

Di solito, viaggiare e conoscere novi posti sempre è emozionante. Se inoltre a questo, si viaggia con bella compagnia, è tutto un piacere. Io ho avuto la grande fortuna di scoprire la vecchia Praga questa settimana accompagnato di due amici; Emilio, ex-coinquilino ed erasmus di là, e Natalia, pure ex-coinquilina, sorella del primo ed erasmus a Napoli. Della sua mano, durante gli ultimi cinque giorni, abbiamo conosciuto i luoghi più famosi ed altri sconosciuti uguale di belli in Praga e la Repubblica Ceca; Abbiamo mangiato e bevuto le cose tipiche – il meglio; il vino caldo e la birra. Il civo ceco non è troppo buono- in posti stupendi dove siamo usciti qualche sera e ci siamo divertito, conoscendo gente di là e anche alcuni andalusiti erasmus dello stesso collegio che Emilio. Una gente favolosa, che, essendo andalusiti e con la sua grazia, mi hanno ricordato la mia somiglianza con quel attore che ha fatto il ruolo di Camarón. Ma anche se mi lo dicono non lo vedo.



La città di Praga è una città incantevole, di com’è perfetta. La bellezza bagna dalla torre più alta della cattedrale di San Vito fino al più umile tranvia. Grazie a le iniezioni di soldi del governo ceco –secondo ci raccontava Emilio- la città rimane cosi conservata e pulita. L’immenso centro storico è fatto di palazzi bellissimi di molti colori, con egemonia del verde, perché ci stano numerosi giardini. Dopo di leggere qualcosa sulla sua storia, tutta città si vede d’un altro punto di vista. A Praga fioriva il suo splendore storico per tutti i buchi. E l’orgoglio per la cultura e la lingua propria che ha resistito i conflitti religioso-politici della storia, che mai rispettano queste cose. Pure abbiamo notato il dinamismo culturale della metropoli nelle tante offerte di teatri e concerti che ci offrivano. Anche ci offrivano axis e altre droghe, ma non so se questo entra dentro il dinamismo della città.

Stando a Praga ci accade un fenomeno naturale che i cechi aspettavano da alcuni mesi; la prima nevicata dell’inverno! Nel pomeriggio del martedì, mentre visitavamo il museo Alfons Mucha, cominciava la nevicata che ci minacciava ad allungare il nostro soggiorno per qualche giorni. Sulla neve caduta e sotto quella che cadeva uscimmo quella sera per prendere delle birre. Mercoledì abbiamo fatto una escursione piena; andammo a visitare la città di Cesky-Krumlov. Emilio ci portò perchè diceva che conosceva il posto e che li aveva piaciuto assai. Anche la nostra passeggiata fu diversa a la sua per un piccolo dettaglio; era nevicata!! La città era come una postale di natale fatta realtà. Le case, i campanile, i ponti, il fiume, le poche genti che ci vedeva…tutto bianco. Pensando in quelle ore ricordo come patimmo per il fredo – e soprattutto io, per non avere le scarpe valide per la neve-, ma in tutto momento pensavo che valeva la pena farlo, e salire fino il castello, lassù, dove c’era una vista affascinante. Anche dall’autobus di andata e ritorno godemmo dei paesaggi di centroeuropa dipinti di bianco come se fossero d’un reportage di National Geographic.

Per dei giorni abbiamo assaggiato un pezzettino di questa vechia, triste Europa - che cantava il poeta Estellés-. Ringrazio Emilio che rivisitò quello che aveva troppo visto per farcelo ammirare, e che ci condusse per i vicoli e le linee di trasporto pubblico praghese.

Con tutto, la visita è finita essendo una di quelle che ti piacerebbe ripetere quando si possa. A l’estate, però.


Estada a Praga

De normal, viatjar i conéixer nous indrets sempre és emocionant. Si a més es viatja ben acompanyat, és tot un goig. Jo he tingut la gran sort de descobrir la vella Praga esta setmana molt ben acompanyat de dos amics; Vaig anar amb Natalia, ex-companya de pis i erasmus també a Nàpols, i allà ens esperava l'Emilio, ex-company de pis, gran amic, erasmus allà durant el present curs, i per tant guia –esplèndid guia- de la ciutat del Moldava. De la seua mà, durant els darrers cinc dies, hem conegut els racons més famosos i d’altres menys coneguts i igual de bells de Praga i la Repúblic aTxeca; Hem menjat i begut les coses típiques – El millor, vi calent i cervessa. El menjar txec no és res de l’altre món- a llocs molt xulos on hem eixit algunes nits i ens hem divertit, coneixent gent d’allí i també alguns andalussos erasmus de la mateixa residència que Emilio. Una gent de categoria, que, sent d’on son i amb tota la seua gràcia, no podien deixar de recordar-me el meu paregut amb aquell actor que va interpretar a Camarón. Però per més que m’ho diuen, no l'acabe de trobar.

La ciutat de Praga és una ciutat encisadora, de tan perfecta com és. La bellessa banya des de la torre més alta de la catedral de San Vito, al més humil dels tranvies. Gràcies a les injeccions de diners del govern txec – segons ens contava Emilio- la ciutat es manté molt ben conservada i netíssima. L’inmens centre històric està fet de construccions bellíssimes i de molts colors, amb predomini del verd, ja que formen part d’ella nombrosos parcs. Després de llegir alguna cosa sobre la seua història, tota ciutat es veu des d’un punt de vista distint. I Praga sumava el seu esplendor històric per totes les escletxes. I l’orgull per la cultura i la llengua pròpia que han resistit a les baralles religioso-polítiques de la història, que mai respecten estes coses. També vam constatar el dinamisme cultural de l’urb reflexat en la gran quantitat de teatres i concets que ens oferien pel carrer. Bé, també ens oferiren haixís i altres drogues, però no sé si açò entra dins el dinamisme de la ciutat.

En Praga estant va succeir un fenòmen natural que els txecs esperaven des de fa uns mesos; la primera gran nevada de l’hivern! En la vesprada del dimarts, mentre visitavem el Museu Alfons Mucha, començava a cuallar una nevada que ens amenaçava a allagar la nostra estança per algun dia més. I sobre la neu caiguda i sota la que caia, vam eixir aquella nit a fer-se unes cervesses. Dimecres vam realitzar una excursió total; anarem a visitar la ciutat de Cesky-Krumlov, a Bohemia, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat. Emilio ens va portar comentant-nos que ja hi havia anat i que li va agradar molt. Encara que la nostra excursió va ser diferent a la que feu ell per un xicotet detall; estava nevada!! La ciutat se’ns presentava com una ciutat de postal nadalenca feta realitat. Les cases, els campanars, els ponts, el riu, la poca gent que hi vam vore... tot blanc. Pensant en aquelles hores recorde el que vam patir pel fred – jo sobretot, per no portar el calçat adient per caminar sobre la neu-, però en tot moment vaig pensar que pagava la pena fer-ho, i pujar fins el castell, allà, dalt del tot, d’on hi havia una vista del poble preciosa. També comodament des de l’autobús d’anada i tornada vam gaudir dels paisatges centreuropeus tintats de blanc com si d’un reportatge del National Geographic es tractara.

Durant uns dies hem assaborit un nou trosset d’esta vella, trista Europa -que cantava Estellés-. Gràcies des d’ací a Emilio que va tornar a visitar allò que ja té més que vist per fer-nos-ho admirar, i ens va conduïr pels carrers i les linies de transport públic praguense durant la nostra estada.

Amb tot, la visita ha acabat sent una de les que t’agradarien repetir en quant es puga. Això sí, en estiu.

18 de gener 2007

El dia de la llonganissa


Encara hui, al meu poble, Banyeres de Mariola, nomenem d'esta manera al dia de Sant Antoni del porquet. Des de sempre esta setmana anàvem els xavalets a arreplegar llenya per fer una foguera a poqueta nit del dia 17, com més gran millor. I, amb les seues brases, venien les mares amb les graelles per a torrar sobretot llonganisses. Era una trobada quasi obligada de moltes veïnes al voltant del foc. Ara, amb la manca de solars on fer les fogueres i la llei tan estricta sobre cremes, la cosa està de baixò. També ho fan les famílies o les colles d’amics als masos i on n’hi haja una llar....la qüestió és menjar llonganissa este dia!

Hui anava rumiant tot açò i desconeixia si açò era un costum estés a moltes comarques o només del meu poble. I què millor per solucionar-ho que pegar una volteta pel google. Quina ha estat la meua sorpresa que en trobar que vertaderament està molt escampada aquesta festa.
La gènesi de la festa ens la apunta el següent text;
"Segurament es deu a la simpatia que manifesta vers tots els animals l'haver estat reconegut com a advocat de les bèsties de tragí i que en aquesta diada es faci la benedicció de tots els animals de cabestre a tots els indrets de Catalunya, València i Mallorca. Aquest dia era considerat també dia festiu pels arriers i pagesos."

En quant a les celebracions, trobem estes línies de la d’Aitona ( El Segrià, Lleida); “A Aitona la festa de Sant Antoni començava la vigília al vespre, quan per tots els carrers s'encenien unes fogueres anunciant la diada de l'endemà. (…) L'endemà al matí, en el caliu que s'havia anat mantenint tota la nit, s'hi coïen patates al caliu i llonganissa, i tothom sortia al carrer a esmorzar entorn de la foguera revifada. L'àpat es remullava amb la garlatxa (vi bo) que s'havia fet expressament per aquest dia, i entre trago i queixalada feien un bon esmorzar. A continuació s'escombraven i es netejaven els carrers (que eren terrers), i es preparaven els animals per a dur-los a la benedicció. Sortien totes les mules i els altres animals de pota rodona i donaven un tomb pel poble, conduïts pels mossos que duien picarols de guarniment, la qual cosa omplia els carrers d'una agradable cantarella.”

Sembla que a Mallorca conserven encara molt viva la festa; “La nit de Sant Antoni és nit de foguerons a molts pobles i ciutats de Mallorca” ó “La festa de Sa Pobla en honor a Sant Antoni Abat, patró de la pagesia catalana medieval, és una de les festes de l'hivern amb més ressò al camp mallorquí. La primera notícia que es té constància data de l'any 1365, cosa que ha originat un ric costumari i simbologia d'aquesta tradició de més de 600 anys a les Illes.” I la qüestió del menjar sobreix en aquesta cançoneta d’una escola d’Alaró;
Per Sant Antoni a l'escola
férem un bon fogueró
per torrar la llonganissa
i també el butifarró.

Per acabar de perfilar el carácter d’este dia a terres valencianes trobem també unes paraules referides a Salem (Vall d’Albaida); “En un altre temps era costum, per Sant Antoni (17 de gener), berenar llonganissa en una serra pròxima, però es tracta d'una tradició a punt d'extingir-se.” I ben coneguda és la foguera que té lloc a Canals (La Costera), la més cèlebre en honor al mateix sant.

D’esmorzar, com a berenar o per sopar, hem trobat que l’embotit de què parlem , com la significació de la diada, tant com la manera de celebrar-ho és comú en els principals territoris catalanòfons – ens queda per esbrinar altres com la Catalunya nord o l’Alguer-. Hi ha d’altres exemples que corroboren el que ací contem i que podreu vore si cerqueu “sant antoni llonganissa” al buscador per excelència.

Buscant buscant també m’ha aparegut un llibret, Sant Antoni, sant valencià, editat pel Consell Valencià de Cultura, que tracta de la festa de Sant Antoni en les seues diverses manifestacions per totes les comarques valencianes on se celebra. I, encara més, he trobat alguna plana on parla de les manifestacions entorn a este dia i a unes Jornades d'estudi de la festa de Sant Antoni als Països Catalans.

El que ha estat una inquietud vespertina de hui ha acabat en tot un descobriment compartida amb vosaltres d’esta tradició que al meu poble alguns volen substituir pel dia de San Antón.


17 de gener 2007

Gli italiani ci ammirano

Da mesi fa, quando sono arrivato a Napoli la bella sono state molte voce que, se sapevano che io ero valenciano, mi facevano molti elogi di Valencia e Barcelona. Che sono bellíssime, che li hanno piaciutto tanto.., In generalle gli italiani, o al meno quelli con chi ho parlato, idealizzano molto la Spagna. Anche si nota quotidianamente; musica spagnola e sudamericana in molti posti, conversazoni che hanno la Spagna e Zapatero come referencia…Pero di quello que conoscono, li piacciono di piú le due città che abbiamo detto. La mia vergogna è enorme quando molti di loro mi raccontano tante belleze di Barcelona e dico che non mi ricordo de com’è perche sono stato molti anni fa. Si, lo so, andare in Barcelona e una materia pendente che ho. Pero da tempo fa per une cose o altre non ho avuto abbastanza tempo per fare un giro da quella parte.

La magioranza di questa gente sono stati in una delle due città – oppure in tutte due – e non in Madrid. Ma non voglio vedere quale e meglio di tutte ma esporre una cosa diversa; Questi commenti mi hanno fato pensare che non valoramo assai la nostra città e quello que c’è –e parlo adesso di Valencia-. Penso che il governo municipale e regionale lavora molto in publicitare le nostre bontà e monumenti agli stranieri, e no il necessario per fare lo stesso con noi, Sia in televisione, sia a scuola, sia conservando e promozionando case in quartieri storici come El Carme o El Cabanyal, etc…

Dovremmo di darci piú valore in queste robe. I napolitani tengono una essenza propia molto definita fatta sulla sua storia e sul patrimònio – di quello parleremo piú avanti-. Magari potessimo noi dire lo stesso!



Els italians ens admiren



Des de fa uns mesos, quan soc arribat a Napoli la bella, han sigut moltes les veus que, en saber que jo era valencià, s'han desfet en elogis cap a València i Barcelona. Que si són precioses, que si els ha agradat molt... En general els italians, o al menys aquells amb qui he parlat, idealitzen molt Espanya. I també es nota en el dia a dia; música espanyola i sud-americana en molts llocs, conversacions que tenen a Espanya i Zapatero com a referència... Però de la seua coneixença de l'estat, allò que prefereixen són les dos capitals avantdites. La meua vergonya és majúscula quan molts d'ells em parlen meravelles de Barcelona i els dic que no m'enrecorde de com és perque fa molts anys que no hi he anat. Sí, ja ho sé, anar a Barcelona és una matèria pendent que tinc; visitar el MNAC, el MACBA, la fundació Tàpies i tantes altres coses. Però des de fa temps per A o per B no he disposat de suficient temps per fer-me un viatget.


La majoria d'aquesta gent han estat a una d'elles - o a les dues - i no a Madrid. Bé, però al que vaig no és a vore quina és millor ciutat espanyola sinó un altre; Aquests comentaris m'han portat a pensar que no valorem suficientment la nostra ciutat i el que conté -i parle ara de València -. Trobe que les autoritats in-competents s'esforcen molt per donar a conèixer les nostres bondats i monuments als estrangers i no el suficient per fer el mateix amb nosaltres. Siga en televisió, siga a escola, siga conservant i promocionant habitatges a zones històriques com el Carme o el Cabanyal, etc...

Deuriem de mirar-nos un poc més el melic en aquests assumptes. Els napolitans conserven una esència propia molt definida lligada a la seua història i al seu patrimoni -de la qual en parlarem més avant-. Tant de bò poguérem nosaltres dir el mateix!!

15 de gener 2007

Ritorno a Napoli


Già sono in Italia. Mentre scrivo queste linia sul mio PC viaggio in treno per Napoli. Doppo tre settimane avevo voglia di ritornare al lavoro di tutti i giorni.

Come mi dicevano prima di partire da Banyeres, non é cambiato nulla da quella parte; il mio paesino resta uguale, anche la gente, e comunque ho visuto cose che solo possono ocorrere lí. Inanzitutto non posso dimenticare la mostra commemorativa e di chiusura dell’anno de la Llegenda che abbiamo visuto a banyeres con enorme intensità tutti i partecipatori. La mostra, organizzata esplendidamente per Neus Belda, ha avuto un grande succeso di pubblico. É stato un vero piacere lavorare di nuovo con questa gente valida.

Nemmeno sono stato fermo a casa. Tra i peripli di natale stano il viaggio in Cuenca dove scoprí musei della categoria del Museo español de Arte Abstracto e la fondazione Antonio Pérez con l’amico Jordi Garcia, con chi ho in comune preoccupazioni artistiche e vitale; I soggiorni a València, dove celebrai la notte di capo d’anno, e vidi a l’edifizio storico de l’università di Valencia una mostra dedicatta a la vita e opera di Sanchis Guarner; La ‘calçotada’ al maso della Menora – a mezzo camino tra Banyeres e Alcoi – con la presenza di Toni del’Hostello e la sua guitarra...la resta era buona gente; La visita a l’istalazione-esposizione del’artista di Villena Rafa Hernàndez que vidimo insieme al palazzo del giornale Información di Alacant; E per ultimo, la colazione a Ca Tarsi di l’Olleria con Pep Albinyana e Jordi Albinyana, compagno di academia che esporre attualmente in quello locale il suo lavoro Motí.

Una delle poche ilusione di natale che abbiamo alcuni é quella di la pace, che durante queste feste hanno scoppiato al Paese Basco tra dei figli di putana che uscidono e dei stronzi che stano dietro il primo partito de l’oposizione al governo spagnolo.

Da oggi ho l’intenzione di guardare spesso al cortile della Rete da la città della Pizza e il Vesubio. E come no, spero trobarvi lí qualche volta. Che vada bene.

D'ací cap allà; la tornada a Nàpols


Ja he tornat a Itàlia. Mentre escric aquestes línies al meu ordinador portàtil vaig en un tren camí de Nàpols. Després de tres setmanes, ja tenia ganes de tornar a la marxeta diària.
Com efectivament m'indicaven abans de deixar Banyeres, no ha canviat res per aquella banda; el poble resta igual, la gent també, i tanmateix he tingut vivències noves que soles podien passar-me allí. En primer lloc no em puc estar de recordar l'exposició commemorativa i de cloenda d'aquest Any de la Llegenda que hem viscut a Banyeres amb enorme intensitat tots els participants. La mostra, organitzada esplèndidament per Neus Belda, va assolir un èxit considerable de públic. Va estar un grat plaer treballar de nou amb tanta gent competent.
Com deia adés tampoc no he parat quiet a casa. Entre els periples realitzats aquestes festes estan el viatge a Cuenca on descobrí museus de la categoria i la solvència del Museo español de Arte Abstracto i la fundació Antonio Pérez de la mà de l’amic Jordi Garcia, a qui m’uneixen inquietuds artístiques i vitals; Les estades a València, on vaig celebrar el cap d’any i vaig passar per la seu històrica de la Universitat de València que ha dedicat al professor Sanchis Guarner una interessant exposició a la seua vida i obra -ja era hora- ; La ‘calçotada’ al Mas de la Menora – a mitjan camí entre Banyeres i Alcoi – amb la presència de Toni de l’Hostal i la seua guitarra...la resta era bona gent; La visita a l’instal·lació-exposició de l’artista villenero Rafa Hernàndez que vam vore junts a la seu del diari Información d’Alacant; I finalment, l’esmorzar a Ca Tarsi de l’Olleria amb Pep Albinyana i Jordi Albinyana, company de facultat que exposa actualment en eixe local el seu treball Motí.

Una de les poques il·lusions nadalenques que conservem alguns és la de la pau, que durant estes setmanes se l’han carregada al País Basc entre uns fills de puta que maten i uns idiotes que estan darrere del principal partit de l’oposició al govern espanyol.

Des d’ara tinc intenció d’ensobinar-me al patí de veïns de la Xarxa més sovint des de la ciutat de la Pizza i del Vesubi. I com no, espere trobar-vos allí de tant en tant. Mentrestant, que vaja bé.