24 de març 2006

SALVEM LA MARIOLA!


D'un temps a aquesta part vivim un allau de moviments socials sense precedents arreu de les nostres comarques. Els famosos PAI, els polèmics trasvassaments o les fosques requalificacions urbanístiques han passat a ser vox populi. Un tema més de conversa al bar del poble com ho és el partit de futbol o els modelets de la Letisia Ortís.


El Cabanyal, Porxinos, el Jardí Botànic de València, Nàquera o el mateix Penyagolosa son una xicoteta mostra de la llarga llista d’espais naurals en perill per l’especulacionitis galopant que pateixen el nostre estimat govern valencià d’una banda i els ajuntaments municipals de l’altra.
Però a la trista llista s’han afegit tres de nous en plena Serra de Mariola, encara que fora del terreny protegit com a Parc Natural. Tres noves macro- urbanitzacions amb el seu camp de golf i tot, clar! La del Reconco entre Biar i Onil; la de Xirillent, entre Banyeres i Alcoi; i la del Collao entre Bocairent i Banyeres.


Sembla ser que com que aquest model ja està esgotat a la costa, ara ens toca a nosaltres. Quan ja s’ha arrasat el litoral valencià amb formigó, pretenen fer-ho ara amb l’interior. Queda ben clar que els interessos econòmics d’alguns poden més que el benestar de la gent i la fauna autòctona vària que pretenen viure en pau. I encara que som al segle XXI i caminem suposadament cap a un món sostenible i d’aprofitament dels recursos naturals i bla, bla, bla, alguns s’encaboten en assolar el poc verd que ens queda al País per edificar-hi inconscientment.


Per què volen collir carxofes fora de temporada? Per què pretenem exportar un model d’habitatge i oci que funciona bé amb el clima del nord d’Europa, però que ací a més de ser insostenible és lesiu per al nostre ecosistema natural? D’on traurem l’aigua que ha de mantindre totes les hectàrees de gespa per a que juguen golf uns poquets de guiris? Qué esperen els polítics locals per dir NO a aquests projectes que ofegaran per tres (!) costats el parc natural de la Serra Mariola? Caldrà canviar en el futur el nom del nostre bloc per nomenar-lo ‘tot a gespa i ciment’?

17 de març 2006

BON DIA, és ahí informació?

Durant la meua experiència com a telefonista a un conegut número d’informació, he volgut realitzar una mena d’estadística entre les telefonades rebudes dins del nostre àmbit lingüístic. Passem directament als números;

Partim de 129 comunicacions telefòniques rebudes, en les que em vaig presentar en valencià (“bon dia, soc...”). D’eixes, el 64 % van continuar en castellà, de les quals el 46% eren de Catalunya, 44 % del País Valencià i 8 % de les Illes. El 36 % respongueren en la nostra llengua, provenint el 82% d’aquests de Catalunya, 13 % del País Valencià i 5 % de les Illes.

Per províncies, predominen les contestacions en català en Girona, amb 5 d’un total de 8 telefonades; a Lleida 5 de 6; a Tarragona es compensa tenint 8 de cada, i el castellà predomina a Barcelona, amb 27 trucades de 47; València amb 28 de 34; Ses Illes amb 7 de 9, i finalment de les 7 rebudes de Castelló i 5 d’Alacant cap va ser en català. Com totes les estadístiques, no son veritats absolutes sinó tendències. Cal dir que altres dies si que he atès trucades de Castelló o Alacant en la llengua pròpia.

Com a reflexió personal no puc amagar la satisfacció per una experiència que m’ha premés conèixer molt més als meus paisans i als nostres veïns. Per desgràcia la comunicació normal entre els territoris catalanòfons no existeix, i és més fàcil per a algú de Petrer o Almassora sentir a un lleidatà parlar castellà que català. Per això, establir comunicació amb totes aquestes persones, i escoltar l’enorme ventall de variants fonètiques i, alhora, la gran similitud de vocabulari, et fa més conscient encara del nostre problema (el problema de tots en general i dels valencians en particular).

I és que quan els lleidatans et pregunten de quin poble d’allí ets, o quan els valencians, ben cofois, et donen les gràcies per atendre’l en la seua llengua, t’adones que encara queda molt per fer.

senyor pirotècnic..

Si la crida d’enguany va estar passada per aigua, sembla que la cremà tampoc s’hi lliurarà. Però entre una i altra el temps ha acompanyat per organitzar els preparatius fallers.
Ja fa setmanes que podem vore mascletaes tots els dies, els carrers engalanats amb senyeres (de la ciutat de València, clar), i cada dia més gent als transports públics.
Aquestos dies en que ara entrem són els dies més especials que viu el Cap i casal (El cap i casal en general, no només Na Rita). No és freqüent que una ciutat que, com totes, viu diàriament en el treball, en la incomunicació, en l’alienació del vehicle propi o del mp3 al bus, pare durant uns dies per baixar al carrer a desfilar, a trobar-se amb els veïns, a cantar i a tremolar junts davant una bona mascletà. Son els dies en que ens podem trobar cotxes de cavalls pel carrer, o una delegació d’alguna falla desplaçant-se en metro cantant i botant, o que ens desperte alegrement una banda de música que passa per baix de casa nostra a ritme de Amparito Roca. També són els dies que esperem vore satiritzat a les falles la societat actual. Però encara avui, per desgràcia, existeix la censura. I això ja és un altre tema.

A la ciutat de las flores, de la ‘lus’ i del color està començant la bogeria de tots els anys; la dels carrers tallats, la de els grans trons i castells, la de les hordes de gent avançant per carrers i places bé durant el dia o bé per tota la nit.
Però com diuen, tot és bo amb mesura. Fa ara un any que el meu admirat J. Francesc Mira reflexionava Contra les falles al diari El País; “Anar amb els amics a fer-se una cervesa i unes tapes és convivialitat festiva, deixar un gran espai urbà ple de bassals de líquids apegalosos, restes de menjar , plàstics, papers i un solatge fastigós és, simplement, repulsiu.”

Senyor pirotècnic...

10 de març 2006

Mar i cel al Principal


Eren vora les nou de la nit, la megafonia del teatre principal anunciava que quedaven tres minuts “per que comence la representació”. Mr. Cabota i jo desesperaven a l’entrada del teatre mentre els porters ens asseguraven que en sentir la locució d’inici de l’obra, es tancarien les portes i no podria entrar ningú més.
Segons abans d’aquesta locució van aparèixer, per fi, Lluís Llapissera i la parella amb qui havia vingut a València. Tots vam anar ràpidament a ocupar el nostre lloc, i es van apagar les llums.

L’obra comença amb el decret d’expulsió dels moriscos dels regnes hispànics.( perquè “no son persones”, comenta algú dels personatges ). A partir d’ací la història transcorre vint anys després en un vaixell morisc, que acaba de segrestar una colla de cristians catalans i valencians per fer-los servir al seu gust. Una de les joves cristianes, que dorm en l’habitació del capità, Saïd, comença amb un ell una sèrie de converses que els porten a acostar opinions i a l’enteniment de l’un amb altre.

Quan el festeig es fa públic entre els passatgers del vaixell, les reaccions dels moriscos i presoners cristians son contraries a la relació. Però la parella pretén sense massa èxit que el seu afecte triomfe per damunt de creences i interessos econòmics. Tot plegat, l’obra d’Àngel Guimerà és una reivindicació de la llibertat i la igualtat entre els humans per damunt de tot, tant individual com col·lectiva. Del poder de l’amor en temps difícils i entre persones d’orígens enfrontats.

El muntatge de Mar i cel no és excessivament complex, però el ritme escènic, la música, cançons i el contingut històrico-literari fan d’aquest el gran espectacle musical de la temporada a la capital valenciana. Tot i que no ha sigut publicitat més que en els circuits culturals més reduïts i a pesar de la polèmica que va suposar la prohibició de la Generalitat a la representació en català (o con es diu a la pàgina de ‘Teatres’; en versió original ) de la que, finalment, han permès dues funcions d’un total de quatre setmanes en castellà.

06 de març 2006

Com un record d'infantesa...




Volem encetar aquest nou bloc amb bon peu; anem a parlar de morts. Bé! Tampoc volia ser tan dràstic. Vull dir que ens agradaria dedicar aquest primer missatge a un home extraordinari que aquest divendres farà onze anys que ens va deixar. Que ens va deixar perque volia prendre's unes vacances. Sí, molts ja ho sabreu; l' Ovidi.
Per als qui no vam tindre l'oportunitat de vore'l actuar en directe, ens queden les seues pel.lícules, els discos, les entrevistes, i el testimoni de tots aquells que el coneixeren i que ell tant es va estimar. I no hi són pocs! Tots coincideixen en destacar el seu tarannà lluitador, amable, obert, carinyós... i sobre tot, compromés.
Pot ser el que més defineix la figura de l' Ovidi Montllor és el seu compromís amb unes idees ben fermes; Amb la classe treballadora, car mai ocultà els seus origens ('ja no ens alimenten molles'), amb seua terreta ('torne a repetir, soc alcoià'), amb la música en la seua llengua ('ens ensenyà a cantar, a ballar i a estimar'), i en definitiva amb la cultura i la política del seu país ('Són una raça dolenta que prometen molt i mai no solten res; Són lladres!').
D'alguna manera, com tot el moviment de la nova cançò, va estar fent costat a l'oposiciò democràtica al règim, els mateixos que anys després l'ignoraren al seu país, i el que és pitjor, al seu 'poble, Alcoi'. Ells han volgut ocultar-nos-el, silenciar-lo, oblidar mesquinament a qui millor ha recitat Estellès, Salvat-Papasseit... Afortunadament el seu nom distingeix un centre cultural al seu poble, un col.legi major, l'associaciò de cantautors del seu país, alguns carrers i places...
Però no ens encantem, perque ja ens ho va advertir "qualsevol dia impensat us tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes". Allà on sigues, una abraçada forta paisà !
.

missatge pilot

a vore... un, dos... un., dos... provant... si? .... no? ... vaja!