29 de juny 2006


Com ja he dit en algun article anterior, forme part d’una associació de Banyeres encarregada de posar en escena, cada tres anys, la universal història de Sant Jordi i el drac. Fa mesos que ens vam posar a treballar en el que seria la representació d’enguany. Dins de dos setmanes, el dissabte 15 de juliol, a les 22’30 hores, La llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa es farà de nou realitat al parc de Vil·la Rosario per a 1.700 persones.

El mil·lenari mite de la salvació de la princesa de les mans del drac és possiblement el més conegut areu de la nostra cultura occidental. Sant Jordi és patró de molts països i es venera a infinitat de ciutats arreu del món. Fou el sant protector dels reis de la corona d’Aragó. Quan les tropes catalano-aragoneses es feren amb el domini de les terres valencianes portaren el culte al Sant que van nomenar patró del regne. Encara que uns segles després el patronatge passà a Sant Vicent Ferrer, el culte a Sant Jordi es va mantindre molt arrelat a Alcoi o Banyeres.

L’any 1981, per celebrar el segon centenari de l’arribada de la primera relíquia de Sant Jordi el meu poble va organitzar durant tot un any activitats cíviques i religioses, entre les quals es va contar l’espectacle de carrer per esplicar als més menuts la llegenda de Sant Jordi amb un guió de Jordi Garcia.

25 anys després, basant-nos en aquell guió, i d’una manera més organitzada i amb més recursos, tornem a representar-la. La nostra manera de reviure-la és la nostra manera particular de veure una faula que compartim amb milions de persones.

Curiosament, a l’antiga corona d’Aragó trobem un triangle de representacions jordianes; Alcanyís (Aragó, el dia de Sant Jordi), Montblanc (Catalunya, a finals d’abril) i Banyeres ( País Valencià, a l’estiu). Entre els nostres projectes està el de aprofundir en la relació entre elles.



Senyores i senyors, quedeu convidats a una nit de màgia, de foc, d’imaginació, de música en directe... la nit del drac!!

+ INFORMACIÓ; http://llegendabanyeres.ppcc.cat/

27 de juny 2006

Un diumenge a l'IVAM

El diumenge vaig voler estrenar la meua bici (comprada de segona mà al mercadet de Mestalla) anant fins a l'IVAM, per fer una visiteta als autors que ara s'hi exposen . El museu sol tindre un bon criteri a l'hora d'organitzar exposicions, i, per regla general m'agrada la tria d'autors.

Entre les que hi havia anunciades estava una sobre 'Mariscal'. Sí, home, sí; el del Cobi, el del logo actual de 'Bancaja', les samarretes del Compromís pel valencià... I quina és la meua sorpresa quan m'endinse en l'exposició i allò no era més que una istal·lació-aparador de la '32nd America's Cup' i dels seus productes.

Sí, el disenyador de la imatge de l'event ha estat Mariscal, que ha creat bosses, gots, vaixells... però el que em sebla mesquí i anormal és que a un espai d'art tan respetat com aquell i sota el nom d'un disenyador tan prestigiós, poden convertir una sala del museu en pur futlletí de propaganda de les 'regates de Rita', com ja s'anomenen popularment. No sé qui haura estat el responsable, encara que m'ho imagine, però aquesta pràctica de publicitat barroera més que il·lícita i política més que artística, no deuria de tolerar-se ni pel públic, ni per artistes ni pels responsables de l'IVAM.

21 de juny 2006

Bon colp de falç

El mateix dia en que retorne al meu bloc després de les indefugibles setmanes d’exàmens em trobe amb la notícia de que Maragall (el poeta no, el nét – quant que trobem a Toni de l’hostal per la xarxa, tat?- ) se’n va. Que li ha dit a una colla de xiquets que no tornarà a presentar-se a les pròximes votades.

La notícia segurament era la més esperada des de la mort de la Jurado. La mort política de Maragall s’estava provocant des que va signar el pacte del tinell amb el dolent, dolentot, dolentíssim Carod. Aquell pacte de govern, que assegurava la continuïtat d’un govern catalanista, però d’esquerres, ha estat minat per la dreta i els seus mitjans afins des del dia de la seua signatura. El motiu, és clar, no era altre que la por als repubublicans en el govern (temien una nova proclamació de l’Estat Català com a 1934?) i sobre tot la d’erosionar la possibilitat d’un govern socialista a les eleccions de 2004, i la de desestabilitzar-lo una vegada en la Moncloa.

Motius no els han mancat als hereus de Franc... ehhh... de Fraga volia dir; reunions secretes de Carod amb ETA, solsida del Carmel, polèmiques entorn a l’educació en català, acte del correllengua al Camp Nou amb mapa dels Països Catalans, recolzament d’ERC al govern de Madrid, Estatut, estatutet... Han volgut amostrar el tripartit com un exemple a evitar, com una època de xantatge al govern central, com un concordat amb radicals incapaços de dialogar. I res més lluny de la realitat.

Però la falta de caràcter del senyor Maragall ha esdevingut un punt dèbil front al linxament mediàtic i front a la direcció del seu mateix partit. Quan el 90 % del Parlament s’esforçà durant anys per arribar a un acord escrit el més ample i complet possible, no devia deixar el senyor president de Catalunya que els seus col.legues de partit retallaren el text (i més encara quan el senyor Zapatero es compromet a aprovar el que diguen els catalans). Això necessàriament implicava una reducció de la credibilitat al seu País.

Després d’això no ens pot estranyar la seua negativa a encapçalar una nova campanya electoral. Tot gràcies als companys del seu PSOE, dels que no ens podem parar a parlar, perquè se’ns aniria una altra parrafada. I no sé si paga la pena.

Però no vos preocupeu que Maragall marxa, però jo i la onada de calor africà ja estem ací de nou. Bona vesprada.

04 de juny 2006

Pentecosta a Otos

Encara atabalat per la ressaca de cançons i anècdotes ( i alguna mentira) gosaré a fer la meua crònica del sant sopar del dia d’ahir al no menys sant Otos.

Feia temps que anavem rumiant un nou encontre, des d’aquell del primer d’abril al soparet de la I Cabotista Intercomarcal. I ahir, per fi, va arribar el dia. Durant tota la setmana Pep va estar enllestint l’alineació ( encara que hi van haver baixes d’última hora) i ahir, sortosament, s’ajuntarem de nou a Ca les senyoretes.

La nit va començar amb una agradable benvinguda a Evarist i a mi dels qui ja hi eren allí; els Albinyana, Pep i Jordi (que no són família), Àngel, En Sergi Gòmez, Na Ivet, Dani l‘Otosí, Joan Olivares, amo de la casa i escriptor, ‘ese peaso de pareja’ formada per Toni de l'Hostal i Mr. Cabota, i el convidat sorpresa del que m’havia parlat Lluís; El gran Paco Muñoz i la seua dona, Pepa. Poc després va arribar el darrer convidat, Nazari el músic.

Després ens passaren al reservat on soparem amenitzats per les anècdotes de Don Paco, les eixides de Nazari , la conversa animada de tots, i presidits per una bandera amb el lema ‘jo no t’espere’. Hi havia moltes coses que celebrar; el Nàstic a primera, sengles carrers a Montserrat per a Paco Muñoz i Ovidi, un estatut autoderogable, el fet de tornar a vore’ns...

En bé de Ca les senyoretes i el seu amo, el senyor Olivares, he de dir que vaig sopar (i crec que tots també) d’allò més bé. Un bon conill, unes bones cervesses, un tros de cel per postres, i un tallat per concloure l’àpat. Tot de molta categoria.

El sopar es va alçar per portar-nos a una nova estança on tallaven l'abadejo Lluís i Jordi, amb les seues guitarres, i Paco, que ens regalà unes cançons tendres. D’altres populars, d’altres ovidianes... Amb el pas de la nit tots acabarem cantant amb ell a cor. Tot un privilegi inesperat que s’allargà fins passades les quatre de la matinada. No hi havia ganes d’anar-nos-se’n. Sergi i jo vam satisfer un deute que teníem mútuament, cantar el romanç de Matxero i Teresa.

Com sempre, amics, va ser tot un luxe compartir una fantàstica vetllada amb vosaltres. Esperem que este estiu, en plena calor, es reunim de bell nou per xarrar, xamar i xalar.