Bon colp de falç

El mateix dia en que retorne al meu bloc després de les indefugibles setmanes d’exàmens em trobe amb la notícia de que Maragall (el poeta no, el nét – quant que trobem a Toni de l’hostal per la xarxa, tat?- ) se’n va. Que li ha dit a una colla de xiquets que no tornarà a presentar-se a les pròximes votades.

La notícia segurament era la més esperada des de la mort de la Jurado. La mort política de Maragall s’estava provocant des que va signar el pacte del tinell amb el dolent, dolentot, dolentíssim Carod. Aquell pacte de govern, que assegurava la continuïtat d’un govern catalanista, però d’esquerres, ha estat minat per la dreta i els seus mitjans afins des del dia de la seua signatura. El motiu, és clar, no era altre que la por als repubublicans en el govern (temien una nova proclamació de l’Estat Català com a 1934?) i sobre tot la d’erosionar la possibilitat d’un govern socialista a les eleccions de 2004, i la de desestabilitzar-lo una vegada en la Moncloa.

Motius no els han mancat als hereus de Franc... ehhh... de Fraga volia dir; reunions secretes de Carod amb ETA, solsida del Carmel, polèmiques entorn a l’educació en català, acte del correllengua al Camp Nou amb mapa dels Països Catalans, recolzament d’ERC al govern de Madrid, Estatut, estatutet... Han volgut amostrar el tripartit com un exemple a evitar, com una època de xantatge al govern central, com un concordat amb radicals incapaços de dialogar. I res més lluny de la realitat.

Però la falta de caràcter del senyor Maragall ha esdevingut un punt dèbil front al linxament mediàtic i front a la direcció del seu mateix partit. Quan el 90 % del Parlament s’esforçà durant anys per arribar a un acord escrit el més ample i complet possible, no devia deixar el senyor president de Catalunya que els seus col.legues de partit retallaren el text (i més encara quan el senyor Zapatero es compromet a aprovar el que diguen els catalans). Això necessàriament implicava una reducció de la credibilitat al seu País.

Després d’això no ens pot estranyar la seua negativa a encapçalar una nova campanya electoral. Tot gràcies als companys del seu PSOE, dels que no ens podem parar a parlar, perquè se’ns aniria una altra parrafada. I no sé si paga la pena.

Però no vos preocupeu que Maragall marxa, però jo i la onada de calor africà ja estem ací de nou. Bona vesprada.