28 de febrer 2008

Fem Barcella?


Em plau anunciar-vos que l'últim número de la revista ha vist la llum al carrer i també a internet. El número 33 ve carregat de tot i bò. En aquest darrer i en els anteriors hi trobareu articles ben interessants sobre temes d'actualitat i d'altres de divulgació històrica. Sempre des d'una posició reflexiva i responsable.
Un servidor ha participat amb una breu història sobre Nàpols i la seua relació amb la corona catalano-aragonesa. És tota una satisfacció col·laborar amb una gent tant competent.
Au, passen i facen una ullada a l'últim número.

Si en falles no...

Els que som de pobles menuts entenem les festes majors com els dies en que el poble es paralitza per capbussar-se en la celebració de tal efemèrides o tal patró posant, com a mínim, una poqueta d'atenció. Però en traslladar la festa a una ciutat gran la cosa no és tan fàcil, no tot el món té festa al treball o està integrat en el sistema fester, o dimplement no li agrada. Parlem del cas de València i de les falles que cada any generen conflictes entre veïns mentre Na Rita bota amb alegria al sentir allò de Valencia en fallas presidint des del seu balcó la mascletà. I açò últim és una metàfora que preten criticar la indiferència de les autoritats envers els problemes que es repeteixen anualment. Les comissions falleres són de suro i no se'ls demana comptes per res de res. Esta situació, com denúncia avui Vicent Partal, ve de fa molts anys. Dècades de governants de tots els colors que han fet poca cosa per atendre les queixes dels veïns que no formen part de la festa.
Ja va sent hora de fer alguna cosa. Realment ho tenen fàcil les autoritats (in) competents, perquè no els ve de nou, que són tots els anys els mateixos problemes. Que si falta d'urinaris i papereres, que si complicacions del tràfic, o sorolls a deshores... I no sé jo si hi haurà queixes per algún embaràs no desitjat, però no vindria malament que repariren condons debades com ja fan a Rio de Janeiro. Ja sabeu que si en falles no...

24 de febrer 2008

De concert a Almussafes


Amb moltes ganes i una sola entrada assegurada acudirem ahir cinc persones al recital que va oferir Raimon en Almussafes. En aplegar a taquilla digueren que les entrades estaven esgotadíssimes Però a poc a poc, gràcies a contactes d’uns i altres però sobretot, d’un matrimoni amics de Neus simpàtics i amabilíssims que van ajudar-nos a aconseguir les que ens faltaven.

Bé, ja estem dins, ja està tothom assegut i s’apaguen les llums. Entren primer els músics i després la estrella. Saluda, fa la presentació succinta i arranca. El de Xàtiva va començar amb algunes cançons inèdites en la seua línia de poesia lírica musicada. Prompte va mamprendre la interpretació de peces més conegudes. Segons ell mateix, en ser un espectacle antològic volia arreplegar les cançons més significatives de la seua carrera. Hi va haver lloc per als poemes dels clàssics musicats per ell. D’altres molt significatives del seu repertori i ,per supost, les cançons de protesta que li han donat fama i que no poden faltar. En estes cançons, malgrat els anys, és on més es bolca la gent. Les coreja, les demana, les aplaudeix repetidament... Per acabar, com era d’esperar, va sonar Al Vent. Un himne que la gent va agrair plantant-se en l’aplaudiment final. Un himne que té nova versió en el disc que estan parint les Mãedeus.

Casualment ahir Gàlim també dedicava un post a la vessant raimoniana de musicador dels poetes del segle d’Or. No sé si conscient del concert d’Almussafes.
Es va comentar pel recinte de l’auditori que prompte actuarà a Carlet. Per si a algú li interessa.

Alguns acabarem la nit a la plaça de Benimaclet, on es celebraven els carnestoltes, No hi havia estat mai i em va divertir molt les disfresses del personal. Fins les 5 que ens n’anarem l’ambient era brutal; Gent i més gent que ataquinaven la plaça i els carrers propers. Com sol passar en estes ocasions hi havia una bona escampada de tota classe de líquids, deixalles, i el testimoni olfato-visual de convertir l’espai públic en un urinari públic improvisat.

23 de febrer 2008

Onanisme...


Fa pocs dies que soc onanista, ço és, que tinc ONO instal·lat a casa. Feia setmanes que no tenia accés a Internet des de casa (des que el veí es va cansar de deixar-nos xuplar del seu senyal). Ara, entre els companys de pis hem posat Internet i ens han regalat uns quants canals de la tele de ONO. Gràcies a açò vaig poder vore Polònia el dijous per primera vegada, que una de els emissores que entra és TV3. I també, fent zapping m’he trobat la televisió de Las Provincias, la de Libertad Digital TV –on el Jimenez Losantos té un programa d’entrevistes- o Popular TV (la tele de “la família”). També està la de culebrons tot el dia, i algunes locals de València, i després emissores d’Euskadi, Andalusia, Galícia, Ucraïna, Ecuador... i la BBC, i Al Jazeera... i el Canal Parlamento, que mai fan res i a tot hora trobes les barres aquelles de colors per a l’ajust de la pantalla.

Però bo, el que importa de veritat és que tenim Internet. I que dure molt de temps!

06 de febrer 2008

Mal nascuts!

Ahir per la vesprada-nit algun(s) filldeputa va agafar alguna cosa que no era seua i que a mi em fa molta falta; la bicicleta. I van dos en quatre mesos...
Hi ha una màfia en la ciutat de València de robatori de bicicletes bastant important. A la que et descuides i t'oblides la bicicleta un poquet en en el carrer (lligada i tot, no cregueu!) passen i s'encarreguen d'apropiarse-la. Després, a la llum del dia, en el mercaet dominical del Mestalla les venen amb l'absoluta connivència de la policia. He pensat de fer una denúncia però no crec que servisca per a res. Em toca fotre'm i fer servir el transport públic que. a València. deixa molt que desitjar.

03 de febrer 2008

De sarau


Ni carnestoltes de Pego ni res; Encontre de la Xarxa de blocs soparistes. Això sí que és una festa! I ahir, dia de celebració històrica, em vam tindre bona cosa. Més fàcilment que no ho semblava. Un correu de crida, altres de contestació i en un tres i no res ja estem acomboiats per anar de sarau una altra vegada.

Haviem de tractar diversos punts en l’ordre del dia. El primer de tots, retrobar-se. Que ja se’ns anava acumulant massa temps sense ajuntar-nos. I allí en l’Olleria vam quedar Toni de l’hostal i un servidor amb els bessons Pep i Jordi Albinyana, Vicent ‘the king’ i Juane. El segon punt del dia manava fer una visita a N’Àngel Canet allà al seu poblet xicotet de Benicolet, que no havíem vist des de la seua operació del mal de les beates. Va explicar detalladament les seues aventures com a usuari d’hospital. Es va mostrar millorat i animat, però també prudent, doncs va decidir restar en casa per les incomoditats de la medicació i del record postoperatori que l’obliga a visitar contínuament el bany. Allí a casa d’Àngel s’afegiren també Joan Olivares i Sergi Gómez directe des de l’entrada de Bocairent. I en ser l’hora, passarem al tercer punt del dia. El sopar.

A ‘La mitja lluna’ de Llutxent sopàrem la mar de bé. Ens va acompanyar el director de cinema llutxentí Toni Canet, que ens va fer riure bona cosa amb les anècdotes de molts anys de vida entre rodatges. Canet ha dirigit recentment Las alas de la vida, premiada en molts certàmens de cine i de la que ens va prometre fer prompte una projecció. El sopar va transcórrer, com és habitual, entre històries, anècdotes, bromes, llegendes i projectes. I va acabar amb vàries hores glorioses de cançons. Estàvem prou animats. Com sempre, vaja. A les 4 crec que pagàvem el compte... Per a uns poquets la vetllada va seguir en l’estudi de Jordi Albinyana fins a vore clarejar el dia.... Alguns encara haviem de tornar a València...

PD; a falta de fotos de l'event, posem un mapeta del recorregut d'ahir.

02 de febrer 2008

Matí de celebració

En un dia de festa valencià no poden faltar el sol, la gent i la música. Poc abans del migdia n’hi havia bona cosa de les tres. Quan he passat per les torres de Serrans les bandes de música s’anaven reunint i algunes assajaven amb Amparito Roca. Molta gent anàvem en direcció a la plaça de la Mare de Déu i la catedral. He entrat per la porta dels ferros. La Seu estava molt il·luminada, la bellesa era doble. A sobre dels cors els frescos renaixentistes. A la meua dreta el Sant Francesc de Borja de Goya. Uns focus (supose que de televisió) molt potents i incòmodes pegaven de ple en la gent i algun quadre. M’ha donat temps a escoltar els últims deu minuts de l’actuació dels cors. A continuació tothom ha aplaudit i han començat a eixir. Pel poc que escoltat al final he comprovat que la missa no ha s’ha fet en la llengua del rei Jaume (I que s’enfade Rouco!!). Massa bé que el conqueridor és a Poblet i no ho escoltava. Pel corredor central he vist eixir el cardenal-taliban Garcia-Gascó seguit del Consell amb el seu president Camps sempre somrient com la Pantoja (Passarà la factura del dentista com a despesses de representació?). Jo, que feia temps que no hi anava, he aprofitat per fer una volteta. Però m’he cansat prompte, que tanta gent destorbava la contemplació. Abans d’anar-me’n m’he trobat de cara un ramat de rectors en fila amb el taliban darrere beneint. Jo entre mi pensava aquelles paraules de no sé qui ‘Sea un poco cristiano senyor Gascó!’ He anat a un racó de la plaça de la Mare de Deu. Les campanes del Micalet de la Seu (xim pum, ale ale pum, cata pum....) han repicat amb ganes per uns minuts. La plaça estava molt ambientada de gent. De sobte han començat a entrar pel carrer Navellos i pel de cavallers bandes de música. Ben formats, la bandera davant, i sonant, sonant pasdobles. I la gent seguint-los i arremolinant-se entorn a ells. No sé que haurà pensat Alfonso Rus, que estava allí propet. Jo no he pogut evitar eriçar-me.

La celebració continuarà esta vesprada.


Que són 800 anys...

Hui mallorquins i valencians estem de celebració. Catalans i aragonesos, també. Però nosaltres una miqueta més. I és que avui fa huit segles que va nàixer la persona més important de la nostra història recent. L’home que va reconquerir el trosset de la vella Europa per on nosaltres ens movem. L’inici d’un punt de vista diferent, d’un espai de comunicació particular, d’una nova realitat política que donà lloc a magnífiques manifestacions artístiques i literàries del final de l’edat mitjana i el renaiximent.

Celebrem-ho, per tant. Per a uns serà el fundador d’una automia. Per a d’altres, el creador d’un país medieval integrat en una confederació de territoris. Aquell país, aquells territoris hi tenen molt a dir encara. Però la primera paraula la va dir el rei Jaume.
Al meu poble els repobladors catalans van deixar, a banda de la llengua, els costums i molts topònims, la devoció cristiana per Sant Jordi. Els que em coneixeu ja sabeu com soc de reincident en este tema... Al meu fragment del llibre dels fets no podia faltar una referència a Sant Jordi. L’única que he trobat, quan conta que se’ls va aparèixer en 1229 per conquerir Mallorca –i després a Alcoi, i al Puig...-. He actualitzat algunes grafies per què es llija millor;


E tornam nos a la Mare de Deu, e dixem: E, Mare de Deu Senyor, nos venguem aqui per ço quel sacrifici de vostre Fiyl hi fos celebrat, pregats lo que aquesta honta no prengam jo ni aquels qui serven a mi per nom de vos e de vostre car Fiyl. E altra vou escridam los: Via, barons, en nom de Deu, quels duptats? E dixem ho tres vegades: e ab aytant mogueren se los nostres a pas. E quan vench que tots se mogren, los Cavalers, els servents, es anaren acostan al vayl on era lo pas, tota la ost a una vou comença de cridar: Sancta Maria, Sancta Maria. E aquest mot nols exia de la boca, que quan lavien dit sempre si tornaven, e aixi con mes lo deyen mes pujaua la vou: e aço dixeren be trenta vegades o pus. E quan los cavalls armats començaren dentrar cessa la vou. E quan fou feyt lo pas on devien entrar los cavalls armats, havia ja be la uns 500 homens de peu.

El Rey de Maylorques ab tota la gent dels sarrains de la Ciutat foren ja tots venguts al pas, e estrenyeren en guisa los de peu que hi eren entrats, que si no entrassen los cavals armats tots eren morts. E segons quels sarrains noc comtaren, deyen que viren entrar primer a caval un cavaller blanch ab armes blanques, e aço deu esser nostra creença que fos sent Jordi, car en estories trobam que en altres batayles lan vist de chrestians e de sarrains moltes vegades.