31 de desembre 2008

Gràcies xi!

Com que ara estem en dies de balanç volia enumerar totes les coses que he fet enguany, però he desistit, car no vull avorrir-vos de mala manera ni tampoc fer-vos enveja (qui tinga ganes que es pegue una volta pel bloq).

Per estes coses que no t’esperes m'he trobat un estiu lliure i més llarg del normal que he disfrutat com un xiquet. Gràcies a tots amb els que he compartit moments d’este any que hui finiquitem.

El propòsit que em faig per al 9 any; Que l’any que entra siga com a mínim igual de ric en experiències.

A passar-ho bé!

27 de desembre 2008

Paraules que hi eren

Sovint em venen al cap paraules i expressions de la iaia Milagret. Una de les més usades per ella era la interjecció ‘mai collons!’ (pronunciat ‘collós’). Davant una sorpresa, un disgust, una alegria, entonava segons el seu ànim un ‘mai collós’ distint.
Pense que és una bona manera de substituïr en quan en quan al típic i tòpic ‘xe’, per no dir d’altres expressions modernes com ‘vaja’, ‘ostres’…
Sembla, però, una expressió condemnada a l'oblit.

25 de desembre 2008

Miró


Hui fa un quart de segle que el món viu sense Joan Miró i Ferrà. Va ser un exemple de tenacitat artística i compromís social. Al marge d’aquells que el menyspreaven Miró va dedicar la seua vida a treballar en obrir nous camins a l’art. L’altre dia a la tele deien que és el pintor del s.XXI. Tant de bo el seu color i les seues formes influisquen en este segle gris que encara fa olor a nou.

24 de desembre 2008

Toca

S’enjuntarem en els dies senyalats els mateixos de quasi tots els diumenges: La família és curta. I tocarà oblidar-se dels mals gestos de la resta de l’any, per a estar contents. Menjarem més, perquè sí, perquè per ‘una volta a l’any’… I estarem tot el dia jubilosos. La tele ens injectarà una dosi de complaença i bondat i de pas ens convidaran a comprar, que estem en la època.
Un dia serà dia de fer regals. I caldrà donar-los amb ganes o sense elles. Perquè toca.

PD; I la pregunteta de sempre rondant per ahí; què fem la nit de cap d'any?

13 de desembre 2008

Un cas de hui (II)


Esta vesprada se m'ha antoixat sentir El bolero de Ravel. Total, que el busque a l'emule, seleccione un dels mp3 i el pose a baixar. A la que torne veig que s'havia baixat tire a obrir-ho, em demana confirmació per a obrir un 'mp3' i li la done. De sobte comença a reproduïr-se un vídeo on dos xics negres molt però que molt ben dotats li fan de tot a una xica molt obedient. Em torne a fixar i sí, és un arxiu mp3. No sabia jo que també podien ser vídeo...

12 de desembre 2008

Un cas de hui (I)


A setembre es va espatlar el calentaor de l'aigua, al pis d'ací de Benimaclet. Vaig avisar un professional del tema -recomanat pel meu llogater- que va vindre i desmontà l'aparell, donant com a pronòstic;
-Açò costarà més d'arreglar que comprar-ne uno nou.
Davant tal consell vaig decidir que el canviara per un altre nou de la mateixa marca i les mateixes característiques. El vaig pagar jo en aquell moment, pensant de passar-li la factura als llogaters, i la cosa s'ha allargat (entre Dublin i històries) fins ara.
Ara que els vaig dir que ho havien de pagar ells em van posar pegues, i per mitjà dels companys de pis em citaren per anar a sa casa ahir. El matrimoni es va tancar amb mi en el quarto de sempre, el despatxet. M'estalviaré els detalls de la negociació. Amb molta calma vam exposar els motius de cadascú. Ells començaren demanant que pagàrem dos terceres parts de la factura, després la mitat, i finalment van oferir un augment de 3 euros per persona en la pujada de principi d'any. Jo vaig acceptar. En arribar a casa i dir-ho als companys els va pareixer bé. Fins ahí tot correcte.
Adés, per telèfon, una amiga m'ha bonegat per la meua poca traça a l'hora de negociar. Segons ella l'aparell en qüestió l'ha de pagar el llogater íntegrament sense gravar-nos més del necessari.
La llei no és massa clara al respecte. Buscant per internet he trobat opinió per a tots els gustos.

Ara no sé si he fet bé o què. Pot ser 3 euros són molt, i caldria deixar-ho en un euret simbòlic ( 3 € x4 persones x 12 mesos= 166 € més a l'any , 1 € x 4 persones x 12 mesos= 48 euros més). O el més just seria no pagar res, que per ad això ja està el lloguer?

Què vos pareix?

04 de desembre 2008

Rectificar en temps de guerra


Rectificar és de savis. Fer-ho després d'arruinar un país i matar -matar!!- directa o indirectament milers de persones no pot tindre, però, la mateixa categoria.
L'encara president dels EEUU ha reconegut - amb la seua habitual cara de pamfígol- que va ser un error envaïr Iraq pensant que n'hi havien armes de destruccio massiva, i que l'equivocació es deu als servicis d'inteligència americans. A mi estes declaracions em fan olor a presa de pèl. Com pot ser que el país més poderós del món tinga eixe tipus de servici d'inteligència? Tan poc inteligents són? Miren que parlem de morts -morts!!- a cabassos. Famílies desfetes. Imatges desoladores que ens hem hagut d' engolir a diari mentre dinàvem. Què han deixat estos anys de guerra sinó tensions internacionals, desconfiança, ràbia, terrorisme, por, etc. ?
De veres es creu Bush que amb dir 'un error' ja està tot oblidat? Serà de veres que els servicis secrets detectaren armes? Amb quines pistes? Quina merda d'inteligència tenen, llavors, els totpoderosos americans?

03 de desembre 2008

Avorrits


Al llegir esta notícia m'he imaginat el judici en qüestió; L'advocat de la Generalitat davant el jutge i el públic present argumentat amb nerviosisme que si 'el substrato árabe... las palabras genuinas... la paella...Ausiàs March...la denominación historica...' . Els asistents se'l miren amb llàstima i avorriment. A la porta espera impacient una Concha Gomez que sap que estan fent el ridícul (Ella és de Barcelona i enten als d'Alcoi perfectament, però el partido és el partido) , i pensa que en acabar la vista ha de telefonar al conseller Font de Mona per comentar-li com ha anat.

Este sainet, fàcil d'imaginar, es costós de pagar. Els valencians ho fem tan a gust, i callem la boca. I ells ens trauen la llengua.

02 de desembre 2008

Tornar a Nàpols


Ho vaig prometre quan vaig deixar de viure-hi; tornaria a visitar Nàpols. I un any i mig després ho he complit. Com ja he dit alguna volta, esta ciutat no deixa indiferent. Tan bella i majestuosa, però tan mediocre i temerària, també.
Mira que havia passat temps, però quan em vaig abocar dissabte a caminar pels carrers era com si ho haguera fet la setmana passada. Tot era igual, i afortunadament -i estranyament- el meu record de la ciutat estava intacte.
Tinc allí encara un ex-company de pis que ens va donar a mi i a la meua acompanyant totes les atencions durant els dos dies. Vam recórrer tot el centre, i a cada pas em venien al cap records dels nous mesos de la meua estança. Necessitava disfrutar de nou el sabor de la pizza d’allà –única, de veres-;dels dolços tipics, que perfumen les proximitats d’allà on es fan; del dialecte napolità acompanyat de gesticulacions ben expressives; de l’ambient dels carrers amb la roba estesa i dels edificis i esglésies ruïnoses escampats per tot arreu.

Com dèiem dinant entorn als plats de pasta alle patate, és una llàstima que una ciutat com Nàpols tinga uns habitants com els napolitans. La cosa no és broma, que segons em van comentar se li podria llevar a la ciutat el títol de patrimoni de la Humanitat atorgat per la Unesco. Una altra contertulia comentava que és bonica de visitar però difícil de viure, que ni es planteja formar allí una família. I que si el Vesubi tinguera una explosió faria una bella pulizia –neteja-. Pot ser té part de raó.