31 de desembre 2008

Gràcies xi!

Com que ara estem en dies de balanç volia enumerar totes les coses que he fet enguany, però he desistit, car no vull avorrir-vos de mala manera ni tampoc fer-vos enveja (qui tinga ganes que es pegue una volta pel bloq).

Per estes coses que no t’esperes m'he trobat un estiu lliure i més llarg del normal que he disfrutat com un xiquet. Gràcies a tots amb els que he compartit moments d’este any que hui finiquitem.

El propòsit que em faig per al 9 any; Que l’any que entra siga com a mínim igual de ric en experiències.

A passar-ho bé!

27 de desembre 2008

Paraules que hi eren

Sovint em venen al cap paraules i expressions de la iaia Milagret. Una de les més usades per ella era la interjecció ‘mai collons!’ (pronunciat ‘collós’). Davant una sorpresa, un disgust, una alegria, entonava segons el seu ànim un ‘mai collós’ distint.
Pense que és una bona manera de substituïr en quan en quan al típic i tòpic ‘xe’, per no dir d’altres expressions modernes com ‘vaja’, ‘ostres’…
Sembla, però, una expressió condemnada a l'oblit.

25 de desembre 2008

Miró


Hui fa un quart de segle que el món viu sense Joan Miró i Ferrà. Va ser un exemple de tenacitat artística i compromís social. Al marge d’aquells que el menyspreaven Miró va dedicar la seua vida a treballar en obrir nous camins a l’art. L’altre dia a la tele deien que és el pintor del s.XXI. Tant de bo el seu color i les seues formes influisquen en este segle gris que encara fa olor a nou.

24 de desembre 2008

Toca

S’enjuntarem en els dies senyalats els mateixos de quasi tots els diumenges: La família és curta. I tocarà oblidar-se dels mals gestos de la resta de l’any, per a estar contents. Menjarem més, perquè sí, perquè per ‘una volta a l’any’… I estarem tot el dia jubilosos. La tele ens injectarà una dosi de complaença i bondat i de pas ens convidaran a comprar, que estem en la època.
Un dia serà dia de fer regals. I caldrà donar-los amb ganes o sense elles. Perquè toca.

PD; I la pregunteta de sempre rondant per ahí; què fem la nit de cap d'any?

13 de desembre 2008

Un cas de hui (II)


Esta vesprada se m'ha antoixat sentir El bolero de Ravel. Total, que el busque a l'emule, seleccione un dels mp3 i el pose a baixar. A la que torne veig que s'havia baixat tire a obrir-ho, em demana confirmació per a obrir un 'mp3' i li la done. De sobte comença a reproduïr-se un vídeo on dos xics negres molt però que molt ben dotats li fan de tot a una xica molt obedient. Em torne a fixar i sí, és un arxiu mp3. No sabia jo que també podien ser vídeo...

12 de desembre 2008

Un cas de hui (I)


A setembre es va espatlar el calentaor de l'aigua, al pis d'ací de Benimaclet. Vaig avisar un professional del tema -recomanat pel meu llogater- que va vindre i desmontà l'aparell, donant com a pronòstic;
-Açò costarà més d'arreglar que comprar-ne uno nou.
Davant tal consell vaig decidir que el canviara per un altre nou de la mateixa marca i les mateixes característiques. El vaig pagar jo en aquell moment, pensant de passar-li la factura als llogaters, i la cosa s'ha allargat (entre Dublin i històries) fins ara.
Ara que els vaig dir que ho havien de pagar ells em van posar pegues, i per mitjà dels companys de pis em citaren per anar a sa casa ahir. El matrimoni es va tancar amb mi en el quarto de sempre, el despatxet. M'estalviaré els detalls de la negociació. Amb molta calma vam exposar els motius de cadascú. Ells començaren demanant que pagàrem dos terceres parts de la factura, després la mitat, i finalment van oferir un augment de 3 euros per persona en la pujada de principi d'any. Jo vaig acceptar. En arribar a casa i dir-ho als companys els va pareixer bé. Fins ahí tot correcte.
Adés, per telèfon, una amiga m'ha bonegat per la meua poca traça a l'hora de negociar. Segons ella l'aparell en qüestió l'ha de pagar el llogater íntegrament sense gravar-nos més del necessari.
La llei no és massa clara al respecte. Buscant per internet he trobat opinió per a tots els gustos.

Ara no sé si he fet bé o què. Pot ser 3 euros són molt, i caldria deixar-ho en un euret simbòlic ( 3 € x4 persones x 12 mesos= 166 € més a l'any , 1 € x 4 persones x 12 mesos= 48 euros més). O el més just seria no pagar res, que per ad això ja està el lloguer?

Què vos pareix?

04 de desembre 2008

Rectificar en temps de guerra


Rectificar és de savis. Fer-ho després d'arruinar un país i matar -matar!!- directa o indirectament milers de persones no pot tindre, però, la mateixa categoria.
L'encara president dels EEUU ha reconegut - amb la seua habitual cara de pamfígol- que va ser un error envaïr Iraq pensant que n'hi havien armes de destruccio massiva, i que l'equivocació es deu als servicis d'inteligència americans. A mi estes declaracions em fan olor a presa de pèl. Com pot ser que el país més poderós del món tinga eixe tipus de servici d'inteligència? Tan poc inteligents són? Miren que parlem de morts -morts!!- a cabassos. Famílies desfetes. Imatges desoladores que ens hem hagut d' engolir a diari mentre dinàvem. Què han deixat estos anys de guerra sinó tensions internacionals, desconfiança, ràbia, terrorisme, por, etc. ?
De veres es creu Bush que amb dir 'un error' ja està tot oblidat? Serà de veres que els servicis secrets detectaren armes? Amb quines pistes? Quina merda d'inteligència tenen, llavors, els totpoderosos americans?

03 de desembre 2008

Avorrits


Al llegir esta notícia m'he imaginat el judici en qüestió; L'advocat de la Generalitat davant el jutge i el públic present argumentat amb nerviosisme que si 'el substrato árabe... las palabras genuinas... la paella...Ausiàs March...la denominación historica...' . Els asistents se'l miren amb llàstima i avorriment. A la porta espera impacient una Concha Gomez que sap que estan fent el ridícul (Ella és de Barcelona i enten als d'Alcoi perfectament, però el partido és el partido) , i pensa que en acabar la vista ha de telefonar al conseller Font de Mona per comentar-li com ha anat.

Este sainet, fàcil d'imaginar, es costós de pagar. Els valencians ho fem tan a gust, i callem la boca. I ells ens trauen la llengua.

02 de desembre 2008

Tornar a Nàpols


Ho vaig prometre quan vaig deixar de viure-hi; tornaria a visitar Nàpols. I un any i mig després ho he complit. Com ja he dit alguna volta, esta ciutat no deixa indiferent. Tan bella i majestuosa, però tan mediocre i temerària, també.
Mira que havia passat temps, però quan em vaig abocar dissabte a caminar pels carrers era com si ho haguera fet la setmana passada. Tot era igual, i afortunadament -i estranyament- el meu record de la ciutat estava intacte.
Tinc allí encara un ex-company de pis que ens va donar a mi i a la meua acompanyant totes les atencions durant els dos dies. Vam recórrer tot el centre, i a cada pas em venien al cap records dels nous mesos de la meua estança. Necessitava disfrutar de nou el sabor de la pizza d’allà –única, de veres-;dels dolços tipics, que perfumen les proximitats d’allà on es fan; del dialecte napolità acompanyat de gesticulacions ben expressives; de l’ambient dels carrers amb la roba estesa i dels edificis i esglésies ruïnoses escampats per tot arreu.

Com dèiem dinant entorn als plats de pasta alle patate, és una llàstima que una ciutat com Nàpols tinga uns habitants com els napolitans. La cosa no és broma, que segons em van comentar se li podria llevar a la ciutat el títol de patrimoni de la Humanitat atorgat per la Unesco. Una altra contertulia comentava que és bonica de visitar però difícil de viure, que ni es planteja formar allí una família. I que si el Vesubi tinguera una explosió faria una bella pulizia –neteja-. Pot ser té part de raó.


25 de novembre 2008

Amenaça

Sense l'oposició del veïnat, possiblement ara tindriem les molinetes d'energia eòlica damunt la Blasca a Banyeres, i el camp de Golf a Sant Antoni... Ara un altre perill en forma d'autovia amenaça la vall d'Agres, en plena Mariola i un gup de gent s'ha unit, de nou, a favor de la no destrucció de l'escàs patrimoni natural que ens queda. A la seua pàgina web podeu firmar en contra del projecte d'autovia Villena-Muro. En un altra pàgina hi ha la simulació del que serà el resultat d'esta obra de dubtosa utilitat i de fort impacte paisatgistic.
I pense jo, per a què va servir la declaració de Parc Natural, si ara no respecten el propi parc ni l'entorn?

Dublin


La satisfacció personal a la fi de cada viatge varia segons les circumstàncies del mateix. Un lloc ens agradarà més o menys segons com o amb qui viatgem. Jo, de Dublin, m'he endut un magnífic record, no només de la ciutat, sino de la gent amb qui vaig compartir l’estança.

La capital del país del verd no és un destí d’apretades agendes de visites a monuments i museus. Només dir que entre les parades turístiques més típiques són el museu de la cervessa Guiness, la destileria de Jameson, una antiga presó o la tenda de roba Penny’s.

Com a capital que és, l’urb acull edificis centrals d’empreses o entitats estatals que són dignes de visitar, al menys per fora. El Trinity College, el parlament, correus, els ponts... (tenen també un pont de Calatrava... a què vos recorda? Un poc repetitiu l'home, no?) a més d’una interessant extensió de cases georgianes. Clar, per a nosaltres una ciutat com eixa és vistosa per les seues construccions, que no solen ser edificis alts, sinó cases de rajola caravista i portes de colors cridaners, o casetes amb jardí.

La gent és educada, però el jovent quan ix de festa no te mesura, tu. Beuen i beuen com si tots els dies fòra cap d’any! Són els típics nórdics de pell color mortadela, amants de la festa i del sol.

Una cosa també característica deDublin són els parcs. El més gran, el Phoenix, diuen que dobla l’extensió del Central Park de Nova York. Vertaderament és fantàstic passejar baix els arbres altíssims i entre grans extensions de verd, amb cèrvols i tot.

No està mal, Dublin. Un bon lloc per passejar, descobrir racons curiosos i observar la gent tranquilament. Sempre abrigats, clar.

17 de novembre 2008

Dissabte d'actes...

Anit vaig tornar a disfrutar en el Teatre Principal del grup de danses ‘Aires de Mariola’ ballant l’ú i el fandango del meu poble. Cumplien 25 anys i la cosa es mereixia un acte commemoratiu al que van convidar el grup ‘Alimara’. Vaig asistir amb Ester – que coneixia de primera mà la rondalla-, Sergi i Dani, vinguts de la Vall Blanca per vore l’espectacle. Per a mi, els millors, els banyeruts. I quan dic millor vull dir espontanis, naturals, creïbles, divertits... Alimara, per molta fama que tinga, no em va convèncer. Massa goiescos. Un tant acartonats i poc naturals no sé si per ballar amb eixos vestits tan de saló o pels quadres escènics que intentaven montar suggerint festes, asguinaldos, etc. i que van allargar la seua ‘col·laboració’ a molts minuts. Tants que ni els vam vore acabar, que ens esperaven al poble del costat!

Baixar a Bocairent al que siga sempre és una sort. En este cas era per un concert d’un amic al que li ho haviem promés. L’excusa ens va portar a organitzar un soparet al bar Solbes amb genteta de diversa procedència –cap d’ells cardaor. Alguns no es coneixien entre ells- que va cuallar molt bé i va generar un ambient jovial entorn de la picaeta de la taula.

El concert -al bar Les Coves-, com era d’esperar, no començà a l’hora prevista, i en tocar els primers acords es va formar bona cosa de públic que pretenia disfrutar d’este grup cardaor novetós estilísticament per aquells racons de la Mariola. Llàstima que les lletres no s’entengueren entre la música –molt bona, però molt alta. Deu ser coses de la modernor- i que l’espai no fóra més gran. Son detalls que esperem vagen millorant i que puguen continuar en la destacada carrera musical que els espera.

Este últim viatge, preveient vetlar, el vaig fer amb manta – com Dèu mana- i no sabeu el que s’agraeix una miqueta d’escalforeta amb tan baixa puntuació de graus farehnheit. Per circumstàncies que no venen ara al cas, xarràrem pel carrer una bona estona, fins tard, quan els peus ja ens picaven de la gelor.

Juntar-se, vore’s, parlar i riure mai és debades. Fer-ho a Bocairent, encara menys.


28 de setembre 2008

Ja hem acabat, i ara què?



Això em pregunteu tots quan em veieu... i ara que has acabat... què? A dir veritat, ho sé i no ho sé. Se'm presenta un any idoni per a fer uns cursos de formació complentària i altres obligats si per un cas vullguera fer oposicions a la docència. Anirem fent-ho amb ganes.
Però el que acabe de dir ho hauré de compaginar, necessàriament, amb un treball. És lo que té viure independitzat, que t'has de guanyar el pà amb la suor del teu front. Ahí està la cosa més delicada. Hi ha una situació de pànic generalitzada per el tema eixe de la crisi que és de no dir. Es parla de que l'atur ha pujat i les ofertes de treball comencen a escassejar. Que les empreses no estan per a moltes festes, i que açò serà pitjor que la del 29, i que a vore com eixim... En este context de paranoia social el que escriu s'ha de buscar una faena a la ciutat de València... Fins ara no m'ha anat mal i he tingut prou de sort però... i ara?
De moment me'n vaig tres setmanes a Dublin amb la beca per millorar l'anglés del ministeri. Faré la maleta sense molta passió, que este viatget em trenca un poc la marxa... però sempre s'ha de tindre ganes de vore llocs nous... i més si t'ho paguen.
En tornar ja ens enfrontarem de ple amb la realitat. Esperem que no siga tan dur com ho pinten. També és casualitat, acabar en este moment!!


FOTO; El caminant sobre el mar de núvols, pintura de Caspar David Friedrich.

24 de setembre 2008

Tarragona; Santa Tecla


No podia baixar cap a València sense parar-me en Tarragona a vore l'Oriol ara que estan allí de celebració de la seua Santa Tecla. L’expedició valenciana vam dinar a la Plaça de la Font mentre que fora els tècnics preparaven la mascletà d’inici de les festes. En acabar, l’Oriol va acompanyar-nos a fer una volta pel centre de la ciutat i a continuació l’expedició valenciana, excepte jo, va seguir el seu camí cap a la capital del Turia i del PP.

Just aquella vesprada de diumenge tenia lloc la crida d’inici de les festes (senzilla, solemne i bonica) i una cercavila de nanos i gegants on participava l’Oriol tocant la gralla, la seua especialitat. La vaig vore amb els pares i l’avi ´de l’amic tarragoní. Desfilen una sèrie de gegants fets per colles, gremis o escoles amb una gran espectació. En acabar anàrem a sa casa, a Constantí, per sopar una saborosíssima samfaina.

Aquella nit tenia lloc un dels actes més multitudinaris de Santa Tecla, la baixada de l’àliga. Abans de començar haviem quedat amb Joan (un altre amic conegut a Nàpols). Vertaderament és un acte animat i digne de presenciar. L’àliga, davant, i els altres elements del seguici popular després baixen des del pla de la catedral, cadascuna amb la seua banda de música tocant Amparito Roca i un fum de gent al seu voltant. La gent des dels balcons anima la cosa amb recs d’aigua i els participants a peu no es cansen de taral·lejar l’Amparito. Hi ha una primera parada a la plaça del rei, que es queda menuda per acollir la multitud que assisteix al concert de rock en català d’un grupet de Constantí on també actuaria l’Oriol. Es fa un alt per acabar de baixar l’àliga fins la plaça de la font i poc després continua el concert, que acompanyem amb la mamadeta, la beguda típica de les festes.

A l’endemà toca tornar cap a casa. Des del llit havia sentit tronar. Mentre desdejunem un pa amb tomaca que jo no puc acabar-me (la mamadeta es feia sentir...), el pare de l’Oriol em comenta que a la ràdio anuncien incidències amb els trens. M’acompanya a l’estació i efectivament hi ha trens que porten vàries hores de retard, i puc agafar un d’ells sense esperar massa. Poc de temps després soc de nou a València.

A penes he estat un dia a la festa major de Tarragona i m’ha fascinat. De veres que em va sorprendre el nivell d’implicació de la gent en la festa, els actes en si, els espais on es desenvolupa tot. Ha influït segurament el fet de que Oriol i la seua família estiguen clavats en la festa, i siguen uns enamorats de la ciutat que t’expliquen tot amb tantes ganes, i aquella confiança que no es troba per tot arreu.

És inevitable comparar les festes que he vist amb el model d’una altra ciutat gran com València; les falles. Les comparacions són odioses, diuen, però només comparant i sent crítics s’evoluciona; millor comunicació en transport públic, una descentralització dels concerts, més oferta culural durant les festes...

Barcelona; La Mercè

Vam descobrir l’any passat en una visita a Barcelona les festes de la Mercè. Va ser una grata sorpresa i s’ho passarem tan bé que enguany voliem repetir. I vam tornar! Com que n’érem cinc acordàrem fer cotxà per acostar-nos a la Mercé 2009, i allí en Barcelona ens instal·laríem en una pensió del carrer Sant Ramon, darrere del Liceu, racó d’una intensa activitat del treball més antic del mòn. Ho vam trobar molt còmode, amb el nostre menjador, el guisadoret, l’aseo...

La primera nit vam eixir per la Plaça Catalunya i la Plaça Reial, que bullien de gent. Igual ens perdiem que ens trobàvem, o que ens arruixava l’oratge capritxós de setembre. A última hora, quan la gent bamba pels carrers sense lloc on posar l’ou i queden dos localets oberts, vam conèixer entre la gent alguns de Castelló de Rugat, abans d’anar-nos-en a demanar un kebab a un donerkebab que feia l’agost a les cinc del matí.

La segona nit, després d’una bona becada es presentava tranquil·la, i res més lluny de la realitat. Eixirem directes a la Diagonal (parada del Clot) on tocaven no recorde quins grups bascos (cantaven alguna d’obrint pas en basc!). I per comprovar que el mon és un mocaoret, com va dir aquell, vam trobar-nos en una colla de valencians a la cosina-germana d’una companya d’expedició i a un veí meu de Banyeres, Carles, del que encara recorde la cara de sorpresa que va posar. Un company d’expedició d’arrels cardaores va proposar d’anar a lo que un dia va ser el Fòrum, ara explanada descomunal que acollia jo no sé els mils de persones que hi hauria allà! Allí conegueren a un altre cardaor en l’exili, Josep el del bar Sifó. Aquella nit també va ploure però casualitat que estàvem a cobert baix els altíssims sostres que tenia allò. A no sé quina hora mos van evacuar del recinte aquell, així que vam dirigir-nos al metro (que allí està obert tota la nit els caps de setmana, igualet que a València, eh?) i de nou cap al centre a córrer l’andola, fins que vam decidir d’anar a casa, i quan el sol eixia i emitien un capítul de Marco a no sé quina tele, ens vam gitar.

18 de setembre 2008

Uns casos d'ahir

Ahir pel matí a Bancaja a una dona que estava davant de mi en la cua li va tocar el seu torn i es va acostar a la finestreta (un absurde vidre que hi ha entre empleat i client que no serveix més que per parar alguna escopinyàinvoluntària) i començà a explicar-li al senyor assegut el seu problema. La dona ho feia en castellà, tot i que ràpidament se li va escapar algun comentari en el seu valencià natal. L’home del banc, en sentir-la es va passar també al valencià, però la dona major, que reclamava un cobrament de la seua pensió, es coneix que només sabia fer-ho en castellà. Finalment, després de les explicacions en vernacle de l’empleat, la senyora va advertir que li estaven parlant la seua llengua (en que el que era segurament el seu barri, Benimaclet) i canvià el chip per dir un últim renec en valencià.

Per la vesprada, en un autobús de línia estava jo assegut al costat de dos homes majors i una dona, esposa d’un dels uelets. Els mascles parlaven valencià entre ells però en dirigir-se a la fèmina canviaven a l’altre idioma, per què ella devia ser castellanoparlant. Però lo bo és que ella, en tot moment, va provar a parlar valencià. A la seua manera, clar, però ho intentava en vore’s en una conversa entre valencianoparlants. Ells, però, no canviaven el chip.

Vaig pensar que pot ser són una generació massa gran com per a traure conclussions, i que clar, els anys, la repressió, la educació... Tot influiria. Però... després de trenta anys de vida ‘normal’ de la nostra llengua és acceptable una actitud així? O és que encara no hem tingut un govern i una vertadera normalització de l'idioma? (servicis públics, empresa privada, religió, comunicació...).

Serà una tonteria, però volia compartir-ho amb vosaltres.

15 de setembre 2008

Ja soc llicenciat!!

L’11 de setembre no és ja només una data per a successos tràgics (Rendició de Barcelona el 1714, colp de Pinochet en 1973, atac a les torres de Nova York...). Des d’enguany serà també la data del meu últim examen de la carrera. Hui he sabut la nota i s’ha confirmat la meua esperança... no he de fer cap altre examen! He acabat Belles Arts!

La sensació és un poc rara. Difícil de definir, indeterminada. Hi ha sentiments contradictoris que es barregen; Te n’alegres d’acabar però alhora voldries continuar amb els ‘privilegis’ de ser estudiant (beques, descomptes...). Et diuen que és el final d’una època (on s’estava molt bé) i el començ d’un altra de la que desconeixes tot.

Jo tenia ganes d’acabar, sincerament. Va arribar un moment en que la facultat no m’aportava casi res de nou. Després d’alguns anys a la capital, jo tenia una vida muntada amb amics, treball, oci... I les classes, alguns mesos, eren un obstacle a salvar en eixa vida diària, i no com al principi, que tot girava entorn a la facultat.

Ara, el futur es presenta com un full (un full gran, llarg...) per escriure, i cal saber què posem. Jo m’ho volia prendre amb calma però no sé si podrà ser; És l’hora de portar a la pràctica projectes en ment, continuar altres en els que estem ja clavats, aprofitar per estudiar una miqueta més.... I saber que ja queda poc per a dedicar-me professionalment ‘a lo meu’ (o això espere).

04 de setembre 2008

Els interessa la ignorància


Per al primer escrit de setembre, ara que comença el curs, he volgut compartir la notícia que diu que el fracàs escolar al País Valencià aplega a quasi el 40 per cent. La cosa no és per prendre-se-la a la broma; Quasi la mitat dels alumnes!! Segons l'estudi de magisnet és la més alta de les comunitats autónomes.
Em jugue el coll a que la notícia no ha eixit als informatius del Canal 9. I ni parlar-ne del conseller de torn donant explicacions. I, en cas que ho fera, el discurs és més que predecible; Zapatero té la culpa de tot.
Ben vist, als consellers i president del nostre Govern els interessa la ignorància. Crear un públic potencial que veja Canal 9. Que pare atenció a les xorrades dels blaveros. Que ni tan sols sàpien escriure en valencià! Escriure?... i si pot ser que tampoc lligen molt! Eh? Un grup de personal preparat per a treballar a sous mínims en subcontrates en els grans esdeveniments i les grans superproduccions arquitectòniques que, malgrat els milions que costen, s'inunden com una peixateria qualsevol. Volen a gent que els crega a ells! Necessiten ignorants. Exemples vius del pane et circus a que ens estan avesant. Gent sense dos dits de front. Que no es preocupen si l'educació dels seus fills és una merda per les condicions laborals dels professors i per les condicions físiques de moltes escoles. Futurs votants que tinguen igual de vore o no vore el seu territori, la seua comarca, arrassada pels especuladors i replantada de formigó. Cal que no els importe treballar i pagar impostos mentre el govern s'endeuta amb mil mampreses ruinoses. Que no siguen capaços de bastir un discurs propi com a oposició. Que perguen sense la menor atenció els mots heretats dels pares i els iaios. Que dormen, que dormen mentres altres asumeixen la veu del seu poble, que serà per a sempre poble... però dormint. Dormint en la ignorància.

28 d’agost 2008

A tomacâes


Vam arribar a la zona T (de Tomatina) a les 11 en punt acompanyants d’una gentada considerable, entre els que contavem bona cosa de guiris en estat ebri més o menys avançat. Ix el primer camió i intentem acostar-nos a l’epicentre de la zona T, allà on els camions aboquen la seua càrrega roja. Però ja fem tard. El carrer principal està ataquinat de gent i l’única manera d’avançar és anar a espentons, de manera que ens conformen amb la vorera del carrer afluent, des d’on veiem l’última descàrrega dels camions, però casi res de la lluita de tomaques. En el carrer on estem, però, el riu de gent es rebolica a moments i es mou per espentes, colzades i trepitjades. Passen els camions lentament, hi ha gent que ho passa malament i inclús hi ha alguns que es maregen i que tenen molt però que molt complicat aplegar a una ambulància. Sí, és divertit vore les pintes del personal, entomacats de dalt a baix, però no es compensa amb eixos moments de tensió.

Pense que Bunyol hauria de replantejar-se la jornada festiva de la Tomatina, singular, célebre i multitudinària. Principalment, canviar la ubicació i fer-ho en una avinguda ampla o recinte adequat que puga acollir 40.000 visitants com diuen que van, sense estretors ni dessabors. Aleshores, pot ser, ens tornarem a vore.

A Flickr, ja n’hi ha algun aficionat a la fotografia que ha penjat el seu treball d’ahir a la Tomatina.

26 d’agost 2008

tssssst!!!

La plaga de multisales de cinema a tot arreu ha fet molt de mal a les sales de tota la vida. Tant, que són poques les que no han tancat. I podríem ara parlar de l’època daurada dels cinemes a casa nostra. Els actors clàssics, aquells temps en que el cinema era la primera i única finestra al món del seu públic, afirmar que el sèté art forma part del patrimoni sentimental de moltes parelles, de la infància de vàries generacions...I recordariem la pel·lícula Cinema paradiso, i com ens va fer plorar la primera volta que el vam vore al sofà de casa...

Però no! No farem ara cap apologia romàntica del cinema. Només voliem recomanar a la gent de València, des d’este púlpit cibernètic, el Cinestudio d’Or; L’últim supervivent d’aquella època d’apogeu cinèfil. Allà en un racó de l’eixample, vora l’avinguda Antic Regne, continua les seues projeccions esta sala. Un espai amb olor a butaca, al folre de les parets lleugerament polsós, a la fusta del terra, elegantment emmarcat pel barri on està ubicat. Allí podreu disfrutar de sessions dobles per preus fantàstics, portar-vos l’entrepà per a sopar...Un Cinema Paradiso que ens queda que i hem d’intentar que continue, abans que cap immobiliaria el compre per a fer això que fan ells.

Si voleu saber què fan cada setmana, ho teniu fàcil mirant la pàgina web que han creat recentment.

23 d’agost 2008

Per a repetir

Ahir, dijous, va ser una vesprada redona. Tot va anar be, tot va ser tan bonic i digne de recordar...
Amb la invitació del tio Carrasca, que mai es cansa de proposar i acomboiar, vaig acudir des de València al cantó de correus d'Ontinyent. a la plaça de la Vila, amb el campanar de Santa Maria escuadrinyant-ho tot. No tinc record d'haver visitat mai aquella plaça llargueruda, costerosa i senyorial, que en el vespre del dia d'ahir bullia de gent. Les bandes entraven a la plaça, els ontinyents i visitants també, preparant-tots per al moment de 'Ximo'. Mentre espere van venint Àngel, la germana de Sergi amb Abel i altres familiars que volen vore al seu Saül dirigint un acte tan significatiu, també Evarist amb AnnaMari...
Acaben d'entrar les bandes i s'acosta pel carrer Major Saül ben mudat, com mana l'ocasió. En muntar al cadafal els Gomez i Soler són un manoll de nervis, d'emocions diverses, de preocupació.... El director alça la batuta i la música de vint-i-tantes bandes de música s'esgola pels instruments i ressona per tota la plaça 'Ximo', del mestre Ferrero. La plaça està plena de gom a gom, la gent forma esquadres i marca el pas moro a tot arreu, Saül -que suposem nerviós com mai- dirigeix amb tremenda elegància i saber fer, la família que plora emocionadíssima, el tio Carrasca que amb prou faenes podia subjectar la cámara recta per gravar el moment... i jo que veig tot allò estic eriçat com poques voltes. Els que hem mamat estes coses morocristianes comprenem perfectament i no podem sentir-nos indiferents davant l'estat d'èxtasi emocional d'una família que veu com el seu xicon és protagonista durant uns minuts d'un acte tan important. La peça acaba i el públic la remata amb un aplaudiment agraït i còmplice, que enguany el director és paisà!!
Un privilegi el meu d'haver viscut el meu primer 'Ximo' amb les circumstàncies que he viscut.

I no s'acaba ací la cosa, que quan no haviem digerit encara allò vist a la plaça la Vila, ens n'anem cap a Montaverner on també m'estrenaria fent de dimoni amb la Colla de Benimaclet, que tenen un bon ambient i unes ganes de fer coses increïbles. La primera experiència dins del foc ha estat magnífica. Després de la por inicial, la música i la gent t'anima a cada vegada més i et claves de ple en el ritual del foc. Els que no tenen gens de por són els xiquets que s'acosten i corren i ballen amb nosaltres. I és de rissa les cares i les reaccions de la gent quan t'acostes una miqueta... Amb poca cosa vam disfrutar d'allò més! I no deixem de banda la gent que vam coneixer -incloent la parella de banyeruts amb que vaig tornar a casa-. El tio Sergi va baixar del cel a l'infern en qüestió de minuts.

Dos experiències, a Ontinyent i Montaverner en un mateix dia, per a repetir.

No puc posar fotos perquè l'internet que tinc ací a Banyeres no és bo, però en este post de Can Carrasca en podreu vore alguna.

21 d’agost 2008

Indigestió

No aneu mai a sopar amb guiris. I si hi aneu, trieu vosaltres el lloc. Si no, correu el risc de que em passe com a mi, que anit a una arrosseria del centre de València vaig sopar amb uns italians paella de marisc (sí, per a sopar!) i vam pagar 15 euros per ració (gens generosa). Si sumem el vinet blanc, alguns entrants i el pa (que també es cobrava), la broma ix per 25'50 euros. Ei, què? Per a un estudiant són molts diners en... una paella!!

Ara, que la indigestió real va ser vore com dos fills de mala mare i amics del que no és seu robaven ràpidament una bicicleta nugada a un ferro vora l'esglèsia de Santa Caterina... Lamentable i indignant, sobretot per vore com la policia no fa res al mercat dels diumenges a Mestalla.

20 d’agost 2008

'Perea' justificada


He sabut avui que el gendre de Karl Marx, Paul Lafargue –que també era més roig que un titot, com diria el tio Rus-, va escriure un llibre titulat El dret a la peresa. El nom respon a l’edició d’un llibre anterior del també socialista Louis Blanc, el dret al treball', lema de moltes reivindicacions obreres del XIX i on es proposen métodes i solucions al conflictes laborals.

El llibre de Lafargue, pel que he llegit, reivindica el dret a l’oci, a l’esbarjo, al temps lliure com a eïna de realització de l’home. I això, a finals del segle XIX, que no paraven ni per a pixar, era molt revolucionari. Clar, que cal no confondre el ‘dret a la perea’ amb el ‘dret a no fer un brot’ que és la forma de vida que està instal·lant-se en la societat que ve.

El llibre està editat en català per Llibres de l’Índex, i com a curiositat dir que les poques biblioteques valencianes on tenen el llibre està en castellà, mentre que a la Biblioteca Nacional de Madrid n’hi ha tres exemplars de l’edició catalana.

Acollint-me a eixe mateix dret, m'estalviaré d'escriure tot els viatges de la setmana passada...

FOTO; El Senyor Lafargue en un moment de descans del seu descans.

18 d’agost 2008

He acabat la setmana més intensa que recorde…



Girona, Cadaquès, Figueres, Vilafranca del Penedès, València, Llutxent, Bocairent, Gandia, Beneixama i, per supost, Banyeres.

A cada lloc coses a fer. Tot en una setmana. Intensa, però ben a gust.

04 d’agost 2008

Suat

Serà pesat l’estiu a València? Mentre escric estes línies - a les 7 de la vesprada- sue com un poll al menjador de casa tot i anar mig en conill –només em tapa una pantaloneta d’anar per casa-. El poc aire que vol entrar per la finestra no refresca precisament. No és el primer any que per motius laborals romanc a la capital. La diferència, enguany, és que el treball que estic fent m’ha permés d’escapar-me al poble setmanes senceres a Juliol, i comprovar com de bé s’està a la Mariola en diferència a la gran ciutat. Altres anys suportava millor la calor, no sé.

Estes setmanes d’agost em tocarà quedar-me molts dies per ací, car tinc un projecte pendent de fer que he de presentar a setembre en l’última assignatura de la carrera i provocar, com Déu mana, la fi de l’època universitària i l’inici d’una incògnita tan punyetera com engrescadora; el futur!

28 de juliol 2008

Una visita frustrada


M’ha dolgut llegir este matí a l’AVUI que el Sant Jordi pintat per Marçal de Sax no visitarà València, com s’havia donat a conèixer fa mesos en la premsa valenciana. Este trasllat temporal del retaule gòtic a la ciutat de Rita es justifica dins els actes de commemoració de l’any Jaume I.
El retaule en qüestió va presidir l’església de Sant Jordi de la capital valenciana fins la guerra de Successió. Este temple va ser assolat a mitjan segle XIX i estava ubicat a l’actual plaça de Rodrigo Botet –antiga plaça de Sant Jordi-, al costat de l’actual teatre Principal. L’església era, a més, seu del Centenar de la Ploma i de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama.
El mite medieval de Sant Jordi, conegut i divulgat pels nostres reis, arriba a València amb Jaume I, que segons ell mateix el va ajudar a vèncer els moros en la Batalla del Puig i que el va aclamar de seguida com a patró del nou regne – fins que va estar canviat per Sant Vicent Ferrer-. València fou dels primers llocs en fer festa grossa el 23 d’abril, com una celebració unida a la l'orige del nou regnec cristià.
Ja sabeu com soc de fetitxista per a les coses jordianes – un filosantjordista, segons Àngel Canet-, però si els tècnics del Museu de Londres no consideren que l’estat de la tabla és adeqüat per a viatjar, ho entenem i esperarem a poder anar a Londres per contemplar-lo in situ.

27 de juliol 2008

Que es borren!


Les Nacions Unides van acordar el 1966 el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, que va ser subscrit per l’estat espanyol el 27 de juliol de 1977, hui fa 31 anys. Esta norma internacional defenia el dret a l’autodeterminació dels pobles sotmesos políticament, cultural o econòmica. Dret ratificat i respectat en nombrosos acords però entés d’una o altra manera segons l’estat.

L’autodeterminació d’un col·lectiu determinat no pot representar una dificultat per a un estat democràtic, com han demostrat en els últims anys exemples amb èxit, com el de Montenegro, i d’altres sense ell, com el cas quebequés.

El govern espanyol no fa altra cosa que el ridícul en pretendre reprimir la voluntat d’una part significativa del poble basc mentre manté subscrit una declaració de drets que defen tot el contrari. Que es borren!

22 de juliol 2008

Maddalena


Si vos fixeu en el rellotge del fons de la foto, marca les 3;32 de la matinada. Toni, Jam i Juanjo animàvem al públic que es resistia a anar-se'n malgrat l'ombra de la Guàrdia Serril. Ja feia hores que celebravem la festa de la Maddalena a l'Olleria, i encara en quedaven moltes més per acabar-la, a Benimaclet, amb uns xupitos de mistela.
Cap de setmana intens. Gràcies a tots, xi.

18 de juliol 2008

Andorra

L'altra setmana vaig estar algunes hores a Andorra la Vella. Poc de temps però suficient per llegir molts ròtuls de botigues, tanques publicitàries i altres textos d'exterior i interior i comprovar que tot està escrit en català. Com que allà l'única llengua oficial és esta la seua situació és tan normal, a primera vista, que sorprén. Pocs cartells n'hi ha que estiguen en català-espanyol-francés.
La realitat verbal és una altra. La majoria d'habitants del país són forasters - espanyols, o portuguesos....- hi ha molts dependents que no tenen coneixements de català. I els demanes un café en llet i no t'entenen. El govern andorrà fa cursos gratuïts de català per a nouvinguts, cosa que està molt bé i d'on ja podia prendre nota el Govern valencià.
La Fundació Ramon Llull espera per a 2009 la participació de tots els governs de parla Catalana, però com és d'esperar el valencià no està per la labor i seran 'alguns ajuntaments' els que ostenten la representació del català de València a la Llull.
En aquelles hores en Andorra, quan llegia els cartells, els papers, els anuncis, els ròtuls, anava pensant que si tots col·laboràrem junts seria molt més fàcil la normalització lingüística que volem. Però ni la dreta ni l'esquerra valenciana deixaran que això passe. L'Acadèmia valenciana de la Llengua servirà, com és habitual. de ben poc.

300 anys de privilegis


Molts sabreu que Banyeres de Mariola va lluitar amb el bàndol borbònic durant la guerra de Successió com altres pobles de la comarca (Biar, Castalla, Ibi, etc.). La defensa del castell de Banyeres es conta en les les cròniques com una de les més aferrissades del regne (Va patir fins a trenta-tres setges de l'exèrcit austracista).
La fidelitat botiflera va ser recompensada als pobles per Felip V amb títols i privilegis econòmics que venien molt bé als seus habitants en moments de posguerra; Banyeres va ser nomenat Vila Noble, Fidel, Leal i Reial; E
s va confirmar la llicència per a portar armes tots els veïns i s'autoritzà l'exempció de censos i recaptacions estatals per espai de deu anys.

Dic açò perquè el passat dissabte 12 de Juliol es van complir 300 anys de l'atorgament d'aquells títols i privilegis a Banyeres. Com a record d'aquell agraïment de Felip V envers el nostre poble han quedat estampades in secula seculorum les inicials N, F, L i R a l'escut municipal. Aquell dèspota francés va saber castigar feroçment els seus contraris i recompensar els partidaris. Si ens fixem un poc en les relacions polítiques, la cosa no ha canviat tant.

Un altre privilegi va ser
concedit el 3 de setembre de 1708. Felip V eximia a Banyeres del pagament de 210 lliures anuals a Bocairent per la compensació de la separació dels termes municipals. D'això en parlarem a setembre...

16 de juliol 2008

EL meu primer viatge en AVE

L’autobús de línia eixia a les 8’40 de la Seu d’Urgell i segons el previst dos hores després seriem a l’estació de Lleida. I Així va ser, però amb un xicotet contratemps; Primer vam passar per la RENFE a fer la primera parada. Resulta que a les 11 haviem de prendre un autobús que anava a Saragossa. Cinc minuts abans em col·locava en la cua per comprar els bitllets, i quan ja em tocava a mi, a les 10’58, em telefona el meu company de viatge des de la porta de l’autobús dient que estava anant-se’n, deixant-se a molta gent que no haviem pogut comprar el bitllet.

M’informen que el següent bus cap a la ciutat de la Expo 2008 té eixida a les 15 h. Impossible perquè a les 15’35 tenim el vol Saragossa-Alacant.

I ara què fem? M’interroga desconcertat el company . Jo, que no sé què dir, dic el que pense... Improvisem.

Perquè les estacions d’autobús són sempre lletges i poc netes? O al menys, a mi m’ho semblen.

Ens n’anem a l’estació de trens. El próxim a Saragossa és un AVE a la 1, però no queden bitllets. Jo em mantinc seré. L’altre s’aturrulla i no sap ni el que diu ni el que fa. Descarte agafar l’avió i m’informe de com puc anar fins a Tarragona en bus per baixar després cap a València. Al company atordit li ve un bri de raonament i diu –o més bé, ordena- que esperem, que pot ser s’anul·len places de l’AVE en eixir de Barcelona a les 12 i pugam pujar a Lleida. I així és. Una venedora molt amable -que me se figura en eixos moments la Mare de Déu- ens aconsegueix a les 12 i un minut dos butaques en turista. Esperem fins la una i prenem el tren. Un vagó puntual, nou, rutilant, còmode, veloç que ens deixa en el nostre destí en 50 minuts.

Després, tot és més fàcil.

Vam acabar dilluns d’esta manera uns dies a la Seu d’Urgell visitant una amiga, el seu nóvio i els dos gossos.

Gràcies Sílvia. Eskerrik Asko Guillermo.

01 de juliol 2008

Hoolligans


No soc futboler –no soc de cap deport- i no hi entenc per valorar. Si Espanya ha guanyat perquè s’ho mereixia, perfecte. I si feia tants anys que no veien una final, és cosa de celebrar. Però celebrar-ho civilitzadament.

Serà l’alcohol, la emoció, serà el que siga, però no n’hi ha dret a que els hoolligans d’Espanya es dediquen a rebentar allò que es troben pel camí, perquè sí, perquè ‘ho hem de celebrar’. M’han contat que hi ha arbres arrancats de soca-rel al Carrer Sant Vicent de València. Els claxons i les veus les vaig sentir jo fins ben entrada la matinada a Benimaclet. A altres ciutats també han provocat desperfectes i aldarulls (Viena, Barcelona, Granada...).

Una cosa és celebrar, i una altra ben distinta és manifestar el més baix nivell d’educació i capacitat de convivència.

FOTO; La foto correspon a la celebració de Mataró. Hi podem trobar més d'un aguilutxo. Imatge extreta de la notícia de diari digital Capgròs.

24 de juny 2008

Sobredosi de telèfon

Aplegue a casa després de dotze hores de treball. Veig set trucades perdudes. Com que estic a l’espera d’una telefonada marque un dels números que han cridat que desconec.

-Hola, tinc una cridada perduda d’este número de telèfon…

-Adrià?

-Neus! Ah, eres tu? crida’m a casa!

Neus em crida i li conte com ha anat la jornada de treball i ella em conta les seues coses, entre elles que dijous tenim un sopar. I jo divendres treballes! I a més venen uns amics de tornada de Londres i passaran per casa per a dormir....;

- Mira Neus, que no puc anar al sopar.

- Truca a Juli i dis-li que no conten amb tu.

- Dissabte tinc sopar en Quatretonda. Si te’n vols vindre?

- Ai, si són les festes allí!

-Ah, perfecte. Ja quedem en anar-se’n per ahí després de sopar….


Pose la llavadora. Telefone a Juli per dir-li que no vaig al sopar del dijous. Un altre dia serà.


Telefone Cristina, un altra amiga, li conte també les aventures del meu dia i ella em conta el seu.

Telefone a mon pare per a felicitar-lo i em diu que la cosina que es casa este dissabte en Villena ha preguntat per mi. Jo havia dit que no anava però ha demanat que faça el possible per anar.

-Però és que tinc un sopar en Quatretonda

- Si però insisteix en que tu també vingues.

- Em tocarà anul·lar l’altre sopar...

Això faig; Telefone Àngel per donar-li la notícia. Mira que m’ha passat... Em disculpe i ell ho enten. Ens saludem fins a l’altra.

Després de penjar, Àngel em crida. Si?

-Escolta, que estic pensant que a finals de Juliol és la Magdalena de l’Olleria.

-Ostres, clar. Faré per anar!

Al messenger em trobe gent que em pregunten què tal... Està Neus i li xarre lo de la boda.... ‘Ara que estava planejant d’anar a Quatretonda...’ -em diu-. Trobe també Miriam i li dic que em cride a casa. Li conte també la meua experiència en el treball...

Penge...Ufff... sobredosi de telèfon.

I bò, si heu arribat a llegir fins ací, vos mereixeu que vos conte quin és el treball que estic fent durant esta setmana... Extra d’una pel·lícula de cinema espanyola que estan gravant a la meua facultat. En els pròxims dies donaré més detalls. Està sent una experiència magnífica.

Ara vaig a estendre la roba i a gitar-me, que demà hem de seguir la faena.

23 de juny 2008

Premi Pedraforca


Penge amb un poc de retard el premi que m’ha atorgat la senyoreta Lucrècia de Borja des del seu blog, el Pedraforca. Este guardó dinàmic i simbòlic ha estat creat per Striper d'històries amb la finalitat de ressaltar el treball dels blocaires en català amb els següents paràmetres;

1.S'atorgara a blocs escrits en Català, que a opinió de el que l'atorgui sigui un bloc de qualitat, per els seus continguts, tant literaris, personals o d'entreteniment.
2.Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
3. la imatge del premi si es possible es penjara al bloc.

He de dir que m’ha alegrat molt rebre el premi de part de la Lucre, que viu i es relaciona amb els demés de la mateixa manera que escriu el seu blog, amb passió, compromís i sinceritat.

El premi ofereix la possiblilitat de ‘premiar’ a altres tres blocs. En el meu cas, i evitant caure en amiguismes – que evidentment són els qui millor escriuen per a mi- vull donar el Premi Pedraforca a dos femelles blocaires desconegudes personalment i a un blocaire mascle conegut fugaçment. Per la qualitat dels seus escrits i la constància en la publicació dels mateixos l’atorgue a

El meu país d’Itàlia

L’Apòstata desficiosa

El descrèdit

Retorne amb este post del parèntesi blogueril involuntari provocat pels exàmens i treballs ineludibles de final de curs. Demà mateixa comence una experiència de la que parlaré d’ací uns dies però que em permetrà de deixar unes línies mentrestant. Segurament, caluroses.

10 de juny 2008

Censurats i mutilats

Per fi hem acabat les obligacions acadèmiques d’este últim any de carrera. Totes? Bé, encara haurem de treballar un poc a l’estiu i presentar-se a setembre, que el curs s’ha fet curt i no hi ha hagut temps suficient per a alguna matèria...

Però entre treball i treball per a classe m’he mirat les notícies de reüll i ausades que hi ha cada cas per ahí...

El PP-CV (Podem Putejar-vos Com Volem) seguint en la línia de defendre la constitució, la llibertat d’expressió, la democràcia i tot això, ha exercit la censura per milantèssima vegada, esta vegada en Castalla (L’alcoià), prohibint el concert de dos grups locals per ‘violents’. En escola ensenyen que allò de vetar i amagar les veus dissidents és una pràctica habitual de... sistemes poc democràtics. I per esta terra d’exemples de censura en tenim un bon grapat darrerament; televisions, músics, actors, escriptors, festivals de música, etc.... Si fa trenta anys eren les bombes les que intentaven atemorir cantants, directors i escriptors a casa nostra, ara és des del mateix Govern que és cometen estos atacs a la llibertat d’expressió. Anem cap arrere..

I els qui també van cap arrere són els responsables de que el llibre ‘Clara no para’ de Braulio Llamero tinga una edició en català d’Alcanar, i una altra en el català de Vinaròs. Ací la notícia en el Levante, que ha passat EFE a tots els periòdics de l’estat. Possiblement l’editorial Bromera tinga alguna cosa a dir sobre el tema. Segons el mateix Llamero “La iniciativa partió de la editorial valenciana Bromera, que es también la que ha asumido la tirada inicial más amplia (…) Con similares tiradas, la editorial Animallibres se ha hecho cargo del libro en catalán”. Caxondeig, ignorància, mala fe? El que sembla cert és que des de l’administració valentina no s’esforçaran a normalitzar la cosa.

Està clar que els valencians continuem no important gens enlloc. I damunt, al nostre país la pluja encara no sap ploure.

06 de juny 2008

Sobre això del BIC a Banyeres


L’ajuntament de Banyeres de Mariola ha sol·licitat a les associacions i institucions locals la seua adhesió a la sol·licitud per demanar la declaració de Bé d'Interés Cultural per a l'acte d'Homenatge als Difunts que té lloc al cementeri local cada matí dels 25 d’abril, últim dia de festes. La iniciativa va ser aprovada per unanimitat al darrer ple.

El poble –com tots els pobles- sol bolcar-se en estes coses que donen un suposat prestigi, categoria o renom a les festes sense plantejar-se massa coses. Vejam;

La susdita declaració de Bé d’Interés per a l’acte del Cementeri quina finalitat té? Segons la definició de la pàgina web del ministeri, la de protegir. Segons el full d’adhesió preparat per l’Ajuntament (En castellà, perquè es coneix que els va pillar un dia que no estaven bilingües... ) per a que l’acte “vaya más allá de nuestro pueblo y sea conocido por cuanta más gente mejor...”. I pense jo en veu alta, si el que volen és protegir-lo, de veres creuen que convidant a gent de tot arreu i conver-tint-ho en un acte més es conservarà íntegrament tal com està ara? O pot ser es tornarà en una representació del que ‘ha sigut’? Per especular....

La primera part de l’acte ( que és prou conegut als pobles de la contornada) és el moment més íntim de les festes per als festers. No sé si en algun poble es donarà un acte tan poc ‘pràctic’ com este. Vull dir, que no és un acte fet per a un públic sinó que és un moment, quasi privat, de contacte entre els festers que hi van a disparar i els difunts de la Filà als que van a fer les ‘salves’ en senyal de record i agraïment. Primer es resa..’padrenuesto que estás en los cielos...’ i en acabar un dels festers mana; ‘apunten...foc!’. L’origen de l’acte està en la prohibició que imposà Carles III de disparar dins del poble, sent documentat l’acte ja en 1816 al cementeri vell –actual ermita de Sant Jordi-.

L’acte massiu és la missa de campanya celebrada a l’altar del recinte, que reuneix capitans, festers i fidels en general.

Les festes ja estan declarades fa molts anys d’interés turístic nacional. Ignore si açò del BIC canviaria alguna cosa del que n’hi ha, però tinc els meus dubtes de que siga per a bé.

I demà, continuarem fent faena de classe... Ja queda poc!!

25 de maig 2008

Eurofrikies

Jo venia directe de la selecció de donzelles per a la Llegenda de 2009 –ja ho tenim ahí!-, que vam viure satisfactòriament en comprovar la resposta de les sagales i les ganes que li van posar. Llàstima que, de moment, no tinguem Sant Jordi.

A Ontinyent ens vam trobar pocs i bons amb l’excusa de celebrar la litúrgia d’eurovisió 2008, oficiada per mossèn Carrasca al voltant d’una taula ben parada de tramussos, pis-play, coca de tomaca i altres queviures. Com que en una cosa d’estes sempre coneixes algú –sempre, tu!-, ahir van ser el Marqués de Bon Porte – DJ resident, que estavem en sa casa!- i Morrison, un campaner jove i enamoradís d’Albaida que no esgotava mai el repertori d’acudits de tots els colors. Els números de l’Eurovisió d’enguany anaven succeïnt-se com una entrada morocristiana per televisió, i el boato de les votacions amb xicones rosses de diferents països nòrdics va precedir l’entrada del capità, esta vegada rus –i actor porno, diuen. Amb el fred que fa a Rússia-. Ah, també vam vore al Chikilicuatre, clar. Ens va agradar la posada en escena. El repte llançat per Buenafuente havia arribat al punt àlgid -que no al final-. Sembla, però, que no han aconseguit un dels seus objectius; qüestionar estes coses dels concursos de cançò, mostrar tota la caspa que tenen darrere i caricaturitzar el món dels ídols artificials fabricats des d'els Operasions Triunfo i companyia.

En acabant l’encontre el beat Àngel Canet m’acompanyà fins a Xàtiva, car volia estar el dia de hui a València per anar a vore per primera volta la processó del Corpus, però per raons climatològiques ens hem conformat a vore els nanos i gegants, la magrana i la Moma. L’any que ve serà, si Déu vol

21 de maig 2008

La impròpia

Ei senyores i senyors!!

Una nova iniciativa s'obri pas a València. La Impròpia, "primera trobada de cultura oberta" es celebrarà este cap de setmana entre la universitat i els carrers de Campanar. Ofereixen activitats variades en les que reflexionar sobre la pròpia cultura - la tradicional - i relacionar-la amb la cultura actual dominant - la dels best sellers, hit-parades, exits de taquilla...-.
Passeu-vos per la web i llegiu el llistat d'activitats a fer des del dijous 22 al diumenge 25.
Segons declaren en el seu text de presentació pretenen fer acte de presència anualment i de manera itinerant pels barris de València. Com que és el primer any el programa d'actes queda un poc desgavellat i poc definit, però és ben interessant en quant a proposta amb vocació de futur, sempre tenint en compte els minsos recursos amb que solen contar este tipus de mogudes.
Per molts anys!!!


Nàpols en portada


Ahir la foto de portada d’El País, i les seues dos primeres pàgines interiors anaven dedicades a la situació que viu la ciutat de Nàpols. Els metges informen que la situació dels residus comença a ser perillosa per a la salut per les olors i les cremacions de la brossa , els bitxos –rates, panderoles, mosquits- , etc... Conten que fins i tot al Vomero, el barri més pijo de la ciutat i on mai es deixa d’arreplegar els residus, s’amuntonen les bosses del fem desafiadorament. Diu la crònica que fins i tot han tancat botigues i bars, i que la cosa no té pinta de parar de cara a l’estiu. Com habitualment, el govern invisible del sud d’Itàlia, la Màfia, controla la situació i manté el pols amb el govern central. La regió està sobreexplotada d’abocadors de fem procedents de tota Itàlia. Fins i tot fa uns mesos es va alertar que l’herba que menjaven les búfales podria ser tòxica i contaminar així la mozzarella que hi produeixen. Ara porten el fem fora d’Itàlia. Vull apuntar que el reciclatge és quasi nul a Nàpols; No és fa recollida selectiva dels residus – perquè aixi interessa a la Camorra, diuen- , de manera que la situació és complica més.

A banda, fa poca estona m’he assabentat per Marieta des d’el seu país d’Itàlia dels darrers incicidents a la periferia de Nàpols. Lamentables; Uns veïns que carreguen contra uns altres per ser gitanos romanesos. El caràcter napolità és primari i sentimental i no m’estranya gens les escenas que s’estan vivint. L’onada racista que viu la zona –comparable a la de fa un temps a El Ejido- ve recolzada per la llei ‘de seguretat’ que prepara Berlusconi -considera la immigració il·legal un delicte- i es presentarà al consell de ministres de demà, precisament, a Nàpols.

El Parlament Europeu mira amb lupa els moviments del govern Italià i no viu amb preocupació els incidents a Nàpols. Entre altres coses s'ha dit allí "Berlusconi està introduïnt de nou en Italia el concepte de raça" ó "la lliure circulació de persones és un principi fonamental de la UE i un element clau per al mercat intern".

15 de maig 2008

Estic nominat


Com que una paisana exiliada a Andorra m'ha 'nominat' des del seu bloc a respondre unes preguntes d'aquelles de correu electrònic però un poc més originals, ací deixe les respostes;

Coge el libro mas cercano, ve a la pagina 18 y transcribe la línea 4:
“Ejemplo 2. Situar el punto principal P y el punto de vista abatido V sobre el plano del cuadro segun las siguientes coordenadas”. Del llibre de l’assignatura de dibuix tècnic.

Cuenta lo último que viste en la tele:

Fa un parell d’hores, sopant, Caiga quien caiga

A parte del ruido del ordenador, ¿qué más se escucha en este momento?:
El disc ‘de carcaixent... i dolces!’

¿Cuando te reíste por última vez?:
Fa uns minuts, mirant al youtube els cursos de gomaespuminglis

¿Qué hay en las paredes donde te encuentras ahora mismo?:
Un poster de la Venus de Urbino, el calendari de l’IEVA, un sant Jordi pintat per mi, postals que he rebut i algunes fotos personals.

¿Como estas vestido/a en este momento?:
Amb el pantaló del picama i una samarreta verda amb un dibuix

Algo que los bloggers no sepan sobre ti:
La primera nit que vaig dormir a Itàlia ho vaig fer en el replanell d’una escala.

¿Cómo son tus manos?:
Normaletes, dits mitjanets...però treballaors i que saben fer de tot!

¿Qué ves desde tu ventana?:
ara és de nit, però es veu el pati interior de l’edifici.

¿Qué imagen podría definirte?

La que il·lustra el post. Enredros actuals, plans, projectes pendents, idees, agenda mental....


11 de maig 2008

Plou


Plou sobre València. Ja són uns pocs dies plovent. A poc a poc, sense pressa. La pluja amable que fa saó al camp i neteja a la ciutat. Pluja que ens cal més sovint.

Anit, amb paraigües, la gent s’aplegava a les portes de la basílica de la Mare de Déu cridant ‘volem la Mare de Déu, volem la Mare de Déu!!...’. La pluja havia deixat una treva per a l’actuació dels ballaors i de les albaes però tornava a caure fent resguardar-se a la gent on podia o bé fugint d’allí cap a casa.

Les prediccions encara anuncien ruixats per a uns pocs dies més. Que ploga, xe!

09 de maig 2008

Laaaaa la, la,laaaa, la, la,laaaa


Sol dir-se que allò de que les coses d'antes duraven més que les de ara. La Vespa color carabassa de mon pare és de l’any 63, i amb una maneta de pintura i algun retoc encara faria uns quants centenars més de quilómetres. El Renault 7 color verd metalitzat, el primer d’eixe color que va entrar a Banyeres –ara que ho pense, quin gust més exòtic pels colors dels vehícles tenia mon pare…- el vam jubilar amb 22 anys perquè ja ens haviem cansat de vore’l. Igual passa amb els mòbils, les rentadores, les cases... Ja no es fan parets com les d’abans. Fins i tot els festivals d’Eurovisió duraven més!

Quaranta anys fa que Massiel el va guanyar i encara estan pegant-li voltes al nano! Qui s’enrecordarà de Rosa d’Ehpanya d’ací a quaranta anys? (Qui se n’enrecorda ja?). Ara es parla de si el primer premi aquell va ser legal o va haver mantàfula pel mig.

Home, per poder ser, pot ser. Cert que el règim de l’època necessitava d’un llavat de cara exterior; Quedar en Europa com un país modern i atractiu. I també li interessaria a nivell intern; Com a ‘pane et circus’ de la societat del moment, i per atraure l’atenció dels joves cap a una figura ‘local’ i evitar les distraccions cap a música extrangera o, fins i tot, música de cantautors regionals.

Però si es diu, que es diga sobre arguments sòlids i proves demostrables. És patètic el ‘aquell diu que l’altre diu...’ o anar perseguint a Fraga pel carrer amb preguntes de poc trellat. Qui argumente raonadament algun dia que el ‘La,la,la’ va ser un frau com ho son alguns concursos de pintura o alguns certàmens de bellesa -o com diuen que va ser l’arribada de l’home a la lluna- podrà desfer un dels mites més forts de l’imaginari faranduler estatal. Crec que esta nit va Massiel a no sé quin programa a parlar del tema. Veritat o no, a la xica el premi li va eixir molt productiu; porta quaranta anys menjant d’ell.

PD; La història podria donar una novel·la i tot! S’imagineu el Duo Dinàmico, Serrat o Fraga personatges d’una intricada història d’interessos econòmics?? Mmmm... Ho reflexionarem...A vore si podem menjar també nosaltres de maig del 68, ara que està de moda.

Excursió a Austria (i IV); Salzburg

L’última visita del viatge per Austria fou a Salzburg, ciutat patrimoni de la humanitat i famosa també per ser escenari de la peli Sonrisas y làgrimas. La ciutat és molt bonica Va ser una visita un poc improvisada, i vaig arribar sense plànol ni res… El meu –bon- sentit de la orientació em va portar a prop del centre, just en un alt d’on es divisava tot el centre històric – la vista que teniu a la imatge- amb la fortalesa a dalt del tot i un fons de muntanyes altíssimes nevades encara en la part alta –I jo sense càmera de fotos-. Increïble; Vaig començar pel millor lloc sense saber-ho! Ja era migdia. L’aire fresquet habitual d’estos dies corria i als meus peus la ciutat romania tranquil·la, només saturada per algunes torbes de turistes. És notable la quietut de les ciutats del nord d’Europa. En les que he estat el tràfic és mínim, no hi ha massa gent pel carrer i, com que els carrers solen ser amples, dona una sensació de tranquil·litat envejable.

Prop d’on estava situat hi havia una mena de museu amb un ascensor que et baixava a nivell de terra, d’on ja podia anar caminant al centre. Cert que el lloc s’ho mereix, això de ser Patrimoni de la Humanitat. Fa goig perdre’t per aquells carrers, vore eixes esglésies, entrar-hi, anar fins al riu i descansar al sol. Per dissort la fama mundial de Salzburg atrau a molts turistes. Aquest és un ‘mal’ que afecta ciutats que es transformen en una sort de parc temàtic, amb rius de gent, multinacionals del menjar i del vestir, paradetes de souvenirs a preus desorbitats...

Casualment, al sendemà, mentre esperava l’avió llegia a la novel·la L’home manuscrit;

“Turisme: corcó d’identitats, munió d’individus amb gorra i càmera que transformen l’urbs en pati d’escola, en fira, en diumenge etern que fa que ciutats captivadores s’assemblen cada volta menys a elles mateixes i més a altres ciutats malaltes de turisme.”

Just que venia pensant jo estos dies. Frase justa i ben feta, com la resta de la novel·la.

07 de maig 2008

Excursió a Austria III ; Viena

El dijous de vesprada vam arreplegar a l’aeroport de Girona la germana d’Emilio, Natàlia, i una tia d’ells d’Alfarrasí que es va apuntar a vindre d’excursió i a vore el seu nebot, clar.

La bona fama de Viena no és debades. És una capital històrica, han tingut molts duros i s’han pogut construir edificis molt bells. Encara que tots molt semblants. Allò un palau, allò altre una esglèsia, allò d’allà un museu, l’altre l’òpera... la majoria edificis barrocs. Destaca la catedral, gòtica, enfosquida per fora i elegant i tosca per dins.
Al Museu de la Albertina vaig poder vore una magnífica exposició de Kokoscka i al Museu del Belbedere els millors quadres de Klimt i Schiele.
Però el que més em va agradar de la ciutat és un dels símbols moderns de Viena, allò que no es pot perdre qui passe per la ciutat; les cases de Hundertwasser. Pintor i escultor que va dissenyar estos edificis de vivendes particulars creant amb ells una gran obra d’art en els que integra arquitectura, natura i art. Vaig fer dos visites per contemplar els colors, les formes, els detalls... Realment fantàstiques. Hi ha dos edificis i estan molt a prop un de l’altre. Precís de visitar, ja ho sabeu.
L’única cosa negativa de la ciutat és que a les set de la vesprada –o abans- tanquen els museus, les tendes, els supermercats...tot!
Ah, i si atenció a la data de vinguda, perque ara en el mes de maig ací fa un fred com al meu poble en febrer. De fet ara han florit ací els ametllers. A conseqüència d’açò he agafat un costipat que ausaes! Tot el viatge mocant-me, tu...
Ah, per cert, que el Danubi no és blau sino emmarronit.