Viatge de vacances

Quan jo pensava que les meues vacances a la partida de l’Ansarí (Bocairent) eren el destí definitiu per a este estiu – que no és que cosa roïn, sinó que ho pensava, només- em va suggerir l’amic Jordi Garcia la possibilitat d’anar un parell de dies a la serra d’Albarracin. I no m’ho vaig pensar massa, no, que era una bona oportunitat de fer un temptador viatge de dos dies ‘fora de casa’. Ara sé que pagà la pena fer-lo.

El primer dia visitarem el castell de Peracense (en la foto), col.locat sobre grans roques roges de formacions capritxoses. L’aire ens va acompanyar durant el recorregut per l’interior de la fortalesa. Una llàstima, perquè vulgues que no ens fa accelerar el pas i no disfrutar tranquil.lament del paisatge màgic on ens trobavem. Aquella pedra rogenca s’anomena de ‘ròdeno’, i d’ahí ve el nom del poble veí; Ródenas, fet tot ell d’este tipus de pedra que li dona al menut nucli urbà una uniformitat encisadora.

Per a dinar arribarem al poble de Bronchales i a la font del ‘Canto’, situada enmig d’una frondosa i animada pineda. Després anàrem al poble de Orihuela del Tremedal, on teníem l’hostal. Un poble també xicotet i amb encant. Allí, en un punt alt, té l’ermita la Mare de Déu del Tremedal. L’edifici està situat en un punt rodejat de roques de colors i formes extraordinàries que feien d’aquell i indret una gran escultura a l’aire lliure...

A poqueta nit volguérem passar per Bronchales, i casualment fou el dia en que la Parròquia celebra la festa en honor a la Mare de Déu dels Desemparats. Sí, sí, heu sentit bé; Resulta que com que allà estiuegen tants valencians des de fa tants anys (és genial anar a un poble perdut de la serra de Terol i no parar de sentir valencià) , un dia a l’any li fan festa i la trauen en processó. I mira per on que vam coincidir amb l’eixida de la geperudeta, acompanyada de traca, banda de música, xiquets vestits de valencians, el Ignacio Carrau i la colla de clavaris i clavarieses (o com en diguen alli).

I el segon dia va tindre lloc l’activitat principal del viatge, que va ser la Marxa a peu des de Bonchales fins Albarracin. 22 quilòmetres de bosc, de camins, de bancals... Fets des de les 6 i mitja del matí (després d’una xocolatada en la plaça d’eixida) fins les 12 del migdia. La marxa es fa tots els anys des de fa una dècada. Va ser iniciada per unes quantes parelles, a poc a poc s’ha consolidat, i ara el grup està sobre les 150 persones que fan el trajecte matiner el mateix dia del mes d’agost. Per tant vam vore el paisatge de nit, a trenc d’alba, al primer matí i a migdia. Cada un amb els seus colors i olors.... Una experiència fantàstica i molt aconsellable.