Per a repetir

Ahir, dijous, va ser una vesprada redona. Tot va anar be, tot va ser tan bonic i digne de recordar...
Amb la invitació del tio Carrasca, que mai es cansa de proposar i acomboiar, vaig acudir des de València al cantó de correus d'Ontinyent. a la plaça de la Vila, amb el campanar de Santa Maria escuadrinyant-ho tot. No tinc record d'haver visitat mai aquella plaça llargueruda, costerosa i senyorial, que en el vespre del dia d'ahir bullia de gent. Les bandes entraven a la plaça, els ontinyents i visitants també, preparant-tots per al moment de 'Ximo'. Mentre espere van venint Àngel, la germana de Sergi amb Abel i altres familiars que volen vore al seu Saül dirigint un acte tan significatiu, també Evarist amb AnnaMari...
Acaben d'entrar les bandes i s'acosta pel carrer Major Saül ben mudat, com mana l'ocasió. En muntar al cadafal els Gomez i Soler són un manoll de nervis, d'emocions diverses, de preocupació.... El director alça la batuta i la música de vint-i-tantes bandes de música s'esgola pels instruments i ressona per tota la plaça 'Ximo', del mestre Ferrero. La plaça està plena de gom a gom, la gent forma esquadres i marca el pas moro a tot arreu, Saül -que suposem nerviós com mai- dirigeix amb tremenda elegància i saber fer, la família que plora emocionadíssima, el tio Carrasca que amb prou faenes podia subjectar la cámara recta per gravar el moment... i jo que veig tot allò estic eriçat com poques voltes. Els que hem mamat estes coses morocristianes comprenem perfectament i no podem sentir-nos indiferents davant l'estat d'èxtasi emocional d'una família que veu com el seu xicon és protagonista durant uns minuts d'un acte tan important. La peça acaba i el públic la remata amb un aplaudiment agraït i còmplice, que enguany el director és paisà!!
Un privilegi el meu d'haver viscut el meu primer 'Ximo' amb les circumstàncies que he viscut.

I no s'acaba ací la cosa, que quan no haviem digerit encara allò vist a la plaça la Vila, ens n'anem cap a Montaverner on també m'estrenaria fent de dimoni amb la Colla de Benimaclet, que tenen un bon ambient i unes ganes de fer coses increïbles. La primera experiència dins del foc ha estat magnífica. Després de la por inicial, la música i la gent t'anima a cada vegada més i et claves de ple en el ritual del foc. Els que no tenen gens de por són els xiquets que s'acosten i corren i ballen amb nosaltres. I és de rissa les cares i les reaccions de la gent quan t'acostes una miqueta... Amb poca cosa vam disfrutar d'allò més! I no deixem de banda la gent que vam coneixer -incloent la parella de banyeruts amb que vaig tornar a casa-. El tio Sergi va baixar del cel a l'infern en qüestió de minuts.

Dos experiències, a Ontinyent i Montaverner en un mateix dia, per a repetir.

No puc posar fotos perquè l'internet que tinc ací a Banyeres no és bo, però en este post de Can Carrasca en podreu vore alguna.