Ampliant l'argument també al doblatge en televisió i de la publicitat de Ràdio i TV, volia afegir que quan pensem en doblar un d'aquestos productes extrangeres al valencià, si creiem en la unitat de la llengua i la seua promoció i l'augment de l'ús social, etc., deuriem procurar que l'esforç que fan des de Barcelona siga compartit pels altres tres governs d'on el català és oficial; País Valencià, les Illes i Andorra. Crec que si la generalitat de Catalunya a soles pot fer que el doblatge siga una realitat al seu territori, per què no es podria fer entre tots, per a tots?
Per a açò, és clar, deuriem buscar un estàndard que ens representara un poc a tots els catalanoparlants. No caiguem en imposar el barceloní com fan a tv3 ignorant altres variants de comarques catalanes. Com que la qüestió més que de vocabulari seria d'accent, la meua opinió és establir el de les comarques de l'Ebre o tortosí com a estàndard de la llengua catalana. Per què? em direu. Doncs perque és el que està al bell mig de totes les altres variants. Al centre de l'accent oriental i l'occidental, i trobe que té molt més color, més matissos, que la parla de Barcelona capital o la de l'horta de València, sense desmerèixer a ningú.
Sempre que pense en aquest tema m'enrecorde de l'opuscle de Fuster, Ara o mai; per una cultura catalana majoritària, on establia idees i problemàtiques -encara actuals- de crear uns mitjans de masses en la nostra llengua.
Veritat que seria bonic vore a una utòpica televisió valenciana, una pel.lícula, un anunci o una sèrie amb el mateix doblatge que a Lleida, a Perpinyà, o a l'Alguer? Jo ho trobe extremadament fàcil, sino fòra perque els polítics que ens governen estarien extremadament en contra. M'interessa què en penseu sobre açò.









L’habitació té un balcó que dona al pati de veïns. Visc en un tercer d’una finca de huit pisos i el pati de veïns és una bona síntesi de Nàpols; manca de neteja, roba estesa, xiquets que bramen, mares que xisclen, música alta de vegades... ara està tranquil. Sembla que fa aire. Les vesprades de diumenges sempre tenen eixe sabor a repós i tranquilitat. De vegades me’n vaig a pegar un tomb. Pero hui em quedaré ací. Vull continuar un treball que tinc començat. Pense que demà serà dilluns i tornaré a classe a trobar-me amb els companys i a seguir pintant. El gos lladra de nou. De vegades tire la vista avant i pense en el que faré este estiu o el pròxim curs. València, Barcelona, Itàlia...? Ara l’ama marmola el gos, que udola. 
