Per confiar en l'informàtica...

...m'ha passat un cas terrible, per no assegurar-me abans de que este trasto ha fet les coses bé. Resulta que he volgut formatar l'ordinador per netejar-lo un poc de programes i possibles virus. Pot ser no n’hi havia necessitat però em va clavar la mania un informàtic de que anava lento i tenia coses que no servien...i vaig pensar que millor una netejadeta a fons.

Abans de fer-ho, però, extraguí els arxius que no volia perdre, evidentment; cançons dels meus tres cantautors més estimats i carpetes amb fotografies des de l'octubre passat. Ho vaig fer amb una funció que ve al windows i és 'gravar arxius en un CD', que ja he usat alguna volta i ha funcionat la mar de bé. Però, coses de la vida, esta vegada no. Esta vegada, que no vaig comprovar si s'havien gravat realment quan em va dir que s'havien gravat, ho he perdut tot.

Per les cançons em dóna igual, que les puc baixar d'internet o tornar a gravar-les quan torne a casa. Però entre les fotos perdudes n’hi ha que no les podré recuperar. Fotos que no he compartit amb ningú -entre altres coses perque supose que no li interessen a ningú- i que ara desapareixen per sempre portant-se amb elles el record de tants moments bonics. Mira!, un tema per a un altre bloc - o per a la columna de Maria de la Pau Janer-; Com ens ajuden les fotografies a aclarir la memòria dels succeïts, de la gent i dels moments passats.

Això. Que no confieu en la informàtica ni els informàtics si no són de confiança. Jo crec que l’ordinador em dóna més errors ara que abans de passar-lo per les seues mans. Com diuen els napolitans... Chi m’ho fa’ fa’!!

Ja que anem parlant d'ordinadors, he triat com a il.lustració del text esta vinyeta de Mingote. Un magnífic dibuixant que des de sempre m'ha agradat. Algun dia en parlarem.

Viaggio in Praga

Di solito, viaggiare e conoscere novi posti sempre è emozionante. Se inoltre a questo, si viaggia con bella compagnia, è tutto un piacere. Io ho avuto la grande fortuna di scoprire la vecchia Praga questa settimana accompagnato di due amici; Emilio, ex-coinquilino ed erasmus di là, e Natalia, pure ex-coinquilina, sorella del primo ed erasmus a Napoli. Della sua mano, durante gli ultimi cinque giorni, abbiamo conosciuto i luoghi più famosi ed altri sconosciuti uguale di belli in Praga e la Repubblica Ceca; Abbiamo mangiato e bevuto le cose tipiche – il meglio; il vino caldo e la birra. Il civo ceco non è troppo buono- in posti stupendi dove siamo usciti qualche sera e ci siamo divertito, conoscendo gente di là e anche alcuni andalusiti erasmus dello stesso collegio che Emilio. Una gente favolosa, che, essendo andalusiti e con la sua grazia, mi hanno ricordato la mia somiglianza con quel attore che ha fatto il ruolo di Camarón. Ma anche se mi lo dicono non lo vedo.

La città di Praga è una città incantevole, di com’è perfetta. La bellezza bagna dalla torre più alta della cattedrale di San Vito fino al più umile tranvia. Grazie a le iniezioni di soldi del governo ceco –secondo ci raccontava Emilio- la città rimane cosi conservata e pulita. L’immenso centro storico è fatto di palazzi bellissimi di molti colori, con egemonia del verde, perché ci stano numerosi giardini. Dopo di leggere qualcosa sulla sua storia, tutta città si vede d’un altro punto di vista. A Praga fioriva il suo splendore storico per tutti i buchi. E l’orgoglio per la cultura e la lingua propria che ha resistito i conflitti religioso-politici della storia, che mai rispettano queste cose. Pure abbiamo notato il dinamismo culturale della metropoli nelle tante offerte di teatri e concerti che ci offrivano. Anche ci offrivano axis e altre droghe, ma non so se questo entra dentro il dinamismo della città.

Stando a Praga ci accade un fenomeno naturale che i cechi aspettavano da alcuni mesi; la prima nevicata dell’inverno! Nel pomeriggio del martedì, mentre visitavamo il museo Alfons Mucha, cominciava la nevicata che ci minacciava ad allungare il nostro soggiorno per qualche giorni. Sulla neve caduta e sotto quella che cadeva uscimmo quella sera per prendere delle birre. Mercoledì abbiamo fatto una escursione piena; andammo a visitare la città di Cesky-Krumlov. Emilio ci portò perchè diceva che conosceva il posto e che li aveva piaciuto assai. Anche la nostra passeggiata fu diversa a la sua per un piccolo dettaglio; era nevicata!! La città era come una postale di natale fatta realtà. Le case, i campanile, i ponti, il fiume, le poche genti che ci vedeva…tutto bianco. Pensando in quelle ore ricordo come patimmo per il fredo – e soprattutto io, per non avere le scarpe valide per la neve-, ma in tutto momento pensavo che valeva la pena farlo, e salire fino il castello, lassù, dove c’era una vista affascinante. Anche dall’autobus di andata e ritorno godemmo dei paesaggi di centroeuropa dipinti di bianco come se fossero d’un reportage di National Geographic.

Per dei giorni abbiamo assaggiato un pezzettino di questa vechia, triste Europa - che cantava il poeta Estellés-. Ringrazio Emilio che rivisitò quello che aveva troppo visto per farcelo ammirare, e che ci condusse per i vicoli e le linee di trasporto pubblico praghese.

Con tutto, la visita è finita essendo una di quelle che ti piacerebbe ripetere quando si possa. A l’estate, però.

Estada a Praga

De normal, viatjar i conéixer nous indrets sempre és emocionant. Si a més es viatja ben acompanyat, és tot un goig. Jo he tingut la gran sort de descobrir la vella Praga esta setmana molt ben acompanyat de dos amics; Vaig anar amb Natalia, ex-companya de pis i erasmus també a Nàpols, i allà ens esperava l'Emilio, ex-company de pis, gran amic, erasmus allà durant el present curs, i per tant guia –esplèndid guia- de la ciutat del Moldava. De la seua mà, durant els darrers cinc dies, hem conegut els racons més famosos i d’altres menys coneguts i igual de bells de Praga i la Repúblic aTxeca; Hem menjat i begut les coses típiques – El millor, vi calent i cervessa. El menjar txec no és res de l’altre món- a llocs molt xulos on hem eixit algunes nits i ens hem divertit, coneixent gent d’allí i també alguns andalussos erasmus de la mateixa residència que Emilio. Una gent de categoria, que, sent d’on son i amb tota la seua gràcia, no podien deixar de recordar-me el meu paregut amb aquell actor que va interpretar a Camarón. Però per més que m’ho diuen, no l'acabe de trobar.

La ciutat de Praga és una ciutat encisadora, de tan perfecta com és. La bellessa banya des de la torre més alta de la catedral de San Vito, al més humil dels tranvies. Gràcies a les injeccions de diners del govern txec – segons ens contava Emilio- la ciutat es manté molt ben conservada i netíssima. L’inmens centre històric està fet de construccions bellíssimes i de molts colors, amb predomini del verd, ja que formen part d’ella nombrosos parcs. Després de llegir alguna cosa sobre la seua història, tota ciutat es veu des d’un punt de vista distint. I Praga sumava el seu esplendor històric per totes les escletxes. I l’orgull per la cultura i la llengua pròpia que han resistit a les baralles religioso-polítiques de la història, que mai respecten estes coses. També vam constatar el dinamisme cultural de l’urb reflexat en la gran quantitat de teatres i concets que ens oferien pel carrer. Bé, també ens oferiren haixís i altres drogues, però no sé si açò entra dins el dinamisme de la ciutat.

En Praga estant va succeir un fenòmen natural que els txecs esperaven des de fa uns mesos; la primera gran nevada de l’hivern! En la vesprada del dimarts, mentre visitavem el Museu Alfons Mucha, començava a cuallar una nevada que ens amenaçava a allagar la nostra estança per algun dia més. I sobre la neu caiguda i sota la que caia, vam eixir aquella nit a fer-se unes cervesses. Dimecres vam realitzar una excursió total; anarem a visitar la ciutat de Cesky-Krumlov, a Bohemia, declarada per la UNESCO patrimoni de la humanitat. Emilio ens va portar comentant-nos que ja hi havia anat i que li va agradar molt. Encara que la nostra excursió va ser diferent a la que feu ell per un xicotet detall; estava nevada!! La ciutat se’ns presentava com una ciutat de postal nadalenca feta realitat. Les cases, els campanars, els ponts, el riu, la poca gent que hi vam vore... tot blanc. Pensant en aquelles hores recorde el que vam patir pel fred – jo sobretot, per no portar el calçat adient per caminar sobre la neu-, però en tot moment vaig pensar que pagava la pena fer-ho, i pujar fins el castell, allà, dalt del tot, d’on hi havia una vista del poble preciosa. També comodament des de l’autobús d’anada i tornada vam gaudir dels paisatges centreuropeus tintats de blanc com si d’un reportatge del National Geographic es tractara.

Durant uns dies hem assaborit un nou trosset d’esta vella, trista Europa -que cantava Estellés-. Gràcies des d’ací a Emilio que va tornar a visitar allò que ja té més que vist per fer-nos-ho admirar, i ens va conduïr pels carrers i les linies de transport públic praguense durant la nostra estada.

Amb tot, la visita ha acabat sent una de les que t’agradarien repetir en quant es puga. Això sí, en estiu.

El dia de la llonganissa

Encara hui, al meu poble, Banyeres de Mariola, nomenem d'esta manera al dia de Sant Antoni del porquet. Des de sempre esta setmana anàvem els xavalets a arreplegar llenya per fer una foguera a poqueta nit del dia 17, com més gran millor. I, amb les seues brases, venien les mares amb les graelles per a torrar sobretot llonganisses. Era una trobada quasi obligada de moltes veïnes al voltant del foc. Ara, amb la manca de solars on fer les fogueres i la llei tan estricta sobre cremes, la cosa està de baixò. També ho fan les famílies o les colles d’amics als masos i on n’hi haja una llar....la qüestió és menjar llonganissa este dia!

Hui anava rumiant tot açò i desconeixia si açò era un costum estés a moltes comarques o només del meu poble. I què millor per solucionar-ho que pegar una volteta pel google. Quina ha estat la meua sorpresa que en trobar que vertaderament està molt escampada aquesta festa.

La gènesi de la festa ens la apunta el següent text;

"Segurament es deu a la simpatia que manifesta vers tots els animals l'haver estat reconegut com a advocat de les bèsties de tragí i que en aquesta diada es faci la benedicció de tots els animals de cabestre a tots els indrets de Catalunya, València i Mallorca. Aquest dia era considerat també dia festiu pels arriers i pagesos."

En quant a les celebracions, trobem estes línies de la d’Aitona ( El Segrià, Lleida); “A Aitona la festa de Sant Antoni començava la vigília al vespre, quan per tots els carrers s'encenien unes fogueres anunciant la diada de l'endemà. (…) L'endemà al matí, en el caliu que s'havia anat mantenint tota la nit, s'hi coïen patates al caliu i llonganissa, i tothom sortia al carrer a esmorzar entorn de la foguera revifada. L'àpat es remullava amb la garlatxa (vi bo) que s'havia fet expressament per aquest dia, i entre trago i queixalada feien un bon esmorzar. A continuació s'escombraven i es netejaven els carrers (que eren terrers), i es preparaven els animals per a dur-los a la benedicció. Sortien totes les mules i els altres animals de pota rodona i donaven un tomb pel poble, conduïts pels mossos que duien picarols de guarniment, la qual cosa omplia els carrers d'una agradable cantarella.”

Sembla que a Mallorca conserven encara molt viva la festa; “La nit de Sant Antoni és nit de foguerons a molts pobles i ciutats de Mallorca” ó “La festa de Sa Pobla en honor a Sant Antoni Abat, patró de la pagesia catalana medieval, és una de les festes de l'hivern amb més ressò al camp mallorquí. La primera notícia que es té constància data de l'any 1365, cosa que ha originat un ric costumari i simbologia d'aquesta tradició de més de 600 anys a les Illes.” I la qüestió del menjar sobreix en aquesta cançoneta d’una escola d’Alaró;

Per Sant Antoni a l'escola

férem un bon fogueró
per torrar la llonganissa
i també el butifarró.

Per acabar de perfilar el carácter d’este dia a terres valencianes trobem també unes paraules referides a Salem (Vall d’Albaida); “En un altre temps era costum, per Sant Antoni (17 de gener), berenar llonganissa en una serra pròxima, però es tracta d'una tradició a punt d'extingir-se.” I ben coneguda és la foguera que té lloc a Canals (La Costera), la més cèlebre en honor al mateix sant.

D’esmorzar, com a berenar o per sopar, hem trobat que l’embotit de què parlem , com la significació de la diada, tant com la manera de celebrar-ho és comú en els principals territoris catalanòfons – ens queda per esbrinar altres com la Catalunya nord o l’Alguer-. Hi ha d’altres exemples que corroboren el que ací contem i que podreu vore si cerqueu “sant antoni llonganissa” al buscador per excelència.

Buscant buscant també m’ha aparegut un llibret, Sant Antoni, sant valencià, editat pel Consell Valencià de Cultura, que tracta de la festa de Sant Antoni en les seues diverses manifestacions per totes les comarques valencianes on se celebra. I, encara més, he trobat alguna plana on parla de les manifestacions entorn a este dia i a unes Jornades d'estudi de la festa de Sant Antoni als Països Catalans.

El que ha estat una inquietud vespertina de hui ha acabat en tot un descobriment compartida amb vosaltres d’esta tradició que al meu poble alguns volen substituir pel dia de San Antón.

Gli italiani ci ammirano

Da mesi fa, quando sono arrivato a Napoli la bella sono state molte voce que, se sapevano che io ero valenciano, mi facevano molti elogi di Valencia e Barcelona. Che sono bellíssime, che li hanno piaciutto tanto.., In generalle gli italiani, o al meno quelli con chi ho parlato, idealizzano molto la Spagna. Anche si nota quotidianamente; musica spagnola e sudamericana in molti posti, conversazoni che hanno la Spagna e Zapatero come referencia…Pero di quello que conoscono, li piacciono di piú le due città che abbiamo detto. La mia vergogna è enorme quando molti di loro mi raccontano tante belleze di Barcelona e dico che non mi ricordo de com’è perche sono stato molti anni fa. Si, lo so, andare in Barcelona e una materia pendente che ho. Pero da tempo fa per une cose o altre non ho avuto abbastanza tempo per fare un giro da quella parte.

La magioranza di questa gente sono stati in una delle due città – oppure in tutte due – e non in Madrid. Ma non voglio vedere quale e meglio di tutte ma esporre una cosa diversa; Questi commenti mi hanno fato pensare che non valoramo assai la nostra città e quello que c’è –e parlo adesso di Valencia-. Penso che il governo municipale e regionale lavora molto in publicitare le nostre bontà e monumenti agli stranieri, e no il necessario per fare lo stesso con noi, Sia in televisione, sia a scuola, sia conservando e promozionando case in quartieri storici come El Carme o El Cabanyal, etc…

Dovremmo di darci piú valore in queste robe. I napolitani tengono una essenza propia molto definita fatta sulla sua storia e sul patrimònio – di quello parleremo piú avanti-. Magari potessimo noi dire lo stesso!

Els italians ens admiren

Des de fa uns mesos, quan soc arribat a Napoli la bella, han sigut moltes les veus que, en saber que jo era valencià, s'han desfet en elogis cap a València i Barcelona. Que si són precioses, que si els ha agradat molt... En general els italians, o al menys aquells amb qui he parlat, idealitzen molt Espanya. I també es nota en el dia a dia; música espanyola i sud-americana en molts llocs, conversacions que tenen a Espanya i Zapatero com a referència... Però de la seua coneixença de l'estat, allò que prefereixen són les dos capitals avantdites. La meua vergonya és majúscula quan molts d'ells em parlen meravelles de Barcelona i els dic que no m'enrecorde de com és perque fa molts anys que no hi he anat. Sí, ja ho sé, anar a Barcelona és una matèria pendent que tinc; visitar el MNAC, el MACBA, la fundació Tàpies i tantes altres coses. Però des de fa temps per A o per B no he disposat de suficient temps per fer-me un viatget.

La majoria d'aquesta gent han estat a una d'elles - o a les dues - i no a Madrid. Bé, però al que vaig no és a vore quina és millor ciutat espanyola sinó un altre; Aquests comentaris m'han portat a pensar que no valorem suficientment la nostra ciutat i el que conté -i parle ara de València -. Trobe que les autoritats in-competents s'esforcen molt per donar a conèixer les nostres bondats i monuments als estrangers i no el suficient per fer el mateix amb nosaltres. Siga en televisió, siga a escola, siga conservant i promocionant habitatges a zones històriques com el Carme o el Cabanyal, etc...

Deuriem de mirar-nos un poc més el melic en aquests assumptes. Els napolitans conserven una esència propia molt definida lligada a la seua història i al seu patrimoni -de la qual en parlarem més avant-. Tant de bò poguérem nosaltres dir el mateix!!

Ritorno a Napoli

Già sono in Italia. Mentre scrivo queste linia sul mio PC viaggio in treno per Napoli. Doppo tre settimane avevo voglia di ritornare al lavoro di tutti i giorni.

Come mi dicevano prima di partire da Banyeres, non é cambiato nulla da quella parte; il mio paesino resta uguale, anche la gente, e comunque ho visuto cose che solo possono ocorrere lí. Inanzitutto non posso dimenticare la mostra commemorativa e di chiusura dell’anno de la Llegenda che abbiamo visuto a banyeres con enorme intensità tutti i partecipatori. La mostra, organizzata esplendidamente per Neus Belda, ha avuto un grande succeso di pubblico. É stato un vero piacere lavorare di nuovo con questa gente valida.

Nemmeno sono stato fermo a casa. Tra i peripli di natale stano il viaggio in Cuenca dove scoprí musei della categoria del Museo español de Arte Abstracto e la fondazione Antonio Pérez con l’amico Jordi Garcia, con chi ho in comune preoccupazioni artistiche e vitale; I soggiorni a València, dove celebrai la notte di capo d’anno, e vidi a l’edifizio storico de l’università di Valencia una mostra dedicatta a la vita e opera di Sanchis Guarner; La ‘calçotada’ al maso della Menora – a mezzo camino tra Banyeres e Alcoi – con la presenza di Toni del’Hostello e la sua guitarra...la resta era buona gente; La visita a l’istalazione-esposizione del’artista di Villena Rafa Hernàndez que vidimo insieme al palazzo del giornale Información di Alacant; E per ultimo, la colazione a Ca Tarsi di l’Olleria con Pep Albinyana e Jordi Albinyana, compagno di academia che esporre attualmente in quello locale il suo lavoro Motí.

Una delle poche ilusione di natale che abbiamo alcuni é quella di la pace, che durante queste feste hanno scoppiato al Paese Basco tra dei figli di putana che uscidono e dei stronzi che stano dietro il primo partito de l’oposizione al governo spagnolo.

Da oggi ho l’intenzione di guardare spesso al cortile della Rete da la città della Pizza e il Vesubio. E come no, spero trobarvi lí qualche volta. Che vada bene.

D'ací cap allà; la tornada a Nàpols

Ja he tornat a Itàlia. Mentre escric aquestes línies al meu ordinador portàtil vaig en un tren camí de Nàpols. Després de tres setmanes, ja tenia ganes de tornar a la marxeta diària.
Com efectivament m'indicaven abans de deixar Banyeres, no ha canviat res per aquella banda; el poble resta igual, la gent també, i tanmateix he tingut vivències noves que soles podien passar-me allí. En primer lloc no em puc estar de recordar l'exposició commemorativa i de cloenda d'aquest Any de la Llegenda que hem viscut a Banyeres amb enorme intensitat tots els participants. La mostra, organitzada esplèndidament per Neus Belda, va assolir un èxit considerable de públic. Va estar un grat plaer treballar de nou amb tanta gent competent.
Com deia adés tampoc no he parat quiet a casa. Entre els periples realitzats aquestes festes estan el viatge a Cuenca on descobrí museus de la categoria i la solvència del Museo español de Arte Abstracto i la fundació Antonio Pérez de la mà de l’amic Jordi Garcia, a qui m’uneixen inquietuds artístiques i vitals; Les estades a València, on vaig celebrar el cap d’any i vaig passar per la seu històrica de la Universitat de València que ha dedicat al professor Sanchis Guarner una interessant exposició a la seua vida i obra -ja era hora- ; La ‘calçotada’ al Mas de la Menora – a mitjan camí entre Banyeres i Alcoi – amb la presència de Toni de l’Hostal i la seua guitarra...la resta era bona gent; La visita a l’instal·lació-exposició de l’artista villenero Rafa Hernàndez que vam vore junts a la seu del diari Información d’Alacant; I finalment, l’esmorzar a Ca Tarsi de l’Olleria amb Pep Albinyana i Jordi Albinyana, company de facultat que exposa actualment en eixe local el seu treball Motí.

Una de les poques il·lusions nadalenques que conservem alguns és la de la pau, que durant estes setmanes se l’han carregada al País Basc entre uns fills de puta que maten i uns idiotes que estan darrere del principal partit de l’oposició al govern espanyol.

Des d’ara tinc intenció d’ensobinar-me al patí de veïns de la Xarxa més sovint des de la ciutat de la Pizza i del Vesubi. I com no, espere trobar-vos allí de tant en tant. Mentrestant, que vaja bé.

DE CAMPANARS I AMOR

El meu comiat de terres valencianes no podia estar millor; un sopar al meu poble amb una colla de gent entranyable. Un soparot amb totes les lletres. Una vetllada que començà ahir dissabte al voltant de les 9 de la nit, quan començaren a acudir els assistents, i que s’allargà fins les 5 i mitja de la matinada en acomiadar l’últim d’ells.

Ja m’he referit alguna vegada a l’invent dels soparets intercomarcals i a la fauna que els freqüentem. No vull estendre’m amb noms perquè, sortosament, n’érem molts i potser em deixe algú. Ens vam ajuntar a la cafeteria ‘novo’, coneguda popularment com ca Saoro. El bon humor, les anècdotes, els comentaris, els ‘succeïts’ com dirien alguns, es van mesclar amb els entrepans de Saoro i les cançons de tota mena conduïdes per la guitarra d’En Toni de l’hostal, per a delit també d’aquells que estaven al bar –inclosa la germana de Saplana-.

Al llarg de la nit van sorgir suggeriments per oficialitzar d’una vegada els nostres encontres i donar-los alguna finalitat. Donar uns premis? Fundar el club d’admiradors de Paco Muñoz? Com diria Albinyana... Negociem-ho.
Després vam dirigir-nos a la plaça, on ens vam acomiadar els uns dels altres, i vam quedar el remitjó del sopar –remitjó jove, cal dir-ho- sentint les paraules del Sergi Gomez a Ràdio 9. En acabant encara romanguérem als escalons de l’església una bona estona, xarrant d’açò i d’allò. De les festes i de política. De campanars i amor – i aquest últim, en directe per Ràdio 9- fins que se n’anàren Sergi i Dani. Els que sobrevivirem encara ens vam animar a fer un volt per la zona de marxa de Banyeres!

No tinc ara el compte dels que estàvem a taula. Però de ben cert que ens haguérem pogut retratar com un ‘darrer sopar’ de Leonardo o de Buñuel –amb Maria Magdalena i tot, que, lògicament, faria la Neus, única femella de la cita. I mira! Si estàvem al carrer de la Malena!-. El que tots sabem clar és que el d’ahir no serà el nostre darrer sopar i prompte en farem un altre. Pot ser a Nàpols...?

bon vent i barca nova!

Convindreu amb mi que tots tenim èpoques en la nostra vida que comencen i acaben per deixar pas a nous temps i nous projectes. La condició d'estudiant implica que aquests períodes s'ajusten, si fa no fa, als cursos acadèmics. I això és el que ara estic vivint; El final d'una primera etapa d’estudis a la ciutat de València, i especialment - motiu d'aquest escrit- el final d'uns mesos de publicar periòdicament comentaris al meu bloc.

Ja sé que darrerament no m'he deixat vore massa per ací. Les obligacions laborals, a més d'altres ocupacions i projectes, fan que ara per ara les meues visites a internet siguen estrictament consultives, i no els passeigs d'abans. Llig els blocs amics, la premsa... però una mandra estiuenca - per la calor o ves tu a saber per què...- em lleva les ganes de reflexionar i escriure a corre-cuita.

Demà tornaré a Banyeres per uns mesos, els que em resten per marxar a Nàpols. Altres obligacions, i la manca d’accés a Internet a casa faran que pot ser tarde a escriure a aquest bloc – Inclús, chi lo sai, començar un bloc en italià -. Només vull agraïr a tots els que ara em llegiu i als que m’heu llegit alguna volta la vostra visita. Perque ausades que amb la de pàgines interessants que hi ha a la xarxa...

Ho he passat d’alló més bé escribint sobre el que volia, llegint els comentaris, responent-los i sentint les opinions de gent que havia entrat. He conegut gent molt interessant, molt bona gent, amb la que de segur continuaré tractant-me més enllà del temps. He exercit un dret tan elemental com el de la lliure expressió. Ha estat una experiència molt molt positiva.

Però açò no és un fins sempre, sino un a reveure. Perque prompte voré i xarraré amb molts dels que hem llegiu, i prompte -si Deu vol- espere tornar al món dels blocaires.

Aquest país...

Aquesta setmana han estat uns dies de reflexió entorn del País/Països. Per dos situacions que m'han fet pensar-hi; en primer lloc, dimecres estava parlant amb una amiga que viu a Godelleta de la llengua que usen allí, el castellà. Em comentava que és un parlar entre aragonés i castellà. I em va posar exemples que a mi em remetien a la manera de parlar de la meua àvia materna, que era d'Albacete. Albacete! Primer punt, tenim un país dividit entre els valencians estrictes -de parla i costums- i els castellans que es diuen 'valencians' per estar dins del País. Ja m'ho comentava una companya de treball d'Aiora 'jo li preguntava al meu avi què som, d'on som. ell em responia que no ho sabia' .

A l'endemà, al treball em telefona una dona amb prefixe de Castellò. Com que parlava en castellà i jo, en sentir-li l'accent valencià tan pronunciat, em vaig passar al valencià. Cosa que sol fer habitualment. La sorpresa d'ella fou immediata 'Que raro sentir valencià a un número d'estos', i quan jo anava a dir-li això de que ella sempre s'ha de dirigir en valencià, encara que li contesten en valencià, observa ella 'però tu no parles valencià de València'. No, és que soc de l'Alcoià. 'Ah, clar, ja deia jo que era un valencià més paregut al valencià de Castellò'. Sí, clar, s'assemblen prou. 'Ah, però no vos feu catalanas, eh?' Com? 'Si, que no vos feu catalans, que eixos no volen més que ampliar-se'. Dona, però si parlem igual que ells. 'Sí però té igual. Això és com ma mare i jo; jo sóc jo i ma mare és família'. Clar, però són família... 'Que jo he viscut molts anys a Catalunya i sé que donen molts diners, i cotxes i tot, per a fer a la gent més catalana. I en el nord de Catalunya encara van amb llança i armadura'. En arribar ací, jo que volia dialogar amb ella, vaig descobrir en el seu nivell de raonament i vaig dessistir-hi. Li doní el número de telèfon que em demanava i au. Segon punt, no podem organitzar-se en països quan entre els seus habitants hi ha un odi costant, encara que injustificable.

Com vos deia, han sigut dos situacions quotidianes per a reflexionar, per a entendre que encara ens queda molt per fer. Que tenim pendent resoldre eixa doble entitat de valencià dins del mateix País Valencià. Que no tots reben per igual les realacions amb els veïns del nord. Que, al remat, estem dividits, i front a això cal unitat al carrer, a les urnes...

Bon dia!

És diumenge 9 de juliol. Són les 9 del matí. No sé com m'he pogut llevar del llit tan matí, després de gitar-me anit a les 3. Però com que he vist que fa fresquet i el carrer està tranquil, m'he decidit a desdejunar i començar a fer faenes per casa. En primer lloc, com quasi tots els dies, faig un repàs a internet - EL PAIS, l'AVUI, blocs...- i m'he trobat amb un article d'un capellà al veterà diari català d'un capellà -Jaume Reixach- . Sense desperdici en aquests dies de 'empapament';

"Hi havia una vegada un capellà francès que era molt estudiós [...] es deia Alfred Loisy. I com que la Bíblia era el seu signe, ben aviat fou considerat un gran especialista en la matèria. El Col·legi de França li oferí una càtedra. Loisy, animat per aquest gest de confiança, publicà el primer llibre. Es titulava 'L'Evangeli i l'Església'. [...] Però l'arquebisbe de París no era amic de novetats i va condemnar el llibre de Loisy sense pensar-s'hi dues vegades. Loisy protestà, però no va servir de res. Al contrari: empitjorà les coses. Pius X va manar que figurés a l'índex de llibres prohibits. I el segon que publicà, també. Es titulava 'El quart Evangeli'.

Loisy es retirà al camp. I en una sola nit -no sabem si per venjar-se- escrigué 'El cinquè Evangeli', que només contenia un sol pensament -un aforisme-, però aquest aforisme es va fer cèlebre. Deia així: "Jesús predicà la vinguda del regne de Déu, i el que vingué en realitat va ser l'Església". Loisy fou excomunicat a l'instant. I aquí s'acabaria el conte si no fos que l'Església va afegir: "També condemnem el modernisme -al qual pertanyia Loisy- i tots els corrents acabats amb isme, excepte el feixisme". La condemna dels ismes es troba en un decret lamentable que es diu (com no podia ser d'altra manera) 'Lamentabili'. Ja ningú se'n recordava, d'aquest decret, però els bisbes espanyols -tal vegada per honorar Loisy- l'han tornat a editar. Només n'han canviat el títol , però no el contingut. Condemna tots els ismes excepte el feixisme.

Crònica des de la zona 0

València viu uns dies molt intensos. Quan encara no ens hem recuperat de l'accident de metro, la ciutat es prepara per rebre al cap de l'esglèsia catòlica, a tot el boato que du darrere, i als milers de fidels que es preveuen (i em pregunte; l'accident farà reduir el nombre de visitants?). Els carrers fa dies que són engalanats amb símbols i estendarts papals. Els balcons, reblits de banderes vaticanes, espanyoles i valencianes, i d'altres, de pancartes amb el lema 'jo no t'espere', banderes republicanes i - ho he vist per primera vegada, a Benimaclet - una estelada. Trobareu més polícies i més retors i més vàters pels carrers que mai, i una nova i efímera espècie urbana; els voluntaris del 'Encuentro', que porten unes targetes d'acreditació en 6 idiomes 6 - cal dir que cap d'ells és el valencià? -.

València serà durant uns dies el centre mundial del catolicisme més conservador, d'un integrime ben vist per les autoritats; de la confessionalitat més evident i antidemocràtica; del balafiament de diners més escandalós i desaconsellable que han vist mai els valencians. I per això mateix, el centre mundial dels polítics més irresponsables, autoritaris, beatos, hipòcrites i poca-vergonya.

Com diu Isabel-Clara Simó al seu article d'avui; "Esperem que, en un Estat aconfessional, els nostres germans musulmans, protestants i budistes no ens demanin explicacions, perquè no sabrem què dir."

Com ja he dit en algun article anterior, forme part d’una associació de Banyeres encarregada de posar en escena, cada tres anys, la universal història de Sant Jordi i el drac. Fa mesos que ens vam posar a treballar en el que seria la representació d’enguany. Dins de dos setmanes, el dissabte 15 de juliol, a les 22’30 hores, La llegenda de Sant Jordi, el drac i la princesa es farà de nou realitat al parc de Vil·la Rosario per a 1.700 persones.

El mil·lenari mite de la salvació de la princesa de les mans del drac és possiblement el més conegut areu de la nostra cultura occidental. Sant Jordi és patró de molts països i es venera a infinitat de ciutats arreu del món. Fou el sant protector dels reis de la corona d’Aragó. Quan les tropes catalano-aragoneses es feren amb el domini de les terres valencianes portaren el culte al Sant que van nomenar patró del regne. Encara que uns segles després el patronatge passà a Sant Vicent Ferrer, el culte a Sant Jordi es va mantindre molt arrelat a Alcoi o Banyeres.

L’any 1981, per celebrar el segon centenari de l’arribada de la primera relíquia de Sant Jordi el meu poble va organitzar durant tot un any activitats cíviques i religioses, entre les quals es va contar l’espectacle de carrer per esplicar als més menuts la llegenda de Sant Jordi amb un guió de Jordi Garcia.

25 anys després, basant-nos en aquell guió, i d’una manera més organitzada i amb més recursos, tornem a representar-la. La nostra manera de reviure-la és la nostra manera particular de veure una faula que compartim amb milions de persones.

Curiosament, a l’antiga corona d’Aragó trobem un triangle de representacions jordianes; Alcanyís (Aragó, el dia de Sant Jordi), Montblanc (Catalunya, a finals d’abril) i Banyeres ( País Valencià, a l’estiu). Entre els nostres projectes està el de aprofundir en la relació entre elles.

Senyores i senyors, quedeu convidats a una nit de màgia, de foc, d’imaginació, de música en directe... la nit del drac!!

+ INFORMACIÓ; http://llegendabanyeres.ppcc.cat/

Un diumenge a l'IVAM

El diumenge vaig voler estrenar la meua bici (comprada de segona mà al mercadet de Mestalla) anant fins a l'IVAM, per fer una visiteta als autors que ara s'hi exposen . El museu sol tindre un bon criteri a l'hora d'organitzar exposicions, i, per regla general m'agrada la tria d'autors.

Entre les que hi havia anunciades estava una sobre 'Mariscal'. Sí, home, sí; el del Cobi, el del logo actual de 'Bancaja', les samarretes del Compromís pel valencià... I quina és la meua sorpresa quan m'endinse en l'exposició i allò no era més que una istal·lació-aparador de la '32nd America's Cup' i dels seus productes.

Sí, el disenyador de la imatge de l'event ha estat Mariscal, que ha creat bosses, gots, vaixells... però el que em sebla mesquí i anormal és que a un espai d'art tan respetat com aquell i sota el nom d'un disenyador tan prestigiós, poden convertir una sala del museu en pur futlletí de propaganda de les 'regates de Rita', com ja s'anomenen popularment. No sé qui haura estat el responsable, encara que m'ho imagine, però aquesta pràctica de publicitat barroera més que il·lícita i política més que artística, no deuria de tolerar-se ni pel públic, ni per artistes ni pels responsables de l'IVAM.

Bon colp de falç

El mateix dia en que retorne al meu bloc després de les indefugibles setmanes d’exàmens em trobe amb la notícia de que Maragall (el poeta no, el nét – quant que trobem a Toni de l’hostal per la xarxa, tat?- ) se’n va. Que li ha dit a una colla de xiquets que no tornarà a presentar-se a les pròximes votades.

La notícia segurament era la més esperada des de la mort de la Jurado. La mort política de Maragall s’estava provocant des que va signar el pacte del tinell amb el dolent, dolentot, dolentíssim Carod. Aquell pacte de govern, que assegurava la continuïtat d’un govern catalanista, però d’esquerres, ha estat minat per la dreta i els seus mitjans afins des del dia de la seua signatura. El motiu, és clar, no era altre que la por als repubublicans en el govern (temien una nova proclamació de l’Estat Català com a 1934?) i sobre tot la d’erosionar la possibilitat d’un govern socialista a les eleccions de 2004, i la de desestabilitzar-lo una vegada en la Moncloa.

Motius no els han mancat als hereus de Franc... ehhh... de Fraga volia dir; reunions secretes de Carod amb ETA, solsida del Carmel, polèmiques entorn a l’educació en català, acte del correllengua al Camp Nou amb mapa dels Països Catalans, recolzament d’ERC al govern de Madrid, Estatut, estatutet... Han volgut amostrar el tripartit com un exemple a evitar, com una època de xantatge al govern central, com un concordat amb radicals incapaços de dialogar. I res més lluny de la realitat.

Però la falta de caràcter del senyor Maragall ha esdevingut un punt dèbil front al linxament mediàtic i front a la direcció del seu mateix partit. Quan el 90 % del Parlament s’esforçà durant anys per arribar a un acord escrit el més ample i complet possible, no devia deixar el senyor president de Catalunya que els seus col.legues de partit retallaren el text (i més encara quan el senyor Zapatero es compromet a aprovar el que diguen els catalans). Això necessàriament implicava una reducció de la credibilitat al seu País.

Després d’això no ens pot estranyar la seua negativa a encapçalar una nova campanya electoral. Tot gràcies als companys del seu PSOE, dels que no ens podem parar a parlar, perquè se’ns aniria una altra parrafada. I no sé si paga la pena.

Però no vos preocupeu que Maragall marxa, però jo i la onada de calor africà ja estem ací de nou. Bona vesprada.

Pentecosta a Otos

Encara atabalat per la ressaca de cançons i anècdotes ( i alguna mentira) gosaré a fer la meua crònica del sant sopar del dia d’ahir al no menys sant Otos.

Feia temps que anavem rumiant un nou encontre, des d’aquell del primer d’abril al soparet de la I Cabotista Intercomarcal. I ahir, per fi, va arribar el dia. Durant tota la setmana Pep va estar enllestint l’alineació ( encara que hi van haver baixes d’última hora) i ahir, sortosament, s’ajuntarem de nou a Ca les senyoretes.

La nit va començar amb una agradable benvinguda a Evarist i a mi dels qui ja hi eren allí; els Albinyana, Pep i Jordi (que no són família), Àngel, En Sergi Gòmez, Na Ivet, Dani l‘Otosí, Joan Olivares, amo de la casa i escriptor, ‘ese peaso de pareja’ formada per Toni de l'Hostal i Mr. Cabota, i el convidat sorpresa del que m’havia parlat Lluís; El gran Paco Muñoz i la seua dona, Pepa. Poc després va arribar el darrer convidat, Nazari el músic.

Després ens passaren al reservat on soparem amenitzats per les anècdotes de Don Paco, les eixides de Nazari , la conversa animada de tots, i presidits per una bandera amb el lema ‘jo no t’espere’. Hi havia moltes coses que celebrar; el Nàstic a primera, sengles carrers a Montserrat per a Paco Muñoz i Ovidi, un estatut autoderogable, el fet de tornar a vore’ns...

En bé de Ca les senyoretes i el seu amo, el senyor Olivares, he de dir que vaig sopar (i crec que tots també) d’allò més bé. Un bon conill, unes bones cervesses, un tros de cel per postres, i un tallat per concloure l’àpat. Tot de molta categoria.

El sopar es va alçar per portar-nos a una nova estança on tallaven l'abadejo Lluís i Jordi, amb les seues guitarres, i Paco, que ens regalà unes cançons tendres. D’altres populars, d’altres ovidianes... Amb el pas de la nit tots acabarem cantant amb ell a cor. Tot un privilegi inesperat que s’allargà fins passades les quatre de la matinada. No hi havia ganes d’anar-nos-se’n. Sergi i jo vam satisfer un deute que teníem mútuament, cantar el romanç de Matxero i Teresa.

Com sempre, amics, va ser tot un luxe compartir una fantàstica vetllada amb vosaltres. Esperem que este estiu, en plena calor, es reunim de bell nou per xarrar, xamar i xalar.

L’estiu ja és arribat

Supose que ja tots vos n’haureu adonat. Ahir fou el primer dia de l’any que vaig eixir a la terrassa a pintar, perquè dins de casa no podia estar. També vaig posar-me, per primer cop, pantalonets curtets. Per la nit, després d’empassar-me una fornejada orada a la sal, prenguí de postres les primeres dos tallades de meló d’aigua de la temporada, i aquesta nit, ja he dormit amb els llençols d’estiu. A València ja comença a fer eixa basca apegalosa que et rep quan baixes al carrer i et fa suar com un negre. I canviant de tema, vull excusar-me de no escriure més sovint aquests dies, però com podeu imaginar els universitaris artistes ja hem entrat en eixa espiral de treballs que suposa el darrer mes del curs. Promet escriure en qualsevol moment que tinga lliure. Tot i això, no puc estar-me de compartir amb l’hipotètic/a lector/a d’aquest bloc, el meu goig per l’arribada a terres valencianes de dos importants dames de la nostra història; la d’Elx, i l’Alborch. La primera perquè estarà de vacances durant uns mesos a Elx, i la segon perquè diuen que es perfila com a rival de Rita a les votades de 2007. Tant de bo les dos es queden per ací més temps del que preveiem!

Els llibres que no llegim

Sentencia la dita popular que 'els llibres son mestres que no renyen i amics que no demanen'. Són amics pacients que esperen ser oberts i llegits a les prestatgeries de les nostres cases. Qui no ha comprat llibres perque eren 'classics imprescindibles'? O perque li atreia el títol, o el contingut, o l'autor. O perque el venie amb el periòdic al mòdic preu de 1 €.
Jo en tinc molts, d'eixos. Els tinc a les prestatgeries dels meus dos dormidors aguardant el moment en que trobe un lloc per empassar-me'ls. Biografies, novel·les, còmics, teatre, assaigs... que van ser producte d'una època de feroç recerca de llibres. Però arriba un moment que t'adones que els volums pendents de lectura i el temps per llegir-los són incompatibles. Ara em continc, i compre únicament els necessàris. Però tots aquells que encara em queden per llegir són com amics que esperen a fer-me companyia algun dia. De tant en tant els obric, els olore, acarone la textura de les pàgines i els tanque, tot prometent-me que no trigaré a llegir-los. Són la garantia de que mai m'avorriré tenint-los prop.
Ara, des que tinc internet, els ha eixit un nou competidor. Reconec que passe molt de temps entre correus electrònics, texts de la xarxa, edicions electròniques de diaris, i blocs.
Però aviat arribaran les vacances de l'estiu i substituiré pinzells i acuarel·les per Fuster, Martorell, Unamuno o Goethe. O això espere.

Diàleg, sempre diàleg

Fa temps que volia fer aquesta reflexió; Sobre la necessitat de diàleg que té el món contemporani. I ja que hi som, m’agradaria lligar-ho d’alguna manera al que em va passar ahir. Portava jo la senyera després de la mani enrotllada sobre el pal i a la mà, sense fer-ne ostentació. En passar per una zona de bars propera al Mestalla, minuts abans del partit del València, una colla de gent començà a remorejar sobre si la bandera ‘tiene el azul’ i si era un ‘catalan de mierda’. Ens aturaren al meu company i a mi per obligar-nos a tirar la bandera, ‘o te rompo la cabeza’. Segurament aquests senyors mai han llegit res sobre la història de l’oriflama ni sabran que la més antiga es conserva a l’ajuntament de València. Feu-vos càrrec de la ràbia i la impotència que vaig sentir davant aquestos ‘hollygans’ blaveros. Vinc a dir açò perquè precisament a la transició valenciana trobem un exemple de la nul·la capacitat de diàleg d’un partit polític, la UCD, amb els partits majoritaris sobre els símbols i la qüestió valenciana. Les derivacions que ha generat eixa confusió simbòlica encara les patim, com heu vist. Però anant més enllà, trobem la necessitat de diàleg en qualsevol lloc. Cal parlar per arribar a un acord entre sindicats i patronal; entre els caps d’estat de països llunyans per no perjudicar-s’hi mútuament o entre els amos de dos bancals adjacents per repartir-se amb seny l’ús de l’aigua de rec. S’ha de dialogar molt en un matrimoni per a que vaja bé; entre companys de pis, per a resoldre diferències de convivència; amb el veí que sempre tira les puntes de cigarret a l’ascensor; i si una associació de veïns pretén solucionar cap problema, hauran de mantindre tractes amb l’administració local. Fa poc ETA va anunciar l’alto el foc davant una sorpresa general i la menyspreança del PP. Després de molts intents d’establir contactes, esperem que siga el definitiu. Que parlen. Molt. Tant com per acabar definitivament amb el terrorisme i les reivindicacions basques. Que escolten al poble. I si al procés de l’estatut català les converses inicials entre totes les forces polítiques del principat (excepte el PP, que es va autoexcloure. Quina capacitat de diàleg!) va ser tallat pel silenci del pacte PSOE-CiU, a l’evolució de la reforma del valencià, ni tan sols hi va haver, de conversacions entre els valencians. Els dos partits van fer el que es van manar a Madrid. I després passa el que passa. I així podriem seguir fins a l’infinit. Demanant diàleg per a l’Orient Mitjà, per als problemes d’Àfrica, per a les qüestions del canvi climàtic, per al terrorisme islàmic, per a les relacions entre els polítics. I entre les persones. A passar bona setmana, xi! PD; Parlant de dialogar, recorde al lobby valldalbaidí que tenim pendent un soparet per poder conferenciar una estona. Hem de parlar!